Una crisi sense camí de retorn?

  • Pablo Sánchez Centellas / @pa_Sanchez_1978
  • dimarts, 14 novembre 2017
  • Comenta
  • General

[La versió reduïda d’aquest text la pots llegir en aquest article de la secció de ‘Món’]

La marató electoral europea que hem patit amb eleccions a França, Irlanda, el Regne Unit, Malta, els Països Baixos, Lituània, Noruega, i ara més recentment, el 24 de setembre a Alemanya, el 15 d’octubre a Àustria i el 22 d’octubre a la República txeca, ens permet de fer una foto de la socialdemocràcia al continent. S’està parlant d’una aparent crisi de la socialdemocràcia europea i d’una pèrdua dels seus bastions electorals històrics. Aquest article és un intent de veure tendències i traçar evolucions sobre una de les famílies polítiques que han marcat la història recent d’Europa.

Un primer cop d’ull ens dóna un panorama bastant desolador. A França, a la primera volta de les presidencials, el candidat del Partit socialista no arribà al 6%; a Àustria, el candidat del SPÖ va ser el quart classificat. Alguns resultats recents de la família socialista han estat un 6,3% a Grècia; 6,6% a Irlanda; 5,7% a Islàndia; 5,7% als Països Baixos; 7,6% a Polònia o 7,4% a França (legislatives). Però la foto no és ni molt menys homogènia ni lineal a tot el continent: Malta i el Regne Unit (particularment Anglaterra i Gal·les) trenquen aquesta dinàmica (vegeu gràfic anterior).

Més enllà dels resultats electorals, sembla evident que el suport social als partits que havien capitalitzat la creació de l’estat del benestar a Europa s’està evaporant. És fonamental comprendre l’amplada d’aquest procés i si aquells països on la tendència no es produeix o s’atura són ‘un model a seguir pels altres partits’, o bé l’excepció a la regla.

Cal també, aprofundir la comprensió del que passa i veure com es declina aquest fenomen a casa nostra. De fet, pràcticament tothom dins dels partits socialistes, socialdemòcrates o laboristes està fent un esforç d’anàlisi: des de Núria Parlon [alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i fins fa poc membre de l’executiva federal del PSOE] a l’antiga presidenta dels joves socialistes europeus fins als universitaris més prestigiosos de la família socialista europea. Cal diferenciar, però, els que realment fan una autocrítica dels que es queixen que la seva cadira parlamentària ja no existeix. Sense cap mena de dubte, el debat sobre el futur europeu, i fins i tot global, de la socialdemocràcia ha començat.

Una mica de rerefons històric

Malgrat la percepció generalitzada, l’esquerra (utilitzarem “esquerra” com a sinònim de “socialdemocràcia”, com una mena de drecera) no ha estat pràcticament, a cap país central d’Europa, hegemònic durant la segona meitat del segle XX (un cas a part foren els països escandinaus, dels quals parlarem més endavant). Ni l’SPD alemany, ni el PS francès (o els seus precursors: la SFIO o el PSU) ni el PSI italià o el Partit laborista britànic han estat els partits que han passat més anys als governs de Bonn, París, Roma o Londres. Aquest fet és fonamental per comprendre la figura dels grans líders europeus com Willy Brandt, François Mitterrand o Atlee i Bevan. Només la socialdemocràcia nòrdica ha estat hegemònica als executius de Suècia, Noruega o Dinamarca al mateix període.

La creació de l’estat del benestar de fet és la victòria moral i ideològica d’aquests partits (i en molts casos, com el francès o l’italià, amb el suport dels partits comunistes) en el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Els seus programes i les seves aspiracions van convertir-se en realitat, encara que parcialment, en els primers governs de postguerra. El pacte entre la gestió del capitalisme i la millora de les condicions de vida de la classe obrera va donar un prestigi enorme a aquests partits i als seus dirigents i forçaren l’aplicació dels seus programes de mínims.

El 1951 es va refundar la Internacional socialista, successora de la dissolta Segona Internacional, com a eina de propaganda del socialisme democràtic, reformista i capaç d’oferir millores a la seva base electoral amb un programa gradualista i fins i tot ‘anti-soviètic‘. Cal recordar que som en plena Guerra freda, que mitja Europa es troba darrere el Mur i que el Sud d’Europa està encara governat per dictadures més o menys tolerades per la dreta europea (Espanya, Grècia, Portugal) i que encara existeixen colònies com Xipre. En aquest context, la voluntat de l’esquerra és transformar la realitat continental, tot evitant de caure a l’altre costat del mur i desenvolupar una Europa unida que fos una ajuda davant de la dreta conservador nacional i nacionalista.

Si considerem el període 1947-1973, és a dir, la generació que va des dels governs sortits de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi del petroli, a països com Irlanda, Regne Unit, França, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya (RFA), Països Baixos i Itàlia, els anys de govern socialista o amb majoria socialista sumen un total de 33 anys. D’altra banda, la dreta (conservadora o liberal) hi té un total de 167 anys. Si ens mirem Dinamarca (19 anys per l’esquerra; 6 per la dreta), Noruega (19 anys socialistes; 6 d’altres tendències), Suècia (25 anys) i Finlàndia (11 anys socialistes; 14 d’altres) i fem el mateix exercici, tenim un total per l’esquerra de 74 anys i de 26 anys d’executius de dreta. Això significa que a Europa l’agenda de nacionalitzacions, creació de sistemes de salut pública, de transports públics, de serveis socials es fa o bé amb el moviment obrer i els seus partits fora de les institucions nacionals, o bé, si són a dins, aconseguint aplicar polítiques radicalment diferents de la dreta en períodes molt més curts, i sense que el retorn dels conservadors pugui fer recular aquestes conquestes polítiques i econòmiques de la socialdemocràcia. Als països escandinaus, aquest model sofreix poques distorsions gràcies a la permanència al govern de la socialdemocràcia i s’hi constata un arrelament més fort dels seus principis.

Així doncs, tant a dins com a fora del govern, la socialdemocràcia o l’esquerra en general tenia un capital polític enorme, sobretot entre la classe treballadora que veia les seves condicions materials millorar ostensiblement de manera accelerada, i que també veia la seva influència política créixer dins de la societat. Cal repetir que aquesta influència era fruit de la capacitat d’acció i organització en l’àmbit local i laboral. La força moral també era un element de pes, ja que els líders de molts d’aquests partits van combatre el feixisme i van patir els camps de concentració, cosa que la dreta en molts països no podia dir. Aquesta ‘edat d’or’ de la socialdemocràcia tenia com a base un compromís entre classes que feia possible un marc de capitalisme regulat que la dreta, un cop arribava al govern, no s’atrevia o no podia desmantellar. Electoralment, els barris obrers de les grans ciutats industrials en plena reconstrucció eren els seus bastions i la plena ocupació permetia tenir un suport social molt gran arreu del continent.

La crisi del petroli i l’arribada de l’hivern neoliberal

La crisi del 68 a França, la tardor calenta italiana, la revolució portuguesa i la caiguda de la dictadura a Espanya i Grècia van permetre una radicalització de la base social de la socialdemocràcia. Nous moviments socials van acabar orbitant al seu voltant i molts partits socialistes van començar a veure com el seu nou electorat augmentava amb ‘hippies’, feministes, pacifistes i altres moviments que van agafar força a finals del 70 i principis del 80. Aquest fenomen va permetre que, a molts països d’Europa, l’esquerra arribés al govern durant la crisi o immediatament després (Brandt a Alemanya, Callaghan al Regne Unit, l’arribada del PSI a Itàlia i la crescuda del PCI, i l’arribada al govern del PSP, PSOE i PASOK o el PvDA a Holanda). Amb el domini social democràtic escandinau eren temps daurats; semblava que es podia ser realista i prometre una millora de les condicions de vida al mateix temps. Olof Palme parlava de gestió dels treballadors del capitalisme d’una manera molt radical.

Però econòmicament el pèndol va canviar de direcció, i de quina manera. La base material pel pacte de postguerra va començar a esquerdar-se. La crisi del petroli va disparar el deute públic i, al Regne Unit, el govern laborista va haver de demanar un préstec a l’FMI. A França, Mitterrand va fer marxa enrere amb les seves polítiques socials; a Dinamarca, el govern socialdemòcrata va disparar el deute públic… La llista és llarga i a la pràctica totalitat de països europeus el realisme polític va fer acceptar les privatitzacions i liberalitzacions dels sectors que havien estat decisives pel desenvolupament econòmic.

Hi ha una visió molt estesa que tot el període de postguerra va ser molt tranquil, sense grans lluites, gràcies a aquest pacte, però una mirada més acurada ens mostra que les organitzacions de la classe treballadora van ser molt actives per l’extensió dels serveis públics i l’estat social. Els sindicats, les organitzacions feministes del moviment obrer i socialista, els partits comunistes i els seus fronts van aconseguir que els barris obrers poguessin tenir escoles, que l’electricitat arribés a tots els racons del país, que els seus fills, i les seves filles (i això era una gran novetat) arribessin a l’educació superior. Hi havia un sentiment de força.

Però aleshores, els atacs a les condicions de vida de la classe treballadora i, especialment, a les organitzacions sindicals va començar. De fet, per poder desmuntar l’estat del benestar calia primer vèncer la primera gran oposició dels sindicats, i la precondició per això era destruir les seves arrels a la societat. S’ha parlat molt de la vaga de miners britànics al 84-85, però pràcticament tots els països on l’estat del benestar es va poder desenvolupar a partir de la segona guerra mundial van viure una batalla similar. A Itàlia, la vaga de Fiat que acabà amb la desfeta de Mirafiori el 1981. O la vaga dels serveis públics als Països Baixos, que va propiciar l’onada posterior de privatitzacions. El problema era que els sindicats no tenien un pla alternatiu a la situació existent, fins i tot els pactes de la Moncloa es poden emmarcar en aquesta definició.

La victòria de la dreta neoliberal significava la reducció del deute públic amb el retorn a l’atur com a conseqüència col·lateral d’una banda i, de l’altra, l’atac a les conquestes polítiques i socials del període de postguerra. En aquest sentit, el cas francès és bastant simptomàtic. El 1981, 13 anys després del ‘maig francès’, un govern social-comunista arriba a l’Eliseu amb un programa de nacionalitzacions amb un suport de la classe obrera molt gran. La desfeta política trencarà l’esquerra i obrirà la porta a la realpolitik dins la família socialista. Si Mitterrand no va poder amb els mercats financers malgrat el suport que tenia, calia un altre mecanisme. Un element revelador per il·lustrar aquest distanciament entre la classe obrera i els ‘seus partits’ és la tendència electoral a diversos països comparada amb els nivells de sindicalització.

Els sindicats com a barem

A Alemanya, per exemple, la principal confederació sindical, la DGB, ha perdut el 48% de la seva militància des del seu màxim, el 1991, en part a causa de pèrdues importants a l’antiga Alemanya de l’Est. No obstant això, les xifres més recents mostren només una pèrdua de l’1,4% en quatre anys, tot i el suposat creixement econòmic. Si fem una correlació amb el vot a l’SPD i l’augment de l’AFD, la relació és molt clara, menys sindicalistes menys vot a l’esquerra.

De la mateixa manera, al Regne Unit, on els sindicats van patir grans pèrdues a la dècada de 1980 i la primera meitat de la dècada de 1990, el nombre de membres es va estabilitzar a l’inici de la dècada passada, més o menys. Durant els deu anys de 2003 a 2013, la densitat de sindicats va disminuir, però només un 3,7% (del 29,3% al 25,6%). En altres articles hem explicat els vincles entre la remuntada de Corbyn i un nou sindicalisme de carrer que, de fet, explica aquesta estabilització: mentre les velles estructures continuen en caiguda lliure, un nou sindicalisme puja. A països com Suècia, Àustria o Finlàndia, on l’índex de sindicalització és entre el 60 i 70%, podem fer la mateixa correlació amb la caiguda del vot d’esquerres. El nivell alt o baix en funció del país no es tan important com l’efecte de la pèrdua de membres, amb la consegüent pèrdua de vots que mai no s’aconsegueix recuperar.

L’efecte de la política d’acceptació de la lògica neoliberal (privatitzacions, polítiques actives de mercat, baixa inflació i poca inversió pública) té com a efecte la pèrdua de llocs de treball al sector públic, altament sindicalitzats i molt propers sociològicament a la socialdemocràcia, a favor de l’ocupació al sector privat, on el món sindical té menys cabuda i lluny dels sectors altament sindicalitzats del sector privat. O sigui, no són el mateix els treballadors de la indústria del motor (privada) que els de les empreses privades del transport o de correus, on les condicions de treball són molt pitjors que als seus equivalents al sector públic.

A França, les xifres oficials del període comprès entre 2001 i 2005 mostren que el 15,2% dels ocupats directament per l’estat es trobaven en sindicats al sector públic, en comparació amb només el 5,0% al sector privat. A Noruega, el 79% dels empleats del sector públic són sindicats, però només el 37% dels que treballen al sector privat. A Croàcia, una enquesta publicada el 2010, es va trobar que l’afiliació era del 68% al sector públic, però només del 17% al sector privat, una proporció similar a la del Regne Unit. A Suècia, l’Oficina Nacional de Mediació informa que, el 2014, l’afiliació era molt més alta al sector públic (83%) que al sector privat (65%). La varietat de situacions per país no amaga el sentit general del problema.

Terceres vies

Aquest subproducte de la política de la tercera via té com a implicació política que molts dels partits socialistes han vist el seu vincle amb el món del treball tallat. En lloc d’intentar recuperar el terreny perdut, es va optar per buscar nous electors (classes mitjanes, minories ètniques…), un nou poble (del que ja hem parlat), tallant així els vincles orgànics amb les organitzacions que històricament havien creat els partits socialistes. Aquest procés va arribar a la màxima expressió a Itàlia, amb el Partito Democratico, i a França amb François Hollande i la generació socialista post-Mitterrand.

Era així com molts partits socialistes europeus miraven de reüll la desfeta a finals dels 70 i principis dels 80 al Regne Unit i a França. Si el Partit laborista havia de demanar ajuda a l’FMI i el francès no aconseguí defensar-se davant els mercats, a dos països que eren econòmicament poderosos, com podrien països més petits fer front als mercats amb un govern socialista? Si mirem els resultats de les eleccions presidencials franceses com a element d’avaluació del suport pel partit socialista, podrem començar a intuir els efectes del que va significar el primer govern Mitterand.

Històricament, a França, l’esquerra no estava dominada pel Partit socialista. De fet els partits socialistes estaven dividits entre una ala radical i un socialisme molt proper al Partit Radical molt més conservador que, entre moltes altres coses, va donar suport a la repressió francesa a Algèria. Però el 1974, François Mitterand aconsegueix una aliança entre les diferents tendències del moviment socialista per disputar el control de l’esquerra al partit comunista (PCF) que era, fins aleshores, el partit de la classe obrera a França. En plena crisi del petroli i amb tot el continent en efervescència política, el PS es presenta, per primera vegada, com un partit modern i unificat.

Durant els 40 anys des de la seva fundació, el Partit socialista francès ha aconseguit passar d’11 milions de vots i un suport regular de 9 milions de persones a només 2 milions. L’element clau no és tant la derrota de Mitterand el 1995, com la política de dretes del govern Jospin, que va accentuar la crisi del socialisme i la seva manca de vincles amb la societat, especialment amb els treballadors que es van oposar violentament a les propostes de privatització dels governs socialistes. D’altra banda, cal notar que tampoc les alternatives al socialisme aconsegueixen mai el mateix nivell que aquests ni a França, ni a Grècia o que en el cas de Podem a l’Estat espanyol.

L’adopció, per part del PS, i de la pràctica totalitat dels partits socialistes, de les propostes dels ideòlegs de la tercera via que apostaven per un pacte entre els socialistes (com a representants de la classe obrera) i els interessos econòmics, amb el rol mediador de l’estat, va tenir com a efecte pràctic l’arribada dels consensos a la baixa i l’acceptació dels mals menors. Aquesta defensa de l’economia social i de mercat era el nou paradigma dels socialistes, que els portà a defensar els ‘interessos nacionals’ abans que els interessos dels seus electors.

La socialdemocràcia va intentar restablir un nou compromís social amb una cooperació tripartita entre interessos econòmics, el món del treball i l’estat, però aquest cop sense mobilització ni confrontació i amb organitzacions que havien perdut els seus vincles orgànics amb la classe que volien representar i de la qual n’eren els portaveus, entre altres coses, d’una política social i econòmica favorable als seus interessos econòmics com a classe. Finalment des de principis del s. XXI hem viscut una il·lusió de partits que pretenien tenir un pes social més important del que realment tenien i que aplicaven com el millor dels estudiants les lliçons econòmiques que provenien de les elits econòmiques de cada país. Lluny quedaven les nacionalitzacions i els programes socials dels anys quaranta o cinquanta.

El que això ha acabat provocant és l’esgotament de les bases materials i econòmiques per a l’estat del benestar.  L’estancament econòmic, la precarització del mercat de treball, la pèrdua de drets han esdevengut el pa nostre de cada dia de l’ofensiva neoliberal i ha reforçat la pèrdua de vincles entre sectors de la societat i els partits socialistes, per exemple, entre el jovent treballador. Aquesta espiral, a França i arreu, va donar força a l’ala del partit que negava l’existència de classes socials i que veia necessari trencar amb les arrels històriques i transformar el PS en un partit modern proper (més encara) dels interessos econòmics. Macron ha estat la culminació d’aquest moviment, amb la gran ajuda del François Hollande que el va projectar dins de l’estructura. A Itàlia, hem vist un procés similar.

Aquest procés que ha portat, en 35 anys, a tenir més de 10 milions de vots el 1981 i nacionalitzar bancs, a tenir amb prou feines 2 milions de vots i, pràcticament, a desaparèixer del mapa polític del país, el veiem replicat a molts països europeus a un ritme diferent però amb clara similitud.

El model alemany fa aigües

Quan Nuria Parlon diu que “els partits socialdemòcrates sovint no ens hem diferenciat de la dreta neoliberal”, té tota la raó, i Alemanya no només no s’ha diferenciat, sinó que es pot argumentar que ha estat en molts aspectes els responsables de polítiques més de dretes que la CDU. És ben normal que el seu electorat estigui desmoralitzat i desorientat.

A les passades eleccions, l’SPD, el partit més important de la socialdemocràcia europea, i que ha estat el suport econòmic i polític de socialistes espanyols, portuguesos i grecs als anys 70 i 80, va tenir el seu pitjor resultat.

Al Programa de Godesberg de 1959, l’SPD va abandonar oficialment el concepte de lluita de classes i els principis marxistes i després d’un període en el qual es va oposar, entre altres coses, a l’entrada a l’OTAN, es va convertir en un dels seus principals valedors. No es pot dir, doncs, que la seva conversió a l’economia de mercat sigui recent. Com ja hem explicat, Willy Brandt va governar cinc anys durant l’època de canvi polític a Europa i després no va arribar al govern fins que, sota el lideratge de Gerhard Schröder, l’SPD va vèncer a les eleccions de setembre de 1998 i en coalició amb Els Verds que van tornar al govern aplicant mesures moderades que només poder ser considerades neoliberals. Això va provocar el descontentament de les seves bases, que havien anat disminuint des d’un milió de militants el 1976, menys de 775.000 al 1998 i fins a 600.000 el març de 2005. Avui el partit encara en té menys, després de la pèrdua de la seva ala esquerra que va marxar fa dotze anys per formar ‘Die Linke‘.

La crisi de la socialdemocràcia alemanya és la crisi de fer polítiques diferents de les que pot fer la dreta. Si quan l’SPD guanya el govern reserva la mateixa política (o pitjor) als treballadors que la CDUCSU només tindrà l’electorat de la població gran que ha viscut el ‘període daurat’ abans explicat i aquells que tenen un interès material per la victòria del partit (xarxes a municipis, associacions vinculades al partit, etc.). Un electorat que a cada desfeta electoral es redueix.

Sembla clar que els socialistes, quan entren en governs de gran coalició en l’actual context econòmic i social, acaben per ser assenyalats com els responsables de les polítiques antisocials i no aprofiten mai les suposades millores que en campanya sempre expliquen a la gent. El mateix podem dir del SPÖ a Àustria. Aquest partit ha estat des del 1945 sempre al govern, excepte onze anys. El 1975 va rebre el 51% dels vots i avui amb dificultats arriba al 26%. Sense cap mena de dubte, el fet de gestionar la crisi sense donar cap mena d’alternativa té com a efecte la desorientació del teu electorat i la possibilitat de no poder diferenciar-se d’aquells que diuen defensar millor que tu els teus valors, com fa la nova dreta extrema, comunament denominada populista.

Altres expressions de la crisi

Sense cap mena de dubte, la crisi econòmica de 2008 ha tingut un impacte molt fort, no és intranscendent que al procés de desaparició dels socialistes s’anomeni ‘pasokisació’. A Grècia, a mitjans dels anys 90, el PASOK feia un 45% a les eleccions i tenia un control quasi-total del món sindical (fins i tot el 2009, a l’inici de la crisi, va fer un 43% dels vots). La gestió de la pitjor crisi econòmica del país des de la Segona Guerra Mundial va fer caure al partit fins al 4,7% el 2015, amb una infinitat d’escissions i la pèrdua de rellevància a la vida del país de les quals ja hem parlat en aquest blog en diverses ocasions: Tots els camins van a Atenes (21-1-2015), Hivern grec: 60 dies de govern de Syriza (19-3-2015), Autocrítiques sobre el referèndum a Grècia (5-7-2015) i Lliçons de l’escaramuça de Grècia y Syriza (5-9-2015).

Irlanda és un país bastant complicat, on no trobem l’evolució típica de l’esquerra. La vida política i el sistema de partits és una conseqüència directa de la guerra civil dels anys 20 i el partit laborista no ha sigut mai una força central a la política del país. Però amb el creixement econòmic irlandès i l’entrada a la CEE semblava que era el seu moment històric.

El 2011 el Partit laborista va aconseguir 431.800 vots i va ser el segon partit del país. Tot un èxit; aleshores va formar coalició amb FG (Fine Gael), un partit de caràcter conservador molt fort. A les següents eleccions va perdre 300.000 vots i va tornar als nivells dels anys 80. La societat irlandesa, però, ha canviat: les grans mobilitzacions juntament amb el seguidisme polític del partit va portar a dues escissions i a partir una fortíssima davallada electoral que va fer dubtar de mantenir el seu grup parlamentari.

L’altre exemple de davallada històrica per la socialdemocràcia han estat els Països Baixos, on el partit del treball (PvdA) no va arribar als 600.000 vots a les darreres eleccions (un 5,7% del vot). Aquest partit el 1986 va arribar al 33% del vot. La tendència és molt similar a l’explicació anterior; un partit sorgit de la Segona Guerra Mundial que va poder imposar molts dels seus valors pocs anys després d’arribar al govern, que va fer una elecció als anys 70 per esdevenir un partit més obert. Als anys 80 aconseguia un suport important, però amb dificultats per governar. El 2012 va escollir la gran coalició amb els conservadors i un programa de retallades socials i de realisme polític que el portà a la desfeta política, tot i que cal dir que l’atur en aquest període ha baixat de 700.000 a 500.000 persones, però el 75% dels nous contractes són considerats precaris, sobretot entre els joves.

La particularitat holandesa és un sistema de partits que permet a petites formacions arribar al parlament. La desfeta del PvdA permet als ecologistes de pujar, a un partit esquerrà postmaoista ser la primera oposició d’esquerres, al partit dels pensionistes arribar al parlament, al partit dels animals consolidar-se… Les forces progressistes estan en plena reorganització.

La tendència és clara: la gestió possibilista de la crisi, la manca d’un programa de transformació i d’una visió alternativa fan que l’electorat abandoni als socialistes. A Grècia hem vist com el seu suport s’evapora i queda un partit de pensionistes, nostàlgics d’una època passada i els pocs funcionaris ben pagats que queden.

L’oasi nòrdic

Potser fins ara l’únic lloc on no trobem aquestes desfetes històriques és als països escandinaus. Però tampoc poden els partits socialistes estar molts satisfets a aquestes latituds. A tots quatre països estan en plena pèrdua de velocitat i sovint fora del govern o, com a Suècia, condicionats per la dreta.

Les recents eleccions a Noruega donen un resultat que comparat amb la mitjana europea és molt bo, però el Partit del Treball (la socialdemocràcia), que havia estat a l’oposició, no aconsegueix arribar al govern. La creixent fragmentació política (amb nou formacions al parlament) i la flexibilitat de la dreta per formar coalicions deixen al partit amb una crisi d’identitat molt forta. La coalició de dretes (amb el suport de l’extrema dreta) ha tingut una forta contestació social, però el líder Jonas Gahr Støre va decidir que, en lloc de plantar cara i rebutjar les polítiques precedents, ell era el millor candidat per un govern centrista amb alguns dels socis del govern sortint.

En aquestes condicions, el partit socialdemòcrata va ser el primer, però no ha tingut la capacitat de formar govern i ara la dreta es prepara per continuar desmantellant el model ‘nòrdic’ existent. El resultat de 27% és el segon més dolent des de la Segona Guerra Mundial (el primer va ser el 2005, que els va forçar a una coalició amb l’esquerra de l’esquerra i un govern de grans reformes socials progressistes). Caldrà veure quin és el seu paper durant els pròxims anys de gestió neoliberal del govern de dretes, a Noruega comencem a veure els mateixos símptomes.

Suècia, el país modèlic per definició, també té un moviment socialista en plena crisi. El govern de gran coalició, per por a la dreta populista, no respon ni als reptes que té el socialisme europeu ni als atacs del partit de dretes en oposició. A les últimes eleccions, aquest partit va tornar a treure un molt dolent resultat, si es compara amb el seu historial, i va optar per continuar amb les polítiques existents. El gran dubte és si veurem d’aquí a dos anys una situació com la que hem viscut a Àustria. I si el model nòrdic es troba al mateix dilema que es va trobar l’SPD alemany als anys 90.

Dinamarca és també, com Noruega, un país on el suport electoral sembla estable, però gràcies a aliances entre partits de dretes es queden fora del govern. De totes maneres, el que sembla llunyà és el nivell de suport que tots aquests partits tenen ara comparat amb la situació als anys 60 i 70. Sembla clar que la socialdemocràcia nòrdica no té la salut de fa unes dècades i que és molt probable que s’encari a decisions claus pel seu futur. Seran capaços de proposar alternatives a l’ordre imperant? Optaran per replegar veles i abandonar l’europeisme lliberal i defensar el seu model lluny de les tendències continentals?

Queda esperança?

Les direccions socialistes estan preocupades i multipliquen les reunions per augmentar la seva moral. Clarament els líders socialistes que semblen connectar amb l’electorat no segueixen els patrons establerts. D’una banda, Corbyn al Regne Unit, o de l’altra, Antonio Acosta a Portugal, semblen ser el prototip de líder modern socialista (Corbyn) o haver fet l’elecció política la més popular dins la seva família (el Partit Comunista i la coalició d’esquerres El Bloco). El cas de Pedro Sánchez seria una mena d’híbrid (ja que es va enfrontar a l’aparell del partit, però no va voler un govern com el portuguès).

Ara mateix, només a Portugal, on el PS té el suport del Partit comunista i el bloc d’esquerres; a Malta, on el govern té una gran majoria però semblen aturats per la corrupció com també a Romania; i a Eslovàquia, els partits socialistes governen sols o amb forces a la seva esquerra i no fan de cap manera bloc a escala europea. De fet els socialistes eslovacs estan més a prop dels conservadors hongaresos que no pas els socialistes mediterranis i els romanesos han tingut les mobilitzacions més grans des de la caiguda del règim de Ceacescu. Ara mateix els partits socialistes no estan al govern de cap dels cinc grans països europeus i això també té una implicació sobre el desenvolupament de les polítiques a Europa (recordem que el PD italià no el considerem com un partit socialista típic). Sembla que si no es desperten aviat, la pasokització serà generalitzada i sense marxa enrere.

On van els votants socialistes?

Com hem vist, cada cop menys gent vota socialista. I sobretot cada cop menys treballadors ho fan i les seves organitzacions (els sindicats) són cada cop més febles i amb els vincles històrics menys visibles. Un element clau per les davallades socialistes és la incapacitat de captar el vot dels joves. No és una sorpresa, ja que l’atur entre els joves és de mitjana entre dos i tres cops superior al nivell d’atur general.

Com ja hem dit, si mirem quins són els grups que donen més suport als socialistes a les eleccions alemanyes o franceses, veiem que el grup 65+ (persones de més de 65 anys) representa un nombre molt important i ja sembla una tendència general. La generació que va viure de jove l’impacte de l’estat social és en gran mesura la seva reserva de vots; al mateix temps, el jovent ha abandonat els partits socialistes.

Ara mateix, la crisi generalitzada i la millora del Partit laborista britànic, en gran part, gràcies a la mobilització del vot jove per un candidat que té 70 anys, han obert un debat sobre la possible regeneració. L’equació difícil de resoldre és com atreure aquests votants joves que a les eleccions britàniques i franceses han escollit Corbyn i Mélenchon, dos representants de la radicalització de l’espectre polític europeu, mentre que la majoria de líders socialistes continuen defensant el centrisme, les privatitzacions i no fan cap crítica al model europeu.

Quines conclusions pot treure l’esquerra?

Abans de la crisi i l’arribada al govern de Syriza, quan el partit socialista grec tenia resultats electorals pràcticament del 40% de l’electorat, per l’esquerra de l’esquerra era fàcil d’atacar el model de ‘partenariat social’ defensat pels socialistes. Alguna vegada havien inclús utilitzat el recurs d’acusar els socialistes de demanar el préstec a l’FMI el 1976 per 4 bilions de dòlars. De fet Callaghan es podria qualificar de Tsipras ‘avant la lettre‘.

Amb la crisi del 2008, la socialdemocràcia europea i molt especialment la tercera via defensada i liderada per Tony Blair va entrar en crisi i les forces a la seva esquerra semblaven estar cridades a agafar el relleu. L’arribada de Podem a Espanya, la millora electoral de Sinn Fein a Irlanda o la possibilitat de victòria de Syriza a Grècia van fer creure això, però amb la capitulació grega davant la troika sembla que l’hemorràgia del socialisme cap a la seva esquerra s’ha aturat, sense aturar-se però la crisi de la socialdemocràcia, que continua sense remuntar i perdent electors cap a la dreta o enviant-los a casa seva desmobilitzats.

Aquesta situació fa que estiguem al mig d’un moment crític. Si aquests partits continuen el camí iniciat a la fi dels anys 80 i seguiran debilitant la seva base social clàssica i poden acabar com ho va fer el partit socialista italià, o potser alguns partits poden mutar en formacions com el moviment que ha creat Macron. Una tercera possibilitat és la reactivació de la seva antiga base electoral, però fins ara això només passa per la recuperació de la radicalitat de discurs i l’abandonament de la lògica de la política d’austeritat com a Portugal (la recent victòria a les municipals semblaria confirmar aquesta hipòtesi, però un ruixat no fa tardor).

La crisi del 2008 ha trencat els esquemes a tots els països europeus. Ha generat un nou equilibri d’inestabilitat on els partits neixen i desapareixen amb una rapidesa inaudita. Exemples com UKIP són increïbles; un partit-grupuscle passa de partit central dins la política d’un país a la seva pràctica desaparició en 15 anys. Aquest fenomen és bastant més comú dins la dreta política que l’esquerra, però es pot dir que som al mig d’un re-alineament polític i que els vells esquemes estan començant a desaparèixer. La fragmentació és també una conseqüència d’aquest procés, serà important per les esquerres saber marxar separats i colpejar junts si es vol trencar l’hegemonia de la dreta lliberal i conservadora al continent.

I Europa?

La màxima expressió del consens de postguerra és potser el procés de construcció europea. Clarament liderada pels socialistes europeus amb el suport liberal (que sempre ha sigut una força clau però minoritària al continent) i un suport conservador condicional a assegurar el centrisme del resultat final. Quan a principis del 90 la majoria de governs eren socialistes (Espanya, França, Itàlia), amb la sempre convenient excusa del Regne Unit, es va prioritzar desenvolupament del mercat sobre les diferents polítiques socials i l’ampliació europea sense mirar els possibles efectes econòmics. Els Mitterand, González o Craxi ja eren els millors practicants de les polítiques dels mercats i els lobbies al continent, lluny quedaven les arengues a la classe obrera o la gestió democràtica de Palme.

Avui la construcció europea ja no és l’oportunitat d’evitar la guerra o tenir un destí comú, sinó el parany institucional que dificulta el canvi de polítiques econòmiques que podrien donar l’esperança de reconstrucció de les seves forces. El socialisme europeu no té cap mena d’alternativa a l’actual Unió Europea, que està dominada per forces polítiques hostils als seus valors fundacionals. Cal dir que la majoria de l’esquerra no té un pla de batalla clar, però els socialistes continuen amb el mateix mantra, després de la crisi grega, el Brexit i la crisi catalana, deixant clar que l’Europa d’avui no és el somni de fa unes dècades. Sembla que els faran falta unes quantes desfetes electorals més per posar-s’hi seriosament i saber quines alternatives proposen abans d’esdevenir una nota al peu de pàgina de la història. Esperem que encara tinguin la capacitat de fer alguna cosa abans que comencin les exposicions temporals als museus d’història sobre el socialisme europeu. Recordem que ara fa cent anys patien la primera gran escissió… sembla que no en van aprendre gaire.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Fins fa poc, ho feia des de Brussel·les. Ara és Director de Relacions Internacional a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris.

Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet Xavi Espinet

Cerca al blog