#Brexit: la Unió Europea contra les cordes

Juncker_European Conservatives and Reformists Group

El president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker / European Conservatives and Reformists Group

Analitzar els resultats del referèndum britànic el mateix dia del seu resultat és força difícil, però, per sort, encara no tenim la influència de milers de comentaristes, així que potser sortirà alguna cosa digna.

Cal dir que aquest referèndum va ser una aposta del líder del Partit Conservador britànic, David Cameron, per acabar amb l’amenaça creixent de l’UKIP (United Kingdom Independence Party), que va guanyar les eleccions europees de maig del 2014 amb gairebé 4 milions i mig de vots, una clara “opa” hostil als conservadors, que en aquelles eleccions van quedar darrera dels laboristes, amb només 3,8 milions de vots. Una aposta que, tot cal dir-ho, no li ha sortit gaire bé a David Cameron.

L’any següent, a les eleccions legislatives britàniques, el mateix Cameron va aconseguir 11 milions de vots prometent, entre d’altres coses, el referèndum que vam viure ahir. De fet, amb perspectiva, podem dir que el votant de l’UKIP va fer un vot tàctic en aquell moment. És important assenyalar que nous partits emergents com l’UKIP o partits que aconsegueixen aparèixer a l’escena política ho fan quan el sistema de vot majoritari no està en funcionament, com és el cas de les eleccions regionals, europees o bé als referèndums. Un exemple més que la gent té criteris interessants a l’hora de votar a les diferents eleccions.

Aquest referèndum és el tercer del Regne Unit. El primer, al 1975, va ratificar l’entrada del país a la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El segon va rebutjar modificar la llei electoral, al 2011, i aquest ha demanat la sortida de la Unió Europea. L’any 1975, un 67% dels electors van votar quedar-s’hi (uns 17 milions) i un 33% (uns 8 milions), va decantar-se per sortir-ne. La participació aleshores va ser del 65%. Quina és l’explicació del canvi d’opinió dels ciutadans britànics en 40 anys?

La campanya

Aquesta promesa electoral de Cameron va ser precedida per una negociació amb la Comissió Europea i el Consell Europeu, on el Regne Unit volia renegociar la seva pertinença a la Unió en millors condicions. Tement obrir la capsa de pandora, tant la Comissió com el Consell van negar-se a fer modificacions considerables, forçant així Cameron, aquest febrer, a organitzar el referèndum per al 23 de juny. Per a la Unió, una renegociació hauria significat tornar a obrir tots els grans pactes existents (refugiats, política agrària, etc.), en una situació de crisi de legitimitat molt forta.

Papereta

Papereta que han utilitzat els britànics per votar en el referèndum del 23 de juny

El resultat és, sens cap mena de dubte, la prova efectiva que la crisi de legitimitat de la Unió Europea és total. Hi ha molta gent a l’esquerra continental que pensa que el #Brexit és només una deriva xenòfoba britànica, encara pitjor, anglesa. Però la realitat és que aquest resultat se suma al “no” dels referèndums francès i holandès del 2005 sobre la Constitució europea, o també al dels irlandesos i danesos. Aquesta Unió Europea se sustenta, d’una banda, amb un nombre de vots a les eleccions al Parlament que no supera el 50% de l’electorat i, de l’altra, amb ratificacions parlamentàries, no refrendàries. Una legitimitat massa feble per prendre’s la UE seriosament.

De fet, el Partit conservador britànic és va escindir políticament a l’inici de la campanya, en jugar les dues cartes i intentar capitalitzar el debat del referèndum. Tècnicament, els conservadors no tenien cap posició oficial. Només els unionistes de l’Ulster , l’UKIP i una coalició d’extrema esquerra a Irlanda del Nord (People Before Profit) s’han posicionat per la sortida (dels partits amb representació política). Curiosament, el Sinn Féin s’ha posicionat a favor de continuar a la Unió Europea (i com a reacció al resultat, demanen ara un referèndum a l’Ulster).

El líder conservador que ha fet de portaveu per sortir de la UE ha estat l’exalcalde londinenc Boris Johnson. El seu besavi va ser un dels darrers ministres de l’últim visir turc, o sigui que ningú pot dubtar de les seves credencials dins l’establishment. L’exalcalde de Londres representa bé aquesta ala del partit conservador més o menys allunyada del sector purament econòmic i que vol encarnar els interessos de l’Anglaterra “del mig”, ben representada pels ‘hobbits’ de Tolkien.

El moment més dur de la campanya va ser l’assassinat de la diputada laborista pro “remain”, Jo Cox, diputada per Batley and Spen, al bell mig del Yorkshire, set dies abans del vot. El resultat de la seva circumscripció és bastant curiós. Kirklees és la circumscripció on es troba Batley and Spen: el #Brexit hi obté el 54,7%, com a la resta, poc més o menys, de circumscripcions veïnes. Es pot dir que l’assassinat, doncs, no ha tingut cap efecte clar a favor del #remain.

Els resultats

El #Brexit ha obtingut 17.410.000 vots, contra els 16.140.000 del #remain (un resultat una mica inferior al del 1975). Els sondejos anunciaven la victòria del #Brexit fins a la darrera setmana, a partir d’aquí semblava que el #remain a la UE guanyaria pels pèls.

cameron_BrettJordan

David Cameron ha anunciat la seva dimissió en el termini de tres mesos / Brett Jordan

La primera conseqüència del referendum d’ahir és, sens dubte, la dimissió de David Cameron anunciada per d’aquí a tres mesos (tot i que en tres mesos pot passat de tot). Encara que els 84 diputats pro-Brexit no el forcessin a dimitir, Cameron sap que és ara el líder d’un partit esberlat pel mig, i amb un electorat igualment dividit. De fet, la situació del Partit conservador és més complicada que la del Partit laborista. El nou líder laborista, Jeremy Corbyn, que va votar contra la CEE al 1975, ha fet una campanya pel #remain més aviat discreta, deixant en primera línia la dreta del seu partit. La prudent posició de Corbyn (tant nefast és Cameron com la UE neoliberal, però no maltractem Europa amb un “no” britànic), esdevé ara infinitament més còmoda que l’adoptada per Cameron.

Els resultats del referèndum no només contenen un clivatge camp-ciutat bastant obvi, sinó que reflecteixen també la gran divisió nacional del Regne Unit: tota Escòcia, en bloc, ha votat pel #remain. El referèndum escocès torna a ser d’actualitat. D’altra banda, als bastions laboristes de Londres o de ciutats com Newcastle, Manchester, Liverpool, Leeds, York, Norwich o Leicester també ha guanyat el #remain. Així com a totes les circumscripcions londinenques, amb percentatges bastant elevats, superiors al 60%. A les ciutats universitàries com Oxford i Cambridge fins i tot s’arriba al 70%.

D’altra banda, a bastions conservadors com la perifèria “burgesa” (en privat en diríem “pija”), com St. Albans o Tunbridge Wells, guanya el #remain amb 62% i 54%, respectivament. Però si viatgem uns pocs kilòmetres al sud, a Eastbourne, ciutat ‘tory’ que viu del turisme interior, molt anglesa, però fora de la influència de Londres, trobem un #Brexit al 57%. A Stevenage, al nord de la capital, trobem percentatges semblants. La sociologia de la circumscripció és important per fer una primera anàlisi. Al costat d’Eastbourne trobem Brighton, ciutat amb la única diputada verda; el #remain hi guanya amb el 68% dels vots, ja que és un lloc universitari, lliberal i europeista. De nou, els bastions “esquerrans” pro-europeus.

Aquesta tendència canvia quan miren circumscripcions obreres com Barking & Daghenam, a la perifèria industrial de Londres, històricament d’esquerres, tot i que el BNP hi va obtenir un conseller fa uns anys. A aquesta circumscripció laborista, el #Brexit aconsegueix el 62% dels vots. A d’altres circumscripcions d’esquerres, amb una forta tradició obrera i sindical, com ara Wakefield, Gateshead o Durham, s’arriba a més del 55%.

Sembla que a Anglaterra, avui, tenim quatre partits sociològics. Dos a la dreta: un europeista vinculat al sectors de l’economia i urbà (la direcció del Partit conservador i el liberal-demòcrata), i l’altre més nacionalista, rural i bastant identitari (l’altra part dels conservadors i l’UKIP). I dos a l’esquerra: la dreta laborista, feta de classes mitjanes urbanes, i un quart partit que no acaba de néixer electoralment però hi és: clarament obrer, amb tocs identitaris, i que acusa la UE de les retallades i de la desindustrialització. Aquest vot, si l’esquerra laborista no s’hi dedica, pot decantar-se fàcilment cap a la dreta o cap a la dreta populista, com passa arreu d’Europa.

I ara, què?

El més destacat del resultat del #Brexit és que deixa l’elit europea bastant tocada. Ara no cal plorar dient que és un dia trist i totes aquestes frases fetes tant comunes de l’esquerra complaent que només veu pedres al camí. Ara és el moment de baixar a l’arena europea per a combatre els poders que ens imposen les seves polítiques neoliberals des de fa dècades.

Aquesta no és només la victòria de l’UKIP; és un rebuig a la política de les mateixes elits que prohibeixen manifestacions a França i que provoquen vagues generals a Bèlgica (i tot això a passat en 48 hores). Cal fer entendre als qui encara no ho han entès que la UE no és Europa, i que Europa serà democràtica i social, o no serà. Ara és el moment de recuperar aquell eslògan de fa uns anys i de posar-lo en pràctica, també a Europa: “¡Que se vayan todos!”

2 comentaris
  • Maria L. Sciascia 25 de juny de 2016 - 13:41

    Hi ha un tema , que alguns comentaristes consideren bàsic: El tema generacional.Sembla que el 75% dels joves anglesos han votat remain. I han quedat frustrats.
    A l’estat espanyol , des del meu punt de vista, el tema del recanvi generacional es importantíssim en la batalla de les eleccions.Son els joves els que es juguen el seu futur. Per tant crec que cal apoiar-los críticament. (Sobretot, i crec que ja han corregit, han de rebutjar l’adanisme.)

  • Pablo Sanchez Centellas 9 de juliol de 2016 - 12:23

    Si però també ha sigut el grup amb menys participació. O sigui que els joves que voten, classes mitjes amb possibilitats de viatjar i aprendre idiomes, són molt pro Unió Europea… als joves amb menys futur i perspectiva: no voten [res de res]. Estic d’acord amb la segona idea però cal oferir futur i mecanismes de construcció

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris. Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet

Xavi Espinet

Cerca al blog