02/12/2018 | 19:00
Les municipals del 2019 seran políticament determinants en molts àmbits: es consolidarà el projecte dels Comuns? Aconseguirà el PSC capitalitzar l'”efecte Sánchez” i recuperar el terreny perdut els últims temps? Un dels factors clau, però, serà la batalla per l’hegemonia política en el si de l’independentisme. Com preparen aquests comicis ERC i el PDECat? Amb el debat de fons de les llistes unitàries que reclama l’ANC i una part del món convergent, cal tenir en compte que els dos partits són molt sovint forces antagòniques en l’àmbit local, en especial a la Catalunya interior. El 2019… prioritzaran la idea de les llistes unitàries com reclamen els postconvergents o apostaran per acords amb altres opcions progressistes com insinuen els republicans? Quina rellevància tindrà la qüestió sobiranista en el debat polític? Analitzem la gran batalla que ve amb les veus de Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i president del comitè d’acció local del PDECat; Marc Sanglas, diputat i secretari de política municipal d’ERC, i Marc Guinjoan, politòleg d’El Pati Descobert.
1. CiU i ERC són sovint forces antagòniques en l’àmbit local
En una part significativa dels municipis catalans, l’independentisme és un espai polític hegemònic. Però això té una derivada: són els dos principals partits de l’espectre independentista, l’antiga CDC i Esquerra Republicana, els qui s’hi disputen el poder. El 2015, CiU —la federació entre CDC i la desapareguda Unió— va ser la força més votada en les eleccions municipals, amb el 21,5% dels vots, seguida del PSC (17,1%) i d’ERC (16,4%). Ara bé, els convergents i els republicans, amb una major presència als municipis petits, van situar-se al capdavant del rànquing de càrrecs electes locals. CiU va superar els 3.300 regidors i les 400 alcaldies, mentre que ERC va sumar gairebé 2.400 edils i més de 250 alcaldes. El PSC, en canvi, va quedar-se en 122 alcaldies i uns 1.300 regidors. CiU i ERC van ser les dues formacions més votades en 31 de les 42 comarques catalanes, la majoria situades a l’interior del Principat. I, entre les restants, CiU també va imposar-se a l’Alta Ribagorça, al Segrià, al Baix Penedès, a l’Alt Penedès i al Garraf. Només a les tres comarques més poblades —el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat—, a més del Vallès Oriental, el Tarragonès i l’Aran, va imposar-se una altra formació.
Girona, Banyoles, Figueres, Olot, Ripoll, Vic, Manresa, Igualada, Valls o Tortosa són algunes de les capitals de comarca en què CiU va ser la primera força el 2015 —i hi té l’alcaldia— i ERC, la segona, mentre que a Amposta, a Solsona o a Moià es dóna la situació inversa. També hi ha casos, com Balaguer, en què els republicans van quedar en segona posició —empatats amb CiU—, però van assolir l’alcaldia gràcies als pactes postelectorals. Les dues formacions també governen en altres municipis significatius que no són capital: Salt, Roses, Manlleu, la Garriga, Sant Sadurní d’Anoia, Guissona, Agramunt, Alcarràs, Móra la Nova, Flix, Sant Carles de la Ràpita… Ara bé, que siguin primera i segona força no significa que sempre siguin l’una al govern i l’altra a l’oposició i, per exemple, a Manresa, a Valls o a Tortosa governen conjuntament.
2. Les llistes unitàries independentistes, sense gaires opcions
A diferència del que succeeix a Barcelona i en altres grans ciutats, en la majoria d’aquestes poblacions —en general, de clara majoria independentista— no s’ha posat damunt la taula la possibilitat d’una llista unitària sobiranista, tot i que hi ha excepcions, com ara Amposta, on el PDECat la va plantejar, com explica el seu alcaldable, Manel Masià, però ERC la va refusar. En tot cas, ara mateix no sembla que el moviment de llistes unitàries —avalat per l’ANC— tingui gaires opcions de prosperar, atès el rebuig que suscita especialment a ERC i a la CUP, mentre que determinats sectors del PDECat sí que el veuen amb una certa simpatia.
El diputat al Parlament i secretari de Política Municipal d’ERC, Marc Sanglas, subratlla que una aposta com aquesta “seria tancar-nos portes a certa gent i segurament ens generaria moltes més dificultats, per exemple, a l’entorn metropolità. És una zona on en les eleccions del 21 de desembre vam aconseguir una certa fortalesa, que ara perdríem si anéssim en candidatures unitàries”. No es pot dir que l’opinió sigui coincident amb la que manifesta a CRÍTIC l’alcalde de Mollerussa i president del comitè d’acció municipal del PDECat, Marc Solsona. Per a ell, “la llista unitària pot ser una bona solució allà on no governa una força independentista perquè podria permetre guanyar l’alcaldia”.
3. La clau seran les qüestions locals (i no el procés)
En ciutats en què la disputa per l’alcaldia l’acaparen fonamentalment ERC i l’espai de l’antiga Convergència, “la pugna serà molt específica en funció de qui hagi dominat la política municipal els últims anys, però evidentment serà una pugna sobre qüestions alienes al debat sobiranista. Les qüestions socials i, en el cas dels municipis més petits, factors com la proximitat i el coneixement del candidat són molt importants”, reflexiona Marc Guinjoan, politòleg de la UAB i membre del col·lectiu d’anàlisi El Pati Descobert. L’analista hi afegeix que en aquests municipis “no es pot preveure que la campanya s’estructuri d’acord amb un debat territorial, perquè té poc sentit. Penso que buscaran un discurs que els permeti diferenciar-se dels altres. De fet, si ets a l’oposició, tampoc seria una bona opció plantejar el debat a partir de la qüestió nacional, perquè, si vols guanyar, t’has de diferenciar amb temes locals, que facin atractiu el teu programa“.
ERC no amaga que el gran objectiu dels propers comicis locals és convertir-se en la primera força municipal de Catalunya. Sanglas recalca que el partit té un “compromís amb el país i amb la República”, però que l’estratègia de cara als comicis passa, fonamentalment, per incidir en les apostes programàtiques que marquen diferències ideològiques i de projecte amb el PDECat. “Tenim un model diferenciat de gestió pública i tenim molta gent que se’ns acosta pel model social o pel model de desenvolupament urbanístic que plantegem. Cal tenir en compte que el municipi sovint és la porta d’entrada de molta gent que inicialment no és independentista. I les polítiques socials que fem als ajuntaments les fem per a tothom”, comenta Sanglas. Una de les tàctiques que empra el partit per obrir-se a la societat és la incorporació d’independents a les llistes electorals, un fet que es nota especialment en les municipals, fins al punt que, dels 10.000 candidats dels comicis del 2015, aproximadament la meitat no tenien carnet d’ERC. Per a Marc Solsona (PDECat), les eleccions municipals tenen un “caràcter diferent” respecte a altres comicis, i les propostes i els elements decisius són els models de gestió a escala estrictament local, així com el “component del vot a l’alcalde”.
4. ERC buscarà aliances d’esquerres
Tot apunta que l’estratègia de pactes postelectorals en l’àmbit local de les dues formacions serà notablement diferent. Solsona explica que la posició del PDECat és “donar molta autonomia municipal” tant a l’hora de configurar les llistes electorals com a l’hora de tancar acords amb altres partits, sigui abans o després dels comicis. El batlle de Mollerussa, que també és diputat al Parlament de Junts per Catalunya, sí que veu fonamental “que els partits independentistes sumin més municipis governats que no pas ara”. “Si tinguéssim menys ajuntaments independentistes, no sé si hauríem fet una bona estratègia. Les eleccions municipals són contractes de quatre anys i et permeten dibuixar el país. Tenir el nombre més gran de municipis governats per formacions independentistes et dóna una base territorial molt sòlida i et permet articular una estratègia unitària de país a llarg termini comptant amb aquesta base i amb la societat civil”, hi afegeix Solsona.
Per part dels republicans, la mirada se centra cap a buscar aliances amb altres forces d’esquerres. Sanglas defensa que “la preocupació pel municipi ens permet arribar a acords amb molta gent. I tenim moltes polítiques en comú a escala municipal amb forces progressistes, amb les quals tenim una capacitat important per establir aliances, que, si féssim una candidatura unitària independentista, segurament perdríem”. Casos com els de Sabadell o Badalona —en aquest cas, durant els tres primers anys de mandat— exemplifiquen aquestes aliances progressistes d’ERC amb formacions properes a la CUP i a l’espai dels Comuns.
5. Dos exemples de la batalla PDECat-ERC als municipis
Vic, entre la unitat independentista i l’opció d’un govern d’esquerres
Des de la recuperació dels ajuntaments democràtics, el 1979, l’alcaldia de Vic sempre ha estat en mans de CiU. Actualment, ERC, amb cinc regidors, és la segona força del consistori, mentre que Capgirem Vic —la llista que engloba la CUP— en suma quatre. Per a l’alcaldable d’ERC, Maria Balasch, “40 anys de govern del mateix color, sigui quin sigui, no és bo ni sa i que hi hagi canvis sempre enriqueix”. L’opinió la comparteix el regidor de Capgirem Vic, Joan Coma, que va encapçalar la candidatura anticapitalista el 2015: “Que hi hagi un canvi és un tema d’higiene democràtica. Han governat com si l’Ajuntament i la ciutat fossin casa seva”.
De cara als propers comicis municipals, l’alcaldessa de la ciutat, Anna Erra —del PDECat i també diputada al Parlament per JxCat—, no parla de renovació, sinó d’unitat independentista. Erra considera que “la situació excepcional que vivim [com a país] impregnarà les eleccions municipals”. De fet, l’alcaldessa explica que “des de l’ANC a Vic ens han demanat que es parlés d’una possible llista unitària tot i que la representació dels grups independentistes a l’Ajuntament de Vic no perilla”. L’opció, no la consideren ni ERC ni la CUP, mentre que Erra considera que “des del PDECat sempre hem dit que, si la resta de partits ho volen, nosaltres ens hi sumaríem”. Ella reconeix que les diferències de model de ciutat amb la CUP són “grans”, però opina que amb ERC “tenim molts més punts d’acords” i recorda que entre el 2007 i el 2015 les dues formacions van governar conjuntament, “amb molts projectes i models compartits durant molt temps”.
La formació municipal d’ERC està immersa en un procés participatiu per definir el programa amb què concorrerà a les eleccions, però la candidata avança que, si després dels comicis “m’he d’entendre amb algú, serà en temes de ciutat, en projectes com la reforma del mercat municipal, la recollida de residus porta a porta o la gestió del teatre L’Atlàntida. Per al regidor de la CUP, si després dels comicis de l’any vinent “ERC i la CUP sumen, serà el moment per treballar en un govern d’esquerres que garanteixi, entre altres qüestions, avançar en la línia d’un model de gestió 100% pública”.
Amposta, llistes separades per fer front a l’augment de C’s
Després d’un primer mandat (1979-1983) en mans del PSUC i un segon amb el PSC al govern (1983-1987), l’alcaldia d’Amposta (Montsià) va recaure en CiU el 1987, que s’hi va mantenir ininterrompudament fins al 2015. Fa tres anys, però, va haver-hi un tomb electoral i ERC va assolir la majoria absoluta, amb 11 dels 21 regidors, mentre que Convergència va quedar a l’oposició. Per a Adam Tomàs, alcalde i candidat d’ERC a les properes municipals, el que hi ha hagut en aquest període ha estat sobretot un “canvi de model, sobretot en temes com la relació amb la ciutadania i la transparència”. “Veníem de 28 anys de govern de CiU i hi havia unes dinàmiques que segurament eren molt tancades, que vam obrir, per exemple, televisant els plens”, comenta. L’alcaldable del PDECat, Manel Masià, considera que “no hi ha hagut gaires canvis” i que la gestió del govern “no ha estat la desitjable”.
La llista unitària és un dels plantejaments de les formacions de la capital del Montsià? Masià explica que “vam plantejar una llista unitària, però ells [ERC] la van descartar”. L’alcaldable del PDECat recorda que en les eleccions del Parlament del 21 de desembre, C’s va sumar més de 1.800 vots (el 16,5%), un fet que, si es repeteix al maig del 2019, li donaria una forta presència al consistori. Tot i que l’alcaldia independentista a Amposta està garantida, Masià subratlla que una llista unitària permetria “formar un govern de 18 regidors, no només d’11, i això ens donaria més poder i poder distribuir millor les tasques”. Tomàs, per la seva banda, defensa que ERC “no comparteix” la idea de candidatura unitària independentista, però sí la necessitat que les diferents formacions que aposten per l’Estat propi millorin els resultats del 2015, perquè això serà “una bona notícia”.
