Àustria, una victoria pírrica que obre nous dubtes

2014_Alexander_Van_der_Bellen_(14083979477)

Alexander Van der Bellen, nou president austríac, guanyador contra pronòstic de la segona volta de les eleccions / Commons Wikimedia

Abans d’ahir, diumenge 22 de maig, Àustria va tornar viure un altre episodi de la descomposició del mapa polític europeu com l’hem tingut fins ara. El resultat de la primera volta de les eleccions presidencials en aquell país centreuropeu, el 24 d’abril, ja va ser un altre d’aquells terrabastalls polítics que comencen a ser curiosament regulars. El candidat del partit ultradretà FPÖ, Nobert Hofer, va guanyar amb un 36,45% del vots. Va superar fins i tot el millor resultat del líder històric del partit, Jörg Haider. És la primera vegada, des de la Segona Guerra Mundial, que cap dels dos partits principals del país no estan representats a la segona volta. L’abstenció, del 35%, també va ser històrica.

Però abans d’ahir les coses van canviar: el candidat del Partit Verd, Alexander Van der Bellen, que va obtenir el 20% dels vots a la primera volta, va guanyar la segona per un marge de només 30.000 vots. Diumenge a la nit, els vots favorables a Van der Bellen eren 1.794.000 contra els vots de Hofer, que pujaven a 1.938.000. Però faltava recomptar els vots per correu, prop de 850.000 vots (dels quals, 40.000 provinents de l’exterior, que han estat la clau del capgirament del resultat).

Europa estava encogida, mirant cap un altre costat, esperant que el miracle es produís, i s’ha produït. Contra tot pronòstic, el líder ultradretà no ha guanyat finalment, tot i que cap sondeig, ni tan sols els de diumenge a peu d’urna, el van donar mai com a perdedor.

L’any 2000, quan l’FPÖ va donar suport al govern de la dreta, vàrem viure una onada d’indignació i rebuig a tota Europa contra l’acord. Resolucions del Parlament Europeu, declaracions de la Comissió i molta pressió per tal que l’ÖVP no ho fes. Durant anys, es va fer un buit a la dreta austríaca. Aquest escenari era impensable amb l’elecció de Hofer. L’FPÖ, que sembla un partit dretà, és, al costat de Viktor Orban a Hongria o Robert Fico a Eslovàquia (socialista), una alternativa acceptable, i haver-ho d’acceptar feia molta por, sobretot a Brusel·les.

Què ha passat?

Martin Schulz, líder del socialistes europeus, desprès de la dimissió de Walter Faymann, el president del govern i dirigent del SPÖ, va començar a fer crides a no votar l’FPÖ. Un cop que el candidat del partit socialdemòcrata Rudolf Hundstorfer, antic dirigent del sindicat dels serveis públics i desprès de la Confederació Austríaca de Aindicats, hagi estat totalment batut, mai abans. La direcció de l’esquerra austríaca va mostrar les seves diferències durant el lapse entre les dues eleccions, però de mica en mica la pressió social i l’esquerra organitzada van aconseguir construir un relat fort contra l’FPÖ.

El resultat per a l’esquerra a la primera volta va ser desastrós. El candidat verd li va pispar una part del seu electorat i un altra part la va guanyar Hofer. A la primera volta no va funcionar la divisió camp-ciutat típica del país. Aleshores, dels 1.474 col·legis electorals a la ciutat de Viena (la roja, li deien), el Partit Socialdemòcrata només va ser la primera força electoral en tres. A la ciutat on sempre han governat ells!

A la segona volta, amb el perill a la porta, la ciutat i la classe treballadora han demostrat que allò que diuen alguns que les classes socials no existeixen és fals. De fet la participació ha augmentat quasi un 5% i amb una tendència clara a algunes zones urbanes. Amb un resultat tan ajustat, es pot dir que Ven der Bellen ha guanyat gràcies a les grans ciutats i les mobilitzacions contra l’extrema dreta. Ha passat d’uns 900.000 vots a l’abril a 2.254.484 ahir i un 50,3% del total. La prova que no hi ha hagut bloqueig polític dels altres partits a l’FPÖ és que Hofer passa de 1.499.971 vots a 2.223.458 (un increment de 750.000 persones), fagocitant així l’electorat del conservadors.

mapa 24 abrilDe fet el mapa electoral a l’abril era blau amb un pocs districtes en verd a Viena, i en canvi, el mapa d’aquest diumenge és un mar blau amb Viena, Salzburg, Linz, Graz i el Tirol en verd marcant la divisió urbà-rural o dreta-esquerra.

A l’anterior article dèiem que Àustria vivia hores de radicalització i aquesta s’ha expressat amb un resultat electoral tan peculiar. Ara és l’hora pels partits polítics al govern, en gran coalició, d’escollir el camí: o amb els refugiats o contra, o contra les retallades o a favor… Aquestes eleccions deixen clar que el centre s’esfuma, els intents del nou president de ser el “president de tots els austríacs” es combina amb el reconeixement públic de la fractura del país.

L’experiència recent de l’extrema dreta europea és que un cop arriben a un cert nivell de suport electoral, és molt difícil fer-los enrere, i sovint acaben guanyant l’espai sociològic de l’esquerra, tot fent oscil·lar la vida política cap a la dreta. Aquest model ha permès l’FPÖ arribar a les portes del govern. Caldrà veure quina és la contra-estratègia per que no guanyin les properes eleccions del 2018.

Fos quin fos el resultat, la crisi dels partits “tradicionals” redibuixarà del tot el paisatge polític austríac, aquest resultat electoral tanca el primer acte d’aquest terratremol polític que no és sinó el preludi del que podríem acabar vient a França en 12 mesos. To be continued.

4 comentaris
  • tequila_9 24 de maig de 2016 - 10:02

    Hola, bon dia!

    Des de la meva ignorància sobre el tema, em pregunto el per què de l’augment de l’extrema dreta a Europa. En quant a Àustria, la raó seria una por visceral a una potencial invasió islàmica? Al cap i a la fi, ells van ser conquerits per l’imperi otomà…Però… i per què augmenta l’extrema dreta a Dinamarca, Finlàndia o Suècia? Por a què… tenen? Agraïria molt si algú em pogués informar 🙂

    • Bayfor 24 de maig de 2016 - 18:41

      L’augment de l’extrema dreta a alguns països europeus té unes connotacions variades, però una de les més comunes en els països que van assolir un determinat nivell de benestar és la por davant d’un present de pèrdua paulatina d’aquest benestar i d’un futur en que cada cop es preveu pitjor. Davant d’aquestes situacions, una reacció molt freqüent dels humans és recórrer al tancament de files, i a la vegada pensar en salvar-se cadascú com pugui. Afortunadament, també s’estan desenvolupant altres alternatives de caire més solidari i pensant en la creació de bens comuns. És

    • Burnside 25 de maig de 2016 - 12:10

      No tinc cap dret especial a contestar aquesta pregunta, només puc aportar conjectures. El que se m’acut és que quan la política “mainstream” falla, la ciutadania, tot i que per norma és molt conservadora i covarda, se’n va cap als extrems, cap als que fan promeses histriòniques, als que diuen que et poden treure de la teva situació, que es preocupen per tu. Un partit que potser t’abaixa la pressió fiscal, que millora alguns drets laborals, que afavoreix l’ocupació, que reverdeix l’orgull nacional… potser després d’això podem arribar a donar suport (o almenys a fer veure que no veiem) a una opressió de minories que s’ho mereixen, una tendència dictatorial, una retòrica violenta… fins que et peta una guerra als nassos i passes a ser còmplice d’un genocidi.

      Si el cas d’Alemanya fa gairebé 100 anys serveix d’indicació, tot plegat sol ser una acumulació de circumstàncies més complicades que no pas només xenofòbia, o només antisemitisme, o només misèria, o només desencantament. Però tot contribueix. A Escandinàvia, per cert, tinc entès que hi ha unes proporcions força altes de població musulmana, així que també hi pot haver aquesta por de la “invasió”.

      De totes maneres, també valdria a dir que als partits polítics hegemònics ja els va bé poder utilitzar l’amenaça d’una “extrema” dreta que els fa semblar bons a ells.

  • Pablo Sanchez Centellas 21 de juny de 2016 - 15:58

    És un tema complicat i que pot variar. Depèn del passat colonial del país, de la seva història. A veure si m’hi poso. En tot cas, gràcies pels comentaris.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris. Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet

Xavi Espinet

Cerca al blog