Cinc qüestions sobre les darreres eleccions als Països Baixos

wilders

Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (PVV) dels Països Baixos / ALCHETRON

Les eleccions als Països Baixos (utilitzarem d’ara endavant la versió curta, Holanda, encara que només sigui una regió de tot el país) han estat les primeres a Europa després de l’elecció de Donald Trump. També són les primeres de la cadena d’eleccions que tindrem aquest 2017 i a principis del 2018 al continent i que n’hauran de marcar la pròxima dècada. Després tindrem eleccions a França, a Alemanya, possiblement a Irlanda i a Itàlia a principis del 2018 i això n’inclou altres de menys rellevants però que ajudaran a completar un puzle europeu, com les de la República Txeca, de Bulgària i d’Eslovènia.

Però les eleccions a Holanda tenen sempre un caràcter complicat pel seu sistema polític, per la llunyania del seu sistema de partits i perquè Holanda sempre té un to exòtic que la fa bastant obscura al ciutadà mitjà. Per això hem volgut donar alguns elements d’anàlisi del resultat electoral del dimecres 15 de març. Holanda vota sempre en dimecres, com el Regne Unit ho fa en dijous. La raó mostra una mica aquesta llunyania: primer, els dimecres i els dijous són els únics dies que no enllacen amb cap jornada religiosa (divendres, dissabte i diumenge), i, d’altra banda, les escoles no tenen classe els dimecres a la tarda. Són coses que a nosaltres ens poden semblar exòtiques, però per a la seva idiosincràsia són concloents.

Aquestes són les cinc qüestions que hem plantejat sobre els comicis holandesos:

Per què tant d’enrenou amb el PVV de Geert Wilders?

Durant mesos, les enquestes i la premsa han estat repetint que Geert Wilders i el seu Partit de la Llibertat (PVV, segons la sigla en neerlandès) guanyaria les eleccions. Finalment ha quedat segon, amb 20 diputats dels 150 que té el Parlament. El 2010, el seu moment d’irrupció com a partit important, va aconseguir 24 diputats i el 15,5% del vot. Més que no pas ara. Wilders ha estat marcant l’agenda política des de fa una dècada amb declaracions racistes islamòfobes i forçant la dreta liberal tradicional al Govern a adoptar algunes de les seves proposicions i els socialdemòcrates a seguir-los el joc.

El suport de Wilders, des del 2010 fins al 2012, al Govern de minoria del VVD (la dreta liberal del primer ministre Rutte) feia pensar que podria fer el ‘sorpasso’. Geert Wilders, antic cap de gabinet del comissari europeu Bolkestein, que es va fer famós per la Directiva de liberalització més ambiciosa d’Europa, en ser rebutjada per sindicats, moviments socials i tota l’esquerra, ha capitalitzat políticament la creixent animadversió cap a la política de la Unió Europea. La seva modesta millora fa palès un cop més que les companyies d’enquestes i la premsa de l”establishment’ a Europa tenen la seva pròpia agenda. El fet és que no hi ha un guanyador clar d’aquestes eleccions.

Com ha canviat el sistema polític holandès?

Holanda té un sistema parlamentari de proporcionalitat pràcticament pur (amb circumscripció única), en el qual, si un partit obté més de l’1% dels vots emesos, té assegurada la representació parlamentària. Això obliga a una política d’aliances per poder governar, però la fragmentació actual reflecteix els mateixos canvis que s’observen a la resta d’Europa. Fa 10 anys, els quatre primers partits sumaven el 80% dels vots; avui, les quatre primeres forces no arriben al 55% dels vots. I per primera vegada caldrà un Govern amb almenys quatre partits. Holanda entra al club dels països on governa la inestabilitat.

El país ha quedat dividit en dos grans camps. D’una banda, els liberals del VVD, amb el suport de les classes mitjanes, dels petits empresaris i dels propietaris agraris amb capacitat adquisitiva, i que fins ara rebia el suport del CDA, que és el partit protestant conservador. Aquest bloc ha rebut també el suport de catòlics conservadors i de grups agraris. L’altre bloc, liderat pel PvdA, és laic, multicultural, obrer i urbà, sovint amb el suport dels liberals progressistes del D66 i, a partir que van aparèixer, també dels Verds (una fusió d’antics comunistes i nous moviments pacifistes i ecologistes). L’extrema esquerra de l’SP (partit socialista), que és una fusió dels comunistes més ortodoxos amb maoistes, també ha donat suport al PvdA en el passat i governa ciutats importants com ara Amsterdam o Utrecht. Aquestes divisions són cada cop menys clares i el resultat mostra l’erosió de les velles clivelles polítiques.

dijsselbloem-varoufakis

El líder del PvdA, Jeroen Dijsselbloem, amb l’exministre de Finances grec Iannis Varufakis, el 2015 / INSIDEOUT BORDERS

Aleshores, sense guanyador, algú ha perdut?

El perdedor, sense cap mena de dubte, ha estat el partit socialdemòcrata holandès, és a dir, el Partit del Treball o treballista (PvdA), liderat per Jeroen Dijsselbloem. Ha tingut el pitjor resultat de la seva història. El PvdA no és un partit clàssic de la socialdemocràcia. Com pràcticament tots els partits holandesos actuals, es va fundar després de la Segona Guerra Mundial de les cendres dels partits prohibits pel nazisme. Cal dir que a Holanda la resistència va ser molt forta i fins i tot sectors religiosos o liberals van fer lluita armada. El PvdA es va fundar de l’antic partit socialista amb fraccions dels liberals i de resistents burgesos. De fet, va néixer amb una relació inusualment llunyana dels sindicats. La desfeta ha estat total: en 30 anys ha passat de tenir 3 milions de vots a només aconseguir-ne mig milió. La política de coalició amb el VVD de Rutte li ha passat una factura molt gran.

El PvdA té uns 47.000 afiliats; això vol dir que la seva influència en la societat ha quedat reduïda als seus membres, a les seves famílies i amics i als seus fidels. De fet, l’únic grup d’edat on guanya el PvdA és el dels més grans de 65 anys, amb una clara competició amb el partit dels pensionistes (+50). Només en les darreres eleccions europees el seu resultat va ser tan dolent, però la participació va ser en aquella ocasió molt inferior al 80% que s’ha mobilitzat aquest cop.

I aleshores, algú ha guanyat?

Els clars guanyadors de les eleccions són la dreta conservadora, liberal i xenòfoba. Els tres primers partits guanyadors de les eleccions. També han pujat els petits partits radicals de dretes, que són escissions d’aquests. Però aquest electorat és en gran mesura un ‘préstec’, gràcies a la campanya i la política de la por envers el PVV.

Un dels temes estrella de la divisió de la dreta, i que farà de la formació de Govern un calvari, és la relació d’Holanda amb la Unió Europea. El 2016, Holanda va votar, en un referèndum no vinculant, contra l’acord comercial amb Ucraïna, i el Govern del VVD i el PvdA van votar-ne la ratificació. Aquest va ser un dels elements de campanya de Wilders. També la futura ratificació del tractat amb el Canadà (CETA) serà un element de confrontació per formar Govern. La victòria de la dreta no es podrà reflectir en un Govern estable amb un programa clar.

I ara què?

Una de les causes de la caiguda del PvdA ha estat la seva política antisocial, que ha alienat una gran fracció del seu electorat, que ha marxat cap als Verds, els partits dels pensionistes (50+) o els partits dels immigrants (Denk). L’altre gran beneficiat han estat els social-liberals del partit D66, que, al cap i a la fi, no s’autodefineixen com a socialistes i són més coherents i més combatius en temes ‘socials’ o contra el racisme, contra el PVV o les derives del VVD.

protestes-contra-holanda

Seguidors del president turc Erdogan protesten amb cartells que qualifiquen Holanda de feixista i amb taronges, símbol del país / NDF

Ja són quasi 15 anys que Holanda viu en constant tensió per les crítiques al multiculturalisme i per un creixent racisme per les forces de la dreta conservadora i de la nova extrema dreta, des de l’assassinat de Pim Fortuyn el 2002. Aquestes eleccions han vist com les forces que encarnen un discurs dur amb l’islam, amb el multiculturalisme i amb valors universalistes arriben al 50% dels vots, però un percentatge important té força a veure amb la polèmica amb Turquia sobre la participació d’un ministre turc en un acte electoral a favor d’Erdogan. Aquest moviment de Mark Rutte, el primer ministre, ha estat una bona carta de visita per aturar l’hemorràgia de vots cap al PVV. Aquest partit ja ha anunciat la seva voluntat d’entrar al Govern. És molt improbable que cap altre partit important vulgui fer aquest pas.

Independentment del resultat electoral, que ha estat molt condicionat pels últims dies de campanya, Holanda ha entrat al club dels països on la inestabilitat i les noves forces polítiques marquen la vida política. Els pròxims anys seran, sense cap mena de dubte, mogudets als Països Baixos.

Un comentari
  • sfaber 22 de març de 2017 - 12:23

    Molt bon article. Però el lider del PvdA no és Jeroen Dijsselbloem sinó Lodewijk Asscher.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris. Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet

Xavi Espinet

Cerca al blog