Mites, realitats i possibilitats de l’actual sistema fiscal a Catalunya

  • Marc Font
  • dilluns, 14 novembre 2016

La proposta fiscal del Govern de Junts pel Sí no preveu apujar impostos com l'IRPF, patrimoni o successions i donacions, en els quals la Generalitat sí que té capacitat de maniobra

El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras / PARLAMENT

El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras / PARLAMENT

Encara és d’hora per afirmar que el Parlament aprovarà els pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent, però sí que és segur que en aquesta ocasió els comptes es debatran a les comissions de la cambra legislativa. El consell polític que la CUP va celebrar dissabte va confirmar que la formació anticapitalista permetrà l’admissió a tràmit dels comptes, després de l’última proposta fiscal feta pel Govern de Junts pel Sí (JxSí). Ara bé, la proposta elaborada pel Departament d’Economia, que encapçala el vicepresident Oriol Junqueras (ERC), és lluny de les demandes cupaires en aspectes clau com ara incrementar la pressió fiscal a les rendes altes per tal de tenir una fiscalitat “més justa” que contribueixi a “reduir la desigualtat”.

En tot cas, seran les assemblees de la formació de l’esquerra independentista les que acabaran donant o no el vistiplau definitiu a uns comptes que no podran aprovar-se fins al gener o febrer de l’any vinent. Segons va explicar dissabte la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, un dels factors clau que expliquen l’aval anticapitalista a l’admissió a tràmit dels comptes és que en aquesta ocasió inclouen una partida per fer el referèndum d’independència, “l’element central que fa que entenguem que la legislatura avança”.

L’Executiu de Carles Puigdemont no ha volgut plantejar increments en impostos com l’IRPF, patrimoni o successions i donacions, en els quals disposa de capacitat normativa, però sí que planteja la creació d’alguns tributs nous que, juntament amb algunes modificacions en d’altres i la supressió de diverses deduccions, haurien de permetre un increment recaptatori de 180 milions. Paral·lelament, la proposta de pressupostos preveu un augment de 970 milions en la despesa total de la Generalitat.

A l’hora d’abordar qualsevol debat al voltant dels pressupostos de la Generalitat, cal tenir en compte que Catalunya és una autonomia de règim comú —ho són totes menys el País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral. Això suposa que es finança sobretot mitjançant impostos cedits, totalment o parcialment, per l’Estat, a més de transferències de l’Estat i impostos propis. El gruix dels tributs els recapta l’Administració central, que després reparteix els recursos entre les comunitats autònomes. El model actual genera un greuge econòmic inqüestionable per a Catalunya, ja que aporta més diners a l’Estat dels que després aquest li retorna. És l’anomenat dèficit fiscal, que el 2012 se situava entre 8.759 i 12.770 milions d’euros, en funció del mètode de càlcul. El recent mapa de finançament autonòmic, elaborat per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), mostra clarament com Catalunya és la tercera autonomia amb major capacitat fiscal; però, en canvi, cau per sota de la mitjana en recursos un cop s’hi aplica el model.

La sobirania fiscal limitada de la Generalitat també s’ha posat de manifest els darrers anys quan ha intentat tirar endavant determinats nous impostos per millorar els ingressos, un fet que també han provat de fer sense gaire èxit altres comunitats autònomes. En casos com l’impost sobre els dipòsits bancaris, el Govern estatal ha intervingut per impedir que tirés endavant, a través d’un recurs al Tribunal Constitucional i amb la creació d’un impost que gravi el mateix concepte i amb un tipus del 0%. Amb aquest tribut, la Generalitat preveia recaptar més de 600 milions d’euros anuals.

L’actual model de finançament autonòmic genera un greuge inqüestionable per a la Generalitat, que pateix un dèficit fiscal crònic

Aclarit això, en l’actual règim autonòmic la Generalitat té certa capacitat d’actuació en matèria fiscal, i la modificació o la creació dels tributs ve marcada per la situació econòmica i la ideologia, sí la ideologia, del Govern de torn. Perquè els impostos mai no són neutres i, en funció de com estiguin dissenyats i com s’apliquin, seran progressius, de manera que contribuiran a reduir la desigualtat social, o regressius, cosa que suposarà just el contrari, ja que beneficiaran les rendes altes en detriment de les mitjanes i baixes. I és precisament una qüestió ideològica, o de model de societat si es vol, el que explica les dificultats entre JxSí i la CUP per entendre’s en aquest tema, sobretot per l’enorme distància entre els anticapitalistes i el nou Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat).

Mentre que la CUP defensa un increment dels impostos a les rendes més altes per corregir la desigualtat, el PDECat argumenta que apujar els tributs seria “castigar les classes mitjanes”, sense aclarir exactament qui ho és. Paral·lelament, els darrers anys també han aparegut moviments ciutadans com la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, que reclamen millorar l’equitat del sistema fiscal per fer-lo més progressiu. En resum, perquè “pagui més qui més té”. I, tot això, en un context de desigualtat creixent. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 2008 el 20% de la població catalana tenia una renda 4,8 cops superior a la del 20% més pobre, mentre que el 2015 el diferencial ja es multiplicava per 6.

Segur que la pressió fiscal a Catalunya és “excessiva”?

Segur que ho heu escoltat o llegit en multitud d’ocasions. I és probable que, fins i tot, ho hàgiu dit. És un dels mites recurrents al voltant de la fiscalitat al Principat. I, com tot mite, té una part que no seria ben bé certa. Fa algunes setmanes, la portaveu de la Generalitat i dirigent del PDECat, Neus Munté, va ser l’encarregada de repetir el mantra que la pressió fiscal és “excessiva” per justificar la negativa de l’Executiu a apujar determinats impostos, com reclamava la CUP. Un any enrere, JxSí apuntava al seu programa que “amb una Catalunya independent, si escau, podríem modular la pressió fiscal que recau sobre les famílies catalanes —una de les més elevades d’Europa— i sobre les empreses”.

Què diuen les dades? La realitat és que els ingressos tributaris tant a l’Estat espanyol com a Catalunya estan per sota de les mitjanes de la UE, que és del 40% del PIB, i de l’Eurozona (41,4%). Segons l’Eurostat, a l’Estat espanyol se situa en el 34,6%, mentre que al Principat s’eleva al 39,3%. Pel portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Xavi Casanovas, “no podem dir que la pressió és asfixiant, precisament perquè estem per sota de la mitjana europea”. José María Durán, professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i investigador de l’Institut d’Economia de Barcelona, hi afegeix que “hi ha la percepció que els impostos són alts perquè els tipus nominals de l’IRPF són elevats, però a la pràctica els tipus efectius [els que realment es paguen] són més baixos, perquè hi ha mínims exempts, diverses deduccions…”. Durán dóna una altra raó per a l’existència d’aquesta percepció i és “la tendència a comparar-se amb Madrid, on els impostos són més baixos”.

El secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó / GENCAT

El secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó / GENCAT

El coordinador del sindicat de tècnics d’Hisenda (Gestha) a Catalunya, Miguel Ángel Mayo, recorda que en països com Dinamarca (50,8% respecte al PIB) o França (47%) la pressió fiscal és clarament més elevada i que el mite que aquí és excessiva “venia provocat per un tipus marginal del 56% en l’IRPF, que era dels més alts d’Europa”, tot i que ara és vuit punts més baix, del 48%. “El mite està en el fet que aquesta escala s’aplica només a bases imposables a partir dels 175.000 euros, quan a Dinamarca s’aplica un 56% d’IRPF a partir de 500.000 corones, uns 67.000 euros”.

En tot cas, hi ha tipus teòrics que poden considerar-se elevats i estan per damunt de la mitjana europea, però finalment la recaptació fiscal queda clarament per sota de la mitjana europea. Segons Xavier Martínez, economista i doctor en dret tributari, això es produeix per una “ineficiència” del sistema tributari espanyol, que, al cap i a la fi, és allò de què depèn el gruix dels ingressos de la Generalitat. La ineficiència tindria dos motius segons l’opinió de Martínez, que també és col·laborador de la Plataforma per una Fiscalitat Justa. Primer, “un model d’administració tributària d’inspiració repressiva, que es mostra forta amb els dèbils i dèbil amb els forts”. I, segon, “tenim una legislació pensada per afavorir els ‘lobbies’, que es preocupen d’introduir forats en la norma tributària per on s’escapa la seva tributació”. Són els anomenats “beneficis fiscals“, que abordarem més endavant i tenen un cost estimat de “35.000 milions d’euros” per a l’Estat i de més de 10.000 milions per a Catalunya. Mayo també recalca l’elevat frau fiscal, que s’estima entre el 20% i el 24% del PIB, i insta a “lluitar-hi seriosament”, a més de “repassar l’efecte dels beneficis fiscals” per veure qui beneficien, com el beneficien i si realment fan més just l’impost”.

D’on vénen els ingressos de la Generalitat i quin marge d’actuació té?

El gruix dels ingressos fiscals de la Generalitat provenen dels tributs cedits per l’Estat, alguns dels quals estan gestionats per l’Executiu català. En bona part d’aquests impostos, el Govern autonòmic té capacitat normativa, de manera que pot modificar-ne els tipus, una opció que obre la porta a augmentar —o reduir— la recaptació fiscal. Els impostos propis, en canvi, tot just van representar el 3,2% dels ingressos tributaris de la Generalitat el 2014, segons un ampli estudi del Consell General d’Economistes.

Una setmana abans que es conegués la proposta fiscal del Govern de JxSí a la CUP, el secretari d’Economia de l’Executiu, Pere Aragonès, havia manifestat que la Generalitat tenia un marge “mínim” per aplicar canvis en la fiscalitat. La raó? Doncs que “el model fiscal ve determinat en la pràctica totalitat per l’Estat espanyol”, de manera que els canvis que es proposin tindran “poc impacte en els ingressos”. Finalment, la proposta del Govern permetria incrementar la recaptació en 181,3 milions, segons els seus propis càlculs —en el pressupost del 2016, prorrogat del del 2015, els ingressos fiscals totals ascendien a 19.336 milions.

L’investigador i professor d’Economia José María Durán matisa Aragonès i apunta que “no qualificaria de marginal la capacitat d’actuació en fiscalitat de la Generalitat”, ja que té “poder normatiu en impostos que són rellevants, com l’IRPF, successions i donacions o patrimoni”. Per a Xavi Casanovas, la clau és que els impostos funcionin amb una “major equitat” i gravin més les rendes altes, i en aquest sentit el Govern de Puigdemont “té capacitat per actuar”. A l’hora de la veritat, i en l’espera del que passi en la tramitació parlamentària dels comptes, l’Executiu no ha volgut augmentar pràcticament la tributació de les rendes més altes, malgrat que aquesta era una de les exigències cupaires.

L’IRPF, l’impost que més aporta

L’impost sobre la renda és el que més ingressos aporta a la Generalitat, amb una previsió de més de 8.000 milions per a aquest 2016 —fins a l’agost se n’han recaptat 5.577. És un tribut cedit, que recapta l’Agència Tributària espanyola i que es reparteix al 50% entre l’Administració estatal i l’autonòmica. La necessitat d’apujar o no l’IRPF a les rendes altes ha estat un dels grans cavalls de batalla entre la CUP i Junts pel Sí, sobretot per la negativa del PDECat a incrementar-lo. Curiosament, durant la fracassada negociació dels comptes del 2016, el vicepresident i màxim responsable econòmic del Govern, Oriol Junqueras, va pronunciar-se públicament favorable a apujar l’IRPF a les rendes altes, una actitud que no ha mantingut en aquesta ocasió. I, almenys fins a la tramitació parlamentària, no hi haurà increment en l’IRPF.

La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, fa algunes setmanes va demanar a la CUP que aparqués els “debats ideològics” per poder aprovar els pressupostos, una opinió que, més enllà d’encendre les xarxes socials, pretenia tancar el debat al voltant de la reclamació d’incrementar tributs com l’IRPF o l’impost de successions. Pascal considerava que mesures d’aquest tipus suposaven “castigar les classes mitjanes”.

La distribució del salari brut anual / IDESCAT

La distribució del salari brut anual / Idescat

Què es pot considerar la classe mitjana? La CUP fixava el seu topall en aquelles persones amb rendes superiors als 60.000 euros anuals, una quantitat que, segons dades del Departament d’Economia, només afectaria el 4% dels catalans. El sou més habitual de la població està molt per sota d’aquesta xifra. Segons recull l’Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta anual d’estructura salarial de l’INE, el salari més comú se situa entorn dels 20.600 euros bruts, mentre que només el 10% dels treballadors guanyen més de 42.425 euros. Fa uns quants mesos, el diari ‘Ara’ oferia un càlcul segons el qual incrementar el tipus d’IRPF del 48% al 51% només a les persones que ingressen més de 120.000 euros permetria recaptar uns 100 milions d’euros més. No és una xifra menyspreable tenint en compte que les modificacions fetes per Economia impliquen un guany de 181 milions.

Només un 4% dels catalans té una renda anual superior als 60.000 euros, la quantitat a partir de la qual la CUP volia que s’apugés l’IRPF

Un dels mites recurrents sobre impostos és que a Catalunya es paga l’IRPF més alt d’Espanya, però això només és cert en alguns trams de renda, però no precisament en els més elevats. I en això hi juguen un paper important els beneficis fiscals. Segons l’informe del Consell General d’Economistes, al Principat es paga l’IRPF més alt fins als 30.000 euros de renda, que inclou el 80% de la població. Però a partir d’aquí la situació canvia. Si la base liquidable s’eleva a 45.000 euros, Catalunya passa a ser el cinquè territori on més es paga; si arriba a 70.000, el setè; si puja a 110.000 euros, només l’onzè, i si és de 160.000 euros, el dotzè. A partir d’aquí, els tipus catalans estan per sobre de la mitjana, però sempre lluny dels territoris que més graven les rendes més altes, com Cantàbria —on més es paga a partir dels 160.000 euros—, Astúries, Andalusia o Extremadura. Per tant, no és cert que les rendes altes catalanes siguin les que més IRPF paguen de l’Estat espanyol. Ni de bon tros. Un dels elements clau, però, és la comparació amb la Comunitat de Madrid, on es paga l’IRPF efectiu més baix en tots els trams.

Exemple de quan paga un contribuent solter i sense fills d'IRPF amb una renda de 160.000 euros / Consell General d'Economistes

Exemple de quant paga un contribuent solter i sense fills d’IRPF amb una renda de 160.000 euros / Consell General d’Economistes

En aquest àmbit, les propostes del Govern es limiten a suprimir dues de les deduccions fiscals: les que beneficien les inversions en empreses del Mercat Alternatiu Borsari (MAB), que suposarà un estalvi d’1,2 milions anuals, i una part de la deducció a l’hora de pagar la renda per als qui van comprar habitatges abans del 2011, que ara es limitarà als qui tinguin una renda inferior als 30.000 euros anuals. La mesura suposarà un increment recaptatori de 12,6 milions.

L’IVA, amb una previsió de més de 5.800 milions d’euros per a aquest 2016, és el segon impost que més recursos aporta a la Generalitat. En aquest cas, però, no hi té capacitat normativa, el mateix que passa amb el gruix dels impostos especials (tabac, alcohol, hidrocarburs i energia), que la previsió és que suposin un ingrés de gairebé 2.250 milions per a l’Administració autonòmica.

ITP-AJD, lleu retoc

El Govern de JxSí aposta per retocar lleugerament l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i actes jurídics documentals (AJD), que passarà a tenir un tipus impositiu de l’11%, un punt més que ara, per a les compravendes d’immobles de més d’un milió d’euros. Les transmissions de béns mobles, com or, aeronaus o maquinària, es gravaran amb un tipus del 5%. Tot plegat ha de permetre ingressar 27 milions d’euros més. No parlem d’un impost menor, sinó que és dels que més ingressos aporten a les arques autonòmiques, amb una previsió de més de 1.500 milions per a aquest 2016. En aquest cas, Catalunya sí que ja tenia, juntament amb Galícia, els tipus més alts de tot l’Estat, mentre que els de Madrid, un cop més, són els més baixos.

Successions i donacions, sense canvis

En canvi, el Govern de Puigdemont no planteja tocar ni l’impost de patrimoni ni el de successions i donacions. Si posem la mirada en el segon, el pressupost actual preveu recaptar més de 500 milions a través seu —fins a l’agost se n’han ingressat 300. La Generalitat té plenes capacitats normatives en aquest impost, que el 2008 havia arribat a suposar més de 1.000 milions anuals. Des d’aleshores, successives reformes, iniciades pel tripartit i accentuades en el primer Govern de Mas, van disminuir-ne la recaptació, un fet que es va capgirar lleugerament el 2014 amb una altra modificació que va millorar-ne els ingressos. Actualment, Catalunya està clarament per sota de la mitjana de les comunitats de règim comú en aquest impost i és la novena, d’un total de 15, on el gravamen és més elevat en successions i la desena en donacions. Segons la simulació de l’informe del Consell General d’Economistes, si un solter hereta béns valorats en 800.000 euros, ha de pagar un impost de 9.797, molt lluny dels 164.000 d’Andalusia, dels 162.600 d’Astúries o dels 158.800 d’Extremadura, però per damunt dels 1.586 de Madrid. Si, en canvi, la mateixa persona rep una donació de 800.000 euros en metàl·lic, ha de pagar un impost de 56.000 euros, molt per damunt dels 2.000 de Madrid, però clarament per sota dels més de 200.000 de Cantàbria, d’Astúries, de La Rioja, d’Extremadura o d’Andalusia.

Sense novetats a patrimoni i intent de gravar alguns béns de les grans fortunes

Un altre dels tributs que han centrat bona part del debat mediàtic i que des de fa anys els grans partits, tant catalans com espanyols, han volgut suprimir. De fet, va desaparèixer el 2008, però es va recuperar el 2011 i des d’aleshores s’ha mantingut. També és un tribut estatal cedit a la Generalitat, que hi té capacitat normativa. El pressupost deia que enguany aportaria 465 milions, però fins a l’agost ja n’ha recaptat 482. La previsió és que uns 75.000 catalans l’hagin de pagar i també en aquest cas la diferència entre la CUP i JxSí, especialment el PDECat, és notable. Sense anar més lluny, fa algunes setmanes la diputada cupaire Anna Gabriel va recordar que a Catalunya hi ha 27 persones amb un patrimoni de “32.000 milions d’euros. Si els gravéssim un 16% més, no hauríem hagut de retallar ni un euro”.

El tribut, almenys de moment, no es toca. A Catalunya hi ha un mínim exempt de 500.000 euros —que la CUP era partidària de suprimir— i a partir d’aquí l’impost té diversos trams que oscil·len des del 0,21% fins al 2,75%, uns tipus inferiors als de bona part de les autonomies de règim comú. Novament aquí la gran diferència és amb la Comunitat de Madrid, on existeix una bonificació del 100% de l’impost, de manera que a la pràctica els residents no en paguen res. Si una persona té un patrimoni de 800.000 euros, habitatge habitual a banda, a Catalunya hauria de pagar 770 euros d’impost, només per sota dels 1.164 d’Aragó. Si la fortuna és més gran, però, el Principat desapareix de la franja alta. Així, amb un patrimoni de 4 milions, hi ha sis autonomies on es paga més i a Catalunya s’han d’abonar 13.000 euros menys que a Extremadura, mentre que, si la fortuna s’eleva a 15 milions, hi ha set territoris amb un impost efectiu més elevat.

Comparativa de quan toca pagar pel Patrimoni a les diferents autonomies / Consell General d'Economistes

Comparativa de quant toca pagar pel patrimoni a les diferents comunitats autònomes / Consell General d’Economistes

Des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa defensen actuar i apujar els tipus a les franges més elevades de patrimoni i successions i donacions, però no totes les fonts consultades ho veuen de la mateixa manera. L’economista José María Durán, per exemple, matisa que patrimoni és un “impost difícil de gestionar i que difícilment aconsegueix els seus objectius”. “A la pràctica, tens el problema de com valores els béns cada any i quin tractament dónes a l’empresa familiar. Totes les grans fortunes aconsegueixin el tractament d’empresa familiar, com si fossin un patrimoni productiu, amb els beneficis que això els comporta, de manera que el tribut no acaba tenint el caràcter redistributiu que se li suposa”.

Una de les crítiques recurrents a l’impost de patrimoni és que al final les grans fortunes troben escletxes i camins per no pagar-lo, de manera que des d’alguns sectors s’ha defensat la necessitat de buscar altres mecanismes per gravar les grans fortunes i que, efectivament, paguin. Un dels exemples més destacats és l’impost sobre la riquesa i les grans fortunes, que el Govern de Bildu va impulsar a la Diputació Foral de Guipúscoa els anys 2013 i 2014. Va substituir el de patrimoni i, tot i tenir uns tipus baixos, va permetre augmentar la recaptació fiscal, de 39 milions a 57. La clau? Tapar les vies per les quals s’escapaven els contribuents a l’hora de pagar patrimoni.

En la proposta que JxSí ha fet arribar a la CUP no s’hi inclou un impost similar com volia la CUP —amb l’argument que la Generalitat no té competències per fer-lo—, però sí que s’hi recull un impost sobre “actius no productius” de les empreses. Segons ha explicat el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, el que es pretén gravar són habitatges, cotxes d’alta gamma, iots i aeronaus que són d’ús particular però que estan a nom d’empreses precisament per esquivar el pagament o reduir el pagament d’impostos.

Impostos propis: moltes novetats els darrers anys

On més ha actuat el Govern català els darrers anys ha estat en la creació de nous impostos propis, tot i que a la pràctica suposen un percentatge petit dels seus ingressos fiscals. Ara mateix, de fet, Catalunya és l’autonomia de règim comú que disposa de més tributs propis. El 2014, per exemple, tot just van aportar uns 550 milions d’euros —el 3,2% dels ingressos tributaris de la Generalitat— i el gruix, més de 450, es concentraven en un de sol: el cànon de l’aigua. En la proposta que JxSí ha tramès a la CUP hi apareixen tres impostos de nova creació, així com la modificació d’altres de ja existents (la majoria creats els darrers anys). Les novetats són l’impost sobre el risc mediambiental radiològic, un nou impost als grans centres comercials i el tribut sobre les begudes ensucrades.

Els darrers anys, el Govern ha creat diversos impostos nous, alguns dels quals han estat aturats per l’Executiu espanyol

El primer pretén recaptar 28,2 milions l’any vinent i més de 60 anuals a partir del 2018. Substitueix l’antic impost sobre les nuclears, que el Tribunal Constitucional va suspendre fa alguns mesos en entendre que gravava els mateixos elements amb l’impost estatal sobre la producció de combustible nuclear gastat i residus radioactius resultants de la generació d’energia nucleoelèctrica. La previsió era que el tribut tombat aportés uns 50 milions l’any. El nou se centra a gravar una de les externalitats de l’energia nuclear, com són les emissions d’elements radiotòxics. El nou impost sobre els grans centres comercials vol fer pagar 18 cèntims d’euro per cada vehicle privat que entri al garatge d’un centre comercial a partir de 27.000 cotxes anuals. L’Executiu compta que aportarà uns 17,3 milions, una xifra superior als 15,5 que arribaven a través de l’antic tribut, que la Comissió Europea va exigir que s’eliminés. Finalment, l’impost sobre les begudes ensucrades ha de reportar més de 40 milions anuals a les arques públiques. És un tribut que ja va ser damunt la taula el 2013, durant el segon Govern d’Artur Mas, però que finalment es va descartar.

Una oficina de l'Agència Tributària catalana / GENCAT

Una oficina de l’Agència Tributària catalana / GENCAT

Si tira endavant la proposta de mesures fiscals del Govern, es modificarà l’impost sobre les estades turístiques, ja que gravarà també els pisos turístics i els creueristes. L’objectiu és que la taxa turística, vigent des del 2012, permeti sumar 7,6 milions als gairebé 45 que ja aporta l’impost. Finalment, també es preveu actualitzar l’impost de joc per augmentar les tarifes de les màquines escurabutxaques de bars, de bingos i de casinos, amb la pretensió de recaptar 12,2 milions més.

Altres tributs propis creats els darrers anys són l’impost sobre els habitatges buits, que va aprovar-se l’any passat, i que fins a l’agost d’enguany ha recaptat 11,5 milions, i impostos ambientals com el que grava l’emissió de gasos a l’atmosfera produïts per la indústria —un milió en els vuit primers mesos de l’any— i el que hi ha sobre l’emissió d’òxids de nitrogen per l’aviació comercial, que aportarà uns 4 milions a la Generalitat durant el 2016. En matèria ambiental s’ha avançat els darrers anys, però encara hi ha cert camp per córrer. En aquest sentit, no es tracta de tributs importants per la seva capacitat recaptatòria, sinó perquè ajuden a desincentivar conductes negatives per al medi ambient. El doctor en ciències ambientals i cap de projectes de la fundació ENT, Ignasi Puig Ventosa, va manifestar a les segones Jornades per una Fiscalitat Justa, celebrades al febrer, que “no té sentit” que la Generalitat dediqui més de 25 milions d’euros a la devolució del tram autonòmic de l’impost d’hidrocarburs a transportistes professionals. L’expert també va defensar incrementar els tipus de l’impost de matriculació per gravar més els vehicles més contaminants. Una altra opció seria aplicar un impost a les bosses de plàstic que ja existeix a Andalusia —va recaptar-hi uns 400.000 euros el 2014— i a Astúries.

L’imprescindible combat contra el frau i l’elusió fiscal

Un dels grans problemes que té el sistema fiscal espanyol, i de retruc el català, és l’enorme frau fiscal, que, segons diversos càlculs, es mouria entre el 20% i el 24% del PIB. Només a Catalunya, parlaríem d’uns 16.000 milions d’euros anuals, que en la seva major part —al voltant del 75%— correspon a grans fortunes i a grans empreses, segons una estimació feta pel sindicat Gestha. És evident que una reducció del frau fiscal permetria millorar la situació de les arques públiques. Miguel Ángel Mayo, coordinador del Gestha a Catalunya, apunta que les mesures per combatre el frau “passen directament per avaluar-lo i combatre’l” i recorda que “actualment no existeixen estudis oficials contra el frau, i això és un error, perquè no es pot combatre una cosa de la qual es desconeix la quantitat, ja que corres el perill de conformar-te amb unes xifres detectades molt inferiors al problema existent”.

No hi ha estudis oficials sobre el frau fiscal, però les estimacions calculen que només a Catalunya s’eleva a entre 20.000 i 24.000 milions anuals

Mayo advoca per fer un estudi “sobre bosses de frau”, per detectar “pràctiques abusives per part de grans grups empresarials” i per disposar d'”una dotació de personal adequada a l’objectiu plantejat”. El 2012, la Comissió Europea va publicar un estudi en què recomanava disposar de 1.000 treballadors d’Hisenda per cada milió d’habitants, però a l’Estat espanyol només n’hi ha 26.800 dels 46.000 recomanats. En tot cas, l’expert subratlla que ara mateix la gran capacitat per lluitar contra el frau recau en l’Agència Tributària espanyola, ja que la seva homòloga catalana tot just té competències respecte al 10% dels impostos pagats a Catalunya. Xavi Casanovas (de Fiscalitat Justa) també incideix en el fet que “les agències tributàries estan infradotades” de personal, però hi afegeix que “no disparen on tocaria, que són les grans fortunes”. En aquest sentit, aposta per “incorporar nous delictes que contribueixen al frau i l’elusió fiscal” i per “posar la lupa sobre les assessories fiscals i empreses” que faciliten les maniobres d’enginyeria financera per esquivar el pagament d’impostos. Així mateix, veu important unificar el treball i la lluita contra el frau de les agències catalana i espanyola.

L’impacte, sovint regressiu, dels beneficis fiscals

La proposta del Govern de Puigdemont a la CUP inclou canvis en la deducció en l’IRPF per la compra d’habitatge. Aquest és només un dels nombrosos beneficis fiscals que existeixen, que no deixen de ser mecanismes legals que comporten una “reducció efectiva de la quantitat a pagar en concepte d’impostos”, en paraules de l’economista i doctor en dret tributari Xavier Martínez. No parlem d’unes mesures que tinguin un impacte menor en la recaptació, sinó que suposen que l’Estat ingressi 35.000 milions d’euros menys aquest 2016 i que Catalunya en perdi 10.000. Martínez subratlla que “teòricament la finalitat dels beneficis fiscals es justifica per tal d’estimular l’assoliment d’objectius d’interès general més elevats que la recaptació d’impostos”, però es tracta d’un sistema opac i poc transparent que, a la pràctica, afavoreix sobretot els “grans contribuents”.

Martínez recalca que “l’única cosa que sabem dels beneficis és la seva estimació abans de l’exercici, però no sabem res dels mecanismes i de les motivacions per implantar-los [que atribueix a «pressions dels ‘lobbies’»], ni tampoc quin ha estat el seu resultat comptable al final de l’exercici ni el seu impacte real. Com es justifica que es repeteixin a l’exercici següent? Caldria donar comptes públics amb la màxima transparència, difusió i justificació de per què i com s’han aconseguit els objectius i si s’ha acomplert o no la seva estimació. I, sobretot, una anàlisi cost-benefici d’aquests”. L’economista recalca que en general beneficien els contribuents amb major poder adquisitiu “perquè sabran esprémer millor la norma en comptar amb els millors assessors, i perquè molts són proporcionals als ingressos”. Xavi Casanovas també reclama actuar en aquest àmbit, perquè “es legisla en benefici de determinats ‘lobbies’ o grups de pressió”, mentre que Miguel Ángel Mayo advoca per repassar-ne l’efecte real, per comprovar “qui beneficien, com el beneficien i si realment fan més just l’impost”. La tesi de tots tres és que, en molts casos, contribueixen a una major regressivitat del sistema.

Els beneficis fiscals tenen un cost de 10.000 milions anuals per a Catalunya i la majoria afavoreixen especialment les rendes altes

De beneficis fiscals, n’hi ha moltíssims, i el doctor en dret tributari Xavier Martínez recalca que “la majoria són derivats de la legislació estatal”, un fet lògic tenint en compte que el gruix de la recaptació fiscal prové d’impostos de l’Administració central, que després en alguns casos estan cedits a les autonomies. El que en té més és l’IVA, amb més de 19.000 milions als pressupostos estatals i 3.768 als de la Generalitat. Martínez destaca en aquest àmbit les exempcions a l’impost, que beneficien per exemple l’Església catòlica, i “l’aplicació de tipus reduïts, que a Espanya estan molt més generalitzats que en altres països”. “Pot semblar impopular, però caldria preguntar-se si no seria més efectiu per al sector cultural subvencionar activitats concretes, amb llum i taquígrafs, o bé ajudar a la compra d’entrades persones amb menys poder adquisitiu en comptes d’una rebaixa impositiva indiscriminada”, opina. En l’IRPF, els beneficis fiscals previstos pugen a 8.300 milions en l’àmbit estatal i a més de 1.500 en el català, i l’economista considera que “valdria més la pena abaixar tipus i suprimir deduccions”. Martínez també destaca la bonificació en l’IRPF dels no residents en concepte de bons i lletres del Tresor.

Centrant-nos en els que gestiona la Generalitat, destaca que els beneficis aplicats a l’impost de successions i donacions té un cost de gairebé 2.000 milions, “dels quals 662 són d’accions i 545 bonificacions de la quota”. Considera que les accions bonificades “fan regressiu l’impost” i que caldria, almenys, “condicionar-les a la creació de llocs de treball”. Això sí, subratlla que això depèn de la legislació estatal. En l’impost de patrimoni també hi ha participacions o accions en societats exemptes, un fet que té un cost de més de 1.100 milions i que, de nou, depèn d’una regulació espanyola. En aquest tribut també aposta per eliminar l’anomenat “escut fiscal”, que permet una reducció de la quota per la tributació conjunta amb l’IRPF i que, bàsicament, beneficia grans capitals. Per acabar, Martínez assenyala els més de 1.000 milions que costen els beneficis de l’impost de transmissions patrimonials i en el qual tenen exempcions, per exemple, “l’Església catòlica, la Creu Roja o l’ONCE”.

Les fortunes se’n van si s’apugen els impostos?

Un altre dels mantres habituals al voltant de la fiscalitat és que, si s’apugen els impostos a les rendes altes i a les grans empreses, el capital fuig. A partir d’aquí el procés al qual s’ha tendit les darreres dècades és més aviat a una competència fiscal a la baixa, amb la consegüent menor recaptació fiscal provocada per aquesta por, degudament alimentada pels qui se’n beneficien. Ho apunta clarament Xavi Casanovas: “Som esclaus d’aquest mantra fantasma del capital que ens amenaça de fugir, quan està per veure si ho faria“. Per exemple, l’impost sobre la riquesa i les grans fortunes (IRGF) implantat a la Diputació de Guipúscoa no va suposar ni de lluny una fugida massiva de capitals: 49 contribuents que havien declarat per l’impost de patrimoni el 2012 van canviar de domicili durant el 2013, quan s’implanta el tribut, tot just el 0,62% del total. A banda, la Diputació no atribueix que la raó del trasllat sigui un increment impositiu, ja que, per exemple, en el 20% dels casos dels que van marxar l’IRGF suposava pagar menys que amb l’impost de patrimoni.

En la mateixa línia, Casanovas també recorda el rebuig de bona part del sector turístic a la taxa turística. Però, a l’hora de la veritat, les previsions catastrofistes dels ‘lobbies’ del sector no s’han complert, sinó que any rere any Catalunya supera el seu rècord de visitants, de manera que no es pot dir ni de lluny que l’impost desincentivi el turisme. En tot cas, és evident que no hi ha un model fiscal perfecte, sinó que l’idoni seria “aquell que ens permeti sostenir la despesa que volem tenir”, en paraules del portaveu de Fiscalitat Justa. I, de fet, amb la mateixa recaptació un model pot ser fiscalment més just, perquè és més progressiu i penalitza menys les classes mitjanes i baixes.

10 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 14 de novembre de 2016 - 13:20

    La lectura d’aquest ben documentat i molt treballat article (com sol esser marca de la casa) aporta una visió realista i gens romàntica dels mites del sobiranisme economicista. Un tema que caldria també analitzar, és el de la total dependència digital -quasi impossible de superar- d’ una Agencia Tributaria Estatal amb un alt nivel tecnologic en aquest camp, i també, de la dependència que tenim d’unes entitats gestores de cobrament que son les que son. Tot plegat deixa clar que, si ja es difícil “federalitzar” la questio tributaria, imaginin vostès com de “fàcil” seria qualsevol intent de trencament unilateral en aquest camp de la recaptació fiscal. Disculpin,si us plau, els ofesos pel meu nivell “a minúscula” de català.

  • Subscriptor Lluís Panses Murmany 14 de novembre de 2016 - 22:38

    Des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa saludem l’encert del plantejament d’aquest article. Quina falta ens fa el periodisme que apropa la qüestió fiscal amb sentit de perspectiva… Enhorabona.

  • Subscriptor Carlos Madurga Solé 15 de novembre de 2016 - 8:48

    Sóc un treballador de renda baixa, vagi per endavant. Crec que el problema principal que té Catalunya és el de no poder disposar dels recursos que genera. M’ha semblat que l’article ve a dir-nos que el que hem de fer és collar-nos una mica més a impostos a nosaltres mateixos, que els de dalt podrien pagar una miqueta més, i que deixem de comparar-nos amb el lax sistema fiscal de Madrid i de fer victimisme.
    No m’ha agradat gens que s’apunti més a vigilar més per on se’ns escapen les escorrialles què a tapar el gran forat del dèficit fiscal. No hi estic d’acord. També ho sento a dir des dels grups de l’oposició, fins i tot dels que ho utilitzen per posicionar-se en contra de la independència.

    • Subscriptor Lluís Panses Murmany 19 de novembre de 2016 - 14:59

      Em sembla important separar debats quan parlem de fiscalitat, de construïr una societat més justa.

      1. Un tema és el dèficit de les balances fiscals entre Cartalunya i el Reinode España (tot un debat que cal discutir, on s’hi inclou el tema de la solidaritat entre territoris i els seus límits, i tant que sí).
      2. I l’altre tema, el que posa aquesta publicació sobre la taula, és l’assumpte del model fiscal en un sentit més ampli: paga més aquell/a que més té? quan parlem de “tenir”, parlem de renda del treball? renda del capital? patrimoni? com estan gravades cadascuna d’elles? I en comparació amb altres territoris, què gravem en excés i què no?

      Si ho barregem tot, no clarifiquem res. És un reportatge que té amplitud de mires. Si ho duem al tema territorial, penso que no l’hem entès bé. O que no li treiem el suc que dóna de si.

      Més tema si us interessa, a http://www.fiscalitatjusta.cat/ @fiscalitatjusta @lluis_panses

  • Jaume2 15 de novembre de 2016 - 11:49

    Segurament tot seria més senzill si Espanya renunciés a la seva sobirania fiscal en favor d’un altre ens superior, per exemple una unitat estatal entre estat español i Marroc, i que la gestió dels recursos fiscals es fes des de Rabbat, estic seguríssim que els mateixos que apel·len a la solidaritat dels catalans (oblidant que les seves víctimes són els ciutadans catalans amb les rendes més baixes), estarien encantats de rebre el mateix tracte que l’estat español dispensa als catalans.

  • Subscriptor Bayfor 15 de novembre de 2016 - 12:27

    Felicitats per l’article. Fa temps que sabem que el veritable déficit de les balances fiscals es produeix a tot l’Estat (Catalunya inclosa) entre els més rics (persones, famílies i empreses) i els més pobres. I el cert és que arreu ja s’ha detectat el problema, però ens hem entestat en fer-en un cert abús en el victimisme nostrat i així no hem pogut recollir solidaritats entre els veritables damnificats. Us passo un informe sobre el mateix problema al País Valencià (i segurament els madrilenys, balears i d’altres podrien dir el mateix). http://www.eldiario.es/cv/arguments/valenciano-Preguntas-respuestas-proposito-financiacion_6_578552156.html

    • Jaume2 15 de novembre de 2016 - 14:11

      Doncs ja té la seva gràcia, pq l’infome que has passat conclou que:

      “En conclusión, el origen de las gravísimas dificultades actuales de la Generalitat Valenciana (GV) es que recibe una financiación claramente insuficiente desde hace décadas. Es importante subrayarlo porque durante los últimos años la opinión más extendida ha sido que nuestros desequilibrios financieros eran debidos al gasto excesivo y el despilfarro. Pues bien, sin negar que hay ejemplos de malgasto y de corrupción, como en otros territorios y otras administraciones, la principal causa de los problemas es que los recursos públicos que recibe la CV son muy inferiores a la media de las CCAA y que como en el conjunto de las CCAA se han desplomado durante la crisis.”

      Ja és curiós que al País Valencia, Balears i Catalunya hagin arribat als mateixos plantejaments, encra que amb respostes diferents. Tanta animadversió teniu a que els catalans gestionem els notres recursos? hi ha la mateixa a que els basocs gestionin els seus? o que ho facin els italians…?

      • Subscriptor Bayfor 15 de novembre de 2016 - 20:35

        Si tornes ha llegir l’article de Crític i l’informe dels valencians podràs constatar que les dues tesis centrals són: 1) A tot l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) els que més guanyen no paguen el que els hi toca proporcionalment en impostos; 2) La despessa de l’Estat del Benestar està traslladada a les CC.AA i totes pateixen la derivació de les retallades i els incompliments de tota mena que el Govern central els hi aplica perquè no s’atreveix a plantar cara a la troika i als poderosos de la UE. En definitiva, totes les CC.AA pateixen problemes semblants, recaptació injusta i retallades en totes les despesses, però cadascú fa la guerra pel seu compte i el govern de l’Estat s’escapoleix amb la politica de dividir i véncer. Ara bé, si ens volem tranquilitzar pensant que amb el que estalviariem en solidaritat interterritorial ja en tindriem prou i no cal que els rics i les grans empreses paguin el que cal, això és una altre manera de fer. Però alguns no ens conformem amb aquest plantejament.

  • Jaume2 16 de novembre de 2016 - 18:16

    Engrunes la solidaritat inteterritorial?? no facis riure home, demana’ls-ho als navarresos i ja veuràs si Podemos acepta eliminar el cup fiscal, així els ha anat a C’s als territoris vascos on no han entrat.

    T’oblides d’una altra tesis/conclusió, tant de l’informe que has penjat com de l’article:

    – Els impostos es recapten efectivament als ciutadans en funció de les rendes, i aquí sí que hi ha un cert marge per pujar a les rendes per part de les CCAA, però qui fa la recaptació i qui els gestiona -descomptant Navarra i Euskadi- és l’administració estatal.

    Si ho diu el mateix Ximo Puig!

    La qüestió és que alguns no ens resignem a continuar en un estat que a qui ha beneficiat durant dècades és tot just a les grans empreses i a qui ha perjudicat en el repartiment és als ciutadans dels Països Catalans, fet admès per tots els governs haguts en aquests territoris. Plantejar que la sobirania fiscal -independència- està contraposat amb perseguir a les grans empreses i fer-lis pagar el que els pertoca, cosa que a dia d’avui no ocorre a l’estat superfraternal en que vivim, suposo que deu anar bé per fer discurs, però no té cap base.

    • Subscriptor Bayfor 18 de novembre de 2016 - 10:29

      No vull entrar en el tema de considerar si cal o no solidaritat interterritorial, perquè penso que ens està desviant del tema fonamental. Sempre que es parla d’impostos, tant per pujar com per baixar, sembla que qui paga impostos només som les persones, quan en realitat el gruix de l’escaqueig el fan les empreses i els rics que és munten unes empreses tapadores per pagar menys impostos individualment (els hi diuen SICAVs). Segons dades de l’Agència Tributària (AEAT), de cada 100 euros recaptats gairebé 80 provenen de la butxaca de les persones individualment (sumant IRPF, IVA i impostos especials, que tenen a veure amb combustibles, tabac i alcohol), mentre que l’aportació de les empreses no arriba a 15 euros. Dit d’una altra manera, la mateixa AEAT ha detectat que encara que el tipus nominal de pagament d’impostos sobre beneficis és del 30%, gràcies a desgravacions i altres menes de subvencions el tipus real està entorn del 12%. Per acabar-ho d’adobar, la proporció dels beneficis en relació al PIB a Espanya és poc més del 50%, mentre que la de les rendes de les persones és inferior al 50% (i ací estàn incloses les rendes salarials i les de capital de persones físiques, que provenen dels interessos dels seus estalvis, etc.). En conclusió, perquè amb uns guanys tan elevats paguen tan poc les empreses i els rics que munten empreses pantalla a tot Espanya (Catalunya inclosa)? Aquest és el que diferencia un país avançat d’un país del que s’anomena Tercer Món. I ací estem, amb independència o sense. Podrem administrar les nostres desigualtats a casa, correcte, bascos i navarressos ho fan, però seguiran sent-ho (encara que siguin més nostrades). A mi això no em suposa una transformació social, i com que això passa a tot l’Estat penso que és més útil ajuntar-nos els damnificats i girar del tot la veritable truita de l’explotació de classes. Salut.

Deixa el teu comentari