#NuitDebout i la primavera social francesa

París.31març. Jean Paul Romani

“Ells tenen els bilions, nosaltres som milions”, diu una pancarta a la gran manifestació de París del passat 31 de març / Jean Paul Romani

David Pujadas, presentador estrella de la tv privada TF1, mostra un exemplar del Codi del Treball a les càmeres, el titlla d’obès, l’acusa de frenar l’ocupació i el deixa caure ostensiblement damunt la taula. Plof. Un quilo i mig de paper bíblia. Argument de pes, i de la mateixa volada que els que s’han esgrimit des del govern i la patronal per justificar la necessitat d’aquesta reforma laboral: la protecció del treballador impedeix el creixement, facilitar l’acomiadament redueix l’atur, precaritzar els joves, i no tan joves, els insereix més i més bé al mercat laboral…

No hi fa res que ni el FMI ni els estudis de l’OCDE no reconeguin cap relació entre el nivell de protecció dels treballadors i l’evolució de l’ocupació. Es tracta de flexisécurité, estúpids, l’oxímoron totèmic de Sarkozy, del Medef i, com s’ha vist, també de l’actual President. S’ha de dir que Hollande es va posar ben aviat a fer els deures, poc després d’arribar a l’Elysée. Al 2013 s’enllesteix el Pacte nacional pel Creixement i l’Ocupació que, com els Acords per la Competitivitat de Sarkozy, no ha afavorit ni el creixement ni l’ocupació. Només les exoneracions fiscals han acabat sent-ne ben reals, xifrades anualment en més de 20 bilions i acordades a les empreses franceses “per fomentar l’ocupació i per plantar cara a les exigències de la competència internacional i de l’economia globalitzada”. La Loi Macron de l’any passat, paquet de mesures liberalitzadores, va acabar suscitant una oposició popular tant forta que només va poder ser aprovada després d’excloure’n les disposicions més dràstiques, les quals foren desplaçades a l’actual projecte de reforma laboral. Sarkozy ja hi somiava prou amb aquesta reforma, però li va faltar temps, i va haver d’acontentar-se amb la reforma de la jubilació.

A Myriam El Khomri, Ministra de Treball, li ha tocat la grossa, doncs. Menar l’ofensiva contra el Code du Travail, un quilo i mig, com s’ha dit, i més d’un segle de lluita i de diàleg socials. Un pilar de la República. A El Khomri ja li va dimitir el seu més proper col·laborador, per objeccions “polítiques i morals” envers la reforma. Al carrer, se li ha acabat girant una oposició que s’assembla, cada vegada més, a les protestes generalitzades que forçaren la retirada del projecte del CPE (‘contrat première embauche’ o contracte jove d’inserció), fa deu anys. Jove promesa del PS, El Khomri hi era, a aquelles manifestacions contra el CPE de Chirac i Villepin, i molts no es cansen ara de recordar-li, insidiosament. Només faltava que una colla d’insomnes li ocupéssin ‘République’ a la camarada de partit i batllessa de París, Anne Hidalgo. Només faltava que els ‘indignés’ li féssin un març de 40 dies. Coses de calendaris, Sra Ministra. Segons el republicà, som al mes de Germinal.

París, 17març. Jean Paul Romani

Els estudiants han estat particularment actius a les mobilitzacions franceses de les darreres setmanes / Jean Paul Romani

Els joves no han entès la reforma”, es queixa El Khomri. Malgrat les recents modificacions governamentals, però, la veritat és que la reforma no deixa d’inspirar-se en l’ortodoxia liberal del Consell i de la Comissió europees i la seva sacrosanta política de l’oferta. En nom de la lluita contra l’atur, el projecte abarateix el treball, facilita els acomiadaments, renova indefinidament els contractes temporals i fragilitza la posició dels treballadors tot prioritzant el acords locals per empresa, encara que aquests siguin més desfavorables pel treballador que els convenis col·lectius, i encara que contradiguin la legislació laboral mateixa. Qui no accepti la modificació del seu contracte de treball pels nous acords d’empresa podrà ser acomiadat sense cap mena d’indemnització ni de recurs legal. Afirmant l’absoluta prioritat de les disposicions “necessàries al manteniment de la competitivitat de l’empresa”, Hollande no només canta les darreres absoltes a les 35 hores de Jospin, enterra també la missió fonamental de la legislació laboral francesa i per la qual fou promulgat el primer Code du Travail al 1910: garantir els drets fonamentals dels treballadors.

“Aquest text no es pot esmenar perquè canvia completament les regles de la legislació laboral. S’ha de retirar”, exigeix Philippe Martinez, secretari general de la CGT. Amb una majoria de francesos contraris a la reforma laboral (73% dels obrers i empleats, 60% de les classes mitjanes, 18% dels quadres), les darreres mobilitzacions del 31 de març han estat força més importants que les del 9, 17 i 24 del mateix mes. Un milió de manifestants a tot el país, i l’esperança de poder revifar la contestació popular després de la paralitzant desfeta contra la reforma sarkozysta de la jubilació, al 2010. Convocades per totes les centrals sindicals, a l’excepció de la reformista CFDT, les manifestacions han comptat amb el suport de l’esquerra parlamentària (EELV, PCF, Parti de Gauche) de nombroses associacions, dels sindicats universitaris i de secundària i, fins i tot, de l’ala esquerra del Partit socialista.

Signe dels temps i afirmació generacional, les mobilitzacions han estat precedides i acompanyades per una forta mobilització virtual, encara mai vista a França, i que no ha deixat de sorprendre tant al govern com a les organitzacions sindicals oposades al projecte de reforma. Federada al voltant de #loitravail i #onvautmieuxqueça, del web ‘loitravail.lol’ i de nombrosos canals de ‘youtubers’ denunciant la precarietat laboral i explicant els riscos de la reforma, aquesta oposició a les xarxes aconseguí aquest febrer, en poc més de dues setmanes, un milió de signatures per a una petició de retirada del projecte d’El Khomri, a Change.org. De fet, la primera jornada de mobilització, el 9 de març, fou aprovada per les centrals sindicals gràcies a l’èxit obtingut pel mig milió d’invitacions de Facebook adreçades per tres militants anònims de la CGT.

‘Nuit debout’

D’ençà del començament de les vagues i mobilitzacions, s’ha assistit a l’ocupació d’amfiteatres, al bloqueig d’instituts de secundària i, la darrera setmana, a l’assalt d’una comissaria parisenca en resposta a les violències policials dels darrers dies contra estudiants. Sembla confirmar-se, doncs, l’aliança entre l’estudiantat i el món del treball, la percaçada alquímia francesa des del 68, i malson de governs. A la França de totes les ansietats, de l’atur i de les desigualtats creixents, dels plans de restructuració, de l’estat d’emergència permanent i de les reformes-pel-vostre-bé, la jornada del 31 de març sembla saludar tant el retorn del sindicalisme més combatent com la primavera social de tota una nova generació de manifestants. “Els joves no s’han deixat enganyar, coneixen la precarietat més bé que ningu. Han entès perfectament la reforma, i saben que tot el que proposa aquest govern en nom de la modernitat no és res més que un retorn al segle XIX”.

París, 31 de març. Cartells del col.lectiu Convergence des luttes cridant a l'ocupació de la Plaça de la República. Xavi Espinet

Cartells del col·lectiu ‘Convergence des luttes’ cridant a l’ocupació de la Plaça de la République / Xavi Espinet

“No som només aquí per la reforma laboral, se’ns en fot el que pugui fer Valls”, em diuen uns estudiants de la parisenca Facultat de Tolbiac, a l’accueil militant de la plaça de la République, ocupada des del passat dijous. L’ocupacio fou precedida per la resposta que el col.lectiu ‘Convergence des luttes’ donà a la maleïda pregunta “Que faire?”, i que l’economista anticapitalista Frédéric Lordon resumí en la renúncia a tota patum oficialista, inclosa “la pantomima del PS de les primàries de l’esquerra”, i en la necessitat d’“alliberar el desig polític per a inventar plegats una societat justa i emancipadora”.

‘On ne rentre pas chez nous’, no tornem a casa. Encabat de la manifestació general, unes dues mil persones ocuparen la plaça, on ja s’hi trovaben els activistes del Dal (‘Droit au logement’). Montaren quatre barraques amb tendalls i palets, feren una primera assemblea, assistiren a un concert i al passi del film “Merci patron!”, de François Ruffin (diari Fakir) en homenatge a Bernard Arnault, l’home més ric de França i propietari de la multinacional del luxe LVMH. La primera ‘Nuit debout’ (nit dempeus) s’acabà a les cinc de la matinada, quan els antidisturbis desallotjaren la cinquantena d’activistes que hi restaven. L’endemà hi tornaren, i encara hi són, com a una vintena d’altres places arreu del país. Organitzant l’espai, inscrivint col·laboradors, muntant comissions, debatent.

A París ocupen un bon terç de la plaça. A la tribuna s’hi alternen bones intencions i crides voluntaristes amb proposicions interessants i testimonis punyents. Els assistents són, majoritàriament, estudiants universitaris. S’hi parla de sobirania popular, de modes de decisió, de dividends accionarials, de moneda local, de casta, d’acció directa, de desobediència civil, de transició ecològica i d’ajuda als refugiats, entre d’altres temes.

‘Nuit debout’ cerca acabar amb l’ordre neoliberal tot aplegant els fronts oberts arreu del país: dels ‘zadistes’ ocupants de Notre Dame des Landes i de tots els GPII (Grans projectes inútils imposats) a la llarguíssima lluita dels acomiadats de Continental i de Goodyear, passant pels precaris, els ‘sans-papiers’, els aturats, els remunicipalitzadors, els activistes contra el TTIP i els intel·lectuals dissidents. Els ‘indignés de République’ es reclamen d’un moviment horitzontal i proteïforme, i no deixen de reivindicar ostensiblement el llegat del 15M peninsular, adoptant-ne els gestos i les convencions.

Nuit debout, Pl. République dissabte 2 d'abril. Xavi Espinet _bona

Concentració a la Plaça de la République de París la tarda del 2 d’abril / Xavi Espinet

Malgrat les fortes simpaties que sembla despertar en bona part de la intel·ligèntsia progressista, però, ‘Nuit debout’ manca encara de suport popular efectiu per a esdevenir un 15M francès. Té, no obstant, la valuosa virtut de suggerir uns nous modes de contestació a l’alçada de les grans esperances, sovint malmeses, del ‘peuple de gauche’. “Potser sí que estem fent alguna cosa aquí. El poder tolera les nostres lluites locals, sectorials, disperses i reivindicatives. Mala sort per a ell, avui canviem les regles del joc! Les nostres lluites esdevindran globals, unides i afirmatives. Aquesta reforma, donant al capital un marge de maniobra sense precedents per a estendre la violència neoliberal a totes les categories de treballadors, ens ha permès de redescobrir el que aquests tenen en comú; la condició salarial. Donem gràcies a aquesta reforma per haver-nos tornat dues coses que feia massa temps que havíem oblidades: el sentit del comú i de l’afirmació. Donem gràcies a El Khomry, a Hollande, a Valls per haver-nos obert els ulls i mostrat que ja no hi ha res a negociar ni a reivindicar. Deixem que un cert sindicalisme submís continuï arrossegant-se com de costum. Nosaltres fem el nostre camí, el camí del desig politic que crea i que afirma”, Frédéric Lordon, a République, el passat dijous.

Noves mobilitzacions contra la reforma laboral el 17 i el 21 de Germinal.

2 comentaris
  • Sergi EMILIANO I GRIELL 11 d'abril de 2016 - 10:46

    El David Pujadas va treballar a la privada TF1, però des de fa una colla d’anys treballa a la pública. L’escena del Pujadas i el totxo del Codi de Treball va tenir lloc durant el telenotícies vespre de la pública France 2.

  • XavierEspinet 11 d'abril de 2016 - 11:53

    Tens tota la raó, Sergi. No sé per què encara l’he posat a TF1. ‘Acte manqué’? Gràcies i mil disculpes als lectors.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris. Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet

Xavi Espinet

Cerca al blog