Els 4.000 acomiadats dels ‘altres Panrico’ dels Països Catalans

  • Marc Font
  • dimarts, 28 octubre 2014

L'aterratge de fons de capital de risc en empreses catalanes ha acabat en la destrucció de milers de llocs de treball

Protesta de treballadors de l'empresa Panrico contra els acomiadaments / JORDI BORRÀS

Protesta de treballadors de l’empresa Panrico contra els acomiadaments / JORDI BORRÀS

Springwater Capital, un fons suís, controla la cadena catalana d’electrodomèstics Miró des del 19 de setembre, quan el Jutjat Mercantil núm. 1 de Barcelona li va adjudicar els actius de la companyia, immersa en una greu crisi. L’aterratge del fons de capital de risc, després del pagament previ de 3 milions d’euros, s’ha venut com la via per salvar Miró, i la majoria de mitjans de comunicació no han dubtat a destacar que permetrà mantenir 67 botigues obertes i conservar 476 treballadors. Ara bé, la primera decisió de Springwater, dominat pel financer alemany Martin Gruschka, ha estat anunciar l’aplicació d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar 90 empleats i tancar, de moment, nou establiments. Suposadament, és el primer pas per garantir la viabilitat de la companyia.

En els darrers anys, companyies locals i/o familiars dels Països Catalans han estat adquirides per fons de capital de risc forans. Panrico, Orizonia, GDX, Port Aventura, Dogi i Indo són alguns exemples d’una llista on també s’hi poden incloure Oberthur Technologies o Atento, que, tot i no tenir la seu al país, sí que hi tenen centenars de treballadors. Empreses catalanes han perdut almenys 4.000 llocs de treball després de ser adquirides per fons de capital de risc. Tot i que l’arribada d’aquest tipus d’inversió estrangera pot semblar positiva, la majoria de fons voltor acaben provocant retallades salarials, acomiadaments i, fins i tot, tancaments.

La història més coneguda és la de Panrico. Els Costafreda, la família que l’havia fundat la dècada dels seixanta, van fer caixa el 2005 en vendre-la al fons Apax per uns 900 milions d’euros. La compra es va finançar bàsicament via endeutament, i els nous propietaris van dedicar-se a vendre actius —la seu de la companyia, les plantes de la Xina i de Grècia…— per intentar recuperar la inversió i guanyar-hi diners —ells, no l’empresa. Els comptes, però, no sortien i el 2010 Apax surt de Panrico i hi entra el fons voltor Oaktree, que aconsegueix quedar-se-la per un preu mòdic.

A partir d’aquí comença l’autèntic drama per als treballadors: rebaixes salarials del 25% el 2012 sota l’amenaça del tancament de la planta de Santa Perpètua de Mogoda i noves reduccions de sous i acomiadaments massius amb l’ERO presentat l’any passat. Malgrat la llarga batalla dels treballadors de la factoria vallesana —vuit mesos de vaga, la més llarga al Principat des del retorn de la democràcia—, Oaktree tira endavant els seus objectius i haurà acomiadat prop de 750 empleats arreu de l’Estat —166 només a Santa Perpètua, la planta més afectada— i retallades salarials del voltant del 20%.

A l’abril de 2013 va anunciar-se la signatura d’un ERO al grup turístic Orizonia, amb seu a les Illes, per acomiadar-ne gairebé 2.350 treballadors. Va desaparèixer l’empresa, una de les més grans del sector a l’Estat, que des de feia anys estava en mans d’un altre fons de capital de risc, l’estatunidenc Carlyle. Enguany, els 60 empleats que la multinacional francesa Oberthur Technologies tenia a la Palma de Cervelló van veure com la companyia, propietat d’un fons nord-americà, n’anunciava el tancament, malgrat els beneficis milionaris que acumula el grup. També el 2014, s’ha anunciat un ERO massiu a Atento, controlat pel fons de capital de risc Bain Capital, i que afectarà més de 800 persones, 223 de les quals treballen als Països Catalans (131 a Barcelona, 67 a València i 25 a Lleida). El 2007, el fons dels Estats Units propietari de GDX, una empresa de components per a l’automòbil, va tancar la planta de Palau-solità i va deixar sense feina els 740 treballadors. Sumant-hi els de Miró, se superen els 4.000 acomiadats, els de Panrico a part.

Què busquen els fons de capital de risc?

Els fons volen un ingent benefici econòmic que arribi en el menor termini possible. L’economista José Moisés Martín Carretero ho sintetitza així: “Es dediquen a comprar empreses, reestructurar-les i eliminar costos —acomiaden personal— i tornar-les a vendre a un major preu”. Martín Carretero, membre d’Economistas frente a la Crisi, cita Panrico com a paradigma de funcionament d’uns instruments d’inversió que acostumen a apostar simultàniament per “cinc o sis companyies” i “si una surt bé —amb rendibilitats altíssimes— es compensen les pèrdues de les operacions que van sortir malament”. Al cap d’uns quants anys, el fons s’acostuma a dissoldre i es reparteixen els beneficis entre el gestor i els inversors. Tot i els riscos evidents, la seva arribada és promoguda pel Govern espanyol, que els dóna avantatges fiscals com l’exclusió en un 99% de l’impost de societats per l’activitat de compravenda de participacions en empreses i la reducció del 100% de la quota en els dividends i participació de beneficis de les companyies de què formin part.

Springwater acumula una dotzena d’inversions a l’Estat espanyol des del juny de 2013 i, per tant, segueix l’esquema exposat per l’economista crític. És evident que no té voluntat de permanència a les companyies on ha entrat i que no ho ha fet per salvar llocs de treball, sinó per guanyar-hi diners. Per tant, caldrà comprovar quin és l’estat de Miró en el moment en què Springwater en surti. Potser aleshores l’hemeroteca deixarà en evidència els qui havien venut el seu aterratge com la salvació de la companyia. És possible que sigui l’excepció i l’operació beneficiï també els treballadors. Però, en tot cas, aplaudir acríticament l’aterratge de fons de capital de risc forans en empreses del país no seria el més oportú quan el seu objectiu sigui obtenir el màxim de rendibilitat econòmica en el termini més curt possible. Ni aplaudir el creixement de la inversió estrangera quan no té cap tipus de voluntat de permanència. Els més de 4.000 acomiadaments acumulats pels altres Panrico dels Països Catalans obliguen a l’escepticisme.

 

 

Deixa el teu comentari