Canviem els estereotips: 10 dones que estan revolucionant la ciència a Catalunya

D’aquí a 11 anys, la igualtat de gènere hauria de ser un fet i no un repte. Les Nacions Unides han fixat la paritat com un dels 17 objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per a l’any 2030. Tanmateix, tal com recull l’estudi SDG Index, elaborat per la Fundació Bertelsmann, cap país, a hores d’ara, no està en condicions de complir cap dels propòsits fixats.

En el camp de la ciència, aconseguir la paritat també queda lluny. Les dones, segons dades de la Unesco, representen només un 28% del total dels investigadors científics a escala mundial. En aquest terreny altament masculinitzat, hi falten eines per aconseguir engrescar les noies a estudiar carreres científiques i instruments laborals i jurídics per apoderar les dones a dedicar-se a la recerca sense que això faci que perdin el dret a la família o a la maternitat. Tot i que el nombre de noies matriculades en carreres com biologia, enginyeria o tecnologia ha augmentat exponencialment en els darrers anys, elles no aconsegueixen encara càrrecs de lideratge en projectes d’investigació. Com a conseqüència, tal com apuntaven aquest i aquest reportatge a CRÍTIC, la manca de dones en recerca condiciona l’enfocament de les investigacions perpetuant la visió patriarcal de la ciència.

Tanmateix, a Catalunya hi ha cada vegada més dones que, fora del focus mediàtic, lideren projectes tecnològics i científics capdavanters mundialment. Per canviar els estereotipis, CRÍTIC ha parlat amb 10 d’elles que tenen molt a dir en el camp de la robòtica, la neurobiologia, l’ecologia, la cognició o la lluita contra el càncer.

Mara Dierssen: “Els plans d’igualtat de les universitats són paper mullat”

Mara Dierssen és neurobiòloga, professora universitària i divulgadora. Nascuda a Santander, desenvolupa la seva carrera al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona. Des de ben petita se sorprenia cada cop que tenia una idea i de cop comprovava que la mateixa idea l’havien tingut al mateix temps altres persones. Si el cervell és una màquina de pensar, com podia ser que fos tant determinista?

La divulgació de la ciència ha estat una inquietud constant en la seva vida que l’ha dut a participar en nombroses conferències i publicacions i a escriure un llibre, ‘El cerebro artístico: la creatividad desde la neurociencia’ (Materia, 2016). Dierssen investiga la plasticitat del cervell i la seva utilitat. “Hi ha una plasticitat nociva que es produeix, per exemple, gràcies a les drogues d’abús que fa que aprenguis molt de pressa i que genera satisfacció però també dependència. L’altra, la bona, és una forma d’esculpir el nostre cervell gràcies a aprendre, llegir i cultivar-nos a través de la cultura, l’art o la música.”

Pel que fa a la seva experiència com a dona en l’àmbit científic, Dierssen considera que, tot i que a Espanya i a Catalunya un 74% de les universitats i un 86% dels OPI (organismes públics de recerca) tenen plans d’igualtat des de fa anys, és evident que aquests han estat “paper mullat”. “Si de debò volem que la situació canviï, hem de considerar la discriminació positiva com una possibilitat de canvi real. Això sí, sempre que es faci adequadament i amb sentit comú.”

Raquel Ros: “Els robots han de fer tasques de cura”

Aquesta informàtica i investigadora es dedica, des de fa 10 anys, a la relació entre humans i robots. Quan se li pregunta per què les tasques assistencials i de serveis les desenvolupen ‘fembots’ (robots feminitzats), Ros explica que els robots no tenen gènere però el llenguatge és complex: “En anglès, per parlar de robots, fem servir el pronom ‘it’ (el neutre); en canvi, en català o en castellà parlem del robot com ell, en masculí”.

Ros creu que els robots han de fer tasques de cura i desenvolupa les seves investigacions en la interacció entre robots i nens. Actualment treballa en un projecte de col·laboració amb l’empresa YASYT per desenvolupar proves de concepte d’un robot social assistencial en l’entorn de salut. “He estat 10 anys fora de Catalunya i tornar aquí és adonar-me que la recerca és una feina poc reconeguda on hi ha poca inversió.”

I pel que fa a la discriminació positiva? “No m’agrada la idea de les quotes, però crec que cal fer-hi alguna cosa. En el meu sector una manera d’avaluar la teva vàlua és a través de les publicacions. Jo he tingut tres fills i, per tant, he estat gairebé tres anys de baixa; això vol dir que ara he de reprendre tot allò que havia deixat a mitges. No ens poden avaluar igual a homes i dones. Ara bé, això no és un problema només de les dones i la maternitat és quelcom que ens afecta a totes i tots.”

Mónica Pérez-Temprano: “La investigació ha d’apostar pels joves i per les dones perquè la diversitat en ciència sempre és enriquidora”

Pérez-Temprano és una de les 12 estrelles emergents de la química mundial. Així ho va considerar el comitè de Talented 12 quan va premiar la jove de 35 anys que desenvolupa la seva carrera a l’Institut Català d’Investigacions Químiques de Tarragona, l’ICIQ.

L’equip de Pérez-Temprano fa química fonamental i estudia el que els altres descarten: els errors en les reaccions químiques, i ho fan a través de fotografies dels passos intermedis. La jove va explicar a la prestigiosa revista científica ‘Big Vang’ que, per a ella, “les reaccions químiques són com un ball. A mi m’agrada comparar-les amb el tango. Quan saps ballar-lo, és molt elegant, com les reaccions finals. Però, quan comences, balles molt malament, és un desastre. Nosaltres volem fer fotografies dels ballarins. Estudiar per què una reacció no funciona per intentar solucionar el problema però també per descobrir noves reactivitats.” Ara bé, el que per a Temprano de debò no funciona és el finançament a les universitats de l’Estat espanyol i etziba: “Som la generació de cervells fugats. He conegut un munt de científics brillants que no poden tornar perquè el sistema no els accepta i, al final, se’ls queden altres països”.

Per la jove, cal fomentar les connexions entre recerca bàsica i indústria, no solament per promoure la transferència tecnològica, sinó també per crear oportunitats de treball per als estudiants. I hi afegeix: “Des del punt de vista més acadèmic, seria extraordinari que es pogués facilitar l’accés a posicions d’investigació a talents joves i a més dones perquè la diversitat en ciència sempre és enriquidora. Aprendre els uns dels altres i incorporar noves formes de treballar sempre és positiu”.

Isabel Cacho: “Les dones ‘cauen’ més que els homes al llarg de la carrera científica”

Isabel Cacho és doctora en geologia. Treballa en la reconstrucció del clima del passat a partir de l’anàlisi de sediments del fons del mar. Concretament, Cacho reconstrueix l’impacte que canvis climàtics ràpids van tenir en la regió Mediterrània, i també en altres zones del planeta, com el Pacífic Equatorial. I el clima a les universitats? Cacho ho té clar: “Catalunya té un gran diferencial que ha estat el programa de captació científica ICREA, que ha permès la incorporació a centres catalans d’investigadors altament qualificats. Però les nostres universitats pateixen els mateixos problemes que la resta de l’Estat per l’escassa inversió en ciència, que limita molt la capacitat econòmica dels projectes de recerca. Les generacions joves en formació necessiten tenir horitzons, i actualment és difícil de veure’ls”.

A més, si ets dona, el camí professional es complica. “Les dones ‘cauen’ més que els homes al llarg de la carrera científica. Això passa en qualsevol carrera professionalitzada, però en ciència hi ha un problema afegit, que és la necessitat de mobilitat i d’alta productivitat just en un moment vital que acostuma a coincidir amb la maternitat”. Les quotes, tot i que Cacho recalca que no agraden a ningú, podrien ser una bona solució. “Calen eines per compensar els moments en què la dona pot tenir més compromesa la seva productivitat, revisar el valor que es dóna a tasques que sovint estan feminitzades, i fomentar la participació masculina en aquestes tasques”, diu.

Olga Margalef: “L’etapa més competitiva en la investigació és la trentena, l’edat que moltes dones trien per ser mares”

Margalef és paleoclimatòloga, estudia el canvi climàtic a través de la història de la Terra. Membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire i investigadora i geòloga del Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals, CREAF, la científica desenvolupa la seva tasca com a divulgadora i opinadora al voltant del canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica en mitjans com ‘El Periódico’, la ‘Directa’ o el desaparegut ‘Diari Jornada’.

Forma part de la Xarxa de Científiques Comunicadores, una iniciativa d”El Periódico’ que té el suport de la Fundació Dr. Antoni Esteve, iniciada el 8 de març de l’any passat coincidint amb el Dia Internacional de les Dones. Un projecte que pretén potenciar la participació de les dones investigadores en el debat públic, incrementant la seva presència a la premsa. De fet, segons els impulsors, mentre que un 40% del personal investigador dels centres de recerca són dones, només representen un 20% de les fonts citades a les notícies.

Per Margalef, un dels grans problemes del camp científic és, a banda de la manca d’inversions, la desconnexió entre l’esfera científica i la població. “La divulgació, la comunicació científica, té poc valor per al sector, i això, sumat a la precarització, fa que sigui molt escassa. Les persones que intenten transferir els coneixements al públic general ho fan sovint de manera voluntària, en les seves estones lliures”.

Pel que fa al ‘sostre de vidre’, la paleoclimatòloga coincideix amb Isabel Cacho. “Després de la tesi comencen les tisores i cada cop hi ha menys dones. La recerca científica és una carrera d’obstacles, i l’etapa més competitiva és la trentena, que és l’edat que la majoria de dones trien per ser mares”. I Margalef posa l’exemple de Carmina Virgili, la científica pionera en el camp de la geologia i una de les primeres dones científiques amb càrrecs públics: “Virgili deia que nosaltres ho tindríem més difícil que ella, que sempre havia estat un ‘bitxo’ estrany entre homes, una anècdota. En les seves paraules, les dones de la seva generació anaven “lleugeres d’equipatge”, sense fills per poder fer carrera. En canvi, ara, nosaltres ho volem tot: poder tenir una família, una vida i una carrera. En definitiva, tenir les mateixes oportunitats que un home”.

Maria Lluch-Senar: “Hi ha un buit de dones als càrrecs de responsabilitat en l’època en què decideixen ser mares”

Maria Lluch-Senar es va graduar en biotecnologia (UAB) el 2004 i es va doctorar en biotecnologia a l’IBB (Institut de Biotecnologia i Biomedicina, UAB). Va continuar la seva tasca investigadora a la Georg-August-Universität Göttingen el 2007. Des del 2010 desenvolupa els seus projectes al Centre for Genomic Regulation (CRG), un institut de recerca biomèdic d’excel·lència internacional amb la participació de la Universitat Pompeu Fabra.

Lluch treballa des de la biologia de sistemes amb l’objectiu de tenir un coneixement global de la cèl·lula. “La diferència entre la biologia clàssica i la de sistemes és que abans no disposàvem de la tecnologia que tenim ara i havíem d’anar genoma per genoma i proteïna per proteïna; ara podem integrar totes les dades a l’ordinador per modular el sistema”. I què vol dir modular? “Doncs manipular el genoma per predir les modificacions i tractar malalties com el càncer. Per exemple: si a algú li falta una proteïna determinada, la hi podem introduir gràcies a una bateria manipulada, un biorobot.”

El CRG té diferents programes per estimular les vocacions científiques entre les nenes i visibilitzar l’apoderament i la tasca de les dones científiques a través de recursos i beques. Lluch forma part del comitè d’un d’aquests programes, el Gender Balance, que promou la igualtat de gènere en posicions altes de la recerca. “Hi ha un buit de dones quan aquestes han d’ocupar càrrecs alts de responsabilitat, que sovint es correspon amb els anys de la maternitat. Hem de cercar solucions com tenir un tècnic ajudant que pugui dur a terme feines de laboratori mentre la dona és a casa amb el nadó.”

Sònia Fernández: “Les dones científiques cada cop tenim més visibilitat, però encara som minoria en els espais de direcció”

Fa vuit anys, Iolanda Batallé (editora de La Galera i directora de l’Institut Ramon Llull) i Francesc Miralles van assistir a una de les conferències de divulgació científica de Sònia Fernández, directora d’innovació i estratègia a Clacktion. Els dos editors van quedar fascinats per la capacitat comunicativa de Fernández i la van animar a escriure un llibre “científic” per a nens i adults. “Per mi, ser científic és tornar a ser un nen perquè ells són els que fan les preguntes fonamentals. Preguntes tan simples com per què les fulles són verdes.”

I dit i fet. L’any 2011 publicava ‘La porta dels tres panys‘ (Edicions 62), una novel·la de divulgació que explicava de manera senzilla i entretinguda què és la física quàntica. “Vaig escriure una història per als lectors més joves però també per als adults curiosos”. Com si es tractés d”El món de Sofia’, que relatava de manera entretinguda la història de la filosofia, Fernández narra amb els seus llibres els misteris de l’Univers. La seva segona novel·la, ‘Quantic love‘, va superar els 40.000 exemplars. L’any 2017 va publicar la seva darrera proposta editorial, ‘La porta dels tres panys 2, la senda de les quatre forces‘, que explica la història de Niko, que haurà de reestructurar l’equilibri de l’Univers gràcies a les quatre forces que el regeixen.

Però, si la literatura no fos prou, el seu afany per acostar la ciència a tots els públics també l’ha portat a la televisió. L’any passat va participar com a assessora científica en la sèrie de TV3 ‘Si no t’hagués conegut‘. El serial, protagonitzat per Andrea Ros i Mercedes Sampietro, que interpretaven una física, explorava la possibilitat de viatjar per universos paral·lels. Les dones científiques en ‘prime time’. “Cada cop hi ha més visibilitat, però segueix havent-hi problemes a l’hora d’ascendir a càrrecs de responsabilitat.”

Núria López-Bigas: “Davant de dos currículums exactament iguals, de manera inconscient, s’avalua més positivament el de l’home”

La doctora López intenta desxifrar la biologia bàsica del càncer a partir de desenvolupar eines útils per diagnosticar i tractar pacients de manera personalitzada. López-Bigas i el seu equip, format per enginyers informàtics, biòlegs, matemàtics i metges, treballen a l’Institut de Recerca Biomèdica a partir de mètodes biocomputacionals per identificar alteracions genètiques vinculades a l’aparició de tumors. López-Bigas és una de les poques dones al món que dirigeixen un grup de recerca relacionat amb la biologia. “Hi ha moltes dones que fan el doctorat, però la proporció de dones que dirigeixen un grup de recerca o que arriben a llocs de direcció encara és molt baixa.”

Per pal·liar això, la biòloga cada any fa xerrades a escoles i instituts per tal d’encoratjar les nenes a estudiar ciències, un espai encara molt masculí. “Cal mostrar models tant de científiques com de científics. D’aquesta manera, a les nenes i als nens no els passarà pel cap pensar que la química, les matemàtiques o la biologia són carreres de nens, sinó que són carreres per a tothom a qui li agradin i li interessin les ciències.”

Per la doctora, és necessari ensenyar a les joves que les dones podem ocupar qualsevol lloc de feina; no obstant això, tot i no ser partidària de la discriminació positiva, confessa que té clar que encara hi ha un biaix, sovint inconscient, que perjudica les dones: “Un estudi va demostrar que davant l’avaluació d’un currículum exactament igual on l’única cosa que canvia és el nom de la persona, nom d’home o de dona, sistemàticament s’avalua més positivament l’home que la dona i se li ofereix un salari més alt”.

Núria Sebastián: “En les publicacions acadèmiques se citen més les investigacions dels homes que les de les dones”

Núria Sebastián Gallés és psicòloga especialitzada en ciències cognitives i bilingüisme i professora de psicologia a la universitat Pompeu Fabra. És vicepresidenta del Consell Científic del Consell Europeu de Recerca (ERC) i des del gener del 2018 és membre del Consell Científic de l’Educació nacional francès.

Especialista en neurociències cognitives, la seva tasca, a banda de la d’investigar, és la de crear i gestionar els equips de recerca. “Biaix de gènere? És clar que n’hi ha! Nosaltres no hi podem fer res per evitar-lo, però sí que podem fer quelcom per frenar situacions que discriminin les dones.”

Així, d’ençà que ha arribat al càrrec, Sebastián ha tret de les sol·licituds d’investigadors un apartat que demanava el resum de la trajectòria de l’aspirant: “Els homes feien textos llargs d’autoelogi, mentre que les dones parlaven d’oportunitats, de la feina en equip… Els d’ells, en aparença, eren infinitament millors que els d’elles perquè la imatge que projecten és de més preparació i més seguretat”. L’altre factor que tampoc no té en compte l’ERC a l’hora de revisar els currículums dels investigadors és l’índex H. Aquest índex determina les vegades que se cita l’article d’un investigador en una publicació. “En les publicacions acadèmiques se citen més les investigacions dels homes que les de les dones. Ells van a més simposis, cultiven més les relacions socials, es fan ‘veure més'”. Segons Sebastián, una de les raons d’aquesta manca de citacions de dones, per exemple, és que els homes es queden més dies de congrés que les dones. “Elles tornen abans a casa per tenir cura de la família i de la llar, i això fa que se les tingui menys presents a l’hora de mencionar les seves investigacions”, explica.

Núria Montserrat: “Cal visibilitzar el talent femení”

Doctora en biologia, Montserrat s’ha focalitzat en la regeneració d’òrgans en mamífers. Ha estat una de les comissàries de la Biennal Ciutat i Ciència, on ha coordinat i moderat xerrades i debats al voltant de la recerca científica i del paper de la dona en la ciència. “Nosaltres, les dones, som les protagonistes d’aquesta Biennal que vol visibilitzar el talent femení”, va anunciar durant la presentació de la primera Biennal Ciutat i Ciència a Barcelona, davant les autoritats i els assistents. Del 7 a l’11 de febrer, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, un total de 66 dones científiques van capitalitzar idees i sabers per acostar la tecnologia, la robòtica o la climatologia a la ciutadania, des d’espais tan diversos com la dansa, el teatre o el cinema. Activitats com ‘consCiències a la Plaça’, del col·lectiu Nus Teatre; la projecció del film ‘Ex Machina’, protagonitzat per una ‘fembot’, o l’espectacle ‘Onyric’, del ballarí Hiroaki Umeda, en van ser alguns exemples.

Les escoles també han estat clau en aquesta Biennal: el programa “100tífiques” ha acostat 100 científiques a 100 escoles catalanes, demostrant que les dones i la ciència poden anar de la mà. Montserrat és una bona representant del talent femení científic. Amb formació predoctoral i postdoctoral a Europa i als Estats Units, compta amb un grup d’investigadors i col·laboradors multidisciplinaris dels camps de la biologia, l’enginyeria biomèdica i la bioinformàtica per tal de desenvolupar noves estratègies en medicina regenerativa. Fascinada per entendre els processos fonamentals que ajudarien a regenerar teixits i òrgans, lidera projectes europeus amb l’objectiu d’aplicar el coneixement fonamental als estudis clínics. L’any 2014 va ser una de les vuit investigadores joves a Catalunya a rebre la prestigiosa Starting Grant del Consell Europeu de Recerca (ERC) per investigar les maneres de generar cèl·lules i recursos moleculars amb potencial clínic per al tractament de malalties del ronyó. Juntament amb el Dr. Joan Carlos Izpisua, del Salk Institute de Califòrnia, Montserrat va participar en la creació de “minironyons” en 3D a partir de cèl·lules mare humanes.