Aniversaris a oblidar, i oblidats!

  • Pablo Sánchez Centellas / @pa_Sanchez_1978
  • divendres, 10 febrer 2017
  • Comenta
  • General
maastricht-dirigents

Foto de família dels dirigents dels països de la UE l’any 1992, quan es va signar el Tractat de Maastricht / COMISSIÓ EUROPEA

Ahir, 9 de febrer, va fer 55 anys de l’obertura de les primeres negociacions entre l’Estat espanyol i les Comunitats Econòmiques Europees. Com és lògic, o no tant, pràcticament ningú no es farà ressò d’aquesta data. Encara menys els europeistes beats de tota mena, incòmodes amb el fet que els inicis del procés d’integració a “Europa” es fessin sota auspicis franquistes, i sense cap gran objectiu, doncs, d’instaurar la democràcia.

Tothom ha pogut veure que no s’han fet grans homenatges al 25è aniversari, del passat 7 de febrer, del Tractat de Maastricht. Potser algun editorialista o professor de temes europeu en va voler dir alguna cosa, no gaire positiva, però poquet, molt més que l’any passat pel 30è aniversari de l’entrada de l’Estat espanyol a la CEE. En resum, ara mateix Europa només és moda si et deixen parlar a la sala plenària.

Fa 55 anys, l’objectiu immediat del règim era fer front a la tarifa exterior única que la CEE començava a aplicar i facilitar l’accés als mercats europeus a l’inici dels plans de desenvolupament que el català López Rodó plantejaria. Fa 25 anys, el Tractat de Maastricht fou l’instrument per impedir qualsevol possible, i poc probable, versió socialdemòcrata de la construcció europea. El 1992 fou també l’any de la consolidació de l’Espanya democràtica i de la seva “normalització” dins el club occidental.

1962: el primer any ‘europeu’ de l’Espanya franquista

Certament, el franquisme tecnòcrata tenia la voluntat d’obrir el règim i d’aïllar els elements falangistes i militars al si del Govern. No cal, però, concedir cap mena d’aspiració democràtica a aquests sectors tecnòcrates, plenament compromesos amb la dictadura, i temorosos que Espanya caigués al costat del bloc soviètic. Si el 1953 el règim obtenia una legitimitat geopolítica gràcies als acords amb els EUA, el 1962 seria el primer any ‘europeu’ de l’Espanya franquista.

I no solament per l’inici formal de l’esmentat procés de negociacions —desesperadament lentes, per a alguns—, sinó també perquè el 1962 és l’any de la participació massiva (pels estàndards de l’època) de representants europeistes i tècnicament antifranquistes en el IV Congrés del Moviment Europeu a Munic, del 5 al 8 de juny.

abc-munich

Portada del diari ‘Abc’ del juny de 1962, on es qualifica de “contubernio” la reunió a Munic del 4t Congrés del Moviment Europeu / ARXIU

Aquesta efemèride muniquesa potser serà més celebrada que l’altra… Se’n diu memòria selectiva: la construcció europea com a procés lineal, semièpic i maniqueu, amb protagonistes oportunament idealitzats per servir els interessos del moment. I sí, un sector de l’anomenada esquerra radical també es reflecteix al mirall selectiu i reductor de les elits per acabar cometent tota mena de lectures errònies sobre la construcció europea. Interpretacions ben seves, però tan o més caricaturals, tan o més mancades de matisos que les dels altres.

Recordem que el diari ‘Arriba’ va qualificar el congrés de Munic com “el contubernio de Múnich” i la majoria dels seus participants van ser arrestats, exiliats o van caure en desgràcia dins del règim. La participació va incloure monàrquics, conservadors, democratacristians, socialistes, republicans i nacionalistes catalans i bascos. Només els comunistes i l’extrema esquerra no participarien dins de l’àmbit del moviment federalista europeu. Cal aclarir que el “contubernio” no va ser cap reunió d’esquerrans. Hi tenim Gil-Robles, Satrústegui o Dionisio Ridruejo… però també Tierno Galván. Aquella reunió ens servirà per tornar a recordar l’esperit de la Transició i que fins i tot Luis María Anson va donar-hi suport.

Aquell 1962 també va veure una vaga de vagues, sobretot a Astúries. De fet, a causa de la repressió franquista del moviment obrer i de les elits benpensants, el sector més falangista i autoritari del règim va permetre a l’esquerra de la socialdemocràcia accentuar les seves pressions perquè no comencés el procés de negociació amb Espanya. Recordem que Alemanya, Itàlia i França estaven governades per la dreta democratacristiana o ‘gaullista’. També és un bon recordatori del paper subaltern que han tingut les classes populars durant tots aquests anys, cosa que explica que ens trobem en aquest carreró sense sortida a escala europea.

El procés d’aproximació de l’Estat espanyol va estar marcat pels interessos de les grans potències econòmiques, del motor francoalemany, i de l’aplicació de la versió mediterrània de l”ostpolitik’. O sigui, la lluita contra la possible expansió del comunisme soviètic als països del bloc capitalista occidental.

Per Adenauer o Segni, negociar amb l’Espanya franquista era reforçar els elements amics, com el català membre de l’Opus Dei López Rodó, front de la vella guàrdia. Tot i que la posició oficial del consell d’Europa, del 1961, era que només els països democràtics podien formar part de la CEE, va ser gràcies a l’oposició de l’SPD, del PSB, del PCF i del PCI (socialistes alemanys, belgues i comunistes francesos i italians, amb el suport de liberals demòcrates) als diferents parlaments que el procés no es va obrir. Cal recordar que molts parlamentaris havien passat pels camps nazis i alguns havien lluitat a les Brigades Internacionals. El 1962 era encara tabú parlar d’això a l’esquerra. Per la dreta europea, la qüestió era ben diferent, però.

1992: inici del procés de concentració econòmica i de desintegració política

Europa sortia de la ressaca de la caiguda del ‘comunisme’, i el Tractat de Maastricht, tot i tenir detractors arreu —a Dinamarca van fer falta dos referèndums— i fins i tot a casa nostra —encara que pràcticament tots extraparlamentaris—, era l’exemple que la democràcia i l’economia lliure de mercat, l’eufemisme per capitalisme a Europa, havia triomfat.

signatura-ingres-cee-felipe

Felipe González signa el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea al Palau Reial de Madrid, el 12 de juny de 1985 / MINISTERI D’AFERS EXTERIORS

Només sis anys havien passat des de l’entrada formal de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees, tot un èxit per a Felipe González, que havia dut el país a la modernitat. I les promeses de modernitat, de democràcia i de millora econòmica van continuar, però Maastricht va iniciar el procés de concentració econòmica i de desintegració política. El 92-93, la crisi econòmica es va superar i aleshores vam viure un procés doble: la victòria de les polítiques de dretes amb independència del color del govern i l’inici del gran ‘boom’ econòmic que va generar la crisi del 2008.

25 anys després d’aquest procés, que va crear la Unió Europea, l’esquerra autodeclarada europeista continua buscant el discurs sobre el seu paper dins del marc europeu, sense poder trencar amb els aspectes negatius, perquè els positius sempre seran més positius que tornar al segle XX i a les guerres mundials. Però aquestes comparacions tramposes fan que no sortim de generalitats sobre la necessitat de més i millor Europa, deixant-nos sense capacitat de respondre a les necessitats de milions d’europeus que veuen com empitjoren les seves condicions de vida.

És important que recordem els aniversaris per tenir una mesura més clara dels orígens i dels interessos que s’amaguen darrere les decisions polítiques clau que marquen i han marcat la vida política. I també cal que —si existeix— s’articuli ràpidament una visió alternativa sobre el futur dels pobles d’Europa fora del marc institucional actual i, per tant, del marc econòmic imperant a Europa, a l’Estat i a Catalunya. Cal trencar aquest marc. Si no volem resignar-nos a veure passar més retallades en matèria econòmica, social i de llibertats. Si no volem continuar celebrant les fetes i les dates dels altres, dels senyors de gris i encorbats.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Des de Brussel·les. Ha estat Director de Relacions Internacionals a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris.

Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet Xavi Espinet

Cerca al blog