Cinc escenaris possibles per a després de les eleccions del 21-D

  • Roger Palà / @rogerpala
  • diumenge, 3 desembre 2017

CRÍTIC analitza quines són les majories de Govern més probables que sorgiran dels comicis del 21 de desembre

Junqueras i Puigdemont, envoltats dels diputats de la CUP després de la DUI del 27-0. Foto: Roser Vilallonga / ACN

Si els comicis del 27-S de 2015 ja van ser especials pel seu caràcter plebiscitari, les eleccions previstes per al 21-D ho seran encara més: mig Govern a la presó o a l’exili, els ‘Jordis’ a Soto del Real, l’èxit del referèndum de l’1 d’octubre, la DUI fallida del 27-0, l’aplicació de l’article 155… L’independentisme viu entre la mobilització antirepressiva i un cert desconcert estratègic, mentre que l’espanyolisme ha realitzat en els últims temps demostracions de força social sense precedents a Catalunya. Han passat moltes coses durant els últims quatre mesos i el país ha estat sumit en un grau d’estrès molt important. Es preveu una participació massiva a totes bandes.

En aquest context, aventurar-se a realitzar prediccions de possibles escenaris postelectorals és un esport d’alt risc. Tot i això, els pronòstics que fan la majoria d’enquestes ens permeten intuir algunes opcions. CRÍTIC presenta en aquest article cinc possibles escenaris –no els únics, però potser els més probables– a partir de l’aritmètica parlamentària post- 21-D que assenyalen la majoria d’enquestes i de l’anàlisi de la situació política del moment. L’article inclou les aportacions dels politòlegs Marc Sanjaume, Astrid Barrio, Oriol Bartomeus i Albert Aixalà, realitzades en el marc de la #Marató21D, organitzada per Ideograma, on van comentar-se alguns d’aquests possibles escenaris.

Majoria absoluta ‘indepe’, sí… però per fer què?

L’escenari de majoria absoluta independentista es dibuixa a hores d’ara menys clar que el 27-S. Segons l’agregat d’enquestes elaborat per Kiko Llaneras a ‘El País’, publicat el 15 de novembre, el preveuen un 44% dels sondejos. Però, tot i això, segueix sent molt probable que Junts per Catalunya, ERC i la CUP aconsegueixin sumar més de 68 escons. El politòleg i coeditor d’’El Pati Descobert’ Marc Santjaume afirma que, si fem cas de les enquestes, l’independentisme “tindrà la responsabilitat històrica de seguir liderant el projecte polític a Catalunya, ja sigui fent valer la seva pròpia legitimitat o buscant aliances fora del bloc independentista”.

És probable que, en cas que sigui possible aritmèticament, una aliança d’ERC, de Junts per Catalunya i de la CUP sigui prioritària per a totes tres formacions. Tanmateix, hi hauria diverses qüestions per resoldre. La primera seria quin resultarà ser el partit més votat dins del bloc ‘indepe’. La majoria de les enquestes assenyalen ERC. “L’ordre dels factors sí altera el producte. Si es produeix un canvi de lideratges i ERC supera el PDECat, seran els republicans els responsables d’articular el nou relat independentista i això també pot voler dir articular la política d’aliances”, explica Sanjaume. Tanmateix, si ERC guanya les eleccions i Junqueras o Rovira es postulen per a la presidència… com encaixa en tot plegat el discurs del Govern legítim de la República a l’exili? Seguint el fil d’aquest argumentari… podria donar-se el cas que ERC guanyés les eleccions i acabés investint Puigdemont, encara que Junts per Catalunya quedés el tercer o quart partit? No hi ha cap dubte que Junts per Catalunya intentarà l’operació en cas de quedar per sota dels republicans.

Al mateix temps, l’aposta del PDECat per una candidatura liderada per Puigdemont amb un gruix important d’independents (incloent-hi Jordi Sánchez, president de l’ANC) ha fet guanyar enters als postconvergents durant les últimes setmanes. Depenent de com es desenvolupi la campanya, no es pot descartar una victòria de Junts per Catalunya. Mentre Junqueras és a la presó i algú li gestiona el compte de Twitter, Puigdemont està desenvolupant una activitat frenètica des de Bèlgica, amb un to presidencialista i a l’ofensiva, sense fer una revisió gaire crítica del passat recent i amb un discurs que, en alguns moments, l’apropa més a la CUP que a la mateixa ERC. Un exemple ha estat el to molt crític amb què Puigdemont s’ha manifestat sobre el paper de la UE entorn del conflicte català, que no ha tingut ressò a les files republicanes.

Un altre punt per resoldre seran les diferències programàtiques entre els tres partits ‘indepes’. La CUP ha fet una aposta pel que anomena “desplegar la República”, és a dir, implementar la DUI del 27 d’octubre. Junts per Catalunya i ERC s’han mostrat, amb matisos, partidaris d’escenaris més bilaterals. Donaria suport la CUP a un Govern d’ERC o de JxC que no apostés per una dinàmica de confrontació directa amb l’Estat? Un factor important en aquest cas serà si l’independentisme serà capaç de superar el 50% dels vots, cosa que implicaria dotar-se de més legitimitat política.

L’altra incògnita és com reaccionarà Rajoy si finalment es forma un Govern independentista. Hi ha qui dona per fet que després de les eleccions deixarà d’aplicar-se l’article 155. Però no està escrit enlloc que hagi de ser així. Si els independentistes formen Govern, renunciarà l’Executiu del PP a seguir aplicant-lo? Hi posarà condicions?

Foto: Jordi Borràs

El Govern del 155: Arrimadas presidenta?

És un escenari poc probable. Cap enquesta no preveu que Ciutadans, el PSC i el PP sumin una majoria absoluta. A més, la concreció d’un Govern de partits constitucionalistes a Catalunya implicaria una aliança que despertaria múltiples contradiccions entre els seus protagonistes, començant pels socialistes catalans. El PSC ha donat suport a l’aplicació del 155, però això no vol dir que, automàticament, aposti per facilitar un Govern constitucionalista amb el PP i Ciutadans. Cal recordar que el PSC va oposar-se que el PSOE facilités en el seu dia la investidura de Mariano Rajoy. Iceta també ha dit que no faria presidenta Inés Arrimadas.

Tot i això, l’independentisme faria bé de no menystenir aquesta opció. Les enquestes assenyalen una gran mobilització dels votants no ‘indepes’ en les pròximes eleccions, que podria superar, fins i tot, la del 27-S. Segons l’enquesta del GESOP per a ‘El Periódico’, el 87% dels catalans amb sentiment no independentista tenen clar que aniran a votar segur el pròxim 21-D, una xifra que suposa 13 punts més que al setembre del 2015. Així mateix, el percentatge de no independentistes que considera les eleccions del 21-D com a molt importants s’eleva fins al 66%, 30 punts més que al setembre del 2015. En el camp ‘indepe’, la mobilització també creix, però molt més lleugerament: l’independentisme ja fa molt de temps que està hipermotivat. Un context d’altíssima participació podria oferir sorpreses.

Xavier Domènech, líder dels Comuns. Foto: DAVID SABADELL

Coalició pel referèndum: arriba el #PressingComuns

En cas que ERC, Junts per Catalunya i la CUP no sumin la majoria absoluta, un escenari plausible seria que els partits ‘indepes’ busquessin el suport de Catalunya en Comú. Marc Sanjaume apunta que a hores d’ara “el suport a la independència no és un suport sobremajoritari i qualificat, sinó una majoria escassa. A l’independentisme li caldrà posar els llums llargs i sortir de la dinàmica del procés com a sèrie de Netflix. Això pot implicar haver d’obrir-se a aliances, preferentment amb el bloc dels Comuns”. Aquest escenari presenta, però, diverses incògnites.

Resulta poc probable que els de Xavier Domènech avalin un Govern independentista que consideri la via unilateral, per la qual cosa un suport dels Comuns haurà d’implicar matisacions en el relat unilateral –un fet que potser implicaria que la CUP baixés del carro. Tanmateix, això pot suposar més problemes: si els ‘indepes’ fan un resultat molt modest, els diputats de la CUP poden seguir sent imprescindibles al marge dels diputats dels Comuns. Al mateix temps, seran importants els equilibris interns en el bloc independentista: no és el mateix que els Comuns facilitin una investidura de Puigdemont que una de Marta Rovira o d’Oriol Junqueras. Passi el que passi, però, és probable que, igual que el 27-S vam entrar en una fase de #PressingCUP, ara entrem en una fase de #PressingComuns.

Però també cal anar amb compte a donar per feta la coalició pel referèndum, ni tan sols en cas que l’alternativa sigui pitjor. El professor de ciència política de la UPF Albert Aixalà explica que una aliança entre els independentistes i els Comuns no seria bufar i fer ampolles, i n’aporta un exemple pràctic. És el que defineix com a “efecte Terrassa”. “A Terrassa, l’alcalde socialista, Jordi Ballart, va dimitir i va abandonar el PSC en desacord pel suport a l’aplicació de l’article 155. Però, pocs dies més tard, el consistori elegia un nou alcalde socialista, Alfredo Vega, perquè no hi havia alternativa. El PDCat i ERC van ser incapaços de teixir una aliança amb els Comuns, tot i el context, amb el terrassenc Josep Rull a la presó”.

Perquè aquesta hipotètica “coalició pel referèndum” es consolidi, hi pesaran molt tres coses: en primer lloc, si la inhibició dels Comuns pot implicar la consolidació d’un Govern constitucionalista dur. En segon lloc, la derivada que aquest acord al Parlament pugui tenir a l’Ajuntament de Barcelona: un suport dels Comuns a ERC i a JxC pot traduir-se en un suport republicà i convergent al govern d’Ada Colau? I, en tercer lloc, si, al marge de l’aliança amb l’independentisme, l’aritmètica parlamentària permetés una altra alternativa apta per als Comuns que no passés per Junts per Catalunya. En altres paraules: un tripartit d’esquerres.

Miquel Iceta, candidat del PSC. FOTO: Jordi Borràs

ERC, el PSC i els Comuns: tripartit ‘reloaded’

Un fantasma recorre de nou Catalunya: és el fantasma del tripartit. Ara ningú no en parla i esmentar-lo gairebé és anatema, però el cert és que podria reaparèixer amb força en l’escenari polític a partir del 21-D. Amb l’actual tendència a l’alça del PSC, són diverses les enquestes que pronostiquen que una aliança entre els republicans, els socialistes i els Comuns superaria els 68 diputats en les eleccions del 21-D. De fet, gairebé són més que les que pronostiquen una majoria independentista, tot i que la tendència a la baixa d’ERC en els últims sondejos podria matisar aquesta possibilitat.

Més enllà de l’aritmètica, però, la hipòtesi d’un tripartit, ara com ara, sembla remota, ja que seria traumàtica per a gairebé tots els implicats: per a ERC suposaria trencar la política d’aliances amb l’independentisme per buscar el suport d’un dels “partits del 155”. Un pas que fàcilment generaria una allau d’atacs i ‘pressing’ per part de Junts per Catalunya i de la CUP. Però per al PSC tampoc no seria fàcil justificar una aliança amb els independentistes. El politòleg Oriol Bartomeus defineix les eleccions del 21-D com “un circ en tres pistes”, ja que es juguen “en l’arena catalana però també a l’Ajuntament de Barcelona i al Congrés dels Diputats”. “Tenint en compte que la coalició del 155 no sumarà, per al PSC l’única possibilitat és el tripartit, però haurà de comptar amb l’altra pista del circ: en quina posició deixaria això el PSOE en l’arena estatal? Si el PSC es veu obligat a donar suport a forces que en l’arena estatal poden ser mal enteses, això reforça encara més Rajoy”, afirma Bartomeus.

La possibilitat d’un tripartit també suposaria un dilema per als Comuns, que acaben de trencar el pacte amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Aquí, segons Bartomeus, també pesarà la dinàmica municipal. “Que li convé més als Comuns a l’Ajuntament de Barcelona, un tripartit d’esquerres o una coalició pel referèndum?”.

Marta Pascal i David Bonvehí, coordinadors del PDECat. Foto: Maria Bélmez / ACN

El fantasma de les noves eleccions i els ‘reserves’ del PDECat

Un escenari que tampoc cal no descartar és la possibilitat d’unes noves eleccions. En un escenari d’hiperfragmentació i de gran polarització de blocs, la negociació pot complicar-se o fins i tot encallar-se. En cas que no es pogués escollir president, entraríem en una mena de ‘revival’ dels tres mesos posteriors a les eleccions del 27-S. El Parlament es dissoldria de manera automàtica dos mesos després del primer debat d’investidura fallit i es convocarien unes noves eleccions (el que no és gaire clar és qui en signaria el decret de convocatòria: en teoria, ho hauria de fer el president en funcions, però… qui és, ara com ara, el president en funcions de Catalunya? Puigdemont? Rajoy?).

En relació amb aquest escenari, resulta significatiu que cap dels dirigents més rellevants del PDECat no formi part de la llista de Junts per Catalunya. No ho fan ni Marta Pascal ni David Bonvehí, els màxims dirigents del partit. Tampoc no ho ha fet Santi Vila, l’exconseller que va dimitir les hores prèvies a la DUI fallida del 27-S per mostrar el seu desacord amb la declaració. Podrien aquests dirigents del PDECat estar reservant-se per a unes hipotètiques noves eleccions després d’un fracàs de Puigdemont i de l’actual dinàmica política del procés?

La politòloga i professora de la UV Astrid Barrio parla d’“inhibició” del PDECat el 21-D i ho atribueix a dues possibilitats: “Una opció és que consideri que, parapetant-se rere el president, està en una millor situació per disputar la pugna política amb ERC. Però també hi hauria una altra possibilitat: que el PDECat no estigui pensant en aquestes eleccions, sinó en un mitjà o llarg termini”. Barrio afirma que “potser el nucli dirigent del PDECat creu que aquesta serà una legislatura curta, amb molta complicació per formar majories, i que tots aquells que ara se situïn al capdavant es poden cremar”. En cas que això passés, entrarien en escena els lideratges de partit a la reserva. Barrio recorda que, a més, aquests lideratges “s’han desmarcat i han mostrat incomoditat amb la deriva unilateral de CDC”.

4 comentaris
  • Subscriptor Pau Planas Puigbert 3 de desembre de 2017 - 21:05

    Tenint en compte la pre-campanya electoral erràtica que està tenint ICV-Comuns + el que resta de Podem després del particular 155 aplicat a Albano Dante, podria molt ben ser que el paper d’aquest invent retro-80’s nostàlgic del maragallisme fos poc rellevant. Els grans estrategues que havien d’assaltar la Generalitat imposant la seva hegemonia, sembla ser que estan a la corda fluixa a punt d’obtenir menys de 10 escons. Tota una proesa.
    Per altra banda, parlar de tripartit d’esquerres incloent el PSC com a partit d’esquerres és infumable. El PSC de les retallades, de la corrupció dels EREs, del rescat bancari de milers de milions d’euros mai retornats, el PSC que ara fins i tot ha incorporat a files a la dreta més casposa i homòfoba de l’Espadaler, que és el principal suport de la burgesia catalana… en fi, Roger, el PSC no s’accepta com a animal de companyia, ni com a partit d’esquerres. El PSC és, de fet, tant o menys d’esquerres que la candidatura de Puigdemont. No fotem.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 4 de desembre de 2017 - 10:51

    Interesants aportacions analítiques, però em temo que les eleccions del 21D serviran, bàsicament, per constatar que tenim un país pràcticament partit per la meitat, amb molt poques possibilitats d’acords reals; l’existència de dues visions irreconciliables de entendre Catalunya i, en pocs mesos, el trasllat d’aquesta divisió a la llengua, l’ensenyament i la cultura, com no hem vist mai de 1976 ençà.

  • Subscriptor Guillem Galera i Léger 4 de desembre de 2017 - 16:11

    Benvolgut amic Palà,
    Agrair sincerament el teu inspirat article sobre cinc possibles escenaris electorals que es podrien dibuixar a partir del 22-D. N’hi ha algun de terrorífic, com la victòria dels partits del Vichy català, altrament conegut com a bloc del 155. Si em permets, i ho veus adient, unes notes al respecte de les possibles combinacions que proposes.
    En primer lloc, un tripartit amb el PSC no seria d’esquerres. Quan hom incorpora a la seva candidatura l’ex-secretari general d’UDC (i assumeixes el seu nefast llegat) i el nº2 de SCC (llegiu el revelador llibre de Jordi Borràs, “Desmuntant Societat Civil Catalana”) i obté l’aval d’un frau polític com Duran i Lleida, per molt que clami i proclami que és d’esquerres, no ho és. Aquiescències amb la(es) repressió(ns) (aprovació entusiasta del 155 i la frivolitat amb la qual es parla dels presos polítics), connivència estratègica evident amb la dreta i dreta extrema d’aquest país (algun demòcrata es fotografiaria alegre i rialler envoltat dels infames Millo i Albiol?), obediència canina al PSOE (la recaptació exclusivament catalana dels impostos va durar el temps de dir la frase). Iceta i el PSC provocarien la mateixa reacció memorable del film “Aprile” quan Nanni Moretti interpel•la Massimo d’Alema, antic secretari general del PCI reconvertit en aquesta cosa desnatada que és la socialdemocràcia (Veure minut 1:29: https://www.youtube.com/watch?v=vLebubDsfr0).
    En segon lloc, sobre els comuns. Al llarg dels darrers dos anys, des del 27-S 2015, m’he fet un tip de llegir que cal bastir ponts, que cal ser sensibles a l’ecosistema comú, que convé eixamplar la base de cara a unir o, si més no, intentar consensos entre sobiranisme i independentisme. I hi estic profundament d’acord. Però el que no és just és apel•lar a una de les parts, la independentista, a manifestar aquesta necessària sensibilitat. Un pont s’ha de construir des de cada una de les ribes.
    Des d’una òptica d’esquerres, és justificable aplaudir acríticament la convocatòria electoral il•legítima per part del govern usurpador i córrer per anunciar que t’hi presentaràs? És democràticament justificable l’estratègia electoral dels Comuns que posa al mateix pla la DUI i la repressió violenta de l’estat? A quina mena d’ètica respon l’equidistància que ha esdevingut un dels leitmotivs de la campanya comuna? Això voreja l’insult. L’insult directe i l’insult a la intel•ligència. I espero, per part d’aquesta esquerra dita transformadora, quelcom més que una reclamació d’explicacions.
    I, last but not least, les declaracions de Pablo Iglesias en un míting comú ahir diumenge bramulant que l’independentisme ha despertat el feixisme. Paraules, i això és greu, no rebatudes ni pel candidat Domènech, ni per la candidata Alamany, ni per l’alcaldessa Colau. Fa unes setmanes es va presentar un llibre vivament recomanable: “August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra”, escrit per Anna Gabriel i David Fernàndez. A la plana 24, a la introducció, Fernàndez escriu: “(…) un va deixar la carrera de Ciències Polítiques, el tercer any, el dia que a Política Espanyola II li van dir que la transició espanyola tenia nom i cognom “Juan Carlos de Borbón””. Com es pot comprovar, les imbecil•litats no són exclusives dels professors de Polítiques catalans. A Vallecas semblen tenir el mateix problema. Perquè Iglesias fa el mateix que aquells que caricaturitzen l’independentisme afirmant que és el Prusés [sic] (Maruja Torres) el que assegura la victòria permanent del PP. I ja que clamem contra el feixisme. Dissabte vaig ser a la seu nacional de la CUP esperant aquests simpàtics conciutadans que l’independentisme sembla haver despertat. Entre les 300-400 persones resistents, un sol comú: l’Albano Dante Fachín. Ai, no, calla, aquest el van purgar… (Perdona’m Albano).

  • Subscriptor Arnau M.V 5 de desembre de 2017 - 13:19

    Si, si us plau. Els PSC d’Iceta o el PSOE de Pedro Sanchez han de deixar ja de ser considerats d’esquerres. Això planteja grans problemes tàctics a curt plaç, però és l’únic horitzó pràctic i decent. Una altre cosa és l’àmbit municipal, on cada cas és diferent.

Deixa el teu comentari