Georgina Blanch i Ignasi Gómez: “L’educació musical no és un luxe; és un dret de tothom”

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

Georgina Blanch i Ignasi Gómez són dues de les cares visibles de la cooperativa mataronina Musicop, nascuda el 2012 i especialitzada en gestió d’escoles municipals de música i d’altres projectes que lliguen la docència de la música amb la comunitat on s’insereix. Amb 26 socis, una seixantena més de persones treballant-hi amb dedicacions variables i un volum anual de facturació pròxim al milió i mig d’euros, Musicop s’ha consolidat en el sector i s’ha expandit cap a altres comarques des d’una ciutat pionera en el cooperativisme com és Mataró. L’Ignasi i la Georgina transmeten il·lusió i optimisme sobre la seva feina durant tota la conversa.

Musicop neix per necessitat o per convicció?

Ignasi: Neix per necessitat. La convicció hi era, en molts de nosaltres; però, quan el 2012 l’Escola Municipal de Música de Mataró entra en crisi, per raons polítiques, un petit grup de professors, set o vuit, decidim crear una cooperativa per presentar-nos al concurs públic i poder continuar gestionant l’escola. Va ser el detonant que ens va fer reaccionar.

Per què ho feu?

I.: Quan es va crear l’Escola, el 2009, una trentena dels professors dels 40 que hi havia, gent de Mataró i de fora, vam veure que ens enteníem força, que teníem una manera d’enfocar l’educació musical molt semblant. A més, l’ambient de la ciutat era fantàstic per fer el que nosaltres volíem fer i vam decidir que això no podia morir per culpa d’un canvi de govern municipal, sinó que havíem de lluitar per mantenir-ho viu. És cert que vam llançar-nos-hi només set o vuit, però de seguida vam ser uns 25 socis. Vam encertar-la: ens vam presentar al concurs i el vam guanyar.

Georgina: Ens vam presentar, en una UTE amb Visualsonora, que és una cooperativa musical que ja funcionava des de feia anys i que ens va ajudar molt per tot el tema de les garanties econòmiques. Nosaltres teníem la convicció, el coneixement, l’experiència com a professors… però no teníem ni diners ni antiguitat ni recursos per avalar.

Li poseu Musicop per ‘coop’ de cooperativa? O és per la sonoritat del nom?

I.: No té dues “os” perquè no ens ho van deixar posar al Registre [l’acrònim ‘coop’ no pot estar integrat en el nom de les cooperatives]. Vam canviar-ho amb una sola “o”; finalment, ens va agradar més així, la vam votar en l’assemblea i tots hi vam estar d’acord.

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

Ignasi Gómez: “Entenem la música com una eina de transformació de la societat”

Sou una cooperativa mataronina que us heu expansionat cap a altres comarques o ja vau néixer pensant en un àmbit més gran?

I.: Som una cooperativa mataronina, sens dubte. Un cop vam guanyar el concurs de Mataró, de seguida ens vam plantejar si ens quedàvem aquí o anàvem a buscar altres concursos. I per raons tan filosòfiques —de fer créixer la nostra visió de com es fa ensenyament de la música— com de gestió —una cooperativa més gran és més sostenible i no és bo dependre d’un sol ajuntament— vam optar per la segona possibilitat. Vam començar a créixer, primer amb altres escoles de música i després amb projectes de música i de comunitat, i, des de fa poc, també en produccions i en formació.

Quants alumnes esteu gestionant?

G.: Només a les sis escoles municipals que gestionem (Mataró, Sitges, Cabrils, Palautordera, la Llagosta i el Masnou), ja són uns 1.800. Però en les activitats de música i de comunitat, que tenen molt d’èxit, només a Mataró arribem a 2.000 alumnes més…

I.: Nosaltres entenem que la música és una eina de desenvolupament de la societat, de les comunitats, dels espais, dels barris, i una eina de transformació de la societat; per tant, no és només que els alumnes s’apuntin a les escoles municipals de música, sinó que els hem d’anar a buscar. A Mataró fem des de fa dos anys el que en diem les escoles orquestrals, és a dir, tallers a les escoles i als instituts de la ciutat, en horari lectiu. D’això, aquí a Catalunya, no n’hi ha gaires precedents però en altres països d’Europa, sí.

G.: “Quatre cordes” i “Vents a banda” són dues marques de Musicop, són paraigües que oferim als ajuntaments: la primera és amb violins i violoncels i la segona amb diversos instruments de vent… Cada escola en tria l’una o l’altra. Després les ajuntem per fer una mena d’orquestra simfònica de la ciutat. Però, a part d’aquestes dues marques, que són projectes més de llarga durada, tenim altres projectes més curts —tres mesos o mig any— i més diversos, com ara percussió corporal, rumba als instituts, ‘gospel’…

Teniu idees pròpies sobre com ha de ser la docència de la música?

I.: Tenim tres senyes d’identitat principals. La primera, la música la fem abans d’entendre-la, d’explicar-la, d’escriure-la…; primer fem música, després l’expliquem. És com quan aprens a parlar de petit: no s’ensenya primer la gramàtica o la sintaxi; això ve més endavant… La segona és que la música es fa en grup. La música és un bé social: no té cap sentit aprendre-la sol, assajar sol a casa i, el dia que toques, tocar tu sol. La música es fa en grup, pel grup i pels col·lectius… I la tercera és que les escoles de música tenen sentit de portes enfora i no de portes endins. És a dir, que està bé fer concerts per als alumnes o per als pares d’alumnes, però sobretot se n’han de fer per a la ciutat, que és qui la sustenta, qui la justifica. Això implica sortir al carrer, visibilitzar el que fem, compartir la música amb la ciutadania, participar en la vida cultural de la ciutat.

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

Georgina Blanch: “Com que la docència de la música no la percebem com una feina rutinària, sinó creativa, artística… sempre ho volem donar tot”

La música hauria d’estar més integrada en l’ensenyament?

I.: Nosaltres entenem la pràctica de la música i de l’educació musical no com un luxe, com un privilegi, com un afegitó, sinó com un dret de les persones, com una cara més del dret a l’educació que tenim, que no és només anar a escola, sinó formar-te en el màxim d’àmbits possibles. Però això és difícil de fer en totes les escoles de primària. El sistema educatiu que tenim no és prou flexible perquè hi intervinguin professors externs (siguin de música, de dansa, d’idiomes…), ni la formació dels professors de música que hi van és la més adequada. Per suplir això, a tot Europa hi ha escoles de música públiques des de la Segona Guerra Mundial. A l’Estat espanyol, les escoles municipals de música neixen els primers anys de la democràcia, als vuitanta, i la seva singularitat és que no són reglades, és a dir, que trien quin pla d’estudis fan i decideixen quins projectes tiren endavant, segons la demanda i segons les possibilitats econòmiques de cada municipi. A Catalunya n’hi ha unes 250, que connecten molt millor amb les necessitats que té la ciutadania que no pas els conservatoris oficials, on es fa ensenyament reglat, més clàssic, més com sempre s’ha ensenyat la música.

Mataró té una tradició cooperativa molt llarga… D’on ve i com hi connecteu vosaltres, amb aquesta tradició?

I.: Jo no la coneixia, perquè no sóc d’aquí. Quan vaig arribar-hi, fa alguns anys, vaig veure que hi havia una gran efervescència cooperativa, des de cooperatives molt conegudes com el Col·lectiu Ronda, que té la seva seu a Mataró, fins a altres de més petites. Tinc entès que la primera cooperativa de l’Estat espanyol, La Obrera Mataronense, es va fundar aquí el 1864, és a dir, fa 150 anys. La continuïtat històrica d’aquesta tradició recau en la Unió de Cooperadors, que ara fa uns quants anys ha recuperat el Cafè de Mar [edifici històric i emblemàtic del cooperativisme mataroní, construït el 1926 i que el 2011, després de llargues vicissituds, ha tornat a les mans cooperativistes], i l’estan posant al servei de diferents projectes cooperatius. Entremig, hi ha hagut moltes petites cooperatives que han mantingut viva la flama del cooperativisme a Mataró: Artijoc, Claraboia, La Mata…

Parlem de la vostra: és veritat que els músics sou una mica caòtics, com diuen les males llengües? És un col·lectiu difícil d’autoorganitzar?

G.: Ens costa dir “fins aquí arribem i no podem fer-hi més”; sempre ho volem donar tot. Com que la docència de la música no la percebem com una feina rutinària, sinó creativa, artística… cada dia pot ser diferent… però crec que ens passaria el mateix si no estiguéssim en una cooperativa i fóssim treballadors d’un altre tipus d’empresa… Aquesta manera d’entendre la música, la cultura i la vida en general fa que siguem de parlar molt, de donar moltes voltes a un tema i que costi de decidir les coses.

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

Georgina Blanch: “En poc temps hem crescut molt i ens hem trobat que ens faltaven eines”

Doncs expliqueu-nos com us organitzeu internament, a la cooperativa…

G.: Tenim un equip directiu, amb un representant de cada àrea de treball: gerència, administració, escoles, projectes de comunitat, produccions, formació-innovació-qualitat, i comunicació. Som 7 persones en l’equip directiu i ens reunim setmanalment. Al Consell Rector som 13, i ens reunim un cop el mes. De socis, en som 26, però en total hi ha unes 90 persones treballant-hi (entre socis de treball i treballadors no socis).

I com teniu regulat l’accés d’aquests treballadors a ser socis de treball de la cooperativa?

I.: En els estatuts, diu que han de passar tres anys per incorporar-s’hi com a socis de treball. Ara hi comença a haver un gruix de persones a qui els tocaria i que hi tenen el dret. Estem debatent internament com facilitar-ho. També és cert que només els socis de treball hi som a temps complet; la resta tenen horaris parcials. I, quan sorgeix un nou projecte, mirem si algun soci el vol assumir, abans de buscar gent de fora. Per exemple, quan vam guanyar el concurs de l’escola de música de Sitges, inicialment hi vam anar tres socis, jo també vaig ser un d’ells, mentre que la resta dels professors eren de la comarca del Garraf. Sitges va ser el nostre segon projecte, després de Mataró; era una situació d’emergència, perquè l’empresa que ho portava havia fet fallida… i amb el pas del temps el que ha passat és que els del Maresme ho hem anat deixant i ara és la gent d’allà qui ho gestiona.

G.: Igual que a Mataró es valora que l’escola la porti gent mataronina, identificada amb els valors locals, que els alumnes coneixen de fa temps, també és important que, als altres municipis on anem, els alumnes identifiquin la gent d’allà; no pot ser arribar 20 persones de Mataró a gestionar una escola de Sitges, per exemple. Ara bé, tothom té clar que la cooperativa té la seu a Mataró i les assemblees les fem aquí; els socis ja ho saben i, si cal venir de lluny, ho fan.

Sou membres de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Com us han ajudat a tirar endavant el vostre projecte, des de la Federació?

I.: Ens hi han ajudat molt. Pensa que, en començar, no sabíem ni un borrall de com es feia una cooperativa. Ens han donat suport des de la Federació i des d’Aposta, l’escola de formació. Hem fet diversos cursos sobre cooperativisme, sobre gestió d’equips, sobre gestió del temps… D’altra banda, quan es va engegar el programa “Aracoop” [programa marc de cooperació publicoprivada entre la Generalitat i les federacions de cooperatives], ens hi vam presentar… i arran de la primera formació amb “Aracoop” va néixer la idea de crear un equip directiu ja professionalitzat, que cuidés del funcionament diari de Musicop.

G.: En poc temps hem crescut molt i ens hem trobat que ens faltaven eines, perquè per a molts tot era nou… Per exemple, des d'”Aracoop” ens estan ajudant a elaborar el Pla Estratègic, per poder plantejar bé cap a on anem en el futur.

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

Ignasi Gómez: “La cultura és un àmbit en el qual l’esperit cooperativista hi va molt bé”

Dins de la Federació, hi ha, per exemple, la sectorial d’iniciativa social. Creieu que seria interessant fer una sectorial de la cultura, que englobés les cooperatives de música, teatre, dansa, gestió cultural…? Cada vegada en sou més…

I.: Doncs, no ens ho hem plantejat mai… Crec que la cultura és un àmbit en el qual l’esperit cooperativista va molt bé, perquè la cultura convida a posar en comú els potencials de les persones. Difícilment una persona sola fa un gran projecte cultural. Si vols fer un bon projecte, necessites la competència de diverses persones; per tant, l’àmbit de la cultura és ideal per desenvolupar projectes cooperatius…

Creieu que el món de l’economia social i solidària és en un bon moment?

I.: Amb tot això dels municipis cooperatius i les xarxes d’economia social locals, i també gràcies a la sensibilitat d’alguns ajuntaments més d’esquerres, ara hi ha més visibilitat per al món cooperatiu. Quan vam participar en la primera Fira d’Economia Social de Catalunya (FESC), ens vam endur una sorpresa sobre aquest món; al principi et penses que ets una mica pioner, i després veus que hi ha molta gent que hi treballa des de fa dècades. Tot i així, dins del món productiu l’economia social i solidària encara ocupa un espai petit: hi falten cooperatives més grans… El que em dóna una certa esperança és que alguns dels projectes més singulars, més capdavanters en moltes coses, com ara CRÍTIC, solen estar fets sobre una base cooperativa.

Els músics ho teniu difícil per separar el que és professió del que és un hobby.. Com us ho feu?

G.: Sí, sí, és difícil, perquè per a molta gent la música és un hobby, però per a nosaltres és una professió. Jo mateixa estic en un grup de rumba, el Mataró Rumba All Stars, format per paios i gitanos, i fem ‘bolos’ sovint. Uns quants dels components som socis de la cooperativa, però no és un projecte de Musicop: n’està al marge. O també faig coses per a la Sala Cabanyes, de Mataró, on he fet la direcció musical d’alguna obra. Al final, si ho cobres, és feina; si ho fas per ‘amor a l’art’, és hobby, encara que hi posis el 100% de tu com si cobressis.

I.: Quan un està assajant, estudiant, escoltant música amb esperit d’aprendre, en realitat s’està formant per a la professió. En aquesta feina, sense voler, t’hi passes no 40, sinó 50 o 60 hores la setmana. Ara, hi ha moments en què també ens trobem i toquem només per passar-nos-ho bé…

G.: El meu hobby és mirar sèries de televisió… Així surto una mica del món de la música… però no puc obviar que la música és el que més m’agrada del món.

I.: A mi m’agrada molt l’activitat física, anar amb bicicleta… També m’agrada la política; la militància activa en política per a mi és un hobby…

Ja per acabar, ara esteu en un local de la cooperativa Visualsonora —us han llogat una part del seu local—, damunt mateix de la discoteca Clap, en un polígon industrial de Mataró. Per què vau deixar Can Fugarolas [un antic taller de cotxes, al barri de l’Havana, que s’està rehabilitant perquè sigui un espai cultural, social i sostenible]?

FOTO: J. VILA I TRIADÚ

I.: En vam marxar perquè no era un espai idoni per a nosaltres: no teníem la intimitat necessària per fer-hi una assemblea; només hi havia una sala de reunions. Va ser molt maco estar allà al principi; vam ajudar a créixer l’espai de ‘coworking’ perquè érem la cooperativa més gran, però a la llarga ens calia una dinàmica diferent, on els socis sentissin que podien venir a la seu a deixar els instruments, a fer-hi un assaig, reunir-s’hi…

G.: Aquí tenim molts avantatges, tenim una sala gran on podem fer formació, tant als socis i treballadors com a gent de fora. És cert que no estem gaire cèntrics; però, com a contrapartida, s’hi pot aparcar fàcilment i, sobretot, hi podem fer soroll, perquè no hi ha veïns, només la discoteca, que de dia és tancada. És un lloc ideal per a nosaltres.

Un comentari
  • Jonatan Carbo 12 de maig de 2017 - 9:54

    És un pas enrera: externalitzant la gestió ajuntaments i Generalitat es treuen un pes de sobre en comptes d’apostar per una escola pública de qualitat. I al mateix temps afavoreix la precarització del professorat.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Elaborat conjuntament per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i CRÍTIC, aquest blog ens presenta experiències personals del món cooperatiu. Són entrevistes o reportatges breus amb persones que, amb el seu esforç, tiren endavant iniciatives empresarials molt diverses, però amb un denominador comú: l'aposta per un model econòmic més just i equitatiu. Són les qui anomenem les 'cooperactives'.

Cerca al blog