Guia sobre l’assemblea de la CUP per triomfar més que el teu cunyat als dinars de Nadal

La pista coberta d’atletisme de Sabadell serà diumenge el centre neuràlgic de la política catalana. Durant tot el dia, les 3.577 persones amb dret a vot s’hi reuniran per participar en l’assemblea nacional de la CUP més decisiva de la seva història. A partir de les 13 h, segons l’horari previst, s’hi votarà si s’accepta o no la proposta d’acord presentada per Junts per Sí (JxSí), que implica mantenir Artur Mas al capdavant de la Generalitat i que, en gran part, incorpora mesures ja plantejades al programa electoral de la coalició de CDC i d’ERC.

A les portes de les tradicionals festes nadalenques, no cal dir que un dels temes de debat més presents a les sobretaules catalanes serà sens dubte aquest. Què passarà a l’assemblea de la CUP? Què s’hi votarà? Quines opcions tenen més possibilitats? Qui les defensa? Depenent del que acabi passant, hi ha risc de ruptura, dins la CUP? Amb independència de quines puguin ser les vostres preferències sobre el dilema que afronten els cupaires, CRÍTIC us ofereix en primícia una guia per saber-ho tot de l’assemblea del 27-D i triomfar més que els vostres cunyats en uns àpats de Nadal que es preveuen històrics.

Com i què s’hi votarà?

Les bases de la CUP triaran entre quatre opcions. S’aniran fent votacions successives i cada vegada s’eliminarà la que tingui menys suport, amb l’excepció que n’hi hagi alguna que assoleixi més del 50% dels vots, que automàticament passaria a ser l’escollida.

La primera opció implica acceptar la proposta d’acord polític feta per JxSí i, per tant, investir Artur Mas com a president. La segona suposa rebutjar el consell de presidència encapçalat pel líder convergent, però insta a “esgotar el termini de negociació per [aconseguir] una presidència de consens”, assumint anar a noves eleccions si JxSí no presenta un nom alternatiu a Mas. La data límit per a la investidura és el 10 de gener. La tercera es decanta per rebutjar l’acord polític però, en canvi, “afavorir” la investidura de Mas, per tal d’evitar els nous comicis. I, finalment, la darrera opció significa també rebutjar l’acord polític i la investidura del president en funcions, però alhora traslladar a JxSí “la responsabilitat de buscar suports” més enllà de la CUP, que s’abstindria en el ple d’investidura. Si no s’assoleixen els nous suports, el resultat seria afrontar una nova cita amb les urnes.

Diumenge hauran passat tres mesos exactes des de la celebració de les eleccions catalanes i el resultat dels comicis és, precisament, l’origen de l’assemblea cupaire. I és que els 62 diputats obtinguts per JxSí i els 10 de la CUP van deixar un escenari en què ni tan sols l’abstenció de tots els parlamentaris de l’esquerra independentista feia possible la investidura d’Artur Mas, el candidat de la primera força de la cambra malgrat que només anava de número quatre a la candidatura del 27-S. La CUP havia insistit durant tota la campanya en el seu no rotund a Artur Mas i va reiterar-lo els dies 10 i 12 de novembre, en les votacions dels dos primers debats d’investidura.

Durant tot aquest temps hi ha hagut converses o negociacions entre les dues formacions —s’empra l’un terme o l’altre en funció de qui sigui l’emissor— i una forta campanya mediàtica i a través de xarxes socials per tal que la CUP acceptés la investidura del factòtum convergent, el famós #pressingCUP. El 29 de novembre, el partit anticapitalista va celebrar un debat nacional a Manresa, en què més de 1.200 persones van reiterar el no a avalar la continuïtat de Mas al capdavant de la Generalitat, alhora que apostaven per continuar les negociacions per arribar a un acord polític amb JxSí i una “presidència de consens”.

Què passarà a l’assemblea?

És difícil de predir, perquè hi ha hagut posicionaments tant a favor com en contra de la investidura de Mas per part d’organitzacions que formen part de la CUP – Crida Constituent (CUP-CC), així com de militants destacats. Diumenge a la matinada, poc després que es tanqués l’escrutini de les eleccions espanyoles i es confirmés la victòria a Catalunya d’En Comú Podem i el ‘sorpasso’ d’ERC a CDC, la CUP va emetre un comunicat en què destacava el “viratge dels votants independentistes cap a l’esquerra” i emplaçava JxSí a buscar una oferta que inclogués una “presidència alternativa”, una reclamació que ha estat ignorada.

L’únic precedent quantitatiu per intuir l’equilibri de forces cupaire és precisament el debat nacional del 29 de novembre. Aquell dia, l’opció de consens va ser arribar a un acord amb Junts pel Sí que passés per un pla de xoc social, la ruptura amb l’Estat espanyol, l’inici d’un procés constituent i investir un president de consens, amb 823 vots. En segona posició, amb 576 suports, s’apostava per mantenir les negociacions però assumir la convocatòria de noves eleccions si no hi havia un candidat alternatiu a Mas, mentre que la proposta d’acceptar la investidura de l’actual president en funcions va rebre 474 avals. Unes 1.250 persones van participar en el debat —cada assistent podia votar fins a tres opcions—, mentre que diumenge l’assistència serà molt més elevada: més de 4.000 inscrits. La incertesa, per tant, és clarament més elevada.

Quins sectors estan a favor de la investidura de Mas? I en contra?

Sovint, quan es parla de la CUP, se simplifica l’organització reduint la pluralitat interna a dos únics sectors, els que representen Endavant – OSAN i Poble Lliure. Però la realitat, com gairebé sempre, és molt més complexa i una gran part de la militància no està alineada amb cap d’aquestes dues organitzacions, que tenen una forta influència a l’hora de marcar el relat cupaire. Una mostra clara d’aquesta situació la dóna la composició del grup parlamentari de la CUP. Només dos dels deu diputats —Anna Gabriel (Endavant) i Albert Botran (Poble Lliure)— militen en aquests sectors.

Endavant, organització que reuneix el major gruix anticapitalista de la formació i partidària de la construcció de la unitat popular amb espais que lluiten al carrer i sindicats rupturistes, s’ha manifestat reiteradament en contra de la investidura d’Artur Mas i en la disjuntiva “Mas o març” aposta per noves eleccions. Així ho va reafirmar dimarts, en el seu comunicat de valoració dels resultats de les eleccions espanyoles. En la mateixa línia es va expressar dimecres Abel Caldera, responsable de comunicació d’Endavant, en un article a CRÍTIC. Organitzacions que formaven part de la candidatura CUP-CC com Arran, En Lluita o Corrent Roig també prioritzen noves eleccions abans d’investir Mas, mentre que Lluita Internacionalista defensa cedir dos vots a JxSí per tirar endavant la investidura, però refusa Mas.

Poble Lliure, hereva de l’històric Moviment de Defensa de la Terra (MDT), prioritza la construcció d’un front interclassista i, des d’aquesta òptica, es decanta per acceptar la investidura d’Artur Mas. En una entrevista recent a CRÍTIC, el diputat i militant de Poble Lliure, Albert Botran, no es mullava sobre acceptar o no la presidència de Mas, però sí que advertia que unes noves eleccions “potser no beneficiarien el procés”. En tot cas, Botran, com Gabriel i la resta de diputats, no votarà a l’assemblea de diumenge, sinó que els parlamentaris es limitaran a explicar les converses amb JxSí.

A partir d’aquí hi ha hagut opinions de tot tipus expressades per militants i persones de l’entorn de la CUP a través d’articles i comentaris a les xarxes socials. Segurament, el més conegut és l’article de l’exdiputat David Fernàndez al diari ‘Ara’, en què plantejava cedir dos vots per facilitar la investidura de Mas i desencallar el procés. Dos exemples contraposats: l’economista i integrant del Seminari Taifa Ivan Gordillo refusa la investidura de Mas i critica el pla de xoc, mentre que l’alcalde d’Argentona, Eudald Calvo, la defensa i considera que el pla de xoc “és acceptable”.

L”extra ball’ de Mas ha durat massa. ERC cridada a ser partit hegemònic (com abans de l’invent JxSí) i gir a l’esquerra del procés. #ByeByeMas

— ivan gordillo (@ivan_gordi) 21 desembre, 2015

Ara mateix el pitjor no és el candidat de les retallades, seus embargades i tresorer imputat. Sinó l’insult que suposa el pla de JxSí. — ivan gordillo (@ivan_gordi) 23 desembre, 2015

En resum: no és el Pla de Xoc que faria la CUP amb majoria absoluta, és clar, però és acceptable.

— Eudald (@eudaldcc) 22 desembre, 2015

Per cert, si anem a març i no hi ha majoria indepe, ni Pla de Xoc, ni Procés, ni res de res. — Eudald (@eudaldcc) 23 desembre, 2015

És possible una investidura sense acord?

En l’article “Sortir-nos-en”, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez proposava cedir “dos vots pel procés” que suposessin la investidura de Mas, a partir de la consecució d’un pla de xoc ambiciós. Aquesta serà una de les opcions que es posaran a debat el 27-D. A l’assemblea de la CUP, però, s’hi votarà també una altra opció d’investidura, que no seria la fórmula “dos vots pel procés”, sinó el que podríem denominar “dos vots pel xantatge”: investidura sense acord.

Aquesta seria l’opció que els sectors menys partidaris d’investir Mas podrien arribar a valorar com a “camí del mig”: explicitar el que consideren que és un “xantatge” convergent, admetre la incapacitat per doblegar Junts pel Sí, i facilitar dos vots per desencallar la investidura davant de l’opció que les eleccions del març poguessin suposar un retrocés per a les forces independentistes. A partir d’aquí, la CUP passaria a l’oposició, sense cap compromís d’estabilitat amb Junts pel Sí. I els suports de la CUP, puntuals, passarien perquè Mas fes passos explícits en clau de ruptura. Un context així deixaria un Govern de Junts pel Sí molt dèbil. No cal dir que aprovar pressupostos amb l’esquerra independentista seria una odissea. L’objectiu de fons dels qui defensen aquesta com a última opció seria no reeditar el que consideren que ha estat un paper galdós d’ERC amb CiU al llarg dels últims anys, venent com a èxits grans acords que al final s’han complert molt limitadament. La posició sobre aquest punt no és unànime, perquè hi ha qui pensa que, en realitat, aquesta opció significaria “signar una hipoteca i no quedar-te el pis”. 

És possible una no-investidura i seguir negociant?

Tècnicament, sí. Si la CUP s’inclina per no investir Mas, es tancarà molt probablement de forma definitiva la possibilitat que el líder de CDC acabi sent president d’un Govern de Junts pel Sí amb el suport de la CUP. Diem “probablement” perquè els camins del procés són inescrutables. I hi ha una cosa que cal tenir clara: la disjuntiva que afrontarà la CUP diumenge no és entre “Mas o març”, sinó entre donar suport a la investidura de Mas o no fer-ho. El que determinarà que hi hagi eleccions al març serà que arribem a la data límit del 10 de gener sense president investit. Entre el 27 de desembre i el 10 de gener hi ha 14 dies que de ben segur seran trepidants. 14 dies en què viurem perillosament.

14 dies, amb uns tempos polítics tan accelerats com els d’avui, són una eternitat. Durant aquests 14 dies podrien passar ‘a priori’ tres coses: que hi hagués moviments a Junts pel Sí i Mas fes un pas al costat cedint espai a una presidència de consens, que la investidura es desencallés amb les abstencions d’altres grups que no fossin la CUP (el PSC o Catalunya Sí que es Pot), o que finalment s’anés a eleccions. Això, però, només se sabrà el dia 10. Fonts convergents explicaven a ‘El Periódico’ que en tot cas hi hauria ple d’investidura, ni que sigui per visualitzar el desacord amb la CUP i marcar l’inici de la campanya electoral. Aquest ple podria ser el mateix dia 10, esgotant tots els terminis, o la setmana de Reis.

La CUP es pot trencar arran del dilema del 27-D?

Albert Botran, diputat de la CUP, explicava en una entrevista a CRÍTIC que la CUP “no és indemne” a la possibilitat d’una escissió. I, certament, la possibilitat d’una ruptura sempre existeix. El que hi ha en disputa en aquest moment no és tan sols l’acceptació del gripau de Mas. En certa manera, estem assistint a la reedició de la pugna entre dues línies de pensament divergents en el si de l’esquerra independentista, que al llarg de la història s’han confrontat en diverses ocasions. D’una banda, els qui consideren que a la independència s’hi arribarà només a partir d’una política d’aliances interclassista que inclogui la petita i mitjana burgesia. De l’altra, els qui creuen que la independència s’esdevindrà a partir d’una acumulació de forces des de l’esquerra. 

En els últims anys, la CUP ha viscut debats intensos, però ha mostrat una solidesa interna important. Per exemple, al juny de 2009 una assemblea cupaire molt disputada va decidir per un estret marge de vots no presentar-se a les eleccions al Parlament que van celebrar-se el 2010. En aquella ocasió, l’espai configurat entorn d’Endavant va guanyar el pols als partidaris de concórrer-hi. Hi va haver tensions, però la CUP va superar-les. Ara les tensions són, però, més fortes i el context ha canviat. Tot el que abans eren “batalletes” sense gaire ressò ara són amplificades pels mitjans de comunicació. Tothom opina i diu sobre la CUP, cosa que abans no passava.

Tanmateix, que la CUP hagi gaudit de certa solidesa els últims anys no vol dir que això hagi de ser així sempre. La història de l’esquerra independentista és plena d’escissions des del temps del PSAN i, posteriorment, de l’MDT. De fet, una de les raons de fons del trencament de l’MDT a mitjan anys vuitanta va ser la pugna entre partidaris d’un “front patriòtic” —abanderats per Josep Guia, històric dirigent valencià del PSAN— i els partidaris d’una “política independentista de combat” que prioritzava la unitat popular. Al mateix temps, en l’àmbit de l’independentisme d’esquerres, ERC ha patit al llarg dels últims 30 anys tres moments convulsos que han acabat o en escissions o en la creació de nous partits liderats per exmilitants d’ERC: el PI de Colom i Rahola, el Reagrupament de Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, posteriorment integrat a Solidaritat. Per tant, que la CUP patís una escissió per la banda que fos no hauria de ser considerat una anomalia històrica.

Una altra cosa és si ens fem la pregunta de qui estaria en condicions de trencar la baralla a la CUP en cas que la situació entrés en una espiral sense marge de solució. ‘A priori’, qui tindria més possibilitats és Endavant, una organització amb trajectòria històrica (té 15 anys), que ha anat formant els seus propis quadres i té una estructura més o menys sòlida i amb dinàmiques pròpies arreu del territori. Al mateix temps, els plantejaments d’Endavant tenen influència en assemblees locals potents de la CUP, com la de Barcelona. Poble Lliure, en canvi, és una organització més jove: si bé recull l’esperit de l’històric MDT i es nodreix de molts dels seus militants, neix al novembre de 2014 i la seva implantació a escala territorial no està tan estructurada.