Tornem-hi amb Grècia

  • Pablo Sánchez Centellas / @pa_Sanchez_1978
  • dimecres, 4 abril 2018
  • Comenta
  • General

El primer ministre grec, Alexis Tsipras, en una imatge del 2014, quan es va comprometre amb el dret humà a l’aigua / Foto: Right2water

És curiós com, des de fa molts mesos, no es parla de Grècia en cap mitjà, malgrat tractar-se d’un cas d’estudi molt interessant, i amb paral·lelismes evidents amb Catalunya i el seu context polític actual, més enllà del dia a dia del procés sobiranista.

Durant molts mesos, el 2014, Grècia va ser el centre de l’atenció mediàtica mundial. Després de l’avançament electoral al gener, el 25 d’aquell mes de fa tres anys, Syriza va ser el partit més votat en les eleccions parlamentàries del 2015, va quedar a dos escons de la majoria absoluta i va formar Govern amb un partit de dretes nacionalista i eurocrític (ANEL, Grecs Independents). Aquell Govern tenia de ministre de Finances el també mediàtic Iannis Varufakis. El primer ministre, Alexis Tsipras, havia començat la seva carrera política a les joventuts del Partit Comunista i va ser durant algun temps un dels pocs electes de Syriza (quan era conseller municipal a Atenes va rebre el Fòrum Social Europeu, en un moment clau de l’altermundialisme continental). L’esquerra tenia posades totes les seves esperances en Tsipras i el seu programa de Tessalònica. Fins i tot s’havia compromès amb el dret humà a l’aigua, amb la possibilitat de ser el primer Estat europeu a reconèixer aquest dret.

Jeroen Dijsselbloem, expresident de l’Eurogrup, que reuneix els ministres de Finances dels països de la zona euro / Foto: Wikimedia Commons

Tothom té al cap les reunions de l’Eurogrup i la crisi grega, amb moments com la famosa foto de Dijsselbloem i Varufakis. I el moment culminant d’aquell procés va ser el referèndum del 5 de juliol de 2015, només sis mesos després de la victòria de Syriza. Amb els bancs tancats i el país asfixiat pel rebuig contra el tercer memoràndum europeu, la proposta del Govern va assolir el 61,5% dels vots (amb sindicats, partits polítics, associacions empresarials, editorials en grec al ‘Financial Times’, etc.). Tot allò va desaparèixer ràpidament quan el Govern grec va capitular. Ja vàrem parlar d’això al seu moment. Deixem els motius de la capitulació i les raons del desenllaç d’aquell moment per a un altre debat i alguns llibres. El que ens interessa ara és quina ha estat la gestió de Syriza aquests darrers tres anys. Poc després d’acceptar el memoràndum europeu, Syriza es va escindir i va tornar a guanyar les eleccions, o sigui, que va rebre un mandat que acceptava la seva política. Ara falten, com a màxim, divuit mesos per acabar el mandat, si no passa res de greu entremig. Perquè tot d’una es va deixar de parlar de Grècia, llevat de la crisi dels refugiats?

Què està passant a Grècia

El 15 de gener de 2018, el projecte de “llei òmnibus”, un tipus de llei que a Catalunya va introduir Artur Mas, pel qual el Govern de Tsipras assegurava el “bon” progrés de la tercera avaluació de la situació de l’economia grega per part dels creditors, va ser presentat al Parlament grec i posteriorment adoptat per la majoria parlamentària de Syriza – ANEL (Grecs Independents).

Per tant, aquest Govern avança ara cap al final del programa del tercer memoràndum (signat el 14 d’agost de 2015), anunciat per a l’agost del 2018. Però la sortida del memoràndum, tan desitjada per la Comissió Europea, està provocant uns efectes socials terribles. Recordem que Syriza havia proposat en el seu programa de Govern una política ben diferent. Allà com aquí es justificarà la no-realització de tot el previst per al mandat per la falta de majoria, però mirem en concret què s’ha acabat fent realment.

El Govern de Tsipras ja ha elevat l’IVA a un 24%, les pensions han estat reduïdes un 40%, l’augment dels impostos (incloent-hi el de la terra) ha continuat, s’han decidit nous impostos sobre automòbils, telecomunicacions, televisors, gasolina, cigarretes, cafè, cervesa…, totalment regressius respecte al poder d’estalvi dels treballadors, i s’han amputat 5,6 mil milions d’euros de l’erari públic. Aquest “projecte de llei òmnibus” conté moltes altres mesures crítiques, com ara retallades importants de subsidis i pensions familiars, a més de facilitar la privatització dins de “sectors estratègics” com ara l’electricitat o l’aigua.

Euclid Tsakalotos, actual ministre de Finances de Grècia / Foto: Wikimedia Commons

El ministre de Finances Tsakalotos, que va substituir Varufakis, va fer una promesa: que, mentre ell fos ministre, l’aigua no seria privatitzada. Hi havia una resolució del Tribunal Constitucional grec després del referèndum autoorganitzat, que va aconseguir 218,002 vots, amb un 98% contra la privatització. El problema és que, per al Govern grec, posar totes les accions de les companyies d’aigua a un fons de propietat pública amb l’objectiu de vendre els actius de l’Estat no és privatitzar, però per a qualsevol altra persona ho és. I aquí radica el problema, la possessió per l’‘Hyperfund’, hereu del ‘Superfund’, de totes les accions de les companyies d’aigua, gas, electricitat, correus, etc., amb capacitat de vendre’n un 50% als mercats, és, de fet, el control de les empreses públiques de l’Estat (o les ciutats) pels accionistes privats.

Un dels aspectes a Grècia que havien mitigat l’impacte de la crisi era que la gent no perdia la seva llar. Al tercer memoràndum hi havia una clàusula que canviava la situació. Les subhastes de propietats a Grècia abans es duien a terme als tribunals civils del districte cada dimecres entre les 4 i les 5 de la tarda; però, des que l’economia grega es va estavellar, els manifestants ocupaven els llocs de les subhastes, dificultant els intents dels bancs i del Govern per solucionar els deutes incobrables. El Govern volia reduir la càrrega de préstecs bancaris no actius que se situaven en uns 110.000 milions d’euros, o gairebé un 50% dels préstecs totals del banc. Per poder posar líquid monetari al sistema, calia vendre pisos i deutes. El nou Govern ha tingut la idea genial de fer les vendes per Internet. Així, el creixent moviment de “la PAH” grega s’ha vist privat de capacitat de negociació amb bancs. I, això, un Govern de l’esquerra radical!

I el dret de vaga?

Algú pot argumentar que el problema de Grècia és econòmic i que Syriza no pot fer meravelles. Potser tindrà raó, però cal explicar les raons de les reduccions del dret de vaga. Un element que els governs de dretes dels anys noranta no van arribar a modificar gràcies a la resposta social i sindical. Ara Syriza ha modificat aquesta llei. Fins al 19 de gener de 2018 (llei de Papandreu del 1982) es podia decidir una vaga després de la seva aprovació per un terç dels sindicalistes. La llei aprovada per 154 membres del Parlament grec (de 300), ‘llei Vulí’, situa aquesta aprovació en un mínim d’un 50% dels afiliats. Això dificulta l’acció dels sindicats i fa impossible la vaga a sectors no gaire sindicalitzats. Tot un exemple de gestió de l’esquerra radical, encara que cal dir que la nova esquerra transformada té problemes per gestionar les demandes de la classe obrera organitzada… Deu ser que per a ells ja no existeix potser?

Grècia ha estat un laboratori per a la UE, i els grecs, conillets d’Índies. Les mesures d’austeritat i contratemps antisocials desplegades per Tsipras no són gaire diferents de les mesures adoptades pel Pasok o per Nova Democràcia. De fet, caldria demanar-se si hi ha diferències reals. Des del 19 de gener, els carrers grecs són plens de manifestants; és un bon començament. Però estan sols. On és la solidaritat internacional? Grècia ha desaparegut de l’agenda política dels seus aliats a Europa, sobretot de Podem, que, el 2015, corria per anar a parlar amb Tsipras. Ara van a les reunions dels malaurats socialistes europeus. De fet, hi ha molt pocs grups polítics que s’hagin dignat, simplement, a abordar el tema. Grècia ha estat oblidada per tothom. Només Endavant, corrent de la CUP, en la seva valoració dels resultats electorals del partit, feia una reflexió sobre l’impacte que ha tingut ‘la traïció grega’.

Protestes de jubilats a Atenes per les retallades de les pensions, al novembre del 2016

Política internacional

Sovint la realitat econòmica és molt dura i difícil, però en aquestes condicions un Govern alternatiu s’esforça per trencar amb la línia de política internacional existent. El cas grec és, en aquest sentit, una tragèdia. No solament no ha fet cap esforç per trencar files dins l’OTAN, sinó que s’han posat a comprar avions F-16s. Tot un exemple de pacifisme.

Han continuat les bones relacions amb Israel i no han fet cap pas per desmarcar-se’n a escala continental. De fet, alguns ministres actuals grecs van ser molt eloqüents quan prometeren que, un cop al Govern, bloquejarien el CETA i altres acords. Finalment, ni tan sols van fer com la regió valona o com Eslovènia. El paper de Syriza en l’àmbit europeu ha estat bastant trist. Fins i tot alguns dels seus dirigents han donat suport a Macron durant la campanya electoral francesa.

Alguna cosa positiva?

I tant. El Govern s’ha dedicat a donar ajuts als més pobres i a intentar una transferència econòmica dels treballadors formals i funcionaris envers els que estaven exclosos de la societat, sense llar, sense treball, etc. Aquesta política lloable, aplicada al mateix temps que s’augmenten els impostos indirectes i s’expulsa la gent de casa seva, no redimeix aquest Govern ni esborra les seves contradiccions que comprometen el futur de l’esquerra radical a Europa. I el fa molt similar a les polítiques del Pasok en una situació de millora econòmica generalitzada a Europa.

De fet, cal reflexionar sobre el fet que tots aquests anys l’esquerra de l’esquerra a Grècia, a Espanya i a Catalunya (i arreu) ha criticat els socialistes i ara, quan han tingut la possibilitat d’arribar al Govern, han patit les mateixes malalties que ja descrivien fa més de 100 anys gent com Rosa Luxemburg o Christian Rakovski. Potser caldrà una cosa que a la nova esquerra li fa angúnia, tornar a llegir els clàssics i els debats del primer moviment socialista de masses per aprendre que arribar al poder és una cosa i construir les forces de la transformació social, una altra i que, de vegades, fer l’una sense fer l’altra té conseqüències sobre la percepció de la teva base social.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Des de Brussel·les. Ha estat Director de Relacions Internacionals a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris.

Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet Xavi Espinet

Cerca al blog