La necessitat d’un moviment global contra el canvi climàtic

Warners Bay. Austràlia, després d'una tempesta el 2007, una metàfora del que pot passar amb el nivell del mar. Foto: Tim J. Keegan

Warners Bay. Austràlia, després d’una tempesta el 2007, una metàfora del que pot passar amb el nivell del mar / Tim J. Keegan

En general, les paraules ‘canvi climàtic’ ens fan pensar en desastres: a l’estiu farà tanta calor com aquests dies de juliol que no podíem dormir, plourà menys, o l’Àrtic es quedarà sense gel. De fet, hi ha un estudi que demostra que a l’Estat espanyol coneixem molt bé les conseqüències del canvi climàtic, però no n’entenem gaire les causes ni en sabem les solucions. És a dir, sabem que farà més calor, però no que els gasos d’efecte hivernacle, que fan que s’escalfi el planeta, surten del cotxe que agafem cada dia, de comprar mangos del Perú a l’hivern, o de congelar-nos de fred cada cop que entrem a l’oficina. Com hem d’acabar amb una cosa que no sabem d’on surt ni com es soluciona?

El canvi climàtic no és només un problema científic, sinó també social, moral, i sobretot de sistema. És el paradigma dominant de consum, de tipus de relacions humanes, d’acumulació, de forma de producció, el que ens ha dut a un punt de no retorn. És necessària una acció extremadament urgent i radical si volem protegir el planeta, fet que xoca amb la falta de visió a llarg plaç dels governs tradicionals, i la manca d’ambició per canviar un tema poc agraït políticament, que realment necessita un canvi d’arrel al nostre sistema econòmic global.

No tothom escalfa el planeta igual

Igual que en el món on vivim, el canvi climàtic també és desigual: afecta desproporcionadament als països del Sud i a aquells més vulnerables, quan ha estat creat principalment per les parts més riques de la societat i del Nord global. Qui contamina més no són pas les classes baixes que amb prou feines paguen el transport públic, sinó que és la mateixa elit econòmica i financera que es beneficia del sistema actual, qui emet la majoria de les emissions.

Estudis diuen que aproximadament el 60% de les emissions que provoquen el canvi climàtic són generades pel 20% més ric de la població, però aquestes xifres depenen del país al qual ens referim i, per exemple, estudis demostren que al Regne Unit el 10% més ric de la població emet tres vegades més que el 10% més pobre. A Austràlia, la població més rica i amb educació universitària emet unes 58 tones de gasos d’efecte hivernacle per càpita a l’any, mentre el segment més pobre en produeix 22 tones anuals. Igualment als Estats Units, on si cobres més de 75.000 dòlars, emets fins a quatre vegades més que els que en guanyen menys de 10.000. L’Institut Ambiental de la Universitat de Princeton fins i tot suggereix que la responsabilitat a nivell global encara podria ser més desproporcionada, fent que el 7% més ric de la població global fos responsable del 50% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

Està clar que hi ha un percentatge molt concret de gent que es beneficia del canvi climàtic, i ho fan de maneres directes, com les subvencions que reben els combustibles fòssils, però també de maneres menys visibles a simple vista. Aquells qui promouen el nostre model energètic, alimentari, d’organització, educatiu,… perpetuen pel benefici propi un sistema que sabem que és injust econòmica i socialment, però també ambiental i climàticament.

El benefici de la no-acció climàtica

Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, a Nova York, setembre de 2014 / Foto: Nacions Unides

Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, a Nova York, setembre de 2014 / UN Photo/Mark Garten

Tot i existir una retòrica global a favor de la lluita contra el canvi climàtic, la veritat és que encara es fan noves prospeccions de petroli, es promou el fracking o les explotacions de carbó i es construeixen gasoductes. I no de manera casual, sinó que aquestes tendències segueixen en increment precisament per culpa de l’acció deliberada d’aquells que ens governen.

Els mateixos que es beneficien de l’explotació dels combustibles fòssils són els que dissenyen el nostre model energètic, de manera que els donen prioritat; els que treuen les subvencions a les renovables amb el discurs que no són competitives, mentre donen grans sumes de diners a l’energia nuclear; i també els mateixos que es beneficien d’unes portes giratòries que connecten els principals partits polítics amb les empreses energètiques més importants del país. Parlem d’una elit fòssil que viu per mantenir els seus privilegis, a costa de la inacció climàtica i el futur del planeta.

Això no és només una tendència del nostre país, sinó que a nivell global moltes vegades les polítiques tampoc coincideixen amb la demandes de la ciutadania i les necessitat del planeta. És aquesta mateixa elit global és qui porta reunint-se 21 anys per acordar reduir emissions, o qui dissenya les polítiques de manera que continuin beneficiant certes indústries contaminants. Un exemple paradigmàtic és el famós Protocol de Kyoto, explicat com un dels grans assoliments en la història del canvi climàtic, però que, segons estudis recents publicats a la revista Nature, ha fet augmentar les emissions en 600 mil tones enlloc de reduir-les.

Estem parlant també de la subvenció de 100.000 milions d’euros a energies contaminants (carbó, gas i nuclear) que dóna la Unió Europea, la mateixa quantitat que es va posar a disposició d’Espanya per rescatar els bancs, o les contínues subvencions que el G20 dóna al petroli, gas i carbó, que sumen 71 milions d’euros anuals.

Parlem de La Caixa, que és la major accionista de Gas Natural Fenosa amb un 35% de les accions. O del magatzem submarí de gas a la costa de Castelló, el conegut projecte Castor de Florentino Pérez, a qui el govern espanyol ha pagat 1.300 milions euros d’indemnització. Dels 33 milions amb els que es subvenciona el carbó cada any o la promoció del fracking a l’Estat espanyol.

Construir un moviment global d’alternatives

La crisi democràtica global, doncs, òbviament afecta la lluita contra el canvi climàtic. Einstein ens diria que provéssim coses diferents per obtenir resultats que no siguin els mateixos, i si no hem reduït emissions des que es va començar a parlar del canvi climàtic als anys 80, potser vol dir que alguna cosa ha de canviar. Igual que en molts altres àmbits, com la participació en el sistema democràtic, el canvi climàtic necessita un moviment de base que empenyi des de sota per canviar el paradigma actual. I ja l’estem veient a diferents llocs del món.

Des de fa un parell d’anys, gent d’arreu del món, sobretot joves i estudiants, s’ha organitzat per demanar un futur lliure de combustibles fòssils que generen el canvi climàtic. L’exemple més exitós és la campanya de desinversió en combustibles fòssils “Go Fossil Free, que demana que els diferents fons d’inversió o pensions deixin d’invertir en combustibles fòssils i ho facin en energies renovables. El moviment ha aconseguit que fundacions, universitats i altres tipus d’organitzacions deixessin d’invertir aquests diners, i ha portat la crema de combustibles contaminants a l’opinió pública, fins al punt que el diari anglès The Guardian ha iniciat la seva pròpia campanya de desinversió.

Manifestació pel treball, la justícia i el clima, a Toronto, el 5 de juliol de 2015 / Robert van Waarden

Manifestació pel treball, la justícia i el clima, a Toronto, el 5 de juliol de 2015 / Robert van Waarden

Els moviments estan trobant la manera de combatre el canvi climàtic més efectivament, i ho fan lligant les demandes climàtiques amb moltes d’altres que estan directament relacionades: és el mateix sistema que et deixa sense feina el que destrueix el teu planeta; i arreu del món hi ha accions i mobilitzacions en aquesta direcció. Al Canadà, per exemple, fa un parell de mesos hi va haver una marxa per reclamar ‘feina, justícia i energia neta, que va reunir líders indígenes i religiosos, sindicats i treballadors de les indústries més contaminants, estudiants i organitzacions. Així mateix, aquest maig a Seattle (Estats Units) diferents activistes en caiac van bloquejar la sortida d’una plataforma de perforació petrolífera de Shell en direcció a l’Àrtic, amb un grup format per gent de la societat civil i comunitats indígenes en contra de les prospeccions petrolíferes.

El temps corre i l’acció climàtica és necessària com més aviat millor, les emissions s’han de començar a reduir dràsticament si volem limitar els impactes al planeta. Per fer-ho, cal que es continuïn construint alternatives al model de producció i consum actual, i que sumem lluites cap a crear un sistema més just, tant social com climàticament.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Eloi Badia, Jaume Grau i Quim Pérez Espai dedicat a l'anàlisi de l'ecologia política des d'un punt de vista crític amb els grans lobbies, corporacions i administracions públiques.

Eloi Badia, enginyer industrial, membre d'Enginyeria Sense Fronteres, d'Aigua és vida i de la Xarxa per la Sobirania Energètica.

Jaume Grau, biòleg, fitoterapeuta, activista socioambiental. Especialista en biodiversitat i espais naturals protegits. Membre d'Ecologistes en Acció, de la Plataforma Delta Viu i del moviment per la sobirania alimentària.

Quim Pérez, ha estudiat humanitats, membre d'Ecologistes en Acció, d'Aigua és Vida i membre convidat del Consell per a l'Ús Sostenible de l'Aigua.

Cerca al blog