Guia per entendre l’esquerra gallega: ‘meigas’, confluències i comiats

  • Suso López / @Susolopez
  • dimarts, 20 setembre 2016

En Marea, el BNG i el Partit Socialista de Galícia lluiten per evitar una nova majoria absoluta del PP de Feijóo a Galícia

“Saír deste estado de morriña para erguerse con saudade do porvir”

Manifesto [35]: Contra todo isto, unha paixón solidaria

Revista ‘Luzes’

Acte d'En Marea, a Vigo, amb Beiras, Luis Villares i Ada Colau / EN MAREA

Acte de campanya d’En Marea, a Vigo, amb Beiras, Luis Villares i Ada Colau / EN MAREA

Al novembre de 1994, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) publica un estudi titulat ‘Estereotipos regionales’. Amb una mostra d’àmbit estatal i resultats segregats a Galícia, a Euskadi i a Catalunya, dibuixava un retrat basat en tòpics de vuits comunitats, entre les quals la gallega. Els gallecs serien “bona gent, amants de la terra, tancats i treballadors”. Però, segons l’enquesta, els gallecs també tindrien un caràcter supersticiós. No ve de nou, ha estat així durant molts anys, i encara es conserva, en bona mesura, aquesta imatge entre qui ens observa més enllà d’O Cebreiro.

Una dosi d’encanteri rodeja les cites electorals gallegues. A Galícia, des de l’arribada de Manuel Fraga a la presidència de la Xunta el 1990, es va establir el cap de setmana al voltant del 20 d’octubre com a dia de votacions. Era el seu particular talismà, el que li atorgava, elecció rere elecció, majories absolutes indiscutibles: el 1993, el 1997 i el 2001 en són exemples. Per acabar d’arrodonir el caràcter “místic” de l’octubre electoral a Galícia, l’avanç electoral de 2005, amb eleccions al juny, va significar la derrota de Fraga i va fer possible una fugaç alternança en el Govern amb la configuració del bipartit PSdeG-PSOE i Bloque Nacionalista Galego. Emilio Pérez Touriño el 2009 tenia difícil tornar a l’octubre perquè la legislatura s’acabava al juny i perquè la part espiritual no feia per a ell, que prou tenia a bregar amb allò terrenal que li venia a sobre amb una crisi econòmica global que des de Madrid es veia com a “desacceleració accelerada” i amb un Partit Popular que a Galícia havia aconseguit col·locar el missatge d’un bipartit exemple de malbaratament i de pèssima gestió. Va decidir anticipar-les al març i va marcar el punt de partida de la derrota socialista a escala estatal.

L’“habelas hailas” segurament va ressonar al cap d’Alberto Núñez Feijóo el 2012, quan va evitar esgotar la legislatura i tornà les eleccions a l’octubre que tan bons resultats els havia donat, sis mesos abans de la data prevista per a la dissolució del Parlament. Li va funcionar: els populars van conservar el Govern amb 38 de 75 escons al Parlament. Tanmateix, el 2016 agafa Núñez Feijóo amb les mans lligades i la necessitat l’obliga a avançar els comicis al setembre. Més que talismà, l’octubre d’enguany serà per als populars un calvari que només si mantenen la majoria absoluta a Galícia i una derrota clara del PSE-EE a Euskadi podran fer més lleuger. No hi ha encanteri que serveixi, la realitat s’imposa i l’inici del judici del ‘cas Gürtel’, amb Correa i Bárcenas asseguts davant el jutge, la incapacitat per formar Govern i l’ombra d’unes terceres eleccions generals marquen la particular “costa de tardor” dels populars.

Aquest cop de mà de les ‘meigas’ no sobra en la cursa de l’esquerra gallega per aconseguir desbancar el Partit Popular de la presidència de la Xunta. Les enquestes no ho pinten fàcil però tampoc impossible. Tots els estudis publicats en mitjans estatals i autonòmics una setmana abans de les eleccions coincideixen a atorgar la majoria absoluta al Partit Popular (situada en 38 diputats i diputades), amb una forquilla que balla entre els 38 i els 41 escons en el resultat més optimista per als populars.

Enquesta del CIS, publicada per La Voz de Galícia, fa dues setmanes / LVG

Enquesta del CIS, publicada per ‘La Voz de Galicia’, fa dues setmanes / LVG

La lectura en el marc de les forces d’esquerres és més complexa. Les enquestes no acaben de determinar qui encapçalaria una hipotètica alternativa de Govern o, en cas contrari, qui lideraria l’oposició. Dels estudis publicats, només el del diari conservador ‘Abc’ manté la segona posició del PSdeG-PSOE, i la resta auguren una davallada dels socialistes, que cedirien el seu lloc a En Marea. Pel que fa al BNG, sembla tenir garantida la seva presència al Parlament, però no s’aturaria la seva tendència a la baixa. I, en el cas de Ciutadans, els sondejos apunten que obtindria entre 0 i 2 escons. Però, si alguna cosa ens han demostrat les darreres convocatòries electorals, és que les enquestes es troben amb dificultats per preveure els moviments de vot en un escenari d’emergència de noves forces, cosa que obliga a prendre la fotografia que ens ofereixen amb prudència. “Som en un sistema de partits nous, amb un territori molt inestable per a l’anàlisi”, reconeixia la responsable de MyWorld i exdirectora del CIS, Belen Barreiro, a ElDiario.es després de les eleccions del 26 de juny.

En aquest context de ‘meigas’ i d’enquestes poc satisfactòries es mou l’esquerra gallega abans del 25 de setembre. Però, de què parlem quan fem referència a l’esquerra gallega que pot esdevenir alternativa al Partit Popular? Quin paper té el PSdeG-PSOE?

En Marea: la complexa gestació d’una confluència

“La fórmula Castelao, aplicada a l’esquerra de nou encuny”, així resumeix Enric Juliana a ‘La Vanguardia’ el projecte d’En Marea. És, probablement, la descripció que millor sintetitza un projecte polític que no ha tingut una gestació gens fàcil i que aglutina representants de Podem, d’Anova (la formació que va aixecar Xosé Manuel Beiras després de la seva sortida del BNG), d’Esquerra Unida (la branca gallega d’Izquierda Unida), de Cerna (corrent crític d’Anova), d’Equo i el suport dels alcaldes de les plataformes ciutadanes que governen A Coruña (Xulio Ferreiro), Compostela (Martiño Noriega), i Ferrol (Jorge Suárez). Seria, en certa manera, la successió natural de l’Alternativa Galega d’Esquerdas (AGE) que Beiras va articular el 2012 en forma de coalició i que va obtenir 9 representats a la cambra gallega. El segon capítol successori, per ser fidels a la història, seria el naixement de Podem (inspirat en el projecte d’AGE) i sense qui no es podria entendre el moment actual. Sobre el paper de l’Alternativa Galega d’Esquerdas de Beiras i Esquerda Unida com a banc de proves de Podem, és d’obligada lectura el llibre ‘De Beiras a Podemos. A política galega nos tempos da Troika’ (2012-2014), que va escriure l’Anxo Lugilde.

Tornant a Juliana, quan fa referència a Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, al·ludeix a l’intent del polític gallec als anys trenta de crear una formació “galleguista d’ampli espectre, independent dels partits espanyols”. Aquella proposta era el Partit Galleguista, que va veure truncades les seves expectatives per l’esclat de la Guerra Civil. Aplicada a l’actualitat i a la gestació d’En Marea, ho descriu de manera ben gràfica: “Castelao ha aparegut amb un cèrcol a la mà i Pablo Iglesias hi ha passat a través, fent un saltiró”.

La fase final de construcció de l’espai polític que és ara En Marea va tenir el seu clímax la nit del passat 12 d’agost després d’unes setmanes de tensió entre les esquerres gallegues. Però anem a pams. El 30 de juliol, l’assemblea constituent d’En Marea defineix el projecte com a partit instrumental amb vocació de funcionar com a tal més enllà del 25 de setembre. Guanyen les tesis defensades tant per Beiras (ja proposava aquesta fórmula per concórrer a les generals del 26 de juny) com per part dels tres “alcaldes del canvi”: Noriega, Ferreiro i Suárez. Aquesta fórmula permetia sumar a la proposta de confluència més d’un centenar de projectes de caràcter municipalista d’arreu del país, però no acabava d’acontentar un Podem que a Galícia destaca per esdevenir un niu d’inestabilitat des del punt de vista organitzatiu.

Entre els diferents fronts oberts de la formació lila hi havia la manera d’articular la unió amb En Marea. La proposta inicial de Podem era reeditar una coalició electoral, però aquesta no encaixava amb la fórmula prevista per En Marea, cosa que desencadena un inici d’agost força mogut en el si de l’esquerra gallega. La nit del 12 d’agost, gairebé en temps de descompte i només unes quantes hores abans de tancar el procés de recepció de candidatures per a les primàries, “llegó el comandante y mandó parar”, que cantava Carlos Puebla. Pablo Iglesias, amb un missatge al seu compte de Twitter, tancava el debat malgrat l’opinió contrària de la secretària de la formació a Galícia, Carmen Santos, partidària de la coalició i no de la integració: “No hi ha res per damunt de la unitat quan ens juguem el canvi a Galícia. Podem estarà amb En Marea sigui quina sigui la fórmula”. El paper dels “alcaldes del canvi” en els moments més delicats d’aquesta negociació va esdevenir clau.

D’aquesta manera, Podem s’integrava en peu d’igualtat a la resta de formacions que formen En Marea, un fet que, segons apunta el mateix Enric Juliana, significa “una dada rellevant en l’actual fase de reorganització dels espais polítics i electorals a tot Espanya”, en clara al·lusió, entre d’altres, al procés de construcció d’un nou subjecte polític a Catalunya per part de l’anomenat “espai dels comuns” i les forces polítiques que el configuren.

Amb el debat sobre la fórmula jurídica de la candidatura tancat, quedava resoldre la confecció de les llistes de les quatre circumscripcions, un procés en el qual van participar més de 10.000 persones, d’un cens superior a les 13.000, i que no va estar lliure de polèmiques, amb denúncies per part de membres de Podem que qüestionaven la suspensió de les pròpies primàries de la formació lila per desenvolupar aquest procés en el marc d’una nova formació. Les votacions van servir per escollir la composició de les diferents candidatures provincials i per ratificar el candidat a la presidència de la Xunta i número 1 per Lugo, Luis Villares, que va rebre un suport del 86,8% dels vots emesos. Un repàs a les candidatures d’En Marea en clau d’anàlisi de procedència política donaria per a un volum d’enciclopèdia, però a tall de resum es tracta de candidatures on tant Podem (amb Carmen Santos com a número 1 a Pontevedra) com Anova (encapçala la llista per A Coruña el seu representant, Antón Sánchez) i Esquerda Unida (que incorpora la independent Ánxeles Cuña com a cap de llista per Ourense) es reparteixen els llocs de sortida, amb un equilibri de forces entre la branca nacionalista i els membres de la formació de Pablo Iglesias.

El cap de llista d’En Marea és Luis Villares, proper al món nacionalista i defensor de l’ús del gallec

L’encarregat de dirigir el projecte d’En Marea al Parlament de Galícia és l’exmagistrat del Tribunal Superior de Justícia de Galícia Luis Villares. Sense cap experiència en la política institucional però proper al món nacionalista (durant la seva joventut va militar al BNG), és amic personal de Xulio Ferreiro, alcalde d’A Coruña, amb qui va coincidir en la carrera judicial, i va ser un dels més ferms defensors de l’ús del gallec en la judicatura. Villares ha participat també en diferents projectes d’investigació en l’àmbit dels drets socials i la igualtat i ara es posa al capdavant d’En Marea, un projecte amb el qual comparteix “la necessitat de construcció d’un projecte nacional per a Galícia, fortament compromès amb la justícia social”, com li confessava al periodista Xosé Manuel Pereiro a ‘Contexto’ en una entrevista al mes d’agost passat.

Més enllà de la difícil gestió d’un grup parlamentari divers, que requerirà tota la paciència i tranquil·litat que transmet Villares, el seu primer gran repte és guanyar la partida a la desconeixença. I és que, segons dades del CIS, el seu grau de coneixement previ a la campanya no arriba al 35%.

El seu tarannà dialogant esdevindrà clau per bastir ponts amb el BNG i el PSdeG, en cas que sigui possible teixir una alternativa de Govern. Ho va reconèixer recentment en un debat a la Cadena SER, en què Feijóo no va participar. “Que ningú dubti que garantirem un projecte alternatiu a Feijóo. En Marea no secundarà una irresponsabilitat com la que està succeint a l’Estat”, va afirmar.

El BNG: un projecte en hores baixes

Acte electoral del Bloc Nacionalista Gallec, de la setmana passada / BNG

Acte electoral del Bloc Nacionalista Gallec, de la setmana passada / BNG

La que va ser durant molts anys la casa comuna del nacionalisme gallec viu moments delicats. La pèrdua de suport electoral del Bloc Nacionalista Gallec és constant des de les autonòmiques de 2001, amb retrocessos en nombre de vots elecció rere elecció. Tant les generals del 20-D com les del 26-J certificaven la davallada del Bloque, en quedar sense cap representant a les Corts Generals per primer cop en 20 anys. Si a aquesta situació hi afegim la pèrdua de poder institucional i la fuga de militants als diferents projectes de confluència política d’arreu el país, la situació no deixa d’agreujar-se.

Figures com la de l’exportaveu nacional del BNG Xavier Vence, l’eurodiputada Ana Miranda o les diputades autonòmiques Carme Adán i Tareixa Paz, entre altres noms significatius del Bloque, han signat un manifest sota el títol ‘Chamamento de Vidán‘, on reconeixen que els resultats electorals permeten diagnosticar “la fi de cicle de l’organització nacionalista”. En el manifest, que es va publicar en els dies previs al 25 de juliol, Dia de Galícia, proposaven la creació d’un projecte “amb vocació majoritària i transversal” que pogués esdevenir l’alternativa “que aglutini la dispersió i torni l’esperança de canvi a la majoria social”. Traduït a la praxi política, esdevindria una nova crida a explorar la unitat d’acció amb les forces que formen En Marea.

Aquest document surt a la llum després que, al mes de febrer, el Bloque celebrés una assemblea que volia esdevenir un punt d’inflexió per a l’inici d’un procés de regeneració capaç de revertir la sagnia de vots i obrir la formació a la ciutadania amb l’objectiu de recuperar el seu lideratge social i polític en l’àmbit del nacionalisme d’esquerres. Anxo Lugilde, un dels més lúcids cronistes de l’actualitat política gallega, definia l’assemblea com “el naixement del BNUPG”, en al·lusió al domini en l’òrgan de direcció de persones properes a la Unión do Povo Galego (UPG), força majoritària a la formació i de caràcter comunista i nacionalista, i al Movemento Galego ao Socialismo, una escissió per l’esquerra de la UPG. “La UPG ja no comparteix el poder amb els grups que qüestionaven les seves línies estratègiques, un cop que ha allunyat de la cúpula a tothom que defensava un apropament a En Marea”, apunta Lugilde. El primer examen de la nova etapa nacionalista van ser les generals del 26 de juny, una prova que es va saldar sense obtenir cap representant a Madrid i amb una pèrdua propera als 25.000 vots respecte al 20-D.

Explicar les diferents etapes de les lluites intestines en el si del BNG que l’han portat a la situació actual donaria per escriure una novel·la historicopolítica amb tints de suspens. La vida interna del Bloque ha estat plena de tensions des de la seva fundació el 1982, com a front d’organitzacions nacionalistes (des de partits i persones marxistes leninistes fins a representants del centre progressista), i fins al 2012, any de la sortida del seu líder més carismàtic, Xosé Manuel Beiras. Una lluita pel control dels diferents òrgans de la formació entre l’aparat de la UPG i les diferents figures dels múltiples actors del nacionalisme que es van aplegar sota el paraigua del BNG i que va ser especialment dura entre el mateix Beiras i Francisco Rodríguez, principal representant de la UPG. “El més significatiu és que aquest torcebraç continuï arrossegant i condicionant l’evolució del nacionalisme gallec”, assenyala Anxo Lugilde en el llibre ‘De Beiras a Podemos. A política galega nos tempos da Troika (2012-2014)’.

De l’assemblea de febrer en va sortir també la nova portaveu nacional del BNG i candidata a la presidència de la Xunta, Ana Pontón. Militant de la UPG i diputada al Parlament des del 2004, ha estat la que millor ha rendibilitzat el debat organitzat als mitjans públics en aquesta campanya. Amb un discurs sòlid, amb un alt coneixement de la realitat política i institucional del país i amb molt poc a perdre, ha estat, segons el parer de propis i estranys, qui ha tingut un millor paper en el debat. Conscient que els escons del BNG seran clau per formar una alternativa al Govern del PP, Ana Pontón ha evidenciat la predisposició nacionalista a treballar en pactes postelectorals: “Per nosaltres mai s’han hagut de repetir eleccions. Sempre hem tingut la responsabilitat i la maduresa política necessària per fer tot allò que sigui possible per construir governs alternatius al PP, als ajuntaments, a les diputacions i a la Xunta de Galícia”, escrivia al darrer número de la revista ‘Luzes’.

Una alternativa a tres per desbancar el PP

Quan es planteja una possible alternativa a un Govern del Partit Popular a Galícia, cal, irremeiablement i per una pura qüestió d’aritmètica parlamentària, incorporar-hi el PSdeG-PSOE. La branca gallega del PSOE arriba al 25 de setembre en hores baixes. Poques descripcions hi ha més gràfiques i encertades de l’estat dels socialistes que la que feia Antón Losada a ‘Contexto’: “El PSdeG és un ‘walking dead’, que ha tornat als vuitanta, l’etapa en què no era un partit, sinó una suma de barons locals”.

El PSdeG no viu precisament el seu moment més dolç. Després de la dimissió del que era el seu secretari general, José Ramón Gómez Besteiro, expresident de la Diputació de Lugo i imputat per diversos delictes en el marc de l’operació Pop, el partit ha quedat en mans d’una gestora encapçalada per Pilar Cancela, número dos de Besteiro i persona de confiança de Pedro Sánchez. Ella ha estat l’encarregada de coordinar tant les primàries per escollir candidat a la presidència de la Xunta com la confecció de les llistes, dues tasques gens menors en un partit on les pugnes internes són el pa de cada dia.

Xaquín Fernández Leiceaga ha estat qui s’ha imposat en les primàries socialistes. El suport majoritari dels militants d’A Coruña i de Lugo li han permès superar el seu rival, José Luis Méndez Romeu, apadrinat per l’alcalde de Vigo, Abel Caballero (guardià del feu de vots socialista al sud de la província), i per la presidenta de la Diputació de Pontevedra, Carmela Silva. Però ni tan sols la victòria li ha facilitat a Leiceaga entrar amb tranquil·litat en campanya. La confecció de les llistes, que amaga la disputa interna en el si dels socialistes a Pontevedra que protagonitzen el mateix Abel Caballero i el seu nebot Gonzalo Caballero ha estat objecte de debat fins 15 dies abans de l’inici de campanya. “No toleraré amb el meu silenci” que Vigo accepti un lloc secundari a les llistes per Pontevedra, clamava Abel Caballero.

Amb les aigües de la formació agitades, Xaquín Fernández Leiceaga té un triple encàrrec: evitar que el Partit Popular repeteixi majoria absoluta; quedar per sobre d’En Marea en nombre d’escons i, de retruc, amb aquestes dues variables, donar una mica d’aire a Pedro Sánchez a escala estatal. El perfil de Leiceaga arrossega un llast comú amb Luis Villares i Ana Pontón, el seu baix grau de coneixement entre la ciutadania, en tots tres casos per sota del 50%, segons dades del baròmetre preelectoral del CIS.

El candidat del PSdeG, Xaquín Fernández, és un històric i va militar al BNG fins al 2002

Més enllà d’aquest detall gens menor, Xaquín Fernández Leiceaga, conegut per ‘Xocas’, és un històric de la política gallega institucional. I és també un vell conegut en el Bloque Nacionalista Galego. Milità en aquesta formació fins a l’any 2002 i l’any següent, en les municipals del maig de 2003, entra com a regidor a l’Ajuntament de Compostela de la mà de Xosé Sánchez Bugallo, del PSdeG-PSOE. Dos anys després d’entrar al consistori aconsegueix un escó al Parlament de Galícia, on continua fins a l’any 2010, el moment del seu retorn a la docència universitària. Professor d’economia a la Universitat de Santiago, és una persona que destaca per la seva capacitat de diàleg i la seva obertura a buscar aliances amb la resta de forces de l’esquerra per desbancar el PP de la Xunta, un instrument clau si l’aritmètica ho permet a partir del 25-S i si les “baronies locals” dels socialistes gallecs ho accepten.

L’última campanya de Xosé Manuel Beiras

Foto: JORDI BORRÀS

Foto: JORDI BORRÀS

En una entrevista a Ràdio Nacional d’Espanya al juny de 2013, Xosé Manuel Beiras, la històrica i més carismàtica figura del sobiranisme d’esquerres gallec, definia el Parlament de Galícia com una institució “putrefacta”. No era la primera vegada que Beiras feia aquesta afirmació i no seria l’última. Sovint ironitza dient que “encara existeix formalment” però que s’assembla més que res a un cadàver “que és mou per l’efecte dels cucs que proliferen al seu interior” en ser un instrument d’“un règim podrit amb la corrupció”, tal com va manifestar en un acte públic a Barcelona a l’octubre de 2015. L’absència de Beiras en la cambra que surti de les urnes el pròxim 25 de setembre és una de les poques certeses absolutes que, a dia d’avui, deixen entreveure les eleccions gallegues. El particular “tigre de Mompracem” del nacionalisme gallec, com el defineix Enric Juliana en al·lusió a la novel·la de l’italià Emilio Salgari, es retira a casa seva, a Reboraina, prop de Compostela, a gaudir de l’Aurichu, la seva companya, de la música (Beiras toca el piano), de la literatura i del teatre.

Deixa la primera línia política qui és tot un símbol a Galícia i, sens dubte, el polític amb més ganxo de l’esquerra gallega. Estimat i odiat per propis i estranys a parts iguals, Antoni Trobat el definia en una entrevista a CRÍTIC com el “polític més culte de la història de l’Estat des del tardofranquisme” i en la part personal la seva, diu, és “la història d’un periple hel·lènic”. Manuel Jabois, a ‘El País’, resumia alguns dels moments més recordats del Beiras parlamentari: “Beiras i la seva còlera, la de la sabata al Parlament a l’estil Nikita Khrusxov i el cop de puny a l’escó de Feijóo cridant-li a la cara ‘marxo, no hi ha Déu qui l’aguanti’. Beiras i el seu discurs torrencial, fet a mida d’un personatge amb una biografia intel·lectual d’un altre temps”.

Sabata en mà el van rebre els seus seguidors a la campanya de les autonòmiques de 2012 en un acte multitudinari a la sala Capitol de Compostela com a símbol del que el deixeble de Beiras, ara alcalde de Compostela, Martiño Noriega, va anomenar “exército zapatista galego”. Aquella nit d’octubre, Beiras va posar damunt la taula un fil argumental que encara manté en aquesta campanya: “No ens representen, són sicaris, hem de desallotjar-los”, va cridar Beiras davant un públic on el jovent era majoritari. El diumenge següent, amb 76 anys, set anys després d’abandonar les seves responsabilitats al Bloque Nacionalista Galego i uns quants mesos després del seu trencament definitiu amb el BNG, Beiras va aconseguir amb l’experiment de l’Alternativa Galega d’Esquerdas (AGE) nou escons del no-res, quan a l’inici de campanya els sondejos no els atorgaven més d’un.

“Estou cumprido! (como diciamos ao rematarmos a mili). Agora comeza ‘La vita nuova’ do Dante… (mentras dure…)”, escrivia al mes d’agost passat com a comiat en una piulada on feia referència a la primera obra coneguda de Dante Alighieri, un text que representa una renovació vital de l’autor després de la mort de la seva parella Beatriu. La particular renovació vital de Beiras serà, de moment, només parcial. A banda de mantenir els seus càrrecs a nivell organitzatiu en Anova i En Marea, la seva activitat en campanya està sent alta: “M’hi deixaré la pell”, apuntava setmanes abans del seu inici en un acte de suport al candidat d’En Marea Luis Villares. En aquell mateix acte a Pontevedra també deixava un avís: “Mai no sóc en segona línia”.

Si aixequem la vista més enllà del 25 de setembre, i posem els llums llargs, les formacions gallegues a l’esquerra del PSdeG tenen davant seu el repte de recompondre relacions, obrir un debat de fons, assossegat, bastir ponts i generar confiances per tractar d’articular un projecte comú que amb el pas del temps pugui esdevenir una veritable alternativa a l’hegemonia del Partit Popular. La generositat i la responsabilitat seran clau en un procés necessari que ha d’anar més enllà de la sempre esquizofrènica confrontació electoral. Aquest és el gran desafiament d’una esquerra gallega que ha de ser capaç d’articular-ho més enllà d’una hipotètica assumpció del poder institucional.

Deixa el teu comentari