Adela Camí: “No treballem per un lucre personal. Ho fem per construir un projecte col·lectiu de serveis a la comunitat”

Imatge Adela horitzontalAdela Camí i Dealbert és presidenta i directora general d’Eduvic, una cooperativa amb més de dues dècades de trajectòria consolidada en l’àmbit de l’atenció a la infància i a les famílies. És representant de la Sectorial d’Iniciativa Social al Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i també membre activa de diferents entitats aglutinadores del Tercer Sector. Adela Camí condueix Eduvic cap a una nova etapa, basada en la internacionalització de la idea de l’esport com a motor de transformació social, sense deixar d’atendre els àmbits dels serveis i la formació que la defineixen com a cooperativa.

EDUVIC neix el 1994. Aquests 21 anys de trajectòria, ja és prou temps per saber si vau fer l’elecció encertada quan vau decidir fer una cooperativa i no un altre tipus d’empresa?

Vint-i-un anys és quasi tota una vida professional, d’una persona que en té 50 com jo. L’opció per fer una cooperativa va ser una opció molt ideològica, basada en els valors que suposen el cooperativisme. I també una opció de legalitat. En aquells moments, se’ns oferia la possibilitat de fer una associació, però aleshores nosaltres no hi podíem treballar. I vam acabar descobrint que la millor fórmula per treballar un grup de persones que tenen un projecte en comú, amb un sentiment d’equitat i fent una sinergia entre les seves feines, era la cooperativa.

I no us n’arrepentiu?

No. La veritat és que hi ha moments en que penso: “què fàcil seria estar sol, i no haver de consensuar totes les decisions!”. Però això també ho penses dins de la teva família, dins del teu grup d’amics, al barri on vius… com a éssers humans, de vegades tenim la temptació de fer el que volem i no haver de donar comptes a ningú. Però res no s’assembla tant al que és l’ideal d’un desenvolupament professional com la possibilitat de construir amb els altres, perquè a la satisfacció individual d’anar conquerint fites, s’afegeix la satisfacció compartida d’anar veient com altres persones es van afegint a un projecte que inicialment era només d’uns quants. I se’l fan seu i al final el projecte supera el concepte de propietat. La cooperativa no és teva ni de l’altre ni de l’altre, és de tots. O si no, no té sentit. Jo crec que les persones que han anat entrant progressivament -i també les que han marxat-, han tingut clar que Eduvic era una cooperativa i que entre tots s’havia de construir, amb el que això implica de vegades de plus d’esforç i també de plus de satisfacció.

I després de créixer tant (ara sou més de 45 socis i sòcies, i més de 100 persones treballant), tot plegat costa de gestionar?

La nostra, en realitat, no és una cooperativa molt gran, si la compares amb altres. Tot depèn de quin és el paradigma de funcionament que hi ha al darrere. Nosaltres tenim molt clar que a la societat ens movem o per esquemes de poder o per esquemes de reconeixement. I que nosaltres, com a professionals i com a persones, ens hem volgut moure sota el paradigma del reconeixement, és a dir, reconèixer l’altre amb tot el seu potencial i tot el que és capaç de poder donar. I hem intentat viure la democràcia cooperativa de manera real.

Per llei, tenim l’obligació de fer una assemblea anual. A Eduvic, en fem sis cada any, per decisió dels socis. Per l’interès dels socis d’estar informats del que és la circulació empresarial de l’entitat, i després, en el dia a dia, poder donar tot el marge de confiança a les persones que, des de l’estructura, els toca guiar i dirigir aquesta circulació empresarial. Però alhora això també et permet anar molt segura. Jo soc presidenta d’Eduvic per votació dels meus companys i des de l’inici (perquè han tingut aquesta reiteració, una vegada i una altra), però també en sóc la directora general. I com a tal, em cal saber que el que estic decidint va en sintonia amb el que vol tothom. Des del pla estratègic fins al pla d’acció anual, tot passa per l’assemblea.

Però no es pot treballar només amb l’assemblea, calen òrgans executius, no?

La nostra organització té un doble organigrama, un que és més institucional intern i un altre, que és absolutament operatiu, funcional. En l’organigrama intern, l’òrgan central és l’assemblea, però en constant diàleg amb el Consell Directiu, on estan tots els directors i coordinadors de tots els serveis, i l’equip de gestió. I a més tenim un quadre de comandament totalment adaptat i avaluat per tots els socis i sòcies. Tot és molt consensuat. Després, cada projecte té el seu propi director i equip de gestió… Crec que és la clau: compaginar un funcionament realment democràtic amb una operativa funcional que sigui prou eficient per poder sortir als diferents mercats on competim (el social, el de la formació, etc), i ser eficaços.

En els serveis a les persones no pots anar a treure la màxima rendibilitat

En els vostres prospectes o en el web, poseu un èmfasi especial en l’expressió “sense ànim de lucre”. Per què?

Volem dir: “sense ànim de lucre, però sense ànim de perdre” (riu). Fins ara hem fet sobretot serveis d’atenció a les persones. I en un servei així no pots anar a treure la màxima rendibilitat, perquè si no, estàs retallant drets de les persones. L’ànim de lucre l’hem de posar en un altre tipus de serveis. En determinats projectes, el 80 o el 85 % del nostre pressupost se’n va en despeses de personal. Si tu tens ànim de lucre, acabaràs retallant els sous dels treballadors o abaratiràs costos d’una altra manera. Els nostres marges estan en un 2-3%, quan el desitjable seria un 6-7%. És absurd plantejar un lucre.

Però ara estem en un replantejament d’Eduvic. En una primera etapa, només fèiem gestió de serveis. Després, fa uns 10 anys, comencem a fer formació, perquè el que sabem donar a les persones, als infants o a les famílies, ens demanen que ho expliquem a d’altres professionals. I neix l’Escola Itinere, la qual pot tenir una mica més de benefici, no molt alt perquè els professionals als quals va adreçada no poden pagar preus astronòmics. Però hi ha un benefici que comença a revertir en els altres serveis. I justament ara estem en un altre canvi de paradigma. El 2014 vam fer un 20% de facturació privada i un 80% de pública. Ens agradaria que el 2020, la pública no baixés, però creixés tant la privada que ja tinguéssim els percentatges al revés: 70-30%. En un moment en què l’estat del benestar ha entrat més que en crisi i molts dels serveis que es donaven a les persones estan minvant, perquè no s’arriba a tot des de l’administració, com a empresa cooperativa ens plantegem obrir una tercera àrea vinculada a l’esport internacional. Volem operar en 4 ó 5 països a finals de setembre i en 18 ó 19 a finals del 2018. La pretensió d’aquesta tercera àrea de negoci precisament és el benefici econòmic per poder reinvertir-lo en els serveis que se’ns estan quedant més minsos de pressupost, i generar-ne d’altres de nous, o be aquí o bé als països on acabem anant.

Això no us pot fer oblidar els principis de la cooperativa?

L’expressió “sense ànim de lucre” està en el nostre ADN. A mi m’és igual que facturem 5 milions que 50. Jo com a directora general d’Eduvic seguiré cobrant el mateix. No treballem per un lucre personal, individual. Ho fem per construir un projecte col·lectiu de serveis a la comunitat. Això és el que protegeix els drets dels nostres usuaris com a persones.

Aquesta nova línia de treball té a veure amb el que esteu fent des de fa anys amb la Fundació del Barça?

No estrictament. El fet d’haver treballat amb el Barça i la seva fundació ens ha donat un coneixement més gran sobre el món de l’esport. Hem après com l’esport pot ser una eina potentíssima d’integració social i com nosaltres hi podem trobar el nostre lloc. Però en realitat tot engega perquè ens hem fet nostre un projecte de dos emprenedors, un argentí i un de Valladolid, que es basa en la promoció de l’esport “implicat” -aquesta és la marca que li hem posat nosaltres-, l’esport com a motor de transformació social, i la creació d’estructures que ajudin a l’equitat dins de l’esport. Ens hem presentat al Financoop recentment per aconseguir finançament per aquest projecte. Ells, com a emprenedors individuals, mai no haguessin pogut assolir el finançament que cal per a un projecte internacional d’aquesta magnitud. Creiem que el nostre creixement no ha de ser exclusivament intern; les aliances que siguem capaços de generar són clau i poden servir per anar expansionant i consolidant l’empresa.

El risc d’exclusió social ha augmentat, perquè també ha augmentat la pobresa infantil

Imatge grup_okEntrem, si et sembla, en l’objecte principal de la vostra cooperativa, l’atenció de la infància i l’adolescència en risc d’exclusió social. Creus que en aquestes dues dècades, aquest risc ha disminuït o ha augmentat?

Crec que el risc d’exclusió social ha augmentat, perquè també ha augmentat la pobresa infantil. En aquests moments estem en una taxa del 24% de pobresa infantil, fa tres anys era del 17%. Jo diferenciaria entre risc social i vulnerabilitat. Per a mi, l’infant vulnerable és aquell que no té igualtat d’oportunitats, que potser no pot pagar les excursions de l’escola, que no pot fer els àpats que li corresponen al dia a casa, que depèn del menjador de l’escola o del centre de dia, i gràcies que hi són!

I anem reproduint escales d’extracte econòmic similar. Aquells nens que a casa tenen uns pares que s’hi poden dedicar, tenen més oportunitats que els que no s’hi poden dedicar. En aquest àmbit, hi ha hagut una gran aportació social per part de Caixa ProInfància, de la Fundació La Caixa, però malauradament està molt circumscrit a Barcelona i l’àrea metropolitana. S’han treballat el reforç escolar, l’alimentació, la teràpia familiar… s’ha fet un gran esforç per la quantitat de nens i nenes que hem atès a la nostra entitat. Caixa Pro-Infància va treure un primer projecte que era més benèfico-assistencial, però després es va deixar assessorar pels professionals i el va anar reconduint. Em consta l’esforç que fan les administracions públiques, però hi ha altres serveis que queden deficitaris. Sempre dic que treballar en “benestar social” és treballar en “malestar permanent”: les necessitats són ilimitades i els recursos, no. Tot i això caldria parlar i molt de quina és la prioritat pressupostària que se li dóna a la infància i l’adolescència.

Vosaltres féu molt d’èmfasi en l’entorn familiar: sempre parleu de dinàmiques de grup, de suport parental, de suport a les famílies… Fins a quin punt les teràpies familiars són importants en aquesta feina que feu?

Per nosaltres són un eix fonamental. Això ho vam descobrir a partir de la pròpia experiència, perquè nosaltres vam començar a treballar amb serveis adreçats a la infància, però de seguida vam veure que si treballàvem amb el nen o la nena i no ho fèiem amb la família, finalment l’estàvem estafant, ens estàvem estafant a nosaltres mateixos com a professionals i estàvem malversant diners públics. Perquè en arribar a casa, tot el que havíem aconseguit amb l’infant o adolescent, es trencava. Acabava sent un inadaptat en el nostre context, perquè no compartia els valors d’ús social de la cultura majoritària, però també ho era a casa seva, perquè havia rebut pautes de sociabilitat alienes a la seva vivència familiar . I vam veure la necessitat de poder treballar amb infants i pares a l’hora.

L’eix emocional d’una criatura són els pares. En absència dels pares, poden haver-hi altres adults que el tractin amb amorositat, que li donin una bona educació, però quan aquest aferrament inicial minva, la persona es troba amb molts dèficits de desenvolupament, neuronal fins i tot, que cal suplir d’altres maneres i evidentment estem els professionals per intentar ajudar-lo. Però hem d’intervenir també en l’entorn familiar, perquè els progressos que faci l’infant estiguin suportats i acompanyats pels pares i puguin ser també progressos dels adults. Potser no aconseguirem tant, no arribarem a un 80% de millora en el nen o la nena, però si tota la família aconsegueix una millora del 40%, la situació de benestar és molt més duradora.

Cal ser molt conscient de quin és l’impacte de la teva acció social, del teu treball terapèutic, educatiu… no pots acabar la jornada i dir “s’ha acabat, ja he fet el meu torn, he fet sis teràpies o he fet dos tallers, tot ha anat molt bé…”, sinó que cal preguntar-se. “això quin impacte té a les seves vides?”. També cal entendre que els pares i les mares necessiten espais on poder compartir aquestes vivències. A la velocitat amb què tot avança, de vegades ells es queden descol·locats. Cal que es trobin entre ells, això porta salut relacional a la família.

Adela Camí, al centre, amb l'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marin / Foto: lhdigital.cat

Adela Camí, al centre de la imatge, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marin, a la dreta, durant una visita d’aquesta última a la seu d’Eduvic, situada al barri de Santa Eulàlia / Foto: lhdigital.cat

Aquest concepte de “salut relacional” és molt vostre, no?

Sí, l’acunyem nosaltres, perque més que “teràpia familiar”, que també, fem una teràpia en contextos socials i educatius, no només en contextos clínics. Per acudir als serveis que nosaltres oferim, no cal que a la família algú tingui un problema psicològic, n’hi ha prou que hi hagi un problema de comunicació, de relació, de creixement, d’inclusió social… evidentment que també hi ha problemes més greus, com quan hi ha violència entre pares i fills, però això no és el més freqüent. Els professionals hem de generar dinàmiques que permetin que les relacions, com si fossin canonades que estan obstruïdes, deixin d’estar-ho, aconseguir que la comunicació entre els diferents membres sigui més fluïda, perquè tothom realment senti que pot desenvolupar el rol que li toca, el de fill o filla, el de pare o mare, el de germà o germana…

Hem parlat molt de la teva feina, però m’agradaria entrar en un terreny més personal. Després d’aquests 21 anys dirigint Eduvic, com et sents? mires enrere i et sents satisfeta del que has aconseguit? O mires endavant i penses que encara falta molt i que els millors anys encara estan per arribar?

Les dues coses. Si miro enrere, sento la satisfacció de la construcció comuna…

Podries deixar-ho ara mateix i dir “ja he complert un objectiu”?

No, encara no, si miro enrere, és cert que les dues etapes que t’he explicat han estat molt riques… més o menys cada deu anys hem marcat una fita, un canvi de ritme…

I et sents amb forces per tirar endavant aquesta tercera etapa?

Sí, la veritat és que em sento il·lusionada. És un repte molt interessant. Penso que després de la crisi, s’ha posat de manifest que -i no només en temps de crisi- el cooperativisme és una opció molt vàlida per crear plataformes de treball estables, satisfactòries, on les persones poden sentir que a l’hora de guanyar-se la vida, o més ben dit, que a més a més de guanyar-se la vida poden desenvolupar-se personalment i professionalment.

Seríem molt egocèntrics si el que nosaltres construïm a Eduvic no ho poguéssim compartir amb tot el sector

A més, tu ets força activa: formes part de la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i a l’Adolescència (FEDAIA), de la Taula del Tercer Sector, de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya… t’agrada que la teva feina no és quedi dins d’Eduvic, sinó que vagi més enllà?

Si estic en totes aquestes plataformes, sempre com a representant d’Eduvic, és precisament perquè seríem molt egocèntrics si el que nosaltres construïm aquí dins, no ho poguéssim compartir amb els nostres companys de sector. De sector social, en el cas de FEDAIA i de la Taula del Tercer Sector, i de sector empresarial, en el cas de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. També som molt actius en tot el que és la dinamització de la comunitat. Els nostres serveis estan molt incardinats en les comunitats on prestem els serveis. I ho dic amb orgull, crec que ho he sabut traslladar als companys, i els companys també s’hi han enganxat i ara són tant ideòlegs o més que jo en aquest tema: nosaltres som construccionistes socials, creiem que la realitat es construeix des del diàleg amb els altres. Si volem noves realitats, les hem de construir en diàleg amb les altres persones. Nosaltres aportem dins d’aquestes plataformes, però alhora ens nodrim del que els altres construeixen, i a nosaltres ens és útil per construir la nostra realitat cooperativa.

I ara personalment, com vius aquests moments d’efervescència política i canvis en les institucions que estem travessant?

És una sensació com la de posar Cola-Cao a la llet i que et quedi plena de grumolls. Hi ha gent a qui li agraden els grumolls, però a mi no, m’agrada que no n’hi hagi. Ara tinc la sensació que hem de remenar molt encara per acabar de dissoldre els grumolls. Hem de treballar molt, hem de fer més diàleg que mai. Però per a mi, hi ha un signe d’esperança important, que és sortir de la situació de comoditat que hi havia. Fa vuit o deu anys tothom es queixava, però ningú no feia res a nivell polític… Aquesta crisi el que ha portat és a dir “queixar-se només no serveix, si no aportes solucions, formes part del problema, i si no aportes ni solucions ni problemes, formes part de l’escenografia”, i què trist, formar part del mobiliari!

Jo no he tingut mai la inquietud de fer política activa, però admiro les persones que són capaces de posar-se en política, tant si són en noves opcions com en antigues fórmules del que jo anomeno els espais “re”: repensar-se, reconstituir-se, regenerar-se… Penso que tant els que comencen com els que ja porten molt de temps, hauran de trobar aquests espais “re” (que també està en el mot “reflexió”, que prové de “flexió”), per tant hauran de ser flexibles i hauran de reflexionar molt, que està tot per reconstruir…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Elaborat conjuntament per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i CRÍTIC, aquest blog ens presenta experiències personals del món cooperatiu. Són entrevistes o reportatges breus amb persones que, amb el seu esforç, tiren endavant iniciatives empresarials molt diverses, però amb un denominador comú: l'aposta per un model econòmic més just i equitatiu. Són les qui anomenem les 'cooperactives'.

Cerca al blog