Els nou escenaris possibles després de l’ofensiva contra el referèndum

  • Roger Palà / Laura Aznar
  • divendres, 22 setembre 2017

L'operació policial i judicial contra l'1 d'octubre obre la porta a una situació política sense precedents. CRÍTIC analitza què pot passar a partir d'ara

Persones concentrades davant el Departament d’Economia / LAURA BUSQUETS – ACN

Catalunya ha patit un embat de l’Estat sense precedents els últims 30 anys. La Guàrdia Civil ha entrat a les conselleries d’Economia, d’Afers Exteriors, d’Afers Socials i de Governació, així com a altres organismes de la Generalitat, com l’Agència Tributària o el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació. L’objectiu: buscar documentació relacionada amb l’1-O i impedir-ne la realització. En aquesta operació policial s’han detingut 14 persones, entre les quals hi ha alts càrrecs d’ERC com Josep Maria Jové, Francesc Sutrias i Lluís Salvadó. Hi ha una vintena d’investigats i s’han realitzat 41 escorcolls. L’operació deriva de la causa investigada pel Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona, arran d’una querella del grup d’ultradreta Vox presentada després de les polèmiques declaracions de l’exsenador Santi Vidal. El president Puigdemont ha parlat d'”estat d’excepció” encobert. Què passarà a partir d’ara? En aquest article, CRÍTIC planteja nou escenaris possibles després de l’escalada repressiva.

El referèndum tira endavant

En la seva compareixença arran de l’operació policial, Carles Puigdemont va reiterar que l’1 d’octubre es podrà votar. “Sortirem de casa, portarem una papereta i la farem servir”. El Govern català ha reafirmat la seva voluntat de portar la votació fins a les últimes conseqüències en diverses ocasions. Dijous a la tarda, després que el Govern de Rajoy donés per “desmantellat” l’operatiu del referèndum, el mateix president Puigdemont ha fet públic a Twitter una web des d’on els ciutadans poden consultar on votar. En aquesta mateixa línia, la CUP ha demanat que l’1-O hi hagi urnes. “Si no celebrem un referèndum, voldrà dir que el cop d’Estat ha guanyat”, ha dit la diputada Anna Gabriel.

Malgrat aquestes accions i declaracions, l’opció que el referèndum es pugui celebrar amb relativa normalitat sembla cada cop més complexa. La Guàrdia Civil ha interceptat 9 milions de paperetes en una nau industrial a Bigues i Riells, així com les targetes que s’havien d’enviar als responsables de les meses electorals. El termini de notificació per als ciutadans que han de ser a les meses ha estat ampliat per la Sindicatura Electoral fins dimarts de la setmana vinent, segons ha informat ‘Nació Digital’. Queda també per resoldre el misteri de les urnes. La logística del referèndum es gestiona de manera hermètica i les especulacions sobre plans B, C i D són múltiples.

A més a més, si ens situem en un escenari en què finalment es pogués votar, perquè la convocatòria fos un èxit caldria registrar una alta participació, bàsica per aconseguir homologació internacional en cas de victòria del ‘sí’. El repte se situa en múltiples direccions: d’una banda, activar els votants del ‘no’ o els fins ara indiferents que s’hagin pogut sentir agredits amb l’estratègia del PP, però també mobilitzar ciutadans que ara puguin tenir por arran de l’escenari repressiu. La darrera enquesta del diari ‘Ara’, realitzada després de la suspensió del Tribunal Constitucional (TC), detectava un lleuger descens dels partidaris d’anar a votar ‘sí o sí’.

Si el referèndum s’acaba celebrant amb una participació rellevant i s’esdevé una victòria del ‘sí’, el Govern tindrà el repte de proclamar la independència i fer-la efectiva. S’obrirà de ben segur un debat sobre la legitimitat dels resultats i serà important la percepció de l’opinió pública i de la comunitat internacional.

Agents dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Civil entre els manifestants durant els escorcolls / PERE FRANCESCH – ACN

El referèndum com a mobilització

Les recents actuacions de l’Estat fan que cada cop prengui més força la hipòtesi segons la qual serà impossible fer efectiu el dret a vot amb relativa normalitat, i més si la repressió segueix incrementant-se. Si aquest fos l’escenari, el Govern podria apostar per mantenir una votació que segurament no comptaria amb unes garanties que el convertissin en homologable: meses formades amb voluntaris, no enviament de targetes censals, recompte no informatitzat, col·legis que no podrien obrir… Fonts d’ERC explicaven a CRÍTIC fa poques setmanes que el Govern havia d'”arribar fins al final”. “La gent s’hauria de trobar davant dels col·legis clausurats per la Guàrdia Civil amb les paperetes a les mans; no s’entendria que ens féssim enrere”.

Tot i això, a efectes pràctics, aquest escenari dificultaria l’aplicació dels resultats i equivaldria a convertir el referèndum en una mobilització ciutadana, un concepte que els Comuns han fet servir de manera recurrent per referir-s’hi. La incògnita més important és el grau de la mobilització. Seríem davant d’una mobilització tipus 15-M —amb un impacte mediàtic fort i uns efectes a mitjà termini, però incapaç de forçar un escenari real de ruptura immediata— o d’una mobilització tipus Maidan —amb presència permanent de milers de persones al carrer i un impacte polític internacional? A Ucraïna, la revolta de l’EuroMaidan va mantenir-se durant tres mesos de conflicte permanent als carrers.

Representants de Junts pel Sí i de la CUP, així com els líders de les entitats sobiranistes, han animat a una mobilització permanent, almenys fins que els detinguts d’ahir siguin posats en llibertat. Una resposta ciutadana pacífica però contundent serà una demostració de força de cara a la comunitat internacional, però no seria cap garantia per fer-la reaccionar.

Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea. Foto: UE

Intervenció de la Unió Europea

De moment, les institucions europees han seguit el que ha estat la seva línia oficial des de l’inici del procés sobiranista i no s’han pronunciat sobre la crisi de Catalunya. Sí que hi ha hagut grups polítics, diputats i líders de diversos països d’Europa que s’han mostrat molt crítics amb l’actuació del Govern espanyol —per exemple, aquest grup de parlamentaris britànics. També diverses capçaleres internacionals de prestigi s’han mostrat crítiques amb l’actitud del Govern de Mariano Rajoy. Però la Comissió Europea no hi ha intercedit encara. El seu president, Jean-Claude Juncker, va fer recentment unes declaracions sobre la independència que també van derivar en diferents interpretacions, però posteriorment des de la Comissió es va aclarir que el president es mantenia en la línia oficial: assumpte intern. Juncker també ha dit que Catalunya “quedaria fora de la UE” en cas d’un escenari d’independència. Mentre s’esdevé la crisi catalana, el país més important de la Unió, Alemanya, afronta dilluns vinent uns comicis decisius.

La possibilitat que la UE proposés algun tipus de mediació entre el Govern espanyol i el català obriria un escenari nou que, si es produís abans de l’1 d’octubre, podria tenir fins i tot efectes sobre la realització de la mateixa convocatòria. Tot i això, la geopolítica no juga a favor de Catalunya. Espanya és una peça bàsica dins la UE i l’euro. Merkel dona oficialment ple suport a Rajoy. En un context marcat per l’ombra del ‘Brexit’ i l’extrema dreta a França, la independència seria un sotrac en molts sentits. La UE, com va demostrar-se en el cas de Grècia, no es deixa impressionar per referèndums. Ningú sap, però, si l’escenari podria canviar en cas que la repressió s’incrementés uns quants graus. ‘Vilaweb’ s’ha fet ressò d’un reportatge de l’agència Reuters que parla de “preocupació” en les autoritats europees per l’actuació de Rajoy. Però analistes com Rafa Poch, corresponsal de ‘La Vanguardia’ a París, s’han mostrat molt escèptics amb aquesta possibilitat.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras durant la declaració institucional al Palau de la Generalitat / GUILLEM ROSET – ACN

Declaració unilateral d’independència (immediata o diferida)

En cas que l’Estat espanyol faci impossible la celebració del referèndum, una part de l’independentisme ja ha posat sobre la taula l’opció de realitzar una declaració unilateral d’independència (DUI). A finals d’abril, l’ANC ja es va posicionar a favor de la DUI si l’Estat no permet que se celebri el referèndum. El vicepresident, Oriol Junqueras, també va abonar aquesta opció si l’Executiu de Rajoy bloquejava la votació. De fet, el programa electoral de Junts pel Sí ja recollia quelcom de semblant a una declaració unilateral d’independència. En una entrevista a CRÍTIC, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant afirmava que, si el referèndum era impedit per l’Estat, caldria “fer una denúncia pública per procurar que la gent defensés els col·legis i les urnes”, però immediatament després “hi hauria d’haver una convocatòria del Parlament per declarar la independència”.

La DUI, però, planteja també molts interrogants. En primer lloc, cal tenir en compte que en el moment actual els partits independentistes sumen una majoria absoluta d’escons al Parlament, però no una majoria de vots, perquè en les eleccions del 27-S Junts pel Sí i la CUP van aproximar-se al 48% dels sufragis. Caldria veure si la comunitat internacional reconeixeria una República Catalana autoproclamada en aquestes condicions.

Una altra opció que algunes veus del Govern haurien plantejat fa mesos ‘sotto voce’ seria realitzar algun tipus de DUI ‘en diferit’: fer una proclamació d’independència en cas que l’Estat faci avortar completament el referèndum, però amb la convocatòria prèvia d’unes eleccions per validar-la. La DUI només s’implementaria en cas que els partits partidaris de la DUI superessin el 50% dels vots.

En tot cas, les incògnites sobre com aquesta declaració podria fer-se efectiva seguirien en l’aire: podria la Generalitat prendre el control de manera unilateral de les seves finances? Podria imposar la seva autoritat arreu del territori català? Els Mossos d’Esquadra seguirien complint les ordres de la justícia espanyola? Al mateix temps, l’independentisme podria posar en risc un dels elements més valuosos que està assolint aquests dies arran de l’embat repressiu: la unitat entorn de la defensa del dret a decidir, de les llibertats i dels drets civils. Molts dels ciutadans que els darrers dies s’estan mobilitzant no són independentistes, i la idea d’una declaració unilateral immediata —en comptes d’un projecte més gradualista— podria allunyar-los del sobiranisme.

Mariano Rajoy en un acte públic a Cantàbria. Foto: PP

Moció de censura contra Mariano Rajoy

L’actuació policial ha provocat reaccions contundents també dins l’esquerra espanyola. Pablo Iglesias ha demanat més democràcia “davant la repressió”. Podem i els Comuns han impulsat una assemblea de càrrecs electes per parlar del referèndum pactat. Al mateix temps, també hi ha hagut mobilitzacions en una quarantena de ciutats de l’Estat espanyol. La crisi de Catalunya s’ha convertit en una crisi espanyola.

La situació podria situar de nou en l’escenari polític la idea de plantejar una moció de censura a Mariano Rajoy. El partit que lidera Pablo Iglesias no té la possibilitat de jugar una altra vegada aquesta carta, ja que una formació només pot impulsar una moció de censura un únic cop per legislatura. Per tant, l’hauria de plantejar el PSOE, liderat ara de nou pel ressuscitat Pedro Sánchez. El PSOE s’ha mostrat al costat del Govern espanyol contra el referèndum. Però, al mateix temps, va votar en contra de la proposta presentada per Ciutadans, que perseguia que el Congrés donés suport a les accions de l’Executiu i dels tribunals per frenar l’1 d’octubre.

Si el PSOE de Sánchez i Podem arribessin a plantejar la idea d’una moció de censura per fer fora Rajoy, només podria tirar endavant amb una majoria absoluta de més de 175 diputats, la qual cosa requeriria el vot afirmatiu d’ERC, del PDeCAT i del PNB. Per començar, els nacionalistes bascos haurien de trencar la seva aliança amb Rajoy —de fet, aquesta setmana hem sabut que s’allunya la possibilitat que els ‘jeltzales’ votin ‘sí’ als pressupostos del PP. La qüestió rellevant, però, seria si els independentistes catalans hi donarien suport encara que la investidura del líder del PSOE no suposés la celebració d’un referèndum.

Oficialment, aquest és un escenari que l’independentisme no planteja —Gabriel Rufián, en una entrevista a RAC 1 a l’agost passat, va considerar-ho “ciència-ficció” i ho va comparar amb la seqüela de ‘Blade Runner’. Podria un context repressiu agut modificar la situació? La Generalitat té en aquests moments les finances intervingudes i, en cas que la independència no es concreti després de l’1 d’octubre, recuperar l’autonomia en aquest àmbit haurà de ser una de les prioritats dels partits del Govern durant els pròxims mesos. En un context post-1-O i sense independència a la vista a curt termini, ERC i el PDeCAT podrien plantejar-se fer Pedro Sánchez president si això suposa el final de la intervenció econòmica de la Generalitat?

Imatge general dels diputats de JxSí i de la CUP en la presentació de la Llei del referèndum el 4 de juliol de 2017. Foto: Maria Bélmez / ACN

Govern de concentració de Junts pel Sí i de la CUP

Al mes de juliol, Poble Lliure, una de les organitzacions que formen part de la CUP, va plantejar que la formació anticapitalista entrés al Govern de manera transitòria amb la idea de blindar el referèndum. Després de les eleccions del 27-S, però, els cupaires ja van decidir que no hi entrarien. Les darreres ofensives de l’Estat, però, podrien fer que la CUP i el Govern de Junts pel Sí decidissin crear un Govern de concentració per protegir el referèndum, permetre el vot el dia 1 i aplicar els resultats l’endemà. L’objectiu de la CUP seria blindar l’1 d’octubre i assegurar-ne l’aplicació dels resultats.

Aquest pacte hipotètic entre les formacions independentistes podria servir per projectar a Espanya, i també a Europa, una imatge d’unitat. Tot i així, podria haver-hi sectors de l’òrbita de la CUP que s’oposessin a aquesta “coalició”, perquè li restaria al partit la seva capacitat crítica. Així ho expressava el portaveu d’Endavant, Abel Caldera, en una entrevista a CRÍTIC abans que es produïssin les detencions i els escorcolls de la Guàrdia Civil a les diferents conselleries. “Ens convertiríem en corresponsables, en una posició molt minoritària, de les decisions [del Govern]”, deia Caldera; “perdríem el paper crític i tensor”.

Els secretaris generals de CCOO de Catalunya i de la UGT de Catalunya, Javier Pacheco i Camil Ros, en una roda de premsa. Foto: Ramon Torné / ACN

Vaga general pel referèndum

Un dels escenaris que es comencen a plantejar obertament és el d’una vaga general en defensa del referèndum. La qüestió ja s’està debatent en el si d’alguns sindicats alternatius com la CGT, la IAC o la COS —que ja han registrat un preavís de vaga per al 3 d’octubre— i la consigna es cridava dimecres a la rambla de Catalunya. De fet, l’any 2013 l’ara vicepresident Junqueras va plantejar “paralitzar l’economia una setmana” per aconseguir la independència. Segons un article de Francesc-Marc Álvaro, un analista que coneix amb profunditat el món sobiranista, en aquests moments fins i tot Artur Mas hi estaria a favor.

Tanmateix, organitzar una vaga general requereix una logística i uns condicionants polítics molt concrets. Res és impossible en el context actual, però no existeix a Catalunya un precedent en què una vaga general hagi tingut èxit sense la participació de Comissions i de la UGT. Una experiència recent en aquest sentit és la vaga general del 2011 convocada per la CGT, que no va aconseguir paralitzar el país però sí una mobilització significativa al carrer.

Els dos sindicats majoritaris s’han mostrat molt crítics amb l’actuació del Govern de Rajoy —de fet, els militants i treballadors de CCOO van ser dels primers a manifestar-se a la Via Laietana—, però han descartat la convocatòria d’una vaga general en considerar que la convocatòria seria declarada il·legal. De fet, un decret llei del 1977 estableix que les vagues de “caràcter estrictament polític “o “de solidaritat” són il·legals. Per tant, la convocatòria hauria de superar primer aquest escull, i després el de la mobilització. Una convocatòria de vaga general que no paralitzés el país podria ser interpretada fàcilment com un signe de debilitat de l’independentisme. Caldrà veure, però, si la UGT i CCOO modifiquen el seu posicionament durant els pròxims dies.

Artur Mas votant el 27-S. Foto: ACN

Noves eleccions i retorn al debat sobre llistes

Si el referèndum no se celebra en condicions òptimes o és impedit per l’Estat, el Govern es pot veure abocat a una convocatòria electoral (amb independència que es plantegi o no associar-la a una hipotètica DUI). Aquest és un escenari que ha planat sobre la taula al llarg de tota la legislatura i no són poques les ocasions en què, davant les dificultats del moment, els partits majoritaris de l’independentisme han arribat a considerar-ho.

Davant de la disjuntiva de noves eleccions, fos en el context que fos, apareixeria de nou el dilema de la llista unitària. Oficialment, tant ERC com el mateix PDeCAT s’han mostrat en contra d’aquesta idea. Però les enquestes segueixen sent molt poc favorables per als neoconvergents i desaconsellen del tot una candidatura en solitari. En aquests moments, ERC s’està configurant com el pal de paller de l’independentisme. L’únic trumfo del PDeCAT seria una hipotètica llista encapçalada per Puigdemont, però el president ha descartat presentar-se a unes eleccions.

Tanmateix, aquests nous comicis estarien revestits d’un caràcter excepcional, per la qual cosa la possibilitat de constituir algun tipus de plataforma electoral d’una gran envergadura tornarà a situar-se en el debat. En una entrevista a CRÍTIC, Marta Rovira va afirmar al juliol passat que “si l’Estat ens intervé, s’haurà de fer un front nacional” per defensar les institucions catalanes. Rovira no parlava estrictament en termes electorals, però les seves paraules podrien tenir aquesta interpretació.

Aquest “front democràtic”, segons la líder d’ERC, no hauria d’incloure només els republicans i el PDeCAT. En aquesta ocasió, si el que es planteja va més enllà d’una coalició d’independentistes, la CUP o fins i tot els Comuns seran interpel·lats políticament per sumar-se a aquest “bloc històric” per la “recuperació de les llibertats”.

L’independentisme, però, haurà d’anar amb compte si no vol ensopegar de nou amb una pedra similar a la del 27-S. Si les eleccions se celebren enmig d’un escenari repressiu, amb presos polítics o després d’una suspensió hipotètica de l’autonomia, ningú sap què podria passar. Tot i això, el precedent del 27-S desaconsellaria repetir l’experiment d’una llista unitària, que podria actuar com una centrifugadora de vots no estrictament independentistes.

Pla general d’agents de la policia espanyola a la cantonada de la seu de la CUP, al carrer Casp amb Sardenya. Foto: Andrea Zamorano / ACN

La victòria de la repressió

Ningú sap a hores d’ara on pot arribar l’escalada repressiva. Al marge de la ‘causa del 13’, segueixen en marxa les querelles contra la mesa del Parlament, la imputació de més de 700 alcaldes… En cas que el referèndum no pugui celebrar-se o que la independència no acabi concretant-se en un termini breu, podríem trobar-nos en un escenari de victòria de la repressió política que deixés profundament tocat tant l’independentisme com les institucions catalanes i l’autogovern, sobretot en cas que l’Executiu de Mariano Rajoy arribés a fer ús de l’article 155 de la Constitució. De fet, alguns dels escenaris que preveu aquesta mesura (com, per exemple, la intervenció de les finances de la Generalitat) segons el Govern català ja s’estan aplicant ‘de facto’.

Aquests dies, alguns polítics independentistes han parlat també d’estat d’excepció. A hores d’ara no es pot descartar cap escenari, però en realitat no ens trobem en aquesta fase. La Constitució estableix que un estat d’excepció l’ha d’aprovar el Congrés (on cal recordar que el PP i Ciutadans no tenen majoria absoluta i, per tant, necessitarien el concurs del PSOE). L’estat d’excepció deixaria en suspens drets fonamentals reconeguts per la Constitució com la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions, la llibertat d’expressió, la prohibició de segrestar publicacions, el dret de reunió i manifestació i el dret de vaga.

Al mateix temps, cal ser conscients que la repressió sempre té dues fases: quan es produeixen detencions i empresonaments, hi ha moments de tensió, solidaritat al carrer i mobilització. Però, en una segona fase, els seus efectes s’allarguen en el temps i mantenir la flama de la mobilització encesa resulta sempre complex. Els processos judicials iniciats arran de l’intent de realització del referèndum poden durar anys i acabar suposant multes, penes d’inhabilitació o en un alguns casos penes de presó. Una repressió llarga i sostinguda en el temps podria implicar que una generació sencera de líders independentistes quedés fora de joc i suposaria un cop molt dur per al moviment. Està preparat l’independentisme per sobreviure a una travessia del desert?

3 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 22 de setembre de 2017 - 13:10

    Com sempre, un bon reportatge, que sense obviar que elctitic és un mitja posicionat al costat de l’opció independentista, continua fent un periodisme seriós que els no independentistes podem llegir sense sentir-nos insultats en la intel•ligència. Nomes puc retreure que l’operació és judicial, no pas policial –de moment- i no va contra Catalunya va contra l’opció independentista que assumeix, publicita i porta a terme, desobeint els mandants avui absolutament legals publicats al mateix DOGC, l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.

  • Subscriptor Litus Alonso 22 de setembre de 2017 - 15:04

    Dir que l’operació no va contra Catalunya sí és un insult a la intel·ligència. Molt recomanable la relectura del famós poema del Brecht.
    No cal ser independentista per constatar que el bloqueig de comptes, detencions de càrrecs del govern , escorcolls, amenaces a persones i medis de comunicació, suspensió de la llibertat d’expressió a Catalunya i a Espanya, provocació policial a la CUP sense cap ordre, són un atac a les llibertats democràtiques i, per tant, al conjunt del país. Per no parlar de la qualificació de les mobilitzacions com a “tumultuàries”.
    En tot cas, l’1-O és una batalla més del conflicte. Qui la guanyi estarà en millors condicions d’afrontar les següents fases. Fins i tot si materialment no es pot fer el referèndum no significa una victòria del règim del 78: el fet que la lluita contra la repressió incorpori sectors no independentistes, i fins i tot no sobiranistes, és un factor que agreuja la crisi de l’Estat. El 2-O no hi haurà ni República catalana ni pax PPera (i companyia).

  • Subscriptor Toia 23 de setembre de 2017 - 10:53

    Ara més q mai són necessaris articles ben treballats i explicats com aquest! Gràcies

Deixa el teu comentari