Guia per entendre el macrojudici a l’independentisme: la ‘doctrina Llarena’ per a ‘dummies’

  • Laura Aznar, Roger Palà i Laia Soldevila
  • dilluns, 26 març 2018

CRÍTIC parla amb tres advocats de referència per a l'esquerra sobiranista: Benet Salellas, lletrat d’Anna Gabriel; Anaïs Franquesa, d’Irídia, i Carles Perdiguero, del Col·lectiu Ronda

El procés independentista es juga també en el pla judicial. L’Estat ha confiat en la judicialització de la política per resoldre el desafiament català: Puigdemont, amb ordre d’extradició des d’Alemanya; Ponsatí, presentant-se al jutge a Escòcia; Junqueras i la meitat del Govern, en presó preventiva, i la resta dels referents de l’independentisme, a l’exili. Aquests dies sovint necessitem un màster en dret penal per entendre tots els fronts judicials del macrojudici contra l’independentisme. Com acabaran els processos judicials? Què passarà quan hi hagi condemna? Quan prescriuen els delictes dels exiliats? CRÍTIC parla amb tres advocats de referència dels moviments socials catalans per entendre el significat politicojudicial de la que, probablement en el futur, s’anomenarà ‘doctrina Llarena’: Benet Salellas, exdiputat de la CUP i lletrat d’Anna Gabriel; Anaïs Franquesa, d’Irídia, i Carles Perdiguero, del Col·lectiu Ronda.

Benet Salellas: “No hi ha una estratègia unitària antirepressiva. S’ha confiat massa en la justícia espanyola”

Benet Salellas / JOAN CASTRO – ICONNA

Hi ha opcions d’aconseguir la llibertat dels presos polítics a curt termini?

Sent realistes, hem de descartar que els presos tornin a quedar en llibertat abans del judici. El que serà ara més difícil és que la resta dels processats per delictes que no són de rebel·lió entrin a la presó abans que es dicti sentència. Els nous empresonaments dels consellers i de Carme Forcadell no tenen justificació en l’àmbit jurídic. Que en una causa primer es decreti presó preventiva, després llibertat sota fiança, i després un altre cop presó preventiva, tindria lògica si durant la instrucció s’hagués trobat una prova que ho hagués canviat tot. Per exemple: en un cas d’homicidi, que algú hagi estat preventivament a la presó, se l’hagi deixat en llibertat en l’espera de judici, i que aleshores una prova d’ADN l’inculpi clarament. Però aquí no hi ha hagut cap fet que digui que la imputació és ara més sòlida que fa un mes. És només un acte de crueltat.

Quan se celebrarà el judici?

Quan es dicta la interlocutòria de processament, vol dir que la instrucció està finalitzant i, per tant, s’apropa la data del judici. Si el Tribunal Suprem complís de manera molt estricta els seus terminis, podria celebrar-se a la tardor. Però això implicaria que cada cop que es presentessin recursos es resolguessin pràcticament a l’acte. A més a més, si es juguen totes les cartes internacionals, els processos d’extradició duraran algun temps. I, per tant, si al Suprem li interessa celebrar el judici comptant amb la presència dels acusats que ara són a l’estranger, els tempos s’allargaran per mirar de fer efectives les extradicions. També hi podria haver dos judicis: un amb els investigats que ara són a la presó i després un altre amb la resta si finalment són extradits. El que no podria fer el tribunal, però, és jutjar en absència pels delictes de rebel·lió o de malversació. Si tenim en compte tots aquests factors, és possible que el judici no se celebri fins al principi del 2019.

“Hem de descartar que els presos tornin a quedar en llibertat abans del judici”

Quin tribunal jutjarà els presos polítics?

Els processats, els jutjarà un tribunal format per magistrats de la Sala Penal del Tribunal Suprem, companys de sala del jutge Llarena (però no ell, que ha assumit la instrucció del cas). El tribunal, el poden formar 3, 5 o 7 jutges –ja en veurem el nombre– i serà presidit pel president de la Sala Penal, Manuel Marchena. Sobre la trajectòria de Marchena, cal dir que ell ve de la Fiscalia i va ser fiscal en cap de la secretaria tècnica de la Fiscalia General de l’Estat quan aquest càrrec l’ocupava Jesús Cardenal durant el Govern de José María Aznar. Cal tenir en compte que el fiscal general de l’Estat el nomena el Govern. Per la seva trajectòria, doncs, podríem dir que Marchena és una persona que ha estat pròxima al Partit Popular. Aquest tribunal serà el qui decidirà si els delictes que imputa Llarena ho són o no ho són, i fixarà les penes.

Què passarà si hi ha condemna?

Mentre no hi hagi judici, serà important la pressió que pugui fer-se socialment, encara que la mobilització popular a Catalunya pugui influir d’una manera bastant limitada en un tribunal de Madrid. Un cop el Suprem dicti sentència, cal tenir en compte que només seran possibles recursos extraordinaris al Tribunal Constitucional i en última instància al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però són recursos que no suspendran l’execució de la pena i que trigaran temps a resoldre’s. Per tant, a partir de llavors, l’única manera de rebaixar el contingut de la pena serà per la via de l’indult –que s’ha de sol·licitar, i el Govern espanyol l’ha de concedir– o per la via de la política penitenciària –que, per exemple, els condemnats puguin obtenir un tercer grau o disposin de permisos. Seria important que, en cas d’haver-hi condemna, aquesta es complís a Catalunya, on les competències de justícia i, per tant, penitenciàries són de la Generalitat. Això podria facilitar un règim més suau, tot i que aquestes decisions no sempre estan en mans de l’Administració catalana.

“Seria important que, si hi ha condemna, es compleixi a Catalunya, on les competències de justícia i penitenciàries són de la Generalitat”

Què passarà ara amb els refugiats polítics?

Hi ha dues situacions diferents: els que són en països que formen part de la Unió Europea i els que són a Suïssa. Als primers se’ls aplica directament l’euroordre de detenció i d’entrega. Es tracta d’un procediment més ràpid. Als segons se’ls aplica un altre mecanisme, el conveni europeu d’extradició, que permet discussions com, per exemple, la prohibició d’extradir per un delicte polític. La batalla judicial a Europa s’ha de plantejar per demostrar que no hi ha hagut delicte de rebel·lió, perquè, si es demostra que no ha existit, l’extradició serà més difícil, tot i que podria produir-se per la resta dels delictes, però als imputats no se’ls podria jutjar per rebel·lió.

Existeix estratègia antirepressiva unitària?

Seria desitjable, però no. Ara com ara, existeix una mínima coordinació entre advocats, però som a les beceroles. La clau perquè això passi, però, és que primer hi hagi una coordinació política. La unitat d’acció política determinarà una unitat d’acció jurídica. Fins ara, hem pecat que determinades decisions les han pres els advocats i no les organitzacions polítiques. En alguns àmbits s’ha confiat massa en l’Administració de justícia espanyola. Sovint hem sentit frases com “no s’atreviran a posar el president de la Generalitat o el Govern a la presó”… I no només s’hi han atrevit, sinó que van molt més enllà del que seria esperable.

“Les mobilitzacions a Catalunya són indispensables, però cal pressió social internacional i a l’Estat espanyol”

Què es pot fer en l’àmbit social?

Les mobilitzacions a Catalunya són un requisit indispensable, però per si soles no solucionaran res. Cal treballar també a escala internacional i en l’àmbit estatal. Hem d’intentar que la societat civil internacional pressioni els seus governs, alguns dels quals en les setmanes i els mesos vinents hauran de prendre decisions importants sobre el procés. Aquí tampoc hem de ser innocents: una societat civil europea que no ha sabut doblegar els seus governs per les qüestions de Síria o de l’Iraq difícilment els farà moure per la causa catalana. A l’Estat espanyol, sempre hi ha hagut gent que s’ha solidaritzat. Hem d’aconseguir que aquest espai guanyi presència als carrers i es faci més majoritari. L’esquerra espanyola no pot restar aliena al que està passant a Catalunya.

Carles Perdiguero: “No podem descartar més detencions”

Carles Perdiguero / IVAN GIMÉNEZ

Com descriuries el moment actual des del punt de vista judicial?

La deriva judicial que estem vivint des de fa uns quants mesos és desoladora. Crec que els alumnes que van passar per la Facultat de Dret i van estudiar dret penal estan veient com s’està passant per sobre dels principis bàsics del dret. És sempre una incògnita saber com s’aplicarà el dret cada vegada perquè se l’està estirant d’una manera que fa que els articles del Codi penal diguin coses que, en principi, no diuen.

Què podem esperar de la situació judicial dels presos polítics en els propers mesos?

Ho veig difícil. D’una banda, perquè, si seguim totes les interlocutòries que s’han dictat per part del Tribunal Suprem o del jutge Llarena, veurem que són escrits que gairebé van més enllà de la simple fase d’instrucció: són sentències. No fan una descripció dels fets, sinó que s’exageren unes accions fins al punt que s’ha consolidat que hi ha hagut una violència extrema en diversos moments. De l’altra, perquè han quedat en no res les diverses peticions que s’han fet per aixecar les mesures cautelars i treure’ls de la presó perquè de moment són innocents i no s’ha fet cap judici que digui el contrari. Desgraciadament, la previsió que fem és que aquestes persones continuïn empresonades fins a la data del judici, però no descartem que se’ls excarceri, perquè això ja ha passat en altres moments.

“És una incògnita saber com s’aplicarà el dret cada vegada perquè s’estira el Codi penal perquè digui coses que no diu”

Creus que hi haurà més empresonaments?

Tenim una causa general que realment pot arribar fins on vulguin que arribi. Han desdibuixat els contorns del delicte de rebel·lió, i això pot fer que acabi acusada gairebé qualsevol persona que hagi participat o col·laborat en tot aquest procés que va arribar fins a l’1 d’octubre. Per tant, no podem descartar més detencions.

Aquests enjudiciaments, poden crear jurisprudència?

La de considerar una persona culpable abans de jutjar els fets o d’acord amb factors externs que no depenen directament d’ella és una deriva perillosa. Esperem que sigui una línia que a poc a poc es pugui trencar davant els tribunals. Estem obrint vies judicials a Europa per treballar en aquesta línia. Som en un moment molt perillós perquè qualsevol tipus de frase, reacció o fins i tot omissió sembla que pot acabar sent delictiva. Ho veiem en els delictes d’odi, que s’havien pensat per protegir uns col·lectius determinats, i ara estan utilitzant per a unes coses per a les quals no s’havien previst.

Hi hauria d’haver una estratègia antirepressiva conjunta en l’àmbit judicial?

Segurament sí, però l’actual abast repressiu no l’havíem conegut fins ara. És normal que en un primer moment costi entendre’s, però espero que a poc a poc hi hagi un quòrum de mínim per coordinar les accions judicials. Crec que, tant pel que fa als advocats que porten els encausats com pel que fa a la professió en general, cal que construïm un relat jurídic per explicar què està passant i que arribi a la ciutadania.

“Més enllà del camí judicial, cal un plantejament polític ampli per donar resposta a les agressions”

Fins a quin punt aquesta estratègia antirepressiva també es pot fer extensible a l’àmbit polític?

Aquesta estratègia ha d’existir jurídicament, i en l’àmbit polític han de ser els encausats qui decideixin quin profit polític pot tenir això. Hem de replantejar les estratègies jurídiques perquè fins ara la justícia espanyola s’ha mostrat immune a les nostres respostes, però sempre tenint en compte les circumstàncies personals dels presos, que són absolutament legítimes.

Quines repercussions pot tenir el camí judicial europeu?

Tots els camins judicials són difícils, i no tenim cap garantia de res sobre què passarà. Però és cert que, com més ens allunyem dels punts neuràlgics de decisió de poder, més possibilitats i més garanties tenim. Confiem en sentències com la que va fer pública el Tribunal d’Estrasburg pel que fa a la crema de fotos del rei, perquè són victòries jurídiques i polítiques molt importants, però tenim en compte que són procediments molt llargs. Per això crec que, més enllà del camí judicial que cal fer i que anem fent a poc a poc, el que cal és un plantejament polític ampli per donar resposta a aquestes agressions.

Quin cas fa l’Estat espanyol d’aquestes sentències europees?

El Tribunal Europeu de Drets Humans el que fa és sentenciar que hi ha hagut una vulneració d’alguna política determinada prevista al conveni europeu. A partir d’això, pot establir, per exemple, determinades indemnitzacions. Però corregir la legislació espanyola ja és molt més difícil. Les sentències del Tribunal són importants, però cal que tinguem en compte que la solució de la causa actual no serà jurídica, sinó política.

“Un sector important del món jurídic està organitzant una ofensiva a escala judicial pels atacs que s’estan rebent”

Puigdemont espera resposta d’Alemanya per a la seva extradició. La resta dels exiliats també s’enfronten a les seves euroordres respectives. Què en podem esperar?

És una veritable incògnita. La Fiscalia espanyola envia una euroordre d’extradició a diferents països. Quan aquests la reben, analitzen les acusacions –el delicte de rebel·lió, en aquest cas– i veuen si el Codi penal el preveu de la mateixa manera que a Espanya. En el cas que sí que s’hi prevegi, es fa l’extradició. Cal, però, que no ens enganyem: les pressions polítiques que hi deu haver, per exemple amb Alemanya ara mateix, són importants. I per tot això ningú és capaç de predir, ara com ara, cap on aniran els fets.

Es preveu que aquests processos judicials s’allarguin en el temps?

Sí, per diversos motius. Primer, perquè hi ha la causa del Tribunal Suprem que, mediàticament, és la que més coneixem, però a la web  www.poderjudicial.es hi ha totes les causes judicials que es deriven de l’1 d’octubre obertes en jutjats d’instrucció de tot Catalunya, algunes de les quals són encara sota secret de sumari. Haurem d’estar preparats per veure encausades persones que no tenien ni el poder ni la rellevància de les persones encausades en la causa principal.

Quins consells donaries a la gent que segueix tots els fronts judicials?

D’una banda, la gent ha de saber que hi ha un sector important del món jurídic –advocats, professors d’universitat, etc.– que està organitzant una ofensiva a escala judicial pels atacs que s’estan rebent. De l’altra, vull demanar molta calma perquè les coses no són ràpides en l’àmbit judicial. Cal que no ens deixem influenciar per opinions ràpides: el món jurídic és complex i difícilment el podem encabir en un tuit. Reflexionem, demanem l’opinió a professionals i siguem conscients que no tot el que està passant depèn de procediments jurídics com els havíem entès fins ara, sinó amb un rerefons repressiu molt més polític que requereix que noves eines diferents de les que havíem utilitzat fins ara.

Anaïs Franquesa: “Un dels principals objectius de la repressió és la desmobilització per mitjà de la por”

Anaïs Franquesa / LAIA SOLDEVILA

Com descriuries el clima polític i social que estem vivint?

És un clima tens, hi ha un embat fort i de moment no estem responent a l’altura de l’excepcionalitat en què ens trobem. Hi ha molta mobilització a Catalunya, però no estem sabent explicar a la resta de l’Estat que això no va d’independència ni de persecució només del procés independentista, sinó que és una regressió dels drets i de les llibertats que és molt més àmplia. Està havent-hi una marxa enrere forta.

Com valores la decisió del magistrat del Tribunal Suprem de divendres passat? La presó incondicional és una mesura proporcionada?

La resolució concreta de presó és una prova més que es tracta d’un procediment polític, que els elements jurídics s’estan utilitzant per justificar-ho, però el rerefons no és jurídic. Aquesta mesura és absolutament desproporcionada i injustificada, però perquè també és absolutament desproporcionat i injustificat l’ús del delicte de rebel·lió i de sedició. Es fa una lectura dels fets desdibuixada que no respon a la realitat, i està havent-hi una criminalització clara de la mobilització popular i del dret de reunió i de manifestació. És absolutament intolerable.

“No normalitzar l’excepcionalitat vol dir no estar en mobilització permanent com a l’octubre. Hem de buscar espais per a la cura”

En un tuit divendres deies que és important no normalitzar l’excepcionalitat penal. Som en aquest punt?

No ens va donar temps de pair l’1 d’octubre que ja vam tenir l’aplicació de l’article 155. A més, des del setembre, hem tingut la intervenció de la Generalitat per la part financera, i després, hem anat de resolució en resolució fins a les entrades a la presó. Crec que ens estem acostumant que aquest sigui el nivell. Fins i tot divendres ens podíem fer a la idea que la situació de presó era una possibilitat, quan ens hauria de semblar impossible… i això és així perquè ja som en aquesta deriva judicial.

Com hi podem fer front?

Ens cal una anàlisi més global i estratègica. Hem de treballar perquè això que està succeint es conegui molt més a la resta de l’Estat i també a la resta d’Europa. Hem d’intentar enfortir més que mai els ponts de defensa de les llibertats i dels drets civils. I fer molta pedagogia: s’ha d’explicar molt que som en un moment repressiu molt dur, que això és una marató i que no ens esgotem d’entrada. No normalitzar l’excepcionalitat vol dir no estar en mobilització permanent com a l’octubre. Hem de poder mesurar forces i, sobretot, buscar espais per a la cura.

“El que hem vist aquest cap de setmana ens ha recordat les pitjors èpoques dels Mossos d’Esquadra”

Al llarg d’aquests mesos hem vist la repressió de l’Estat per mitjà de resolucions i penes de presó… però aquest cap de setmana també hem tornat a veure repressió policial.

La violència policial és una forma més de repressió de la mobilització, és un instrument més. El que hem vist aquest cap de setmana ens ha recordat les pitjors èpoques dels Mossos d’Esquadra, ens ha recordat el desallotjament del 15-M de la plaça de Catalunya o les actuacions polèmiques i antireglamentàries a les vagues generals. Ens ha recordat l’època de Felip Puig. Hi ha gent que per primera vegada ha estat conscient que els Mossos també són una policia que ha tingut actuacions absolutament desproporcionades. Aquest cap de setmana hem tornat a veure l’ús de furgons com a mètode de dispersió, o les armes que, segons la informació que tenim, no van servir per disparar bales de goma però sí salves a l’aire. Entenem que se n’ha fet un ús intimidatori, que en moltes ocasions no era justificat. I també ens hem trobat una altra vegada cops antireglamentaris, desproporcionats i delictius amb els bastons policials. No hi ha cap justificació per utilitzar les defenses com s’han fet servir en alguns casos aquest cap de setmana, perquè fins i tot les pròpies instruccions de Mossos d’Esquadra indiquen que no es poden colpejar mai parts com el cap o el tors superior.

Era una estratègia per frenar futures mobilitzacions?

Un dels principals objectius de la repressió és la desmobilització per mitjà de la por. El punt de partida que hem de tenir clar és que les mobilitzacions pacífiques, siguin comunicades o no, són legals. Així ho reconeix el dret internacional, i els poders públics han de protegir-les, garantir-les i fins i tot, promoure-les. Dit això, i sense caure en la desmobilització, és important que en moments repressius sapiguem on anem, amb qui anem i quin és el nostre límit. Quan participem en una mobilització on hi pot haver un ús desproporcionat de la força, hem d’intentar no quedar-nos sols, ser conscients que hi pot haver detencions, i sobretot, conèixer els drets que podem exercir, com el dret a no declarar quan som a la comissaria o el dret que ens examini un metge de confiança si hem estat víctimes de violència institucional.

“No té sentit que es justifiqui la presó preventiva amb la reiteració delictiva només perquè el moviment independentista rep molta solidaritat”

En un context de tensió, de repressió i d’indignació generalitzada, pot ser que hi hagi un augment de la combativitat en les mobilitzacions?

Hem de tenir molt clar que l’element de la violència, en aquest cas concret, és precisament el que necessiten per poder justificar els delictes de rebel·lió. A les interlocutòries, el magistrat Llarena considera que el fet que hi hagi molta gent en les mobilitzacions, encara que siguin pacífiques, suposa un risc i una intimidació per a les autoritats, perquè es podrien tornar violentes. Per a ell, només la hipòtesi que les mobilitzacions es puguin tornar violentes justifica l’element de violència per poder aplicar l’article de rebel·lió. Llavors, si realment s’hi tornen, això s’utilitzarà per justificar encara més que, efectivament, el que està succeint configura un delicte de rebel·lió. Tu pots dir-me que això no té sentit, perquè en els delictes sempre hi ha d’haver una relació de causalitat entre la teva actuació i el resultat, i és cert. No té sentit que es justifiqui la presó preventiva amb la reiteració delictiva només perquè el moviment independentista rep molta solidaritat, ja que no depèn de la voluntat de les persones empresonades el que passi o no passi en les mobilitzacions. S’estan atacant els principis més elementals del dret penal; és el que està passant. S’han situat en aquesta tònica, i per això hem de ser més curosos.

Un comentari
  • Subscriptor Jordi Ortiz Gil 26 de març de 2018 - 20:57

    Em quede amb dos frases d’Anaïs:
    “Hi ha molta mobilització a Catalunya, però no estem sabent explicar a la resta de l’Estat que això no va d’independència ni de persecució només del procés independentista, sinó que és una regressió dels drets i llibertats que és molt més àmplia.”
    “Hi ha gent que per primera vegada ha estat conscient que els Mossos també són una policia que ha tingut actuacions absolutament desproporcionades”.

    Aquestes idees poden ajudar a teixir complicitats més enllà de l’independentisme, la qual cosa és molt necessària. Ara s’està enfocant en l’independentisme la repressió, com en altres moments en altres col·lectius més minoritaris. Hem de tindre més amplària de mires que una bandera o una ideologia determinada o una visió maniqueista per defensar els nostres drets ciutadans i polítics.

Deixa el teu comentari