El tortuós camí cap a la sobirania energètica

Linia de Molt Alta Tensió Aragón-Cazaril al seu pas per Monzón

Linia de Molt Alta Tensió (MAT) Aragón-Cazaril, al seu pas per Monsó (Osca)

Si ens preguntem si actualment la població de Catalunya és sobirana energèticament, semblaria evident respondre que no. Ara bé, si ens plantegéssim la mateixa pregunta per a la població espanyola, podríem generar dubtes, encara que el resultat acabés sent idèntic: No, la població espanyola tampoc és sobirana energèticament.

Hi ha diversos motius que permeten afirmar que les persones que vivim a l’Estat espanyol no som sobiranes en l’àmbit energètic. Començant perquè com a individus o comunitats no tenim “dret a prendre decisions conscients i lliures sobre la generació, distribució i utilització de l’energia de manera que ens puguem adaptar a les condicions ecològiques, socials, econòmiques i culturals de l’entorn, i amb la condició de no afectar negativament a tercers” (Definició de sobirania energètica dels pobles). Ni decisions conscients i lliures, ni adaptació a l’entorn, ni possibilitat de no perjudicar altres poblacions.

Però més enllà d’això, les anàlisis concretes demostren que els mecanismes que regeixen el sector energètic espanyol no només impedeixen l’exercici de la sobirania energètica de la població sinó que a més són generadors d’il·legitimitat. En el cas del sector elèctric, per exemple, el canvi en la fixació del preu de l’electricitat, sense tenir en compte els costos reals de generació, distribució i altres operacions del servei elèctric, ha conduït sobretot des de la liberalització del sector, a una situació de constant generació de pagaments que poden ser considerats il·legítims. Aquesta transferència de renda no justificada des dels usuaris domèstics i les petites i mitjanes empreses al sector elèctric, del que les grans empreses reben la major part del total, s’assenta sobre un mecanisme opac. Aquest mecanisme genera, d’una banda, beneficis extraordinaris per a les empreses propietàries de les instal·lacions nuclears i hidroelèctriques (les més antigues) i, de l’altra, un deute de la població amb les elèctriques (l’anomenat dèficit de tarifa). El principal motor d’il·legitimitat en el sector elèctric, per tant, és el sistema de fixació de preus utilitzat, que no té en compte els costos reals, i ni tan sols una estandardització dels mateixos (com passava en períodes anteriors a la liberalització del sector en l’any 1998).

Aquests pagaments es podrien considerar il·legítims per no respondre als interessos de la població. És a dir, per no estar degudament justificats, perquè la seva justificació no es correspon amb la finalitat real a la qual es dirigeixen, perquè no són econòmicament raonables, o perquè les condicions en què es van realitzar no van tenir totes les garanties democràtiques. També es podrien considerar il·legítims, aplicant els criteris anteriors, els pagaments relacionats amb l’energia nuclear, amb la indústria del carbó, amb la transició a la competència, amb els ajuts a la capacitat, amb la interrompibilitat, amb l’impost de l’electricitat aplicat al terme fix de la tarifa, amb el lloguer dels comptadors, amb la subhasta CESUR i amb els interessos derivats del dèficit de tarifa.

Pagaments il·legítims al sector elèctric

Tots aquests conceptes suposen, en total, al voltant de 80.000 milions d’euros pagats injustificadament al sector elèctric des que a la Llei 54/1997 es va proposés “liberalitzar” l’electricitat i s’acabes amb el concepte de “servei públic” associat a aquest sector. Això és el que explica l’Estudi sobre els pagaments il·legítims al sector elèctric espanyol 1998-2013 (període de la liberalització del sector), que recentment ha presentat l’Observatori del Deute en la Globalització, amb el suport d’entitats com la Xarxa per la sobirania energètica, la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute i l’Aliança Contra la Pobresa Energètica.

Ens trobem en un moment en que l’Estat no només ha anat cedint successivament la capacitat de gestió a les grans empreses del sector, sinó que també s’ha anat desentenent de les tasques de control de la informació, tant de costos com de preus, reconeixent una sèrie de pagaments a assumir per part de la població que s’han descobert com a il·legítims (en cada cas per algun -o diversos- dels motius exposats anteriorment). Això és fonamentalment una conseqüència de dos fets: l’adaptació a una normativa europea interpretada de manera molt particular, i el manteniment dels privilegis a les empreses elèctriques, procedents de l’antic règim franquista, i que no s’acaben amb la Transició. Per això es produeixen situacions tan sorprenents com que el preu de l’electricitat espanyol sigui el més alt d’Europa (a excepció dels casos particulars de les illes Malta i Xipre), que les empreses elèctriques espanyoles siguin les que més beneficis obtenen i que les elèctriques europees no hagin pogut entrar al mercat espanyol tot i haver-ho intentat. La consolidació d’un oligopoli de cinc empreses, associades a UNESA, controla amb mà de ferro el sector elèctric espanyol, igual que altres sectors econòmics són controlats per altres grups de l’oligarquia espanyola. Amb aquest escenari, el sector elèctric és doncs incompatible amb la sobirania energètica.

Linia de Molt Alta Tensió Santa Llogaia-Bescanó, a les comarques gironines.

Linia de Molt Alta Tensió (MAT) Santa Llogaia-Bescanó, a les comarques gironines.

Però tornem a l’inici i fem-nos la següent pregunta: quina influència pot tenir el fet que els espanyols no siguin sobirans energèticament amb una potencial independència catalana? La resposta no és única, té condicionants. Depèn de les decisions que es prenguin i de qui prengui les decisions. En primer lloc, per començar el camí cap a la sobirania energètica, s’haurien d’eliminar els mecanismes d’il·legitimitat que posseeix el sistema elèctric espanyol en el que està inserit el territori català. En segon lloc, les empreses que controlen el sector i que han conduït els seus designis fins ara, haurien de deixar pas a altres actors molt més democràtics i que estiguessin disposats a defensar els interessos de la població, fins i tot per sobre dels seus beneficis econòmics. En tercer lloc, la societat catalana hauria de participar de manera activa dels processos i els plans d’auditoria, reparació i devolució dels pagaments il·legítims i deute ecològic generats per aquest sector elèctric. I per últim també s’hauria d’emprendre una aposta decidida per l’aprofitament dels recursos propis d’origen renovable i aturar l’espoli d’altres regions del món. I tot això amb mecanismes de participació ciutadana que de manera constant assegurin que s’exerceix realment la sobirania popular.

Fins al moment els intents institucionals que adrecen l’àmbit energètic s’han allunyat de l’enfocament sobiranista que es planteja en aquest article. Com a exemple, en el document titulat “L’abastament d’aigua i energia“, realitzat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional de la Generalitat de Catalunya (juliol 2014) es presentava com a garantia del funcionament del servei que “la propietat de les infrastructures energètiques presents a Catalunya pertany a empreses multinacionals i inversors privats”. I en el més recent document base del Pacte Nacional per a la Transició Energètica (juliol 2015) es consagren principis rectors tan poc contrastats com el del creixement del PIB, la continuïtat il·limitada dels fluxos energètics des de l’exterior de Catalunya i la construcció de grans infraestructures de gas (Midcat) i electricitat (MAT) que la població rebutja.

Molt ha de canviar l’enfocament institucional a través de l’acció democràtica de la ciutadania perquè la sobirania energètica estigui ben encaminada. Aprofitar l’impuls dels ajuntaments que han adoptat la proposta energètica municipal de la Xarxa per la sobirania energètica podria ser un primer pas, així com no deixar fora l’aprofundiment sobre la temàtica energètica en el debat sobre sobirania/es.

Pablo Cotarelo i Mònica Guiteras són membres de l’Observatori del Deute en la Globalització.
Un comentari
  • Muse 6 d'octubre de 2015 - 12:27

    Un blog i un tema imprescindibles, més que mai cal posar damunt la taula del debat públic les sobiranies, els comunals i les solucions postcapitalistes…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Eloi Badia, Jaume Grau i Quim Pérez Espai dedicat a l'anàlisi de l'ecologia política des d'un punt de vista crític amb els grans lobbies, corporacions i administracions públiques.

Eloi Badia, enginyer industrial, membre d'Enginyeria Sense Fronteres, d'Aigua és vida i de la Xarxa per la Sobirania Energètica.

Jaume Grau, biòleg, fitoterapeuta, activista socioambiental. Especialista en biodiversitat i espais naturals protegits. Membre d'Ecologistes en Acció, de la Plataforma Delta Viu i del moviment per la sobirania alimentària.

Quim Pérez, ha estudiat humanitats, membre d'Ecologistes en Acció, d'Aigua és Vida i membre convidat del Consell per a l'Ús Sostenible de l'Aigua.

Cerca al blog