Deu claus sobre la victòria d’Evo Morales a Bolívia

  • Sergi Picazo
  • dilluns, 13 octubre 2014

Per què una victòria tan aclaparadora? Les millores econòmiques i socials del que era considerat el segon país més pobre d’Amèrica darrere Haití comencen a notar-se

El president de Bolívia, Evo Morales, amb la banda presidencial / JOEL ÀLVAREZ

El president de Bolívia, Evo Morales, amb la banda presidencial / JOEL ÀLVAREZ

Precisament aquest Dotze d’Octubre un indígena aimara bolivià ha tornat a guanyar les eleccions a Bolívia. Una coincidència historicopoètica. Una revenja de la història. Evo Morales, després de sumar entre un 59% i un 61% dels vots segons els sondejos a peu d’urna, aconseguia una victòria sense precedents perquè serà el primer president democràtic que suma tres mandats continus en la història del país. El seu partit, el Moviment al Socialisme (MAS), va sortir victoriós el 2005 amb un 54% dels vots i el 2009 amb un 64% de suport. Bolívia seguirà, doncs, en l’eix dels governs progressistes de l’Amèrica del Sud junt amb Veneçuela, l’Equador, l’Uruguai, l’Argentina i, probablement, el Brasil.

Per què una victòria tan aclaparadora? Les millores econòmiques i socials del que era considerat el segon país més pobre d’Amèrica darrere Haití comencen a notar-se en la realitat quotidiana dels bolivians. Morales i el seu Govern, que han proposat la seva Agenda Patriòtica 2025, són conscients de tot el que queda per fer. Les millores dels mandats d’Evo Morales es podrien resumir en 10 punts clau.

1. Creixement econòmic sense precedents

Bolívia és un país pobríssim, sense gairebé indústria, però amb unes riqueses econòmiques potencials altíssimes. L’economia ha aconseguit en els últims cinc anys un desenvolupament macroeconòmic positiu, amb superàvits en les balances fiscal i comercial, una inflació moderada i un creixement mitjà anual proper al 5%. El producte interior brut creixerà al 5,5% per al 2014. Segons el Banc Mundial, el Brasil creixerà al 2,4% i Argentina pot tenir xifres negatives. El PIB de Bolívia gairebé s’ha quintuplicat i les exportacions s’han multiplicat per 10 durant els anys de Govern de Morales.

2. Reducció de la pobresa

Bolívia, un país on la immensa majoria de la població vivia en la misèria, registra la major reducció de pobresa a la regió (d’un 32% entre el 2000 i el 2012). Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el país avança però encara “és molt vulnerable”. L’any 2002, l’índex de persones per sota de la línia de pobresa arribava al 63% de la població i el 40% estava en condició de pobresa extrema. Els índexs actuals demostren que aquestes xifres s’han reduït notablement. Per al 2013, l’índex de persones per sota de la línia de pobresa va quedar-se al 49% i la pobresa extrema es va reduir al 25%. “No obstant això, continuen resultant índexs molt alts”, diu el PNUD.

3. Menys desigualtat que mai

La ciutat de La Paz és tan desigual que, fins i tot, l’oxigen es paga car. La capital es troba entre els 3.600 i els 4.100 metres sobre el nivell del mar: les classes altes conviuen a la Zona Sur, mentre que els indígenes més pobres malviuen a la ciutat d’El Alto. Però, segons l’índex de Gini, Bolívia –amb l’Uruguai encapçala la llista dels països amb major reducció de la desigualtat entre el 2008 i el 2012. Després de diverses dècades de dictadures, privatitzacions i corrupcions sota la tutela del Consens de Washington, la situació havia arribat a un punt mort absolut.

4. Bolívia, lliure d’analfabetisme

La UNESCO va declarar el país lliure d’analfabetisme l’any 2008 després de gairebé tres anys de campanya gràcies al mètode cubà “Yo sí puedo”. Professors bolivians i aparells tècnics donats per Cuba van permetre saber llegir i escriure a uns 850.000 bolivians, segons xifres del Ministeri d’Educació i Cultura de Bolívia. La xifra d’analfabets queda ara en un 3%.

5. Nacionalització del gas i del petroli

Després de perdre la plata i l’estany, els bolivians van dir ‘no’ a malvendre les seves enormes reserves de gas a les multinacionals occidentals durant la Guerra del Gas de l’any 2003. Van fer fora un president que parlava castellà amb accent dels Estats Units, Gonzalo Sánchez de Lozada, i van acabar votant per les promeses de nacionalització dels hidrocarburs del MAS. Fins aleshores, les empreses estrangeres repatriaven uns 500 milions de dòlars cada any, xifra que representaria un 6% del PIB bolivià. El 2006 va nacionalitzar les empreses estrangeres dedicades a l’extracció d’hidrocarburs, incloent-hi l’espanyola Repsol; el 2012 va nacionalitzar una empresa subsidiària de la multinacional Red Eléctrica de España; i manté litigis amb el gegant indi de l’acer Jindal Steel and Power per suposats incompliments de contractes. No han aconseguit que tot el procés industrial de la mineria i dels hidrocarburs depengui d’empreses bolivianes, i no de les inversions encara presents dels Estats Units, del Canadà o de la UE.

6. Pujada de salaris per llei

El Govern de Morales ha decidit per llei apujar el salari mínim i, en general, els salaris de la majoria de treballadors bolivians en diferents ocasions. El 2005, el salari mínim equivalia a 65 dòlars i ara seria de 210 dòlars. Segons el Ministeri d’Economia, dels 100 supermercats que hi havia al país el 2006 es va passar a més de 400 en l’actualitat. A més, el 2007, l’edat requerida per percebre una pensió de jubilació es va reduir de 65 a 60 anys. Segons els informes del PNUD, “els impostos procedents de la venda d’hidrocarburs es van convertir en la principal font de finançament d’aquestes mesures socials”.

7. Millora a l’Índex de Desenvolupament Humà

El 1990, en el primer informe mundial sobre Desenvolupament Humà publicat pel PNUD, Bolívia figurava dins la categoria de desenvolupament humà baix. Se situava aleshores en índexs econòmics i culturals similars als de l’Àfrica subsahariana. Avui Bolívia ha aconseguit ascendir a la qualitat de desenvolupament humà mitjà. A la llista de 2014 ocupava el lloc 113, per davant de països com El Salvador, Nicaragua, el Marroc o Sud-àfrica. Tot i això, el país segueix tenint molt a millorar: alt grau d’exclusió social, inexistència institucional de l’Estat en territoris allunyats del centre del país, sistema de transport deficient, models colonials latifundistes d’ocupació de la terra i falta de projecte polític comú entre les diferents regions de l’Estat.

8. Delinqüència per sota de la mitjana llatinoamericana

Bolívia té una taxa d’homicidis per sota de la mitjana llatinoamericana (12 per cada 100.000 habitants enfront dels 27 de mitjana regional), segons dades del Banc Mundial. Justament a la zona més rica del país, a la regió de Santa Cruz, és on més criminalitat hi ha.

9. Participació de la majoria indígena en política

El PNUD assegura en el seu darrer informe sobre el país que en l’àmbit de la política és un exemple referent “de transició democràtica pacífica” del poder en mans d’una minoria blanca al d’una majoria indígena “després d’una llarga història d’exclusió i violència”. No hi ha casos significatius de violència política malgrat el canvi radical dels darrers 10 anys al país. El Govern de Morales va nomenar el 2013 la seva primera ambaixadora d’ètnia aimara, Rusena Maribel Santamaría Mamani, una dirigent indígena de 41 anys i agrònoma de professió.

10. Suport de l’esquerra llatinoamericana

Bolívia ha buscat aixopluc de governs més forts i amb més recursos com els de Veneçuela, l’Equador, l’Uruguai i l’Argentina. Ha girat en l’òrbita de l’Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA) i va fer fora del país l’agència antidrogues dels Estats Units (DEA). Fins i tot, Morales va trencar relacions amb Israel arran de l’atac a Gaza del 2009 i ha reconegut recentment Palestina com a Estat independent.

Aixo no vol dir que Bolívia sigui avui cap paradís. Ni de bon tros. Els dèficits encara són enormes per a un país empobrit durant cinc segles. El mateix Govern de Morales ha plantejat un pla de Govern anomenat Agenda Patriòtica 2025, que s’imposa com a reptes conquerir la sobirania alimentària, tot i els interessos dels grups latifundistes exportadors de l’Orient bolivià; la industrialització dels recursos naturals del liti d’Uyuni, del ferro del Mutún i del gas del Chaco, pel qual necessita crear una xarxa interna de gasoductes, i impulsar una “revolució educativa, científica i tecnològica” per formar els quadres del futur per reduir la dependència dels Estats Units i de la UE. Alguns dels mateixos companys de Morales ja han mostrat la seva decepció perquè no s’ha atrevit a contrarestar el poder de l’alt empresariat bolivià i per dur a terme sense prou consens projectes com una carretera a través de la selva boliviana o la reducció dels subsidis a la benzina. Des de l’esquerra, analistes com l’uruguaià Raúl Zibechi critiquen “els atacs contra els pobles indis” i la seva defensa del “territori” en un dur article; o l’estatunidenc James Petras denuncia “el capitalisme extractiu” i “l’excessiva dependència del sector exportador agrariominer” de Bolívia i d’altres països llatinoamericans en un informe sobre els reptes de l’esquerra al continent.

3 comentaris
  • Salvador Pastor Blasco 14 d'octubre de 2014 - 10:04

    Recrodemos tres mandatos, aquí sus grandes amugos y partidarios acérrimos plantean un máximo de dos

  • red albert 14 d'octubre de 2014 - 10:53

    Ningú no ha dit que tot sigui perfecte, el mateix article té un paràgraf final dedicat a mancances, errors i incompliments. El tema dels 3 mandats és molt delicat, però recordem que, fins i tot “Guanyem Barcelona” en els recents debats sobre un nou codi ètic planteja un màxim de 2 mandats, però amb la possibilitat d’un tercer en casos excepcionals en que les bases el refrendin. Insisteixo, Evo Morales no és perfecte, el MAS tampoc, però certament és infinitament millor del què hi havia hagut fins ara a Bolivia i del què proposa l’oposició majoritària, molt lligada als oligopolis, a l’empresariat de l’Orient del país i als governs anteriors

  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 14 d'octubre de 2014 - 18:03

    Anàlisi molt encertada i comentari de Red Albert també mot encertat.
    El que més trobo a faltar en els governs transformadors a América Llatina és un aprofundiment en la democràcia real.
    Per la resta, amb les seves limitacions, són experiències esperançadores i que ens poden ensenyar coses importants.

Deixa el teu comentari