Per què és impossible avui que Catalunya deixi de pagar el deute amb l’Estat espanyol?

  • Iolanda Fresnillo @ifresnillo / Correcció de Sergi Cutillas @sergi_cutillas
  • dimarts, 15 març 2016

Posar les bases per trencar amb el deute passa per crear fonts alternatives de finançament i renegociar els interessos i el pagament amb el FLA i la banca

deute genralitat ok3d

Il·lustració sobre el deute de la Generalitat / JORDI BORRÀS

Sense les estructures d’Estat en funcionament o sense voluntat real de ruptura, és pràcticament impossible que Catalunya es plantegi un impagament de deute a curt termini. Aquest impagament s’ha de plantejar des d’un punt de vista estratègic, de confrontació amb l’Estat, posant sobre la taula una amenaça real com a eina de negociació. Ara com ara, la Generalitat de Catalunya autonòmica no pot trencar amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) ni assumir un impagament a la banca privada, ja que això podria posar en marxa els mecanismes d’intervenció de l’Estat, que pot assumir el pagament de forma directa i descomptar els recursos de les bestretes del model de finançament. La pràctica totalitat del deute de la Generalitat i de les entitats públiques catalanes que venç el 2016 es pagarà a través del FLA. Tanmateix, sí que es poden posar les bases per trencar creant fonts alternatives de finançament.

Vol dir això que ara com ara no hi ha cap marge de maniobra per a la Generalitat? En absolut. El Govern de Junts pel Sí ja està treballant per reduir els interessos que pretén cobrar el Govern espanyol pel FLA de 2016 i ja està negociant de fet amb entitats financeres i altres empreses un reordenament del deute. La Generalitat ha contractat els advocats de Cuatrecasas i la consultoria madrilenya AFI a fi d’analitzar i proposar “plans de reordenació i refinançament del deute”. Alhora, per tenir més força negociadora i posar nerviós el poder financer, la nova Generalitat podria impulsar una auditoria ciutadana del deute i ja s’ha compromès amb la CUP a iniciar les tasques d’un grup de treball sobre deute al Parlament de Catalunya.

Enmig de tot això, Junts pel Sí i la CUP estan negociant l’aprovació o no d’uns nous Pressupostos de la Generalitat on els pagaments de deute i d’interessos del deute tornarien a ser una de les partides de despesa més importants de l’any.

Però… comencem pel principi.

Que les finances de la Generalitat de Catalunya estan en una situació més que delicada no és sorpresa per a ningú. Complir el dèficit imposat pel Ministeri d’Hisenda, per encàrrec de Brussel·les; pagar puntualment deutes, interessos i altres compromisos financers amb creditors i proveïdors, i, a la vegada, fer front no solament a la inversió social sense incórrer en noves retallades, sinó al compromís del Pla de xoc pactat entre Junts pel Sí i la CUP – Crida Constituent en l’Annex de la declaració del 9-N es revela com una missió gairebé impossible. La Generalitat i les seves empreses públiques acumulen deutes de més de 71.000 milions d’euros, a més de compromisos per finançaments estructurats adquirits per a la construcció d’infraestructures per més de 30.000 milions. Enguany s’ha de fer front a venciments del deute de 5.922 milions d’euros i a compromisos per finançaments estructurats per prop de 1.000 milions. L’equip econòmic del vicepresident Oriol Junqueras és conscient que la gestió del deute i d’altres compromisos financers és central en l’equació dels pressupostos.

El deute de la Generalitat ja supera els 71.000 milions d’euros i arriba al 34% del PIB

La teranyina legislativa que capa la sobirania financera de les comunitats autònomes i fa gairebé impossible l’impagament del deute s’ha forjat amb el suport intermitent de CiU. A l’agost de 2011 es va abstenir en la reforma constitucional, i a l’abril de 2012 va votar a favor de la Llei d’estabilitat pressupostària, que dóna eines al Govern central per intervenir l’autonomia si hi ha desviacions en la senda dels plans d’austeritat i control del dèficit. Uns quants mesos més tard, el 19 de juliol de 2012, CiU s’absté en la votació que dóna llum al FLA i al Pla de pagaments a proveïdors, tot i que inicialment havia anunciat un vot favorable. Duran i Lleida va assegurar aleshores que es canviava el sentit del vot perquè van veure que les condicions dels mecanismes de liquiditat no eren tècniques i que hi havia una intencionalitat política de debilitar les autonomies. El 28 d’agost de 2012, Mas-Colell anunciava que se sol·licitarien 5.023 milions d’euros al FLA. Homs va declarar en aquell moment que el Govern català no acceptaria “condicions polítiques” a canvi d’aquest rescat, tot i saber perfectament que el mecanisme era i és ‘de facto’ una intervenció en les finances de la Generalitat.

El deute, a l’agenda política

El pagament del deute (o més aviat el seu refinançament) suposa un dels molts maldecaps per tancar uns pressupostos que, a més de quadrar amb les exigències de De Guindos i de Montoro, puguin ser acceptables per a la CUP-CC. Des de Madrid es fixen un seguit de condicions per poder accedir als fons del FLA, necessaris si es vol pagar el deute, a proveïdors (incloent-hi farmàcies o consorcis sanitaris i educatius) i fer front als peatges de mètodes alemanys i altres modalitats de finançaments estructurats que s’han utilitzat àmpliament per finançar les més diverses infraestructures. Aquestes condicions deixen poc marge, limitant el dèficit al 0,3% i fixant quines factures es pagaran i en quin ordre amb els recursos del FLA. Si la Generalitat surt mitja línia del camí marcat des de Madrid, Montoro té, a més, la possibilitat legal de retenir els recursos del FLA i fins i tot les bestretes del model de finançament. Un panorama que fa difícil que un partit explícitament anticapitalista i frontalment oposat a l’austeritat accepti uns pressupostos que compleixin les esmentades exigències.

Aquest 2016 caldrà novament fer mans i mànigues per fer front als terminis de pagament del deute, especialment aquell a curt termini que no es pot finançar amb el FLA, pagar puntualment a proveïdors i cobrir els compromisos dels finançaments estructurats, fent equilibris diaris entre allò que exigeix Madrid i el que reclama l’acord d’estabilitat parlamentària amb la CUP-CC en el marc d’un suposat procés de desconnexió.

Amb l’objectiu d’avaluar de forma més profunda les possibilitats de ruptura, la CUP-CC ha posat sobre la taula la necessitat d’auditar el deute, plantejant la possibilitat tant de renegociacions com d’impagaments dels compromisos financers. De fet, l’Annex de la declaració del Parlament al 9-N parla explícitament d’establir “vies de negociació que permetin reduir la càrrega del deute”, d’“impulsar la renegociació de tots els finançaments estructurats”, d’“establir un calendari de reunions amb els responsables de la banca resident per estudiar la possibilitat de renegociació del pagament dels interessos amb finalitats socials” i de la creació d’un grup de treball parlamentari per fer tot l’anterior possible.

Per supervivència tant política com financera, el Govern comença a fer passes en aquest sentit, intensificant negociacions tant amb la banca privada com amb el Ministeri d’Hisenda, i ha acordat recentment amb la CUP la creació d’un grup de treball al Parlament sobre el deute, tal com marca l’Annex de la declaració del 9-N.

En definitiva, mentre que en l’àmbit polític el deute va prenent cada cop més centralitat, l’opinió pública no acostuma a abordar un tema que es presenta amb moltes arestes. Generalment transitem entre la fatalitat de la frase “els deutes s’han de pagar” i la proclama del “no devem!, no paguem!”. Rarament baixem a mirar-nos les clavegueres d’un problema que, certament, pot marcar no solament el present, sinó el futur del país.

Què hem de saber sobre el deute públic català?

El deute de la Generalitat de Catalunya [i] ha entrat en una espiral de creixement que no sembla tenir aturador. Aquest ha passat de poc més de 15.000 milions d’euros al desembre de 2007, abans de l’esclat de la crisi financera, a més de 71.000 milions al desembre de 2015, segons les darreres dades provisionals publicades per la Generalitat de Catalunya. Aquesta xifra equival ja al 34% del PIB, quan des de mitjan anys noranta fins al 2007 el deute de la Generalitat es va mantenir sempre entre el 7% i el 8% del PIB. Així doncs, el deute ha crescut tant en termes absoluts (s’ha multiplicat per 4,5 des del 2007) com relatius (és a dir, que ha crescut de forma molt més accelerada que el PIB).Dades_DeuteCatala2016_critic.xlsx

De fet, Catalunya és, en termes absoluts, la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat. Per tal que ens en fem una idea, al País Valencià, la segona comunitat autònoma més endeutada en termes absoluts, el deute està al voltant dels 40.000 milions, seguit d’Andalusia, amb 30.000 milions. En termes relatius, Catalunya només és superada per Castella – la Manxa, amb un deute del 35% respecte al seu PIB, i pel País Valencià, amb un deute del 40% respecte al seu PIB (tot, segons dades del Banc d’Espanya corresponents al setembre de 2015).

Dels més de 55.000 milions de deute acumulats per la Generalitat i pels seus ens públics des de principis del 2008 (quan podem situar l’inici de l’escalada d’endeutament), prop de 37.000 milions (el 66%) han estat contrets a partir del 2011, és a dir, sota els governs convergents. Significa això que CiU ha estirat més el braç que la màniga? O es tracta, com aquests afirmen, d’una situació heretada del tripartit?

El Govern tripartit va iniciar el cicle d’endeutament, en abordar la crisi amb més emissió de deute

En realitat, la resposta rau molt en el context econòmic, i en el fet que tant els uns com els altres no van adoptar les mesures necessàries per evitar aquest increment de l’endeutament abans que fos massa tard. El tripartit va iniciar el cicle d’endeutament, marcat en bona part per la decisió del 2010 d’abordar la situació amb més emissió de deute. CiU va heretar un deute creixent i va decidir continuar en la mateixa línia, més endeutament per fer front al deute acumulat i retallades en la despesa (sense voluntat política de tocar els ingressos i l’estructura fiscal) per fer front al dèficit. El context econòmic i el deficient sistema de finançament no han ajudat a la situació, però certament ni el tripartit ni els convergents no van voler sortir de la línia marcada per l’ortodòxia neoliberal i no van gosar tocar els privilegis de les classes benestants, amb polítiques fiscals més progressives que haurien pogut apaivagar el cop.

A qui devem tot aquest deute? De vint entitats financeres a l’Estat espanyol

El que sí que ha canviat en els darrers anys ha estat l’estructura de creditors del deute. Si a l’inici de la crisi financera el deute de la Generalitat era fonamentalment amb els mercats financers a través de l’emissió de bons, que significaven al voltant de dues terceres parts del deute, i amb bancs tant residents com estrangers, a partir del 2012 aquesta composició canvia radicalment.

S’ha reduït el deute generat per emissions de bons a mercats financers del 63% del 2011 al 12% del 2015. El deute amb la banca ha passat de suposar el 36% el 2011 al 20% el 2015. Aquests deutes s’han anat pagant a través dels mecanismes de liquiditat, fonamentalment el FLA, que ha fet augmentar substancialment el pes de l’Estat espanyol com a creditor de Catalunya.

Del que no disposem és d’informació detallada sobre quins bancs ostenten els poc més de 18.000 milions de deute bancari que li queda a la Generalitat, o qui són els creditors dels prop de 7.000 milions de deute en bons que encara queden pendents de pagar. La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute va tenir fa dos anys accés al detall de creditors del deute viu de la Generalitat a través d’una filtració facilitada per la CUP – Alternativa d’Esquerres. Les dades, que va publicar CRÍTIC en el seu primer reportatge d’investigació, mostraven que el deute català estava en mans sobretot d’un seguit de bancs residents, entre els quals destacaven CaixaBank, el BBVA (incloent-hi Catalunya Caixa), Bankia, el Banc de Santander o el Banc de Sabadell, entre d’altres. En haver-se modificat substancialment des d’aleshores la configuració del deute de la Generalitat, incrementant-se substancialment el deute amb l’Estat espanyol i reduint-se el pes del deute amb banca privada i amb mercats financers, resulta impossible conèixer amb certesa si són les mateixes entitats financeres les que avui ostenten el deute romanent amb el sector bancari. L’opacitat respecte a aquest tema és total, no solament en el cas de la Generalitat de Catalunya, sinó en la majoria de les administracions públiques de l’Estat. L’excepció és l’Ajuntament de Madrid, que recentment ha publicat informació detallada sobre els creditors del consistori i les condicions del deute, demostrant que són dades publicables.Dades_DeuteCatala2016_critic.xlsx

El FLA: l’única font de finançament de la Generalitat?

Des del 2012, el tancament dels mercats per al finançament de les comunitats autònomes va generar la posada en marxa dels mecanismes de liquiditat, el Pla de pagament a proveïdors i el Fons de Liquiditat Autonòmica. Catalunya s’ha convertit en el principal client d’aquests mecanismes, que han suposat un transvasament de deute amb el sector financer privat cap a deute amb l’Estat. Fins al desembre de 2015, Catalunya ha rebut de l’Estat 45 milions d’euros, un terç de tot el que l’Estat ha posat a la disposició de comunitats autònomes i municipis a través del FLA i del Pla de pagament a proveïdors. Al desembre de 2015, el deute de la Generalitat amb l’Estat s’elevava a 43.343 milions d’euros. Tal com explicàvem detalladament en un article a CRÍTIC al mes de novembre de 2015, Catalunya s’ha convertit en el principal deutor de l’Estat, i l’Estat en el principal creditor de Catalunya.

El deute de la Generalitat amb l’Estat s’elevava, a finals de 2015, a més de 40.000 milions d’euros

Actualment, el FLA és pràcticament l’única font de finançament de la Generalitat de Catalunya. A través del FLA s’ha anat fent front als venciments de deute amb mercats financers i banca estrangera, així com al pagament de deute a llarg termini amb la banca resident, ja que el deute a curt termini no es pot pagar amb els recursos del FLA.

El vicepresident Junqueras ha anunciat ja que el 2016 es demanaran 7.520 milions del FLA. Aquests recursos es destinaran en el 90% a pagar deute, incloent-hi la devolució de 2.863 milions d’euros als mateixos mecanismes de liquiditat (incloent-hi interessos). És a dir, que el 38% dels diners que ens prestaria l’Estat el 2016 aniran destinats a pagar al mateix Estat pels deutes pendents del FLA i del Pla de pagament a proveïdors.

 

Dades_DeuteCatala2016_critic.xlsx

La capacitat legal de la Generalitat de tractar amb finançadors privats, com comentàvem abans, es limita, doncs, a la negociació de deutes a curt termini (que suposa el 7% del deute de la Generalitat, 4.628 milions d’euros).

L’estratègia que ha privilegiat la Generalitat aquests darrers anys ha estat poder pagar els deutes a llarg termini a través del FLA i negociar any rere any la renovació de deutes a curt termini. Aquesta estratègia s’ha complementat amb la negociació amb les entitats financeres de la transformació de deute a curt termini, generalment a interessos més reduïts, en deute a llarg termini (a pagar a més d’un any vista i generalment amb interessos més elevats). D’aquesta manera, la banca es garanteix cobrar, en terminis més amplis i a interessos més elevats, a través del FLA. Aquesta operació de convertir deute a curt termini en deute a llarg termini requereix l’aprovació del Consell de Ministres, després de l’informe previ positiu del Ministeri d’Hisenda. El 2015, la Generalitat va aconseguir reconvertir 629 milions de deute a curt termini en deute a llarg termini, i enguany té uns 1.600 milions pendents del llum verd de Montoro.

30.000 milions d’euros de deute addicionals

A més de fer front als venciments del deute i al pagament d’interessos, i com ja hem comentat, la Generalitat de Catalunya ha d’incloure anualment en els pressupostos els compromisos pendents a les empreses concessionàries amb qui el Govern té contractes d’infraestructures amb el seu pagament diferit, com els peatges ‘a l’ombra’, l’L9 del metro o el canal Segarra-Garrigues, a les quals paga entre 1.000 i 1.200 milions d’euros anuals. Es tracta d’uns compromisos de més de 30.000 milions d’euros en finançaments estructurats, que s’han de pagar des d’ara fins a l’any 2042.

En els darrers anys, el Govern català ha tractat de renegociar les condicions dels finançaments estructurats amb l’objectiu de reduir el volum global dels compromisos i de limitar-ne la temporalitat. Segons el Departament d’Economia, aquestes negociacions han suposat una reducció dels compromisos plurianuals de 6.705 milions d’euros i una reducció dels terminis de pagament, que en principi eren fins al 2108 i ara passen a ser fins al 2042.

Tot i això, resten encara 30.839 milions d’euros compromesos en finançaments estructurats. El compromís més costós és el relacionat amb l’L9 de metro, amb 12.153 milions d’euros. El segon compromís més costós és el vinculat amb les concessions d’eixos viaris, amb 6.529 milions d’euros, seguit del vinculat amb els drets de superfícies de diversos edificis públics, amb 3.294 milions pendents.

Què es pot fer amb el deute?

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute creu que no s’ha de pagar el “deute il·legítim” / CIC

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute creu que no s’ha de pagar el “deute il·legítim” / CIC

Quins marges té realment el Govern de la Generalitat per adoptar una política econòmica diferent de la realitzada fins ara amb relació al deute? És possible un escenari d’impagament total o parcial del deute? Doncs en realitat tot depèn de la voluntat real de desconnexió i dels terminis en els quals ens moguem.

A curt termini, hi ha realment molt poc marge. La pràctica totalitat del deute de la Generalitat i d’entitats públiques que venç el 2016 es pagarà a través del FLA. El que queda fora del FLA (és a dir, que s’hauria de pagar amb recursos propis) és bàsicament el deute a curt termini, que, més que pagar-lo, com hem vist, s’està refinançant o negociant traslladar-ho a llarg termini. ‘A priori’, i segons fonts del Departament d’Economia, hi ha també una part dels interessos del deute que es paga fora del FLA, però resulta poc rellevant econòmicament.

En definitiva, la Generalitat no té a la caixa els diners per pagar aquests deutes, sinó que compta amb els recursos que li prestarà el Ministeri d’Hisenda a través del FLA per fer front als venciments, i amb la capacitat negociadora amb la banca per anar renovant el deute a curt termini. Si decidís no pagar el deute a llarg termini (amb el FLA o amb la banca), en realitat no estalviaria recursos reals, no guanyaria liquiditat, ja que no disposa dels diners per pagar.

A més, en cas que la Generalitat de Catalunya decidís declarar l’impagament del deute, total o parcial, l’Estat té legalment la potestat d’intervenir encara més les finances públiques catalanes. La normativa del FLA i la Llei d’estabilitat pressupostària atorguen al Govern espanyol la potestat de retenir no solament els fons del FLA de 2016 sinó, i sobretot, les bestretes dels recursos que li pertoquen a Catalunya a través del sistema de finançament si preveu que existeix un risc d’un impagament de deute.

Si el Govern català mostra intencions d’incomplir l’article 135 de la Constitució i el que estableix la Llei d’estabilitat, l’Estat pot legalment prendre cartes en l’assumpte pagant pel seu compte i passant el barret al Govern català. En definitiva, si la Generalitat decideix no pagar a creditors privats, l’Estat podria assumir el pagament del deute en nom del Govern català i descomptar els recursos de les bestretes del model de finançament (provocant, per tant, un problema majúscul, ja que aquests recursos són necessaris per poder fer front a les despeses corrents). Si es decideix impagar el FLA… en realitat és tècnicament impossible, ja que els diners del FLA no arriben mai a la caixa de la Generalitat, sinó que és l’Estat qui directament paga als creditors. Si el Govern català declarés l’impagament, un cop demanada la línia de crèdit del FLA (com ha fet ja enguany), l’Estat simplement seguiria pagant en nom de l’Estat i afegiria aquest deute al compte del que li deu la Generalitat. En definitiva, no es pot, tècnicament, no pagar el deute i seguir demanant recursos a l’Estat a través del FLA.

A curt termini, i atès que el FLA és, ara com ara, l’única font de finançament del dèficit i de refinançament dels deutes de la Generalitat, trencar amb aquest mecanisme és tancar-nos l’única aixeta, sense tenir una aixeta alternativa. En aquest sentit, els terminis són clau en la possibilitat d’abordar un impagament del deute. Per poder deixar de pagar el deute, o desenvolupar una estratègia més agressiva de renegociació, cal tenir control sobre els ingressos. I en aquest moment la Generalitat de Catalunya tan sols té el control sobre el 6% dels seus ingressos fiscals. La resta els recapta i reparteix l’Estat, que, com hem vist, té el poder d’utilitzar aquesta eina com a xantatge per determinar tant la política de despesa com la de gestió del deute que ha de fer la Generalitat de Catalunya.

Per afrontar la crisi del deute, cal construir  estructures per disposar de nous ingressos fiscals i de finançament sense passar per l’Estat

No es disposa tampoc de llibertat per buscar finançament a crèdit, ja que aquesta possibilitat està capada legalment per l’Estat. No hi ha gaire marge per ampliar el deute a curt termini, ja que no hi ha ‘de facto’ liquiditat per poder fer-hi front any rere any (i això ho saben també els creditors). És precisament per això que la Generalitat està optant per intentar reconvertir el deute a curt termini en deute a llarg termini (tot i que amb uns costos superiors).

Per poder arribar a desconnectar-nos algun dia del deute, del FLA i dels lligams que suposa, cal construir des d’ara mateix les estructures per poder disposar dels ingressos fiscals i de finançament addicional (a través de crèdit o d’altres mecanismes) sense haver de passar pel sedàs de l’Estat. Això suposa que una proposta que prevegi la possibilitat d’impagar el deute serà només factible si s’han preparat abans les estratègies i les estructures per fer front a les conseqüències d’aquest impagament, i si es té la voluntat política d’assumir la sobirania econòmica tot desobeint l’Estat espanyol. I, malauradament, la Generalitat de Catalunya, ara com ara, no té ni les unes ni l’altra.

Per tenir la sobirania de decidir quina gestió fer del deute, és imprescindible, per tant, la capacitat de recaptar els nostres propis impostos, però també la voluntat de redefinir-los (per contrarestar el més que probable tancament d’altres vies de finançament), de fixar polítiques de control de capitals (per evitar possibles fugues arran de l’impagament), de disposar d’una banca pública operativa (per poder finançar inversions i el sector privat), i fins i tot la possibilitat d’emetre moneda.

En un escenari de confrontació amb l’Estat, sí que es pot plantejar de forma immediata un impagament d’interessos o fins i tot del capital del crèdit a curt termini amb la banca resident. Es tracta de bancs que s’han beneficiat de forma directa o indirecta dels mecanismes de rescat. Entitats financeres que s’estan finançant a interessos propers al 0% amb el Banc Central Europeu alhora que negocien amb la Generalitat crèdit a curt termini a interessos més elevats. Es tracta d’entitats financeres que van guanyar més de 274 milions d’euros només de comissions amb les emissions de bons detallistes entre el 2010 i el 2012 (curiosament, 4 milions més del que avui compromet Junts x Sí per al Pla de xoc per abordar l’emergència social al país). Empreses que en plena crisi econòmica han acumulat beneficis multimilionaris.

Com hem dit, un impagament a la banca privada pot posar en marxa els mecanismes d’intervenció de l’Estat, que pot assumir el pagament de forma directa i descomptar els recursos de les bestretes del model de finançament. Es tracta, per tant, d’una estratègia a desenvolupar en un escenari real de confrontació i trencament amb l’Estat, que abordi la necessitat de desobeir. Aquesta estratègia ha d’anar necessàriament acompanyada de la implementació de mesures de forma immediata per a la recaptació fiscal de forma directa (i, per tant, d’una acció massiva de desobediència de la població que pagaria els seus impostos a la Generalitat i no a l’Estat), per poder fer front al xantatge de la retenció de les bestretes del model de finançament que molt probablement posaria l’Estat sobre la taula.

La conclusió és que, sense les estructures d’Estat en funcionament o sense voluntat real de ruptura, és pràcticament impossible plantejar un impagament de deute a curt termini. Aquest impagament s’ha de plantejar des d’un punt de vista estratègic, de confrontació amb l’Estat, i no amb la intenció d’alliberar recursos de forma immediata per afrontar l’emergència social. Però, si es vol tenir aquesta capacitat en el futur pròxim, cal començar a posar-ne les bases ara mateix.

En un escenari de ruptura amb l’Estat espanyol, l’amenaça de negar el pagament dels més de 43.000 milions d’euros a aquest Estat, si és veu com una amenaça real, pot ser una eina de negociació clau. I aquesta amenaça mai no es veurà com a real si no es disposa de les estratègies i estructures que la facin possible. Ara com ara, no podem assumir trencar amb el FLA i amb el deute, però sí que es poden posar les bases per trencar en el futur pròxim, sempre que es posi fil a l’agulla en la construcció de les fonts alternatives de finançament. I hem de tenir clar que, si no tenim aquestes estructures en marxa en 16 mesos, difícilment podrem parlar de trencar amb l’Estat, de sobirania ni d’independència.

Què es pot fer a curt termini dins del marc establert?

Si la ruptura a curt termini és més que complicada, vol dir això que ara com ara no hi ha marge de maniobra? En absolut: existeixen marges i és important pressionar per tal que aquests s’esgotin.

En primer lloc, els marges que està explorant ja el Govern de Junts pel Sí, en paral·lel (no pas de de forma coordinada) amb governs com el de Ximo Puig al País Valencià, per reduir els interessos que pretén cobrar el Govern espanyol pel FLA de 2016. Mentre el BCE redueix els seus interessos al 0%, el Govern espanyol pretenia cobrar a les comunitats autònomes el FLA al 0,834%, que és la mitjana de l’interès del deute espanyol en els mercats a termini equivalent. L’ofensiva, entre d’altres, de Catalunya i del País Valencià, denunciant que l’Estat pretenia cobrar fins a 16 vegades més al tipus general del BCE (situat fins fa alguns dies en el 0,05%, i ara ja al 0%), ha fet que De Guindos hagi declarat que no veu impossible tornar a allargar un any més el FLA al 0% d’interès, com el 2015.

Més enllà de les negociacions amb l’Estat, el Govern català segueix amb el capítol de negociacions amb entitats financeres i altres empreses amb les quals té compromisos vinculats als finançaments estructurats. Amb l’objectiu de fer front a aquestes negociacions, el Departament d’Economia ha contractat recentment el despatx d’advocats Cuatrecasas i la consultoria financera madrilenya AFI.

El bufet d’advocats Cuatrecasas s’ha adjudicat un contracte per “assessorament jurídic sobre el deute públic”

Segons una informació apareguda al diari ‘Ara’, la consultoria de Madrid “Asesores Financieros Internacionales” (AFI) ha renovat el servei de consultoria que ofereix a la Generalitat des del 2010 amb l’objecte d’analitzar i proposar “plans de reordenació i refinançament del deute”, per valor de 106.658 euros. El bufet d’advocats Cuatrecasas s’ha adjudicat un contracte valorat en 16.698 euros per oferir “assessorament jurídic sobre el deute públic i operacions financeres de la Generalitat i el seu sector públic empresarial i les tasques de supervisió en matèria de mercats de valors”. Més enllà d’aquests contractes, el Govern s’ha compromès davant de la CUP-CC a iniciar les tasques d’un grup de treball sobre deute al Parlament de Catalunya.

La CUP-CC reclama, a més, acció en la banda dels ingressos. El grup anticapitalista reclama que el Govern explori i aprofiti al màxim el marge fiscal que li permeten les competències, abordant “la implementació de noves figures fiscals i la millora de les ja existents, com l’impost de successions, el de patrimoni i el tram autonòmic de l’IRPF”.

Aquestes mesures, juntament amb una revisió més agressiva dels finançaments estructurats, poden ajudar a alliberar més recursos que els escassos 270 milions d’euros promesos per Junts x Sí per al Pla de xoc.

A aquestes propostes, hi hem de sumar la de realitzar una auditoria ciutadana del deute, que ens pot permetre sumar arguments i informacions bàsiques per afrontar aquestes negociacions. La revisió, a través de processos d’auditoria oberts i integrals, del que hi ha darrere dels finançaments estructurats o de les condicions de préstecs i línies de crèdit, no solament pot ajudar a sumar força en una negociació, sinó també a treure a la llum irregularitats que poden suposar veritables estalvis.

En aquest sentit, cal tenir en compte que aquest abordatge d’auditar de forma oberta, ciutadana i integral, la gestió financera i les polítiques públiques de la Generalitat de Catalunya posarà de ben segur en alerta les forces econòmiques del país, que poden veure perillar l’opacitat i impunitat amb les quals han fet negocis amb les administracions públiques del país durant les darreres dècades. Però cal tenir en compte que aquesta estratègia d’obrir calaixos i aixecar catifes pot donar eines no solament per a la renegociació de deutes i finançaments estructurats, sinó també per al procés constituent.

[i] A tall de simplificació, parlarem en aquest article del deute de la Generalitat per fer referència al deute SEC (Sistema Europeu de Comptes), és a dir, incloent-hi no solament el deute de l’Administració general de la Generalitat de Catalunya, sinó també dels seus ens públics que per la normativa de l’Eurostat s’han d’incloure dins el que es coneix per “perímetre SEC” i que delimita els deutes de quin tipus d’entitats públiques i partenariats públic privats s’han de comptabilitzar com a deute públic.

Iolanda Fresnillo és membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute
9 comentaris
  • Javi 15 de març de 2016 - 12:53

    Un retrat sincer i acurat de com està el pati. O sortim de l’armari de la correcció política o ja podem plegar les estelades al calaix.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 15 de març de 2016 - 14:16

    La lectura del documentat i entenedor article, i des de la meva evident poca sapiència acadèmica, em fa formular dues preguntes, sense esperar -de fet- que ningú les contesti.
    ¿Per que parlem de dèficit català, si aquest dèficit forma part, en tot i per tot , del dèficit de l’estat, car la descentralització econòmica i administrativa és relativa i parcial?
    ¿De veritat pot creure algú que trossejant l’estat actual i en conseqüència el dèficit, hi pot sortir guanyant cap ciutadà que avui te la nacionalitat espanyola? -amb la notable excepció, pel que es llegeix, dels propietaris de Cuatrecasas advocats, clar-
    De fa temps he arribat a la personal conclusió que pels interessos de les classes populars i treballadores d’aquí i de qualsevol altre lloc del que avui és Espanya, tenir una economia estatal amb totes les deficiències que vulguin però que és de les cinc grans d’Europa , es una garantia per evitar encara mes agressions de les que ja hem patit i estem patint, es a dir no convertir-nos en un “paíset” sense possibilitat de la mes mínima desobediència als dictats de la troica, el FMI o per dir-ho en terminologia j en desús: al capitalisme monopolista i especulatiu.
    La Icària que pregonen certs economistes del sobiranisme, i certes” revolucionaries” del trencament amb el sistema , és això: una utopia . Avui per avui no existeixen eines miraculoses per aconseguir una “pàtria nova” amb economia estatal, i tampoc ni un sol aliat de pes que apostes per ella, finançant i protegint aquest nou petitó estat-nació. Però possiblement si que , plegats, sigui possible assolir una futura majoria de transformació a tota Espanya.

    • Fanalet de Fernando 17 de març de 2016 - 14:43

      L’època dels imperis ja ha passat, un país petit funciona millor en tot, és més adaptable a l’actual economia globalitzada.
      El nostre dèficit no té res a veure amb l’estat dels AVEs ruïnosos, la casa real, senat inútil, despesa en exercits, 33/35 empreses de l’Ibex lligades al BOE,…
      Parla d’estat espanyol, les nacions estan formades per comunitats que les volem formar. Fem un referèndum a veure que surt.
      Personalment pensa el que vulguis, però llevat d’excepcions, España mai ha fet la reforma agrària, ni la revolució industrial, viu a un caciquisme de subvencions, corrupció i elits dominants que l’impedeixen explotar els seu recursos.
      A la troica, FMI o qui sigui, se li planta cara amb un projecte de futur i un programa per dur-lo a terme i, amb un deute inferior al 100%.
      La utopia és pensar que España renunciarà al seu control sobre els catalans i farà reformes si no es veu obligada.
      Com sempre, fins que no fem nosaltres primer pas, el demés esperaran, però tots estan expectants.

  • Jaume2 17 de març de 2016 - 1:02

    Està clar que aquesta és la situació que vivim dintre de l’estat espanyol i que sense estructures estatals ens condemna als catalans a uns serveis públics de pena a causa de la dependència amb l’estat espanyol i els mercats, podríem per una vegada provar quelcom diferent i iniciar la construcció d’un estat que ens empoderi socialment i nacional.

  • Fanalet de Fernando 17 de març de 2016 - 14:19

    Una cosa és parlar de l’actual economia en temps de crisis, però sobre tot de dependència de l’Estat, això vol dir: espoli i dèficit fiscal, escanyament, desinversió, impossibilitat d’endeutament per falta d’autonomia financera i fiscal…
    Una altre cosa és disposar de tots recursos propis, a on l’endeutament sempre és inferior al dèficit sofert. Això, unit a una economia que en comptes d’estar frenada per interessos aliens, estigui potenciada amb polítiques, infraestructures en base a la productivitat, millor fiscalitat,…suposarà equilibri pressupostari.
    Es pot dir que el problema és passar d’una situació a l’altre, evidentment no ens ho posaran fàcil però, una vegada tinguem tot a punt, estructures i suport, és tan fàcil com dir: A partir d’avui, som un nou estat, qui visqui i/o tingui activitat aquí i pagui a un país veí, llençarà els seus diners, donat que es generarà un deute a aquest país per tot el que no pagui.
    Els mercats ja es posicionaran a un nou país poc endeutat i amb molt futur. El deute amb España es negociarà amb tot el que calgui negociar, començant per el deute espanyol que ens voldran endossar.
    L’únic clar és que la situació actual no es pot mantenir, que des de dins no podrem negociar res, que tendirà a empitjorar la nostra relació amb qui no vol perdre la mamella catalana i el seu control i, que sabem que hem de fer i que no admetérem al nou Estat.

  • mario 23 de març de 2016 - 16:05

    si, me parece que es obvio. La deuda con el estado es un arma de negociació SOLO si antes se han roto los puentes con el estado y ya funcionan estructuras de estado. Dentro de este contexto de enfrentamiento se usaria esa “deuda” como instrumento de negociación para que no obstruyan los primeros pasos internacionalmente etc.

    Otra cosa es si, una vez creado el nuevo estado es de justicia pagar un FLA que proviene de los impuestos de los catalanes,,..,…..que despues nos prestan con intereses. No es un dato menor, ya que en la sucesion de estados hay varias formas posibles de repartimento de la deuda publica, por habitante, por PIB….y por inversion del estado en el estado Sucesor en los ultimos años. Pero esto ya seria un debate juridico que ahora es prematuro vaticinar.

  • jep 28 de març de 2016 - 17:27

    Les possibilitats de reforma de l’estat espanyol són, com a mínim, tan utòpiques com la independència. Efectivament, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a l’IBEX per veure que l’espanyol és un autèntic capitalisme d’estat. Les grans empreses parasiten un estat corrupte e ineficaç que, des de fa segles, està regit per unes autèntiques dinasties d’alts funcionaris, molt ben representades al PP, però també al PSOE. L’elit catalana no és pas diferent; però, per sota d’ells, sí que hi ha diferència, perquè hi ha un teixit empresarial i social molt més dens i estructurat. Mentre l’auge independentista ha obligat Convergència a desmarcar-se de l’oligarquia per intentar frenar l’hemorràgia que està patint, a l’estat espanyol, sectors de la pròpia oligarquia estan abonant el recanvi del règim. Hi ho fan sense renunciar ni al nacionalisme ni a la bestiesa de las grans infraestructures (AVE, Plán Hidrológico, etc.) ni a les polítiques neoliberals; concretades en l’endeutament i el saqueig dels recursos públics.

  • Muse 1 d'abril de 2016 - 15:01

    Cada cop teniu més gent del camamilla party deixant comentaris demencials com en els mitjans normals, no? Aplaudeixo el fixatge (espero) de la gent de la PACD i aquest tipus d’articles, m’ha encantat la retrospectiva sobre CIU. Però hi ha imprecisions que caldria matisar. No es pot posar el tripartit i el govern de CIU al mateix sac en aquesta qüestió. Fins al crack del 2008, el tripartit va ser el govern català menys endeutat de tota la democràcia precisament a través de l’augment de la recaptació d’impostos i per tant sí que van tocar els privilegis de les rendes altes. El 2009, el PSOE i el PSC van acatar les ordres de Brussel·les i van acceptar rescatar bancs via deute, poc després van perdre els respectius governs i no els tornaran a recuperar en les mateixes condicions ja que els seus projectes polítics segueixen en estat de desomposició. Aquí va ser el 2010 i a Madrid van durar un any més, fins 2011 en què van perpetrar amb CIU ja al cap de la Generalitat i en ple auge del 15m la reforma constitucional que blindava l’actual situació, poc abans de ser rescatats i intervinguts per la Troika (que per cert crec que hauria de ser molt més present que no pas “l’estat” en un article com aquest). A partir de 2010 no només s’han fet retallades mai vistes sinó que s’ha duplicat el deute que hi havia el 2010 sense cap repercussió social, és a dir, només per pagar el deute i punt. La clau de tot plegat a nivell autonòmic, ja que Espanya no és sobirana i les autonomies molt menys, és la llei d’estabilitat pressupostària. O es renegocia o es deroga però no es poden seguir tirant pilotes fora i posant més excuses a costa del patiment de la gent.

  • Subscriptor JUAN DIEGO HERNÁNDEZVALERO 19 d'abril de 2016 - 18:39

    El artículo en cuestión no dice nada que npo se sepa.Pero lo importante está todavía por sdiscutir: ¿Cómo OBLIGARÁ la Generalitat de Cataluña a los ciudadanos que viven en esa comunidad,a cumplir las leyes emanadas del Parlament, de las cuales no tiene competencias y se supone que es la piedra angular dónde descansará la Independencia, CUÁNDO NO TIENE EL MONOPOLIO DE LA FUERZA? Característica necesaria y fundamental de todos aquellos territorios que quieren considerarse un Estado independiente.
    Vengo manteniendo,desde que se inició todo este falso conflicto allá por 2012,que ello es debido,exclusivamente a luchas por el poder político entre ERC y Convergencia Democrática de Catalunya .Para no repetirme ver en cualquier caso este blog : larevolucionseraconscienteonosera.blogspot.com

Deixa el teu comentari