04/09/2018 | 21:00
La moció de censura de Pedro Sánchez ha aturat la progressió demoscòpica de Ciutadans. Però el partit taronja no ha dit l’última paraula. Durant les últimes setmanes ha intensificat la seva activitat mediàtica a Catalunya amb la campanya contra els llaços grocs, i prepara el terreny per al que pot ser el fitxatge de l’any: l’exprimer ministre francès Manuel Valls com a alcaldable de Barcelona. El partit ha fonamentat el seu creixement en el fort lideratge d’Albert Rivera. Sempitern president de la formació —ocupa el càrrec des del congrés fundacional del 2006—, Rivera és la gran icona de C’s i només la líder a Catalunya i portaveu de l’executiva estatal, Inés Arrimadas, li fa certa ombra.
Però qui forma part de la guàrdia pretoriana de Rivera i d’Arrimadas? CRÍTIC fa una radiografia de 12 dirigents clau del partit, posant el focus sobretot a Catalunya, el territori on va néixer la formació i d’on provenen, encara avui, bona part dels seus lideratges. Un dels elements que més criden l’atenció de C’s és la poca presència de dones en l’autèntic pinyol dirigent, amb l’única excepció destacada d’Arrimadas. A l’executiva del partit, menys d’una tercera part dels càrrecs són dones (12 de 37). Només el 25% dels seus escons al Congrés (8 de 32) els ocupen dones. Al Parlament, on el percentatge de dones puja fins al 42% (15 de 36), es matisa aquesta tendència.
1. José Manuel Villegas, l’ombra grisa de Rivera
El número dos del partit és militant i membre de l’executiva des de la fundació de Ciutadans. Advocat de formació, ha ocupat diversos càrrecs orgànics —secretari de Relacions Institucionals, secretari d’Organització i cap de gabinet d’Albert Rivera— abans d’ascendir a la secretaria general, al gener del 2017. Diputat al Parlament entre el 2012 i el 2015, des de les eleccions espanyoles del desembre del 2015 ocupa un escó al Congrés. Però, més enllà dels diversos càrrecs que ha acumulat, Villegas és un dels dirigents clau del partit per diverses raons. Considerat la mà dreta de Rivera, va tenir un paper decisiu en la seva elecció com a president en l’esperpèntic congrés fundacional del partit, ja que va ser ell qui va proposar que el màxim càrrec s’escollís per ordre alfabètic dels noms dels assistents, una fórmula que afavoria el fins ara únic president que ha tingut la formació. A més a més, ha estat l’encarregat de dirigir totes les campanyes electorals de C’s per a les eleccions al Parlament (2006, 2010, 2012, 2015 i 2017) i al Congrés (2015 i 2016).
Tot i que darrerament es prodiga més en mitjans, Villegas personifica el prototípic dirigent a l’ombra, que controla l’organització, i va ser un dels negociadors del partit amb el PP per garantir la investidura de Mariano Rajoy després de les eleccions estatals del juny del 2016. Acostumat a atacar pel broc gros l’independentisme, a l’abril passat va equiparar la Fundación Francisco Franco amb les “associacions separatistes” de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Fa algunes setmanes també va ser l’encarregat d’exigir al nou Govern espanyol de Pedro Sánchez l’aplicació d’un nou 155 a les institucions catalanes. El 2015 va protagonitzar un cert escàndol econòmic, quan es va revelar que havia emès factures per valor de 34.200 euros des d’una societat de la qual era administrador únic en concepte d’assessoria i consultoria en l’àmbit de l’organització interna del partit. El partit va assegurar que els pagaments no eren cap sou ni sobresou, però no va aclarir a què responien ni per què no es va formalitzar un contracte amb els dirigents. Segons la declaració de béns que va entregar al Congrés a l’estiu del 2016, és propietari al 50% d’un habitatge i d’un aparcament a Barcelona i està hipotecat.
2. Fran Hervías, el totpoderós secretari d’Organització
Nascut a Tossa de Mar el 1983, geògraf de formació i criat en una casa quarter de la Guàrdia Civil, Hervías és el responsable d’Organització de C’s. Afiliat al partit des de l’inici, va arribar a l’executiva el 2009. Amb poca experiència institucional —tot just va ser diputat al Parlament unes quantes setmanes després de les eleccions del 27-S de 2015 i diputat al Congrés durant la fallida legislatura del primer semestre de 2016—, també s’encarrega d’expulsar els díscols de la formació, motiu pel qual els seus propis companys l’haurien batejat com a ‘Señor Lobo’, amb referència al cèlebre personatge de ‘Pulp Fiction‘. De fet, antics càrrecs del partit l’han acusat de la falta de democràcia interna a la formació. Hervías és també la persona clau en l’expansió del partit arreu de l’Estat. Precisament l’expansió de C’s ha estat lligada a diverses polèmiques. L’any 2015, en les eleccions municipals, el partit taronja va arribar a acords amb moltes candidatures locals d’arreu de l’Estat, però aviat van aparèixer casos de candidats o grupuscles d’ultradreta. L’expansió de la formació al País Valencià també va ser polèmica perquè diversos imputats per corrupció van ser acceptats a les seves files.
3. Fernando de Páramo, el creador del missatge
El secretari de Comunicació i, per tant, responsable de difondre el missatge polític de C’s —analitzat fa alguns dies a CRÍTIC— va néixer a Granada el 1987, però va criar-se a Pedralbes i s’ha format en centres privats d’elit. Llicenciat en dret i en periodisme per la Universitat Abat Oliba CEU de Barcelona, també va cursar un MBA a la Universitat de Navarra. Forma part de l’executiva del partit des del 2014 i els darrers anys s’ha convertit en una de les persones de màxima confiança tant d’Albert Rivera com d’Inés Arrimadas. El 2014 va col·laborar amb Rivera en el llibre ‘Juntos Podemos‘ (Espasa Libros) i posteriorment el president del partit taronja va fitxar-lo per al seu equip.
Al juliol va deixar l’escó al Parlament, on era diputat des de les eleccions del 2015 i va arribar a ser portaveu adjunt del grup a l’hemicicle. De Páramo s’ha establert a Madrid per coordinar l’equip de direcció de campanyes de C’s. Abans d’ocupar un càrrec electe, va exercir d’assistent al Parlament Europeu. Va ser l’encarregat de la campanya del partit per a les eleccions catalanes del 21-D, juntament amb José Manuel Villegas i Fran Hervías, la primera cita amb les urnes en què va imposar-se C’s. Segons la seva declaració de béns al Parlament, és propietari al 50% d’un habitatge valorat en 630.000 euros, però no estaria pagant-ne cap hipoteca.
4. Lorena Roldán, la figura emergent
Tarragonina de 37 anys i advocada, Roldán és una de les figures en ascens dins de C’s. Els darrers mesos la seva projecció mediàtica no ha deixat d’augmentar i s’ha convertit en una de les portaveus del partit a Catalunya. Després de treballar diversos anys a l’Administració, va fer el salt a la política institucional en les eleccions municipals del maig del 2015, en les quals va convertir-se en regidora de la seva ciutat. Uns quants mesos més tard feia un nou salt i es convertia en diputada al Parlament, arran dels comicis del 27-S. Abans de l’aparició de C’s, havia estat votant socialista, però ha confessat que la formació del primer Govern tripartit, i fonamentalment el pacte entre el PSC i ERC, la va “decebre”. Ara bé, el 2013, segons va publicar DelCamp.cat, va participar en la Via Catalana, un fet que va justificar “per no significar-se a la feina”.
Si en les eleccions del 27-S de 2015 va anar de número 4 a la llista per Tarragona, en els comicis del 21-D de l’any passat ja hi anava de 2, només per darrere de Matías Alonso, un altre dels dirigents importants del partit des de fa força anys. Que Roldán és una aposta clara de la cúpula taronja ho demostra el seu nomenament recent com a senadora per designació autonòmica, una decisió que ha provocat certes crítiques internes pel que suposa d’acumulació de càrrecs. Segons la seva declaració de béns, té 62.000 euros en comptes bancaris.
5. Juan Carlos Girauta, portaveu al Congrés i amb passat al PP i al PSC
Fill d’un advocat i d’una mestra de català, aquest barceloní de 57 anys acumulava una llarga trajectòria com a escriptor —és autor de 10 llibres de no ficció— i periodista abans de fer el salt a la política institucional. Nét de republicà, llicenciat en dret per la UB i MBA per Esade, Girauta tenia una pulsió socialdemòcrata en la joventut i va afiliar-se al PSC, partit que abandonaria el 1986, amb només 25 anys. Ràpidament va fer un gir a la dreta i entre els anys 2003 i 2004 va ser candidat del PP en tres comicis diferents. Autodefinit com a liberal, des del 2009 professa simpaties per C’s, partit al qual aterraria el 2014. Escollit eurodiputat aquell any, des de les eleccions del desembre del 2015 és diputat al Congrés, on exerceix de portaveu del grup parlamentari. A més a més, també és el responsable de l’àrea constitucional del partit.
De discurs abrandat, fa molts anys que és un crític duríssim de l’independentisme i, en una línia molt comuna en la formació, només veu com a nacionalismes el que professen territoris sense Estat. El 2016, en una entrevista a ‘CTXT’, opinava que “el nacionalisme és una ideologia destructiva i sempre vaig sostenir que la deriva nacionalista fins a la secessió seria el seu final”. També hi assegurava que Rajoy no era un corrupte, sinó un “negligent” i hi afegia que l’aleshores president espanyol en funcions “havia de marxar”. En la seva etapa mediàtica, Girauta havia estat un col·laborador habitual de Federico Jiménez Losantos, primer a la COPE i després a esRadio.
6. José María Espejo-Saavedra, l’amic de La Caixa de Rivera
Advocat i màster en dret concursal, a banda d’haver fet cursos de postgrau a Esade, Espejo-Saavedra (Madrid, 1976) és un dels grans amics que té Albert Rivera al partit. De fet, és un dels pocs amb qui l’uneix una relació prèvia a la política. Ambdós es van conèixer als serveis jurídics de La Caixa, on van començar-hi a treballar el 2002, i van afiliar-se al partit en el seu moment fundacional. Membre de l’executiva des d’aquell 2006, actualment ocupa la secretaria de Grups Institucionals, després de passar també per la secretaria d’Assumptes Jurídics. Diputat al Parlament des del 2012, per segona legislatura consecutiva ocupa un càrrec a la Mesa de la institució, de la qual és vicepresident segon. Encara avui, Rivera li consulta habitualment qualsevol dubte jurídic. Durant el mandat passat va protagonitzar algun enfrontament amb l’aleshores presidenta de la cambra, Carme Forcadell. Pel càrrec que ostenta, també és un pes pesant en l’equip d’Inés Arrimadas. Segons la seva declaració de béns al Parlament, és propietari al 50% d’un habitatge i de dos garatges i té dues hipoteques, que sumen uns 280.000 euros. A més a més, té un pla de pensions de 75.000 euros i més de 30.000 euros en comptes corrents.
7. Luis Garicano, el professor neoliberal que exerceix de guru econòmic
Ideòleg econòmic del partit des que s’hi va incorporar el 2015, aquest catedràtic de la London School of Economics és un representant de l’ortodòxia neoliberal. Amb formació —màster i doctorat— a la Universitat de Chicago, el gran planter mundial del neoliberalisme, és el coordinador del programa econòmic i social del partit des de fa tres anys i mig. No té cap càrrec electe, però té un gran pes orgànic, ja que des del desembre de 2016 també és vicepresident de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), la família europea a la qual també pertany el PDeCAT. Durant quatre anys (2012-2016) va ser membre del consell d’administració d’una entitat financera, el Liberbank, tasca que en un període va compaginar amb el partit. Ha defensat mesures en el més pur sentit comú neoliberal, com el copagament sanitari, el contracte únic —que a la pràctica, segons denuncien organitzacions sindicals i d’esquerres, abarateix l’acomiadament— o el complement salarial per als salaris baixos, una altra proposta molt criticada pels economistes que no combreguen amb el ‘mantra’ dominant en l’economia.
En el moment de fer el salt a la política, Luis Garicano era un dels principals economistes de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea). Entre els seus patrons, i, per tant, finançadors, hi ha els cinc grans bancs espanyols—CaixaBank, el Santander, el BBVA, el Sabadell i Bankia—, a més d’empreses energètiques com Iberdrola, Enagás o Red Eléctrica, i altres gegants del selectiu, com Telefónica, ACS o Abertis. Dos homes de La Caixa, com l’expresident Josep Vilarasau i l’actual president del banc, Jordi Gual, n’ocupen la presidència d’honor i la presidència. Els vincles de la Fedea amb C’s van més enllà. El director actual, l’economista Ángel de la Fuente, va presidir el congrés fundacional del partit, encara que ara ja no hi estigui vinculat. El 2016, Garicano també va ser el primer dirigent del partit a assistir a una trobada anual del Club Bilderberg, que des del 1954 reuneix bona part de l’elit econòmica i política occidental. Segons ell, el dret a decidir “és el màxim enemic de l’Estat del benestar”.
8. Carlos Carrizosa, assot parlamentari de l’independentisme
Com molts dels principals dirigents de C’s, Carlos Carrizosa és advocat, activitat professional a la qual ha dedicat bona part de la seva trajectòria, bàsicament com a especialista en assessoria mercantil i dret penal. Nascut a Barcelona el 1964, és un altre dels veterans de la formació, a la qual es va unir a l’inici. En el passat havia votat tant els socialistes en l’època de Felipe González com el PP d’Aznar, mentre que no se sentia representat per les formacions catalanes. Juntament amb Inés Arrimadas, és la persona que dirigeix el grup de C’s al Parlament, actualment el major de la cambra. Com a portaveu del grup ha protagonitzat intervencions molt dures contra l’independentisme, però fins abans de la tardor passada mantenia una relació cordial amb diversos diputats dels grups independentistes, situació que hauria canviat darrerament. La seva ascensió dins la formació taronja arrenca en sumar-se a la sectorial d’advocats, on va conèixer Albert Rivera i José María Espejo-Saavedra. El 2007 ja va entrar a l’executiva, on s’hi mantindria fins al 2009 per tornar-hi el 2011. Actualment és el responsable de l’àrea d’Administracions Públiques del partit.
9. Carina Mejías, el fitxatge del PP, que pot ser apartada per Valls
Carina Mejías (Barcelona, 1964), actual presidenta del grup municipal de C’s a l’Ajuntament de Barcelona, té una llarga trajectòria política al darrere. Mejías va ser regidora i diputada autonòmica pel PP abans de desembarcar al partit taronja el 2012. Filla d’un militar i criada parcialment a les comarques gironines —el seu pare va servir a la base General Álvarez de Castro, de Sant Climent Sescebes—, també és llicenciada en dret i ha treballat més d’una dècada com a procuradora i un parell d’anys com a advocada. El ‘cuquet’ polític li va arribar ben d’hora i el 1989 va sumar-se a Nuevas Generaciones, les joventuts del PP. Una dècada després, i encara al PP, tindria el seu primer càrrec electe, com a regidora a l’Ajuntament de Barcelona. El 2006 s’estrenaria com a diputada al Parlament, on durant un quant temps (2007-2008) arribaria a ser portaveu del partit en l’etapa de Daniel Sirera com a president de la formació a Catalunya. El càrrec el perdria amb el nomenament d’Alícia Sánchez-Camacho.
El 2012 es va convertir en un dels grans fitxatges de C’s de cara a unes eleccions al Parlament que permetrien al partit fer el seu primer gran salt endavant, en passar de tres a nou diputats. Mejías tornava a l’hemicicle, on s’estaria fins que al maig del 2015 va encapçalar la candidatura del partit a l’Ajuntament de Barcelona, uns comicis que li van servir per obtenir representació per primera vegada al ple municipal, amb cinc regidors. Durant la legislatura ha criticat constantment Ada Colau, Barcelona en Comú i l’independentisme. Contra les propostes independentistes, va defensar la prohibició de l’11-S per la Meridiana i va declarar que era partidària d’enderrocar el Born. Tot i el protagonisme que ha adquirit a l’Ajuntament de Barcelona, tot apunta que no repetirà al capdavant de la candidatura, ja que podria convertir-se en la principal damnificada de l’operació Manuel Valls endegada per Albert Rivera, que voldria comptar amb l’exprimer ministre francès com el seu cap de llista a la capital catalana en les properes municipals.
10. Susana Beltrán, l’acadèmica provinent d’SCC
Llicenciada en dret per la UB i doctorada en la matèria a la UAB, Beltrán (Barcelona, 1966) és professora en excedència de l’Autònoma i consultora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). L’actual és la seva segona legislatura al Parlament, després d’incorporar-se al partit provinent de Societat Civil Catalana (SCC), entitat que va contribuir a fundar i de la qual era vicepresidenta tercera en el moment de fer el salt a la política institucional. No és l’únic càrrec del partit amb un passat a SCC, organització responsable de les mobilitzacions principals contra l’independentisme que s’han fet al Principat. La també diputada Sonia Sierra va ser una altra de les fundadores de l’entitat. Més enllà de l’activisme, el seu rebuig a l’independentisme també ha tingut una vessant acadèmica i, per exemple, és autora d”El soberanismo ante el derecho internacional’ (2014).
Especialitzada en recerques vinculades a la Unió Europea, des que és diputada s’ha centrat molt en l’àrea d’exteriors, fins al punt que és la diputada del partit a la comissió parlamentària. També s’ha encarregat d’una de les propostes clàssiques del partit els darrers anys: demanar canviar la festa nacional de Catalunya i traslladar-la de l’11 de setembre al 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Segons la seva declaració de béns al Parlament, és propietària al 50% d’un habitatge, del qual està pagant hipoteca.
11. Nacho Martín Blanco, de les tertúlies al Parlament
Politòleg i periodista, Martín Blanco (Barcelona, 1982) va ser el gran fitxatge mediàtic de C’s per a les eleccions del 21 de desembre passat. Si bé inicialment se’l situava a l’òrbita del PP, ja fa anys que mantenia una bona relació amb Albert Rivera i, sobretot, amb Carina Mejías, líder del partit a l’Ajuntament de Barcelona i, precisament, antiga dirigent del PP. Segons va confessar, només va necessitar dues reunions per acceptar la proposta d’Inés Arrimadas i fer el salt a la política institucional. Tot i la seva joventut, Martín Blanco acumula una enorme experiència mediàtica, després d’una dècada de presència constant en tertúlies. Pràcticament sense experiència professional i amb tot just 25 anys va començar a ser un opinador habitual en nombrosos mitjans de comunicació rellevants. Mai no ha explicat qui el va promoure.
Després d’anys participant en els mitjans públics catalans, poc després de l’1 d’octubre va anunciar —juntament amb Joan López Alegre— que deixaria d’anar-hi, perquè la seva presència només servia de “coartada”. De fet, ja com a candidat, ha mantingut un discurs molt dur contra TV3, en la línia del seu partit actual, fins al punt de defensar que el 155 hauria de servir també per intervenir-hi. Molt crític amb el model d’immersió lingüística, en la seva etapa com a opinador va protagonitzar una polèmica quan va saltar-se un ‘off the record’ per revelar una conversa privada amb Jordi Sànchez al mes d’octubre passat, quan era president de l’ANC.
12. Javier Nart, l’antic esquerranós que va ‘oblidar’ durant anys un compte a Suïssa
Tot i que recentment encara s’autodefinia com a “roig”, fa molts anys que les declaracions i les polítiques que defensa Javier Nart (1947) són ben lluny de l’esquerra. Eurodiputat del partit taronja des del 2014, Nart té una llarga trajectòria mediàtica a l’esquena i ja a la dècada dels vuitanta va tenir una participació important en política, aleshores al voltant del PSC i el PSOE. Corresponsal de guerra durant els anys setanta i vuitanta, va ser assessor en temes de polítiques internacionals del Govern de Felipe González entre el 1984 i el 1988. Abans, durant la Transició, havia estat secretari general del Partit Socialista Popular Català, la branca al Principat de la formació liderada per Enrique Tierno Galván, que posteriorment es fusionaria amb el PSOE. En aquella etapa, es demanava l’assistència als mítings de l’organització a aquells que creguessin en una “Catalunya lliure, democràtica i socialista“.
Afiliat posteriorment al PSC, Nart abandonaria la militància socialista durant els anys noranta, arran del reguitzell de casos de corrupció protagonitzats pel PSOE en l’etapa final dels governs de González. En aquella etapa, Nart arrenca una intensa activitat com a tertulià en programes televisius i radiofònics estatals de gran audiència i, progressivament, comença a articular un discurs molt crític amb l’independentisme. De fet, és un dels molts càrrecs del partit que van promocionar la idea de Tabarnia després de les eleccions del 21-D. Entre les ombres de la seva trajectòria hi destaca el fet que durant més d’una dècada va tenir un compte a Suïssa amb desenes de milers d’euros, fruit d’una herència del seu pare. Nart va trigar molts anys a declarar i regularitzar aquests diners i ho va fer només després que el compte fos detectat pel jutge del ‘cas Millet’ perquè, per error, va fer-se una transferència des d’un compte de l’expresident del Palau de la Música al de Nart.
