Irlanda, un altre cop al règim de l’austeritat

AppleMark

El primer ministre irlandès, Enda Kenny (Fine Gael), va ser reelegit el 6 de maig, després de deu setmanes de bloqueig de les negociacions per formar govern / Wikimedia Commons – AppleMark

Les eleccions irlandeses del 26 de febrer passat van representar un altre cop a les polítiques de la Troika i la Comissió Europea, comparables als resultats electorals a Grècia, Portugal o Espanya. Irlanda, amb Grècia i Portugal, va ser un dels països que més va patir la crisi del 2008, així que podem començar a dibuixar uns certs paral·lelismes.

El tigre cèltic del tombant de segle era el model de petit país que havia après les lliçons de la globalització aprofitant-la. Irlanda rebia en aquell moment, per primera vegada en la seva història contemporània, fluxos migratoris, i els simpàtics irlandesos començaven a tenir problemes de racisme a casa seva, ells que havien obert pubs a tot el planeta i són l’arquetip del poble de diàspora. El tigre irlandès es va tornar de paper quan el govern va assegurar tot el deute privat dels seus bancs. Aleshores, Irlanda va haver de demanar un pla de salvació a la Troika. Aquest pla comportaria importants retallades socials, congelació de sous i tota una sèrie de reformes de l’aparell estatal.

El país s’havia obert paulatinament als anys 90, però el govern de Fianna Fail de pre-crisi [partit inserit a la família liberal europea i molt proper al món financer] va acabar d’obrir la porta a la internacionalització total de l’economia i la transformació d’Irlanda en un paradís fiscal. Es va convertir en base d’operacions d’importants multinacionals americanes de noves tecnologies. Un dels factors que va afavorir aquest “boom” va ser la reducció de l’impost de societats del 50% al 12,5%, per exemple.

Aquest ‘boom’ econòmic va generar una bombolla immobiliària (al voltant de Dublín, en gran mesura) que va rebentar igual que el que es va viure a Espanya. Una diferència fonamental entre Irlanda i la resta de països europeus de pre-crisi és que la tradició de col·laboració i diàleg social va fer que durant el període de creixement hi hagués un augment important dels salaris. Aquest fenòmen va coincidir amb l’arribada de treballadors immigrants que ocuparen els llocs de treball menys ben pagats. Aquest procès ha tingut efectes curiosos durant la crisi, com per exemple la manca de resposta sindical durant els moments més durs.

Cap resposta social?

Al 2008, Fianna Fail (FF) és al govern, però va perdent credibilitat i la percepció a Irlanda és que la gestió de la crisi és terrible. El govern cau al gener de 2011, més per la desintegració de la base de FF i les crisis internes que per les mobilitzacions al carrer. De fet, el Partit Verd, que governava amb els liberals, els retira el suport i deixa caure el govern. Un cop el govern irlandès es veu “obligat” a salvar el deute privat i a demanar un préstec a la troika, cap a finals del 2010, és un cadàver polític i es planteja el canvi de línia. Prèviament, es va viure una onada de tancament d’empreses i les estadístiques tornaren a mostrar que Irlanda ja no rebia gent, sinó que n’exportava. Però l’illa continuava relativament tranquila, sobretot si recordem que en aquells moments cau el govern d’Islàndia per la lluita al carrer.

Fine Gael 2011 campaign William Murphy

Cartells electorals del Fine Gael en els comicis de 2011 / William Murphy – Fine Gael Campaign

Les eleccions del 2011 van ser la expressió del rebuig a les polítiques d’austeritat. El resultat en diputats va ser: Fine Gael, 76;  Partit Laborista, 37; Fianna Fáil, 19; Sinn Féin, 14; Extrema Esquerra, 5; Independents, 14. El vot de càstig al partit que va gestionar el paquet de salvació va ser fort, i per primera vegada en la història de la república, el Partit Laborista es convertia en la segona força política [amb un 20% dels vots]. El guanyador fou Fine Gael (FG), històricament el paternalista partit dels camperols i de l’Església catòlica. Cal destacar que l’extrema esquerra entrava al Parlament amb força.

El govern que és va formar recordava els de gran coalició a la resta d’Europa. FG i el Partit Laborista arriben a un acord per gestionar la crisi amb un toc social i, fins i tot, acaben pretenent que Irlanda ha tornat el préstec a la Troika. Era l’alumne model del moment (després ho serà Portugal una estona). Durant aquests anys, un dels elements que mostraven que la societat irlandesa estava canviant va ser el referèndum sobre el casament homosexual que es va fer l’any passat. Contra el partit del govern i l’Església, més d’un 60% de la població va votar a favor de canviar la Constitució. L’Irlanda del 2016 ja no era la mateixa que la del 1916.

Però totes les contradiccions d’anys de crisi i de mentides és van expressar de la manera més inesperada. El govern va proposar, com a mesura de racionalització de l’estat, fusionar les 26 empreses públiques d’aigua de cada comptat i crear-ne una nacional. Una empresa mancomunada, en termes legals.

right2water

Manifestació d’unes 80.000 persones a Dublín, l’octubre de 2014, en protesta per la privatització del servei de l’aigua / Right2Water

Right2water, lluita social multitudinària

A principis del 2014, un grup de sindicats, descontents amb la manca de resposta als atacs del govern, creen una plataforma per oposar-se al que ells consideren l’avantguarda de la privatització. Hi conviden organitzacions socials i alguns partits que, inicialment, no hi creuen massa. Cap a finals de l’estiu, fan una petició i creen formalment la plataforma Right2water (inspirada en la campanya europea pel dret humà a l’aigua) i en dues setmanes recullen més de 50.000 signatures. Animats per aquest notable resposta popular, organitzen una campanya a tot Irlanda per explicar els perills de la creació d’Irish Water.

L’octubre de 2014, fan una primera mobilització amb uns 80.000 persones a Dublín, la manifestació més gran des de l’inici de la crisi. El desembre d’aquell any, aconsegueixen fer sortir 250.000 persones en manifestacions descentralitzades a totes les capitats de comptat, i el 21 de març de 2015, organitzen una de les manifestacions més grans de la història del país, amb més de 125.000 persones.

Al mateix moment, es comença a saber que la nova empresa tindrà un contracte milionari amb un amic del president per posar els comptadors d’aigua, que l’empresa es gasta una quantitat enorme en publicitat per convèncer la població i molt poc per millorar la xarxa de subministrament, la qual no ha rebut noves inversions i té un nivell de fuites del 40%. La crítica pública al govern es fa patent.

Al moviment comença una campanya de desobediència civil on milers d’irlandesos rebutgen pagar les noves factures d’aigua. Aquest tema és clau, perquè la facturació de l’aigua no es fa segons el consum, sinó segons la renda. Irlanda té un sistema de facturació únic a Europa, on l’aigua és “gratis”, perque no hi ha factura (ni comptador) i es paga a la contribució de renda.

Durant aquest moviment, es produeixen alguns atacs físics als operaris que posaven els nous comptadors a les cases; agressions menors que els mitjans de comunicació no dubten en tergiversar per criminalitzar les protestes. Cap al final de la lluita, una dotzena de persones han anat a la presó per impagament, alguns electes locals inclosos. Aquesta és la gran lluita contra l’austeritat del país. El 15-M irlandès. La gota de més. Però el govern no afluixa i continua la seva política. En aquest moment, la campanya es converteix en Right2change i constitueix una plataforma política per a les eleccions de 2016.

És curiosa la manca de seguiment mediàtic, fora del mon anglosaxò, de tot aquest moviment, que durant les manifestacions aplegarà els activistes de Detroit que lluiten contra les retallades o els grecs que han fet un referendum contra la privatització.

Les eleccions del 26 de febrer de 2016

Durant un cert temps, hi ha moviments perquè tots el partits que donen suport a la lluita (l’extrema esquerra, Sinn Fein, una escisió del partit laborista, molts independents…) es puguin presentar junts. El sistema electoral irlandès és un sistema de vot transferible, on les personalitats locals tenen molt de pes i això permet poder fer grans càrtels electorals.

Però l’esquerra no està prou madura per a l’unitat i les velles divisions guanyen. Un parell d’anys abans, l’esquerra de l’esquerra havia perdut el seu grup parlamentari a causa d’una escisió. Ara, tots els components de l’antiga llista unitària és presenten per separat i sense voler cedir l’hegemonia al Sinn Fein. Els socialistes radicals tampoc volen difuminar la seva identitat desprès d’una escisió. Els organitzadors de la mobilitzacó decideixen fer demandes concretes a tots els candidats, sobre l’aigua, l’austeritat, etc., intentant crear així les bases per a un futur govern de canvi.

El resultat que donen les eleccions és la ingovernabilitat. El sistema de partits irlandès salta pels aires. Dos partits que van nèixer d’una escisió, arran de la partició de l’illa als anys 20 i sobre la qüestió de la República, estan abocats a pactar. Això, per a l’imaginari irlandés, és pitjor que una coalició PP-PSOE. Fine Gael obté un 25% del vot, gairebé el mateix que Fianna Fáil, que es recupera respecte a les últimes eleccions. Pot semblar que l’establishment rep un 50% de vots, però aquests partits feien un 85% abans. A l’Irlanda de l’austeritat, el bipartidisme també està ferit de mort.

El Partit Laborista no arriba al 7% i obté els mateixos diputats que l’extrema esquerra, 7. La seva petita escisió rep un 3% dels vots i 3 diputats. El Partit Verd torna al Dàil (Parlament irlandès). Irlanda es converteix en un altre país on la socialdemocràcia camina cap a la irrellevància política. Sinn Fein arriba gairebé al 15% i tots els independents sumen també una mica més del 15%. Pràcticament la meitat d’aquests independents han fet la seva campanya contra les taxes de l’aigua.

JAMES-CONNOLLY-Detail-1

James Connolly, lider nacionalista de l’alçament irlandès del 1916, afusellat per l’exèrcit britànic / Jim Fiztpatrick

La solució final, gairebé tres mesos desprès de les eleccions, és un govern en minoria, amb suport del principal partit de l’oposició. Aquest pacte es va tancar fa uns dies i va permetre la reelecció, divendres 6 de maig, del primer ministre Enda Kenny (Fine Gael). Els propers mesos veurem si això esdevé una gran coalició de 93 diputats o bé tenim eleccions anticipades, en cas que no es pugui avançar cap solució sostenible. De fet, és la primera vegada que un govern irlandés no arriba a un terç del escons. Cal dir que per obtenir el suport necessari, Enda Kenny, l’introductor de les tarifes a l’aigua, ha hagut de prometre la revisió de la legislació sobre Irish Water.

Desprès de les eleccions del 26 de febrer, hem viscut la celebració del centenari de la declaració de la República irlandesa, un espectacle trist on liberals i conservadors tacaven la memòria dels qui van morir per la independència. Dies desprès, el 6 d’abril, els dos partits dividits per la guerra civil de 1922-23 tornàven a votar, amb el mateix resultat. I el 25 abril es va celebrar el veritable centenari de l’aixecament de 1916, un altre recordatori de les bones tradicions de lluita a Irlanda, recordatori que els hauria de servir en els propers mesos.

 

2 comentaris
  • Que soy compañero, coño 19 de maig de 2016 - 10:08

    Gràcies, és cert que arriba ben poca cosa aquí.

  • Pablo Sanchez Centellas 21 de juny de 2016 - 16:00

    De res… aquest és una mica l’intent del bloc.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris.

Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet Xavi Espinet

Cerca al blog