21/06/2016 | 00:05
Les eleccions espanyoles del 26 de juny plantegen incògnites arreu. Les illes Balears i Pitiüses no en són una excepció. Per primer cop des del 1977, “des que hi ha eleccions” que mig cantava un grup de folk eivissenc, és factible que una llista d’esquerra, la confluència Units Podem Més, guanyi els comicis generals a l’arxipèlag. Podria ser el primer cop, a més, que un militant sobiranista mallorquí, Antoni Verger, el número tres de la llista confluent, de Més per Mallorca, aconseguís acta de diputat. No és poc en un territori que només ha enviat a la carrera de San Jerónimo madrilenya diputats dels dos grans partits espanyols des de l’inici del règim del 78.
Unes Illes on la dreta, ja fos la UCD o el PP, ha estat primera força en tots els comicis estatals tret dels anys vuitanta, d’hegemonia felipista, i el 2008. La dada: el PSOE no va aconseguir superar-la la nit del 14 de març de 2004. Quan Zapatero s’ho cruspia tot mentre els vagons d’Atocha fumejaven i Ángel Acebes no parava de mentir. Indicatiu d’una singularitat històrica que podria revertir-se. O no. Sigui quin sigui el resultat del 26-J i vagi com vagi el repartiment dels vuit escons que toquen a la circumscripció de les Illes, en aquest article intentem repassar, amb fonts i context, quins són els diferents agents de l’esquerra mallorquina alternativa i autocentrada —PSIB al marge, per tant— i quin pes tenen.
Qui acumula força per comportar el canvi? Units Podem Més com a operació de suma
Units Podem Més ha estat el fruit de moltes setmanes de negociació entre les sucursals illenques de Podem i d’IU i els ecosobiranistes de Més per Mallorca. Més sorgeix del procés d’unitat no orgànica entre el Partit Socialista de Mallorca, l’històric PSM, sigla que ha representat durant dècades la força majoritària de l’esquerra nacionalista mallorquina, i IniciativaVerds, l’escissió ecosocialista i mallorquinista d’Esquerra Unida, federació illenca d’Izquierda Unida. El seu procés va en paral·lel al dels seus referents valencians, que donaren lloc a Compromís. Són la tercera força a les Balears.
En les autonòmiques del maig de 2015, que permeteren l’expulsió del PP de les institucions, Més va obtenir nou diputats i superà en vots Podem a l’arxipèlag. Té un poder municipal determinant a Mallorca i a Menorca. Només a l’illa gran té uns 150 regidors i 18 alcaldies atribuïbles a ells o a candidatures locals d’esquerra sobiranista properes, entre les quals destaquen les de Llucmajor, Marratxí, Felanitx o Palma. A la capital mallorquina, al juny de 2017 José Hila, del PSIB, passarà el relleu de la batllia, en virtut d’un pacte, al sobiranista Antoni Noguera.
L’acord no ha resultat fàcil. Entre les bases de Més, així com en l’entorn sociològic del mallorquinisme, hi ha hagut un debat important sobre si la confluència amb Podem i Esquerra Unida era positiva o no. El 20-D, en l’anterior convocatòria electoral estatal, els tres partits hi concorregueren de forma separada. Podem ja va fer el ‘sorpasso’ al PSIB: amb un 23% de vots, esdevingué segona força collant el PP. Més, que preveia assolir representació, en quedà lluny, amb un 7% de les paperetes. La meitat de votants que havien fet confiança als ecosobiranistes al maig no va votar la candidatura que encapçalava Antoni Verger. EU, que és extraparlamentària i fa estona que transita cap a una certa residualitat, només va atreure un 2% de confiances. Els ànims, per tant, eren ara uns altres a l’hora de plantejar una repetició dels comicis.
El PSM, l’origen i el pinyol de Més: una llarga història, un bolet supervivent
És necessari, en aquest sentit, contextualitzar quines han estat les fortaleses i les febleses d’un projecte que, essencialment, ha estat poc eficaç a l’hora de vertebrar un relat potent i ambiciós per a l’esquerra mallorquina. Això encara es paga. Però que ha fet de la resistència virtut. I d’un posicionament ètic, una marca. Durant dècades, Mallorca i les Illes no foren una província espanyola més perquè hi havia un espai, polític i cívic, que, tot travessant el desert, va aguantar. Des de l’inici del procés de l’autonomia, el 1983, el mallorquinisme progressista, contràriament al valencianisme, sempre ha tingut representació a les institucions i sempre ha tingut capacitat de marcar l’agenda política balear i pitiüsa.
El PSM, nascut l’any 1976 a la clandestinitat com a Partit Socialista de les Illes (PSI), és un supervivent de l’onada de partits d’esquerra nacional que esclataren com una boletada en tots els pobles de l’Estat espanyol durant la Transició. D’ideari nacionalista i autodeterminista, defensant que cada una de les illes era un país amb personalitat pròpia —fet que no impedia que fos favorable als Països Catalans— i amb el socialisme autogestionari de model iugoslau com a bandera, va ser des dels seus inicis una força pragmàtica. Sempre ha estat així. En aliança molt estreta amb el món de la cultura, els cristians de base i els moviments socials, especialment el veïnal, el sindicalisme agrari i les lluites en defensa del territori. D’aquella època és la dita popular que es tractava d’un partit de “mestres, pagesos i capellans“.
El 1977 va impulsar, conjuntament amb els grups de l’esquerra rupturista del moment —que acabarien integrant-s’hi i d’on procedeixen personatges com Pere Sampol, conegut pel cunyadisme principatí pel seu anecdòtic crit anticorrupció “Això és es colmo!”, que llavors militava al PSAN, o Mateu Morro, dels ‘trotskos’ de l’OEC—, l’Assemblea Popular de Mallorca. Redactaren, amb intel·lectuals i activistes, un Estatut d’autonomia diferent del que proposava el consens transitiu del PSOE, del PCE i de la UCD. Tanmateix, no se’n sortiren. Es quedaren sols.
Estigué, aquells anyets fonamentals, en la línia del PSG de Beiras, del PSA aragonès de Labordeta, d’Eusko Sozialistak i d’EIA —que acabarien confluint en Herri Batasuna i en Euskadiko Ezkerra—, de l’andalusisme progressista d’un Rojas Marcos de qui ningú no se’n recorda. Als territoris de parla catalana, tot i situar-se més a l’esquerra, es relacionà amb la Convergència Socialista del País Valencià i amb la Convergència Socialista de Catalunya. Amb ells constituí una efímera Coordinadora Socialista dels Països Catalans que no anà enlloc. Mantingué un ‘feeling’ destacable amb el BEAN de Lluís Maria Xirinacs, també. El fet que algunes de les seves sigles homòlogues a la Península —que tenien la seva rèplica a l’Espanya de cultura castellana en el PSP del professor Tierno Galván—, especialment els catalans i els valencians, acabessin d’una manera o d’una altra desapareixent o fusionant-se amb el PSOE va aïllar de cara a l’exterior el projecte del PSM.
Tocar poder: les contradiccions
Durant els vuitanta, el gran assoliment ‘pessemero’ és, sens dubte, la seva vinculació amb l’ecologisme, el moviment social per excel·lència a les Balears i les Pitiüses. Com uns ‘Die Grüne’ mediterranis ‘avant-la-lettre’. En un moment en què el PSUC, que anys després es reinventaria com a partit verd, estava immers en batalles intestines que ara sonen marcianes entre eurocomunistes i prosoviètics, el PSM va ser la primera esquerra del sud d’Europa a incorporar l’ecologisme com a senya d’identitat bàsica.
Amb la dècada que cloïa el segle, i com a tants altres projectes, li arribà un procés d’institucionalització progressiva. El 1995 entrà a governar el Consell Insular de Mallorca —l’administració de l’illa, equivalent al que seria una diputació a Catalunya però amb més competències— amb el PSIB-PSOE, Esquerra Unida-Verds i UM. Representà la seva pèrdua de virginitat política. El pas del municipalisme i de l’oposició parlamentària a gestionar institucions complexes i polièdriques l’obligaren a confrontar-se amb les seves contradiccions. El 1999 s’aconseguí, per primer cop des de l’inici del règim actual, desplaçar del poder del Govern autonòmic de les illes Balears la dreta espanyola.
Aquell primer Pacte de Progrés, un acord pentapartit entre totes les forces progressistes més la regionalista i liberal Unió Mallorquina, va possibilitar que l’esquerra sobiranista s’encarregués de tres conselleries: la d’Economia i Indústria, la d’Agricultura i Pesca i la de Cultura i Educació. Tota una generació d’homes i dones mallorquinistes d’extracció popular, majoritàriament pagesa, nascuda a la postguerra i que havia pogut estudiar amb molt d’esforç familiar, passà a governar. Va ser una legislatura farcida de problemes entre els socis de Govern i amb una ofensiva de la ‘caverna mediàtica’ a la contra molt potent per mesures com l’ecotaxa. Com una premonició del que seria el tripartit maragallià al cap de ben poc. S’acabà el 2003, amb la victòria d’un candidat del Partit Popular que es deia Jaume Matas i que havia estat ministre en el darrer Executiu de l’aznarisme.
Paral·lelament a això es donava a les Illes, durant bona part dels vuitanta, els noranta i els inicis del segle XXI, una necessitat, per part del PSM, de fer tots els papers de l’auca. L’absència d’un PSIB realment arrelat i amb el centre autonomista en mans d’un partit poc recomanable des del punt de vista ètic com Unió Mallorquina va comportar que l’espai polític i sociològic a ocupar fos molt ampli. De la socialdemocràcia real i els interessos de les classes mitjanes progressistes a l’esquerra transformadora. Donà lloc, també, a alguna experiència kafkiana. Com l’acord amb CiU i el BNV valencià en les europees de 1994, de 1999 i de 2004, en una coalició de “partits majoritaris” de cada un dels Països Catalans.
Mentre es pactava amb Convergència Democràtica en els comicis europeus, es participava activament en les xarxes i plataformes antiglobalització d’àmbit illenc, les bases mallorquinistes impulsaven projectes pioners d’economia social i es combatia el clientelisme, la corrupció i la influència del poderós ‘lobby’ hoteler, des de les institucions i al carrer, de forma molt clara. Un deliri? No. Possiblement, aquelles coalicions europees poden explicar-se com un híbrid entre la incapacitat d’una gran part de l’esquerra catalana d’entendre les Balears i la incapacitat de l’esquerra illenca de contar a fora què estava fent. Comprendre la sociologia i l’antropologia per poder fer una bona anàlisi. Quelcom que sempre ha mancat a aquells que des de fora, especialment des de Barcelona, han intentat entendre la política i la societat de les Balears i les Pitiüses. Ho deia Francesc Antich, el que va ser president de les Balears durant els dos anteriors governs progressistes: “A Mallorca no maten a trets, com a Sicília; els mallorquins et maten a disgustos”.
L’etapa de Matas, especialment dura per a la societat civil de les Balears, comportà l’eclosió d’un sistema mafiós i clientelar que acabaria rebentant en múltiples escàndols de corrupció al final de la legislatura. Aquells anys interessen perquè posaren les bases per a la progressiva confluència de l’esquerra mallorquina alternativa i autocentrada. La primera experiència —frustrada per l”efecte ZP’ després dels atemptats de Madrid— va ser la coalició Progressistes per les Illes, bastida entre el PSM, EU-Verds i ERC, per a les estatals de 2004. La candidata, Nanda Ramon, ‘pessemera’, es va quedar a uns 1.000 vots de ser diputada. La vocació “confluencista” d’una gran part del món associatiu illenc i de l’esquerra sociològica va acabar friccionant el PSM. Un procés quasi traumàtic que dividí, el 2006, ara ha fet una dècada, el partit mallorquinista. Uns pensaven que calia aliar-se amb Esquerra Unida-Verds per construir un subjecte polític que ajudés a fer fora el PP; d’altres creien que era necessari mantenir el PSM com a projecte autònom. Finalment s’imposaren els primers, i el sector teòricament “més nacionalista que d’esquerres” s’escindí, i creà una petita formació mallorquinista i socialdemòcrata, Entesa per Mallorca, que acabaria arribant a acords a escala municipal, per poder subsistir, amb el PSIB-PSOE i UM. Alguns anys després, el 2011, es reintegrà en el PSM.
La majoria del partit de l’esquerra sobiranista mallorquina va constituir, el 2006, el Bloc per Mallorca, amb Esquerra Unida-Verds i amb la federació illenca d’ERC. Al maig de 2007, aquella coalició va possibilitar que es desplacés el PP del Govern autonòmic per segon cop en la història. El nou Pacte de Progrés, com en el cas català, va resultar una mena de ‘Dia de la Marmota’. Haver de gestionar la crisi i l’allunyament del carrer portaren irremeiablement, el 2011, al retorn del PP. Un PP més extremista, antimallorquí i catalanòfob que mai. José Ramón Bauzá, que va convertir-se en el president autonòmic, n’ha estat l’exponent. D’ell i de la seva desastrosa política educativa és la culpa que un oceà —no pas marea— de 100.000 samarretes verdes convocades per l’Assemblea de Docents omplissin Palma en la manifestació més important de la història de les Balears. Ni les marxes anti-Bush de 2003 s’hi acostaren.
Aquella situació comportà que, en un context semblant al del País Valencià, la necessitat de canvi, de democratització de les institucions i de transformació social a la societat illenca es canalitzés via un projecte autocentrat en el territori. El PSM i els sectors més dinàmics i sobiranistes d’Esquerra Unida —cansats de la inoperància del PCE balear i que s’acabarien escindint com a IniciativaVerds— aprofitaren l’oportunitat. Més, com Compromís, va arribar abans que Podem. I va poder capitalitzar-ho en les autonòmiques. D’aquí ve la decisió d’anar en solitari a les eleccions estatals del 20 de desembre, pensant que el somiat diputat nacionalista mallorquí —que no es tingué ni durant la República— era possible. Després, els mals resultats els han empès a reconsiderar la línia estratègica. Algunes veus diuen que s’equivoquen. El 26 de juny, el fil conductor d’aquell PSI-PSM dels setanta es juga moltes coses, doncs.
Durant aquestes quasi quatre dècades, la interlocució de l’espai polític mallorquinista i d’esquerra a Catalunya ha estat erràtica. No ve d’ara. El partit català que més s’ha assemblat al PSM va deixar d’existir el 1984 i es deia Nacionalistes d’Esquerra. Una formació amb més intel·lectuals i “quadres” que votants, on militaren persones com Maria-Mercè Marçal, Tísner, Jaume Fuster o Magda Oranich. La metàfora del que el PSM ha significat, a Catalunya, pels minoritaríssims sectors que han sabut el que era fins avui. Un partit simpàtic però que no acabava d’encaixar, a Olot, a Cornellà o a Reus, amb ningú. Més roig que ERC, més nacionalista que Iniciativa, més institucionalista que l’Esquerra Independentista, i, sobretot, menys ‘interessant’, per al catalanista mitjà, per al progre mitjà, que el valencianisme polític, tot i ser més rellevant al seu territori, ubicar-se a la seva esquerra i defensar els Països Catalans més acèrrimament que els seus germans del país del taronger.
Sobirania per a les Illes (SI): la constatació del mirall català, un cop més
“Eduardo Inda —que del 2002 al 2007 va dirigir l’edició de Balears del diari ‘El Mundo’ esdevenint un malson per als moviments socials illencs— voldria que tots els mallorquinistes militéssim a ERC i féssim castells, que a Mallorca és tan aliè, i respectable, com fer ‘capoeira’ brasilera o ballar sevillanes”. Anys enrere, un conegut dirigent de l’Obra Cultural Balear —l’entitat homònima a les Illes d’Òmnium— feia aquesta afirmació amb evident ànim provocador. Segurament exagerava. Intentava explicar, en tot cas, que allò que alimentava el discurs de l’espanyolisme illenc era el fet que un determinat perfil de sobiranista mallorquí es construïa a si mateix amb la imatge i els atributs quasi caricaturescos que els seus adversaris voldrien. La realitat és que un sector del nacionalisme sociològic a les Balears ha fet de la rèplica a tot allò que passava a Catalunya una constant. Un intent d’efecte mirall que, a vegades, ha donat un efecte no desitjat. Així, els últims anys, amb el procés principatí en marxa, han proliferat sigles com l’Assemblea Sobiranista de Mallorca o el Cercle Mallorquí de Negocis, que busquen, de moment amb una sort diferent, emular la situació catalana.
La decisió de la militància de Més no ha estat del gust d’una part del sobiranisme sociològic mallorquí. Sobirania per a les Illes (SI) neix com a reacció dels sectors molestos amb la coalició de Més amb forces d’àmbit estatal. La candidatura en les eleccions espanyoles, patrocinada per Esquerra Republicana de Catalunya, es defineix com una “candidatura cívica” de tipus “transversal”. Diu incloure “gent de dreta i d’esquerra que prioritzen el país”. És formada per una sèrie de personatges vinculats a una interpretació essencialista del catalanisme mallorquí.
Hi trobem l’impuls de vells coneguts d’aquest espai com l’advocat de l’Assemblea de Docents i exmilitant de l’extinta Unió Mallorquina, Josep de Luis; Cristòfol Soler, afiliat al PP durant 30 anys, fins al 2014, reconvertit en independentista, i que va ser president de la comunitat autònoma a la meitat dels noranta durant 10 mesos fins a ser deposat per Aznar en manifestar sensibilitat amb la llengua pròpia de les Balears, o el sempre polèmic Jaume Sastre, home fort del petit grup Lobby per la Independència i conegut a Catalunya pel fet de protagonitzar una vaga de fam contra les polítiques de Bauzá. Sastre té un llarg historial de desavinences amb l’esquerra mallorquinista, la qual acusa de “tova” nacionalment. Fa uns quants mesos va afegir-se al ‘pressing CUP’ reclamant la investidura de Mas i acusant els anticapitalistes de ser la quinta columna de l’Estat. No fa gaire, generava polèmica, en insinuar, en una tertúlia televisiva, que la violència de gènere havia estat importada a Mallorca per la migració espanyola.
Encapçala la llista el glosador Mateu Matas “Xurí”, que està fent la campanya en vers. Una figura molt estimada de la cultura popular illenca. Amb un fil argumental basat en la defensa de “lo nostro” —sic, textual—, l’estratègia de SI seria molt propera, perquè el lector de CRÍTIC pugui interpretar-ho, al de les quasi extingides Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència. Sembla, segons les enquestes, que té escasses possibilitats d’aconseguir representació al Congrés. Continuaria, en aquest sentit, l’estela d’ERC-Illes. La federació balear i pitiüsa dels republicans —originada en una escissió de militants del PSM que el 1987 preferiren anar a les eleccions europees amb Heribert Barrera abans que amb Euskadiko Ezkerra— només ha aconseguit un cert impacte, en solitari, en els comicis europeus en què el PSM o les seves marques aglutinadores no es presentaven. Per la resta ha fet alguns intents de participar en els processos d’unitat de l’esquerra alternativa mallorquina. L’últim, dins Més, d’on acabà marxant a finals de 2014, després que, enmig del procés de primàries dels ecosobiranistes per triar les llistes autonòmiques i municipals, el seu president, Joan Lladó, fos acusat d’irregularitats que implicaven el vot “teledirigit” de nouvinguts senegalesos que no sabien en quin procés participaven. Quelcom de similar a l’afer de Jaume Collboni en les primàries del PSC barceloní. Finalment, en les autonòmiques de 2015, ERC va fer coalició amb EU en la candidatura anomenada Guanyem, i va obtenir l’1,67% dels vots.
Podem: com a les Espanyes i amb el tema nacional més o menys pendent
L’impacte de Podem a Mallorca i a les Balears és directament proporcional al grau d’espanyolització de la vida política. La seva adequació a la realitat social illenca, però, ha estat important. En tot cas, hi ha dades significatives. Amb l’excepció del petit nucli de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista que hi havia a Mallorca prèviament a l’aparició del partit morat —amb persones rellevants com Laura Camargo, portaveu podemita al Parlament de les Illes, o el regidor de l’Ajuntament de Palma Aligi Molina—, la immensa majoria dels seus quadres i participants dels cercles són ciutadans sense experiència associativa i amb escassa cultura política. Al contrari que en molts altres indrets de l’Estat, el món activista mallorquí, d’entrada, ha preferit optar per Més i altres opcions abans que per Podem. Això explica elements del posicionament de Podem respecte a la qüestió nacional a les Illes. Com el Partit Socialista al seu moment, els seus punts forts són les zones urbanes i turístiques, amb població d’extracció obrera i procedent del sud d’Espanya. Per tant, necessita mantenir equilibris.
La seva línia és clarament partidària de defensar el dret de decidir, la cultura catalana i la immersió lingüística a l’escola. Cares públiques del partit com Laura Camargo i Alberto Jarabo —curiosament, ambdós d’origen madrileny, i en el cas de Camargo, professora de Filologia Hispànica de la UIB, filla d’una nissaga familiar de militants trotskistes on destaca el seu germà Raúl, dirigent també d’Esquerra Anticapitalista i de Podem a la capital espanyola— han estat molt clares en un mínim comú denominador que els apropa als ecosobiranistes. Una altra cosa és la gent que ve d’altres procedències. Com l’actual presidenta del Parlament de les Illes Balears, Xelo Huertas, militant del PSIB fins al 2012, o el membre del Consell Ciutadà Daniel Bachiller, que en algunes ocasions, i en línia amb algunes bases, s’han apropat a una lectura de la realitat que trenca el consens imperant que tota l’esquerra mallorquina havia bastit des dels vuitanta respecte a la qüestió identitària.
Just aquests dies no s’han pogut evitar les queixes de sectors propers a Més per la poca rellevància específica que la realitat nacional illenca i l’agenda ecosobiranista prenia en la campanya conjunta de la coalició de cara al 26-J. No obstant això, Juan Pedro Yllanes, l’independent que encapçala la llista confluent i conegut jutge instructor del ‘cas Nóos’, andalús arribat a Palma el 1998, s’ha mostrat durant la campanya com a nou catalanoparlant i sensible al dret a decidir de les Balears.
CUP i proto-CUPs: esperant un espai
L’estret marge històric per a la bossa electoral de l’esquerra sobiranista i el pes que aquesta donava al municipalisme i a la interacció amb els moviments socials han impossibilitat que l’Esquerra Independentista tingués escletxes on treballar. De tota manera, i ja des de la Transició, aquesta tradició és present a la societat illenca especialment via moviments juvenils i expressions culturals i socials que han tingut recorregut. La seva simbologia i el seu argumentari són part intrínseca de l’ADN sentimental i intel·lectual del mallorquinisme d’esquerra. Fins ara, però, no han xocat. En el futur podria canviar la situació.
Per primer cop en anys trobem una sèrie de candidatures municipalistes, impulsades per joves i que es defineixen de l’anticapitalisme i el sobiranisme, que estan fent forat: Gent per Sineu, Movem Santa Eugènia, La Valldemossa que Volem, Bloc per Felanitx o Alternativa per Pollença. Tret de la CUP Palma, l’ùnica a l’arxipèlag que és orgànica, la majoria d’aquestes llistes són molt heterogènies i costa classificar-les com a properes al 100% a l’Esquerra Independentista. En algunes hi conviuen militants de Més, d’EU i d’ERC; d’altres són més federalistes que sobiranistes. El Bloc per Felanitx, per exemple, està orgànicament integrat dins Més per Mallorca. El seu comú denominador és una radicalitat democràtica i un bastir de baix a dalt que, en alguns casos, no veuen en altres opcions.
Tanmateix, el 4 i el 5 de juny la vila de Sineu va acollir una Primera Trobada Municipalista de Mallorca on amb molta presència cupaire s’interconnectaren diverses de les candidatures d’aquest perfil. Pel que fa estrictament a l’EI, la sensibilitat majoritària des de fa una quinzena d’anys seria la que connecta amb els postulats, dins la CUP, d’Endavant-OSAN, que sempre ha tingut representació a Mallorca. L’altra gran família política de l’independentisme anticapitalista, la que representa Poble Lliure, no existeix a l’illa, tot i que les individualitats que per context generacional —antics militants de l’MDT o de Catalunya Lliure dels anys vuitanta— s’hi podrien vincular han donat suport a ERC i, ara, el 26-J, a Sobirania per a les Illes.
Finalment una veu a Madrid? I més enllà?
No hi ha dubte que el 26-J s’obre una oportunitat per a l’esquerra mallorquina. Caldrà veure si la suma de Podem, EU i ecosobiranistes aconsegueix ser primera força. Caldrà veure si Antoni Verger és escollit i assoleix el somni de mallorquinistes d’esquerra dels anys trenta com Emili Darder —alcalde de Palma afusellat pels franquistes el 1937— o Francesc de Sales Aguiló que la Guerra Civil va truncar. També, i no és menor, s’haurà de valorar quin profit es treu d’aquesta representació. Compromís va sucar molt a Joan Baldoví. Rendibilitzar la presència illenca a Madrid és vital. El fet d’assolir o no l’èxit anirà acompanyat d’altres qüestions com quin resultat fa la llista estrictament independentista i no ubicada en l’eix esquerra-dreta Sobirania per a les Illes. Depenent del seu resultat, es podria tancar definitivament o enquistar una llarga disputa: la de l’hegemonia discursiva dins el mallorquinisme progressista, que no sempre ha recaigut en qui tenia els vots i el carrer.
L’esquerra mallorquina autocentrada està, òbviament, en un bon moment. Necessita autoestima i bastir relat, això sí. Saber cap on cal anar i abandonar els acomplexaments. Gestionar el govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB) intentant transformar i no repetint per tercer cop un Dia de la Marmota. Són algunes les veus que opinen que, com el valencianisme, el mallorquinisme majoritari ha de decidir quin rol vol tenir en el futur: si empènyer amb altres forces cap a un intent de regeneració de l’Estat espanyol plurinacional des de l’esquerra, o construir un projecte sobiranista i confederal que prioritzi únicament la resta dels Països Catalans. Potser el tema no és tan dicotòmic com sembla. O potser sí. Res no és clar.
Figures joves com David Abril, Antoni Verger, Lluís Apesteguia, Antoni Noguera, Margalida Capellà o Bel Busquets —és preocupant que no hi hagi més dones— seran cabdals, en el cas de Més per Mallorca, per saber cap on es dirigeix l’esquerra mallorquinista. Però no solament. El paper de Podem i d’EU, depenent de la seva sort estatal, serà importantíssim. I el d’ERC o l’EI. Tot rau en mans del futur i del poble mallorquí, que, tot i el mestissatge, continua essent antropològicament embolicat. Ja ho diu l’escriptor Guillem Frontera, recuperant la dita atribuïda al president Antich, per a una novel·la seva: Mallorca és com Sicília, però sense morts…
