Deu claus sobre la irrupció de l’Estat Islàmic i els kurds de l’Iraq i Síria

  • David Forniès
  • dijous, 21 agost 2014

David Forniès, coordinador de la revista Nationalia, analitza la irrupció de l'EI

El líder de l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Bagdadi, en un vídeo difós recentment

El líder de l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Bagdadi, en un vídeo difós recentment

1) La irrupció de l’Estat Islàmic: els EUA culpables (de nou)?

L’Estat Islàmic (EI) és una organització sunnita gihadista sorgida de la confluència de diversos grups islamistes i, des del juny de 2014, un califat autoproclamat a les zones de majoria sunnita que controla al nord de Síria i al nord de l’Iraq. De marcat caràcter antioccidental, està dirigit per Abu Bakr al-Bagdadi, que propugna l’aplicació de la xaria en tots els territoris de la nova teocràcia. Les mesures dictaminades per l’EI han provocat diversos èxodes des del 2013, incloent-hi el dels cristians de Raqqa —el centre polític de l’EI a Síria— i el més recent dels iazidites al Kurdistan de l’Iraq.

Hi ha dues grans línies d’interpretació —no necessàriament excloents— sobre els orígens de l’EI. L’una, hegemònica a Occidentes fixa en el fet que l’organització és una escissió d’Al-Qaida que ha estat actuant de forma autònoma durant anys a l’Iraq i que, mercès a l’extorsió, al segrest i a les donacions provinents de l’Aràbia Saudita, de Jordània, de Síria, de Qatar i —malgrat ser de majoria xiïta— de l’Iran, ha reunit una fortuna que li ha permès d’armar-se fortament i establir el califat actual. L’altra línia d’interpretació —que fa via no tan sols als països àrabs sinó també en mitjans d’estats com l’Iran o Rússia— apunta cap als interessos geoestratègics dels Estats Units a la regió, que haurien utilitzat històricament l’EI com a eina. Mitjans oficialistes iranians apunten que fonts jordanes admetien el 2012 que les forces armades nord-americanes estaven entrenant “centenars de milicians de l’EI” a Jordània perquè, més tard, lluitessin contra l’exèrcit sirià i, així, contribuïssin a enderrocar el president sirià, Baixar al-Assad, a qui els EUA consideren un enemic. Russia Today, per la seva banda, enténque Washington i els seus aliats regionals s’estan trobant amb una situació similar a la viscuda a l’Afganistan: “Els EUA ofereixen suport directe i indirecte a grups que lluiten contra enemics comuns un dia, i descobreixen que aquests grups més tard fan ús d’aquest ajut, incloent-hi l’armament”, contra els EUA mateixos.

2) L’Estat Islàmic no és l’únic grup que lluita contra el Govern de l’Iraq

Convé fugir de la visió simplista segons la qual l’EI és l’únic grup armat que opera a les zones de majoria sunnita de l’Iraq. L’Exèrcit de Naqshbandi —un altre grup armat sunnita, nacionalista iraquià i vinculat a elements del règim baasista de Saddam Hussein—probablement ha estat instrumentat per a la conquesta de bona part del nord de l’Iraq per part de l’EI. Tant l’Exèrcit de Naqshbandi com l’EI tenen un enemic comú: el Govern iraquià, fins ara encapçalat pel xiïta Nuri al-Maliki. La seva connivència mútua pot haver començat i acabat aquí: el diari libanès As-Safir recull la història d’oposició entre ambdós grups i conclou que és bastant improbable que cap mena d’aliança entre ells duri gaire temps. Altres organitzacions actuen a la zona àrab sunnita de l’Iraq, com els consells armats de diferents tribus locals o Ansar al-Islam, grup salafista i partidari d’imposar la xaria arreu de l’Iraq, però que, en canvi, s’oposa a l’EI.

3) El paper dels kurds de l’Iraq i de Síria

Les zones disputades per l’Estat Islàmic a l’Iraq i a Síria coincideixen en gran part amb el territori del Kurdistan. El poble kurd habita una àmplia regió repartida sobretot entre Turquia, Síria, l’Iraq, l’Iran i Armènia. L’extensió del Kurdistan històric, amb unes fronteres poc definides, és d’entre 400.000 i 500.000 km², i la població total oscil·la entre uns 27 i 30 milions d’habitants. Si bé han lluitat durant dècades per aconseguir-lo, els kurds mai no han tingut un Estat independent.

4) Qui són els iazidites i per què són al punt de mira

La majoria de kurds professen l’islam, però també hi ha minories cristianes. Un punt i a part mereixen els iazidites, objectiu evident de les ires dels gihadistes: es tracta d’un grup etnoreligiós de llengua kurda que practica la seva pròpia religió, el iazidisme. La figura central de la fe iazidita és Melek Taus, un àngel en forma de paó que alguns musulmans identifiquen amb el dimoni de la religió islàmica. És per aquest motiu que una part de l’islam considera que els iazidites són adoradors del diable: no és cert, però aquest fet és suficient perquè l’EI justifiqui tota mena de violències contra ells.

5) El Kurdistan sirià i iraquià: semisobirans i amb forces armades pròpies

Històricament marginats i oprimits per part de Síria i de l’Iraq, els últims anys els kurds han aprofitat la debilitat d’aquests dos països per assolir dos estats propis, semisobirans de facto i defensats per sengles forces armades. En el cas de l’Iraq, l’autonomia kurda, assolida de factoel 1991 i de iure el 2005, és una conseqüència dels equilibris posteriors a les guerres de l’Iraq de 1990-91 i 2003. El Govern Regional del Kurdistan disposa, segons fonts kurdes, de prop de 200.000 efectius, els anomenats peixmergues. En el cas de Síria, tres regions de majoria kurda es proclamaven autònomes al gener passat, sota el lideratge del PYD, un partit vinculat al PKK, la històrica organització politicomilitar independentista dels kurds de Turquia, d’inspiració revolucionària i considerada terrorista per les potències occidentals. Els cantons kurds de Síria estan defensats per la milícia majoritàriament kurda de les YPG i per la majoritàriament assíria de l’MFS.

6) Les guerrilles “terroristes” kurdes i l’exèrcit dels EUA, junts contra l’Estat Islàmic

Des del juliol passat, els gihadistes de l’EI a Síria intenten vèncer la resistència de l’estratègic cantó kurd central de Kobanê, fins ara sense èxit. En el cas de l’Iraq, els peixmergues kurds s’han mostrat més efectius que no pas l’exèrcit iraquià, segons s’ha vist sobre el terreny: al mateix temps que les tropes de l’Iraq perdien literalment el control de mig país a mans de l’EI i dels altres grups sunnites, els peixmergues prenien l’estratègica ciutat de Kirkuk. Quan els peixmergues han mostrat signes de debilitat —caiguda de Sinjar a mans de l’EI aquest agost i perill de caiguda de la capital del Kurdistan de l’Iraq, Erbil—, han rebut el suport aeri dels Estats Units —que tenen interessos en la indústria petroliera de la regió i un important consolat a Erbil— iel terrestre dels milicians de les YPG (Kurdistan de Síria) i de les HPG (branca armada del PKK, Kurdistan de Turquia). Paradoxalment, el PKK està inclòs en la llista d’organitzacions terroristes pel Govern dels EUA.

7) La fràgil unitat kurda: fer front a l’enemic comú

Diuen que, per unir dos que no es porten gaire bé, no hi ha res com haver de fer front a un enemic comú poderós. Les relacions entre el Govern Regional del Kurdistan de l’Iraq —encapçalat pel PDK, conservador— i els cantons autònoms del Kurdistan de Síria —amb un programa d’inspiració revolucionària— no han estat precisament fluides els darrers mesos, fins al punt que el PDK es va negar en principi a reconèixer l’existència dels cantons kurds de Síria. L’amenaça actual de l’EI, però, ha obligat el PDK a tolerar l’entrada en combat de les YPG i de les HPG al Kurdistan de l’Iraq: ara, aquests grups tenen presència als voltants de Sinjar —d’on han rescatat milers de iazidites atrapats a la muntanya—, a Kirkuk i al campament de refugiats de Maxmur, al sud de Mossul. El president del Govern Regional del Kurdistan, Massud Barzani, fins i tot s’ha entrevistat amb comandants de les HPG i ha propugnat la unitat de tots els kurds.

8) L’aliança petroliera dels kurds iraquians amb Turquia

En termes estratègics, però, no és clar fins a quin punt podran cohabitar els peixmergues i els milicians de les YPG i de les HPG. Fa anys que el Govern Regional del Kurdistan, amb Barzani al capdavant, manté relacions molt privilegiades amb el Govern turc, al voltant de l’exportació del petroli kurd cap a Turquia i de les inversions turques al Kurdistan de l’Iraq. És la mateixa Turquia que, oficialment i malgrat el procés de pau en marxa, continua en conflicte amb el PKK i que, d’entrada, no veurà amb bons ulls el reforçament de les posicions d’aquest grup al sud de les seves fronteres. Els milicians del PKKtambé tenen bases a les muntanyes de Qandil, al Kurdistan de l’Iraq, des de la dècada de 1990.

9) Armar els kurds per lluitar contra l’Estat Islàmic: una bona idea?

És incert l’efecte futur que podria tenir un enviament d’armes al Govern Regional del Kurdistan per part dels països membres de la UE. Si bé els peixmergues molt probablement ara mateix les necessiten per fer front a l’EI, aquesta escalada armamentística podria tenir conseqüències a més llarg termini en termes intrakurds, perquè un Govern del Kurdistan de l’Iraq que continuï controlat pel PDK podria veure’s temptat d’usar-les contra les milícies kurdes rivals si el bon clima del moment s’esvaeix.

10) La revolució i la xaria: les guerrilleres kurdes

L’Estat Islàmic, a Raqqa i a les altres ciutats que controla, ha posat en marxa una policia política, la Hisbah, que patrulla els carrers per assegurar-se del compliment estricte dels preceptes de la xaria en la vida diària. Entre aquests —com es pot veure en aquest vídeo de Vice News— hi ha el de garantir la pervivència d’una societat fortament patriarcal, amb les dones sotmeses als seus marits. Res a veure amb el que propugna l’ideòleg i líder empresonat del PKK, Abdullah Öcalan: “El grau de llibertat i d’igualtat de la dona determina la llibertat i la igualtat de tots els sectors de la societat”, escriu a Liberating Life: Woman’s Revolution. Desenes de milers de dones formen part de les files de les YPG i de les HPG, disposades a defensar no tan sols el seu país, el Kurdistan, sinó també un paper a la societat que grups com l’EI els neguen de ple. Perquè, com explica en aquest reportatge Murat Karayilan, líder del PKK en absència d’Öcalan, allò que les milícies kurdes volen dur a terme és una “revolució democràtica, ecològica i de gènere”.

David Forniès coordina Nationalia, diari digital de les nacions sense Estat editat pel CIEMEN  

 

Deixa el teu comentari