04/10/2014 | 08:00
Els béns comuns són aquells béns materials o immaterials que són d’usdefruit d’una comunitat humana sense ser propietat de cap persona i, alhora, es tracta de bens d’accés limitat a escala humana. Partim de la base que hi ha una sèrie de béns que han estat, són o poden ser d’ús comunal. Són béns de caràcter natural però inserits en el sistema econòmic i social. Ens movem en la interfase entre béns naturals, béns mercantils i drets o serveis públics, sota la llum de la justícia social i ambiental. Una perspectiva minoritària en una societat on les relacions econòmico-monetaristes regeixen les relacions entre persones; i entre aquestes i la matriu de la qual depenem, anomenada Terra.
Avui a Catalunya identifiquem cinc casos de béns naturals que veuen amenaçat el seu caràcter comú.
1.- Privatització de l’aigua dels rius i aqüifers
Les aigües dels rius, llacs i aqüífers són un recurs estratègic de primer ordre, aquí i arreu, imprescindible per a la vida. L’ús insostenible de les masses d’aigua ha portat a una degradació d’aquests ecosistemes amb diverses i complexes formes de contaminació. Al mateix temps, i en l’escenari d’escassetat i demanda creixents en el futur immediat, el seu control ha esdevingut una aposta clau per part d’algunes corporacions empresarials. Els intents de privatització (en una primera fase) i de mercantilització (en una segona) han generat múltiples resistències des de la societat civil. Les lluites en defensa dels rius Ebre, Ter o Llobregat, l’oposició a la privatització d’Aigües Ter-Llobregat o l’aposta per la remunicipalització dels serveis d’aigua potable en són exemples prou evidents.
2.- Sobreexplotació pesquera i contaminació al mar
El mar, per la seva pròpia idiosincràsia inabastable, és un exemple clar de bé comú difícil de privatitzar. Tanmateix els mercats neoliberals segueixen avançant en l’apropiació dels seus recursos. La sobreexplotació dels recursos pesquers està prou documentada a nivell científic, en una tendència mundial molt perillosa. A Catalunya, i la nostra Mediterrània, al voltant del 80% de les espècies d’interès pesquer estan sobreexplotades i està en perill el proveïment d’aquest component de la nostra dieta (ja avui, hem de pescar lluny prop de la meitat del peix i marisc que mengem). Altres impactes preocupants són la contaminació, tant per residus sòlids (una immensitat de partícules de plàstics i altres materials), químics (metalls pesants, substàncies , disruptores endocrines, partícules radiactives, etc.) com acústica (soroll eixordador dels motors que altera les pautes etològiques de dofins, balenes, tortugues…).
Per últim, la costa és un territori singular, a cavall del mar i la terra, molt poc extens i, per tant, vulnerable. L’espai costaner (“domini maritimoterrestre”) és legalment públic i es pot considerar un bé comú de gran interès i elevat grau d’amenaça. L’artificialització de la costa, ja sigui per urbanització o construcció d’infraestructures litorals (ports, espigons, dics) i les formes de contaminació d’origen industrial, urbà o agrícola tenen uns impactes dràstics sobre aquests ecosistemes i els serveis ambientals que proveeixen a la societat.
3.- Crisi energètica, fracking i petroli al mar
Les societats contemporànies hem assolit un nivell de benestar material gràcies, entre altres factors clau, a l’ús més intensiu de diverses fonts d’energia, fonamentalment els combustibles fòssils. Tanmateix, l’accés als recursos energètics planteja greus problemes degut a les condicions desiguals i, sovint, profundament injustes d’aquest accés. Una part petita de la població usa l’energia no renovable d’una manera desmesurada mentre una societat sostenible a llarg termini ha de garantir que les seves fonts d’energia no s’esgoten, i la seva població pot accedir-hi en condicions justes, atès que es tracta d’un bé bàsic, un bé comú.
Això ens situa en debats sobre l’apropiació privada dels recursos fòssils (el subsòl és públic segons la legislació, però el carbó, el gas o el petroli que hi ha els exploten empreses privades per al seu lucre). Paral·lelament, l’ús privat lucratiu d’aquests recursos energètics planteja greus conflictes quan pot resultar en un perjudici cap a la població que viu al territori. Avui a Catalunya, les iniciatives d’exploració i extracció d’hidrocarburs mitjançant la fractura hidràulica (fracking), o la prospecció de petroli i gas a alta mar generen incerteses, riscos i, sens dubte, una oposició social contundent.
Com a derivada, un aspecte de l’ús de l’energia fòssil a gran escala és l’ús, o la ocupació de l’espai ambiental atmosfèric. Des del començament de la industrialització, els països rics hem emès grans quantitats de gasos que avui sabem que provoquen un efecte d’hivernacle artificial, l’anomenat Canvi climàtic antropogènic, a més de crear una massa d’aire verinosa al voltant sobretot de les grans ciutats. Les conseqüències per al clima global es fan i es faran sentir a Catalunya, si no hi ha un canvi dràstic en les polítiques públiques i l’actuació privada.
4.- La diversitat biològica
La diversitat de formes de vida és una de les característiques del nostre planeta. La seva riquesa ha crescut al llarg de la història. La biodiversitat, la vida, és part inherent a l’entorn natural. Ens proveeix d’incomptables serveis ambientals i, per tant, és un bé comú a conservar. Avui la vida està en procés de privatització. Les patents sobre gens o varietats d’éssers vius i la disseminació d’organismes modificats genèticament (OMG) són potser la forma més evident de privatitzar la vida amenaçant altres organismes, i la pròpia humanitat. Però hi ha altres amenaces, com ara el procés de desmantellament de la gestió del medi natural per part de l’Administració o la intenció de crear “bancs d’hàbitats” com a mercats secundaris on es negociarien títols de conservació que servirien per a compensar impactes sobre espècies i ecosistemes en un lloc diferent. A efectes pràctics, es posaria preu a cada espècie i cada ecosistema, i la vida silvestre entraria al mercat capitalista.
5.- Especulació capitalista de la terra fèrtil
Cada dia mengem aliments que surten de la terra. Les formes de propietat de la terra poden canviar al llarg de la història, però el dret a menjar sa és un dret humà indiscutible. L’ús de la terra per a conrear-la i fer-hi créixer aliments ha estat una causa de conflicte al llarg dels segles. L’aspiració a la sobirania alimentària topa frontalment amb els processos d’especulació capitalista amb el sòl i l’habitatge. La pèrdua de sòls fèrtils i la bombolla immobiliària i les seves conseqüències macro i microeconòmiques i socials, són fets d’enorme preocupació a la nostra societat i que generen mobilització i propostes innovadores.
L’intent, frustrat, de construir el macro-complex de casinos Eurovegas en un dels indrets més agredits però alhora més rics a nivell de producció agrícola, el delta del Llobregat, n’és un cas paradigmàtic. Però hi ha altres operacions, potser més subtils, amb resultats finals similars: expulsió de la població agrària de la terra, abandonament del món rural, banalització del paisatge i concentració de la riquesa en poques mans. Aquest fenomen succeeix per diversos mecanismes, però el que als països del sud s’ha anomenat land grabbing, també s’està donant a Catalunya de manera creixent: l’adquisició de grans extensions per part de grups especuladors, amb la connivència o tolerància de les oligarquies dominants.
Per tots aquests casos, i d’altres de similars, volem aixecar la veu contra el procés de venda del país als mercats. La nostra natura, el patrimoni col·lectiu, els béns comuns, estan sent liquidats, i la societat ha de tenir informació per tal de posicionar-se davant d’aquesta aposta.
