Referèndums ciutadans per l’aigua: normalitat o excepció a Europa?

Manifestació a Itàlia per demanar la remunicipalització del servei de l’aigua, el 2011 / Foto: ateneinrevolta.org

Barcelona es preparava per a la multiconsulta ciutadana; sense cap mena de dubte, la gestió de l’aigua ha estat l’aspecte que ha obert una polèmica més gran dins dels moviments socials catalans. No només perquè aquesta gestió té un impacte més enllà de la ciutat –l’aigua és competència metropolitana–, sinó també pel pes econòmic que comporta per a qualsevol ciutat i pel pes específic que ha tingut l’organització ciutadana i social per recollir 26.000 signatures.

Fer una consulta ciutadana o popular no és un fet inusual aquests darrers anys a Europa. Potser algú pensarà que, tot plegat, només és un afer de grups ciutadans, de recollida de signatures i d’organitzar eleccions. Parlem-ne, per intentar donar un marc més enllà de les fronteres de Barcelona.

D’on venen aquestes remunicipalitzacions?

La dècada dels 90 va ser el moment daurat per a la imposició de l’anomenat model francès: la delegació del servei públic. Els municipis o mancomunitats decideixen cedir la gestió de l’aigua durant un cert temps. El model francès està determinat per una llei, la llei Barnier (sí, l’home que negocia el Brexit), i ja té 20 anys. Aquesta llei volia regular un model inventat per Napoleó i que contemplava casos de concessió indefinida, com passava a la ciutat de Niça. A casa nostra, no tenim gaire més sort: a Terrassa, Mina (és a dir, Agbar i La Caixa) tenien una concessió de 50 anys. La situació a Barcelona és molt més complicada, amb una empresa metropolitana que durant molts anys va viure dins la il·legalitat administrativa.

Quan una empresa privada gestiona un servei públic (de titularitat pública, segons la llei 7/1985 de Base del Règim local) durant un temps tan llarg, o fins i tot, durant només 20 anys (que pot voler dir cinc possibles alcaldes diferents), si bé el poder públic en conserva la titularitat sobre el paper, li acaben mancant els coneixements tècnics que li permetrien de reprendre la gestió del servei. Aquesta realitat la coneixen prou bé tots els municipis que han volgut o volen remunicipalitzar serveis.

La primera gran ciutat europea que va tornar a la gestió directa de l’aigua va ser Grenoble (França). La decisió era conseqüència de l’empresonament de l’alcalde per corrupció. I és que cal recordar, sense acusar ningú, que els processos de selecció de l’empresa concessionària poden ser molt opacs i proclius a corrupcions, com molt bé se sap a Catalunya. Grenoble, doncs, va obrir el camí l’any 2000, després va seguir-la Briançon, també a l’Estat francès. Molts contractes arribaven a termini (dels 20 o 25 anys) i molts varen ser renovats; però hi havia hagut un canvi, una presa de consciència, sempre amb una mobilització ciutadana determinant. Comitès de barris, lluites veïnals; l’aigua esdevenia un eix clau de l’aprofundiment democràtic. Recordem que l’any 2000 el mercat encara ho solucionava tot i tot es privatitzava.

Precisament, aquell 2000 va ser l’any clau: l’any de la guerra de l’aigua a Cochabamba (Bolívia). Després que els bolivians, a Cochabamba, fessin fora el consorci privat amb Abengoa, Buenos Aires (Argentina) va fer el mateix amb Enron i amb Suez. La llista s’allargava, i si bé és veritat que aleshores no vèiem cap procés electoral o consultiu, cal dir que el balanç de forces, sobretot a Amèrica Llatina, era molt favorable a les remunicipalitzacions. I a Europa?

“Suez, Veolia, Aqualia i Agbar… s’adonen que cal ”sortir al carrer” per contrarestar el discurs dels contraris a la gestió privada de l’aigua”

A les nostres latituds, les remunicipalitzacions arriben amb comptagotes: primer a França, a la fi del contracte, després, de mica en mica, a l’Estat espanyol. El 2003, Medina Sidonia (Càdis) fa el primer pas; un llogaret gal. Repetim, sense referèndums ni consultes. Però amb clares majories al consistori. És aleshores quan Suez, Veolia, Aqualia, Agbar… s’adonen que cal ”sortir al carrer” per contrarestar el discurs dels moviments i dels sindicats contraris a la gestió privada. I és també aleshores quan els moviments decideixen apostar per donar amplada i profunditat a la lluita. A partir de la crisi, les multinacionals es tornen a sentir fortes (un cop la reforma del capitalisme promesa per Sarkozy s’esvaeix) i tornen a intentar privatitzar, amb l’ajuda de l’FMI, del Banc Mundial, de la Comissió Europea i de la Troika.

En aquell moment, però, arriba el ‘coup de théâtre’ parisenc. Bertrand Delanoë, l’alcalde socialista de París (sí, els socialdemòcrates poden estar a favor de la gestió pública; no com Antonio Balmón, l’alcalde de Cornellà, i companyia), decideix de trencar els contractes amb Suez i Veolia i crear una empresa pública on els usuaris estiguin representats al consell d’administració. Aquell, però, és també l’any de l’intent del govern italià de privatitzar l’aigua. Aigua que només és privada de manera generalitzada al Regne Unit (a Anglaterra, més en concret) i als països que utilitzen el model francès (Portugal, França i Espanya, fonamentalment).

Els representants de diverses entitats entreguen les signatures per a a la multiconsulta a la regidora de Participació de Barcelona, Gala Pin, el passat 1 de març / Foto: ACN – Aleix Freixas

El primer gran moviment remunicipalitzador que utilitza la democràcia participativa és el moviment italià de l’aigua, el 2010. Recordem que, el 2007, l’esquerra parlamentària i el partit que fins aleshores havia estat la corretja de transmissió dels moviments socials (el partit de la Refundació Comunista; el partit-moviment com en deien alguns) va convertint-se en extraparlamentari i començà la llarga travessia del desert de l’esquerra italiana. El referèndum es va celebrar diumenge 12 i dilluns 13 de juny de 2011. Es van mobilitzar milers d’activistes que van recollir 1,4 milions de signatures; 26 milions i escaig d’italians van votar contra la privatització de l’aigua. A Itàlia existeix una forta tradició referendària, però està clar que el context polític va ser determinant a l’hora d’escollir aquesta via.

El febrer de 2011, un altre referèndum, aquest cop a Berlín, va ser tan sonat com l’italià. Després de dotze anys de concessió, el moviment de l’aigua local va decidir de fer un referèndum per tal que es publiqués el contracte (secret!) entre el land de Berlín i el consorci de Veolia i RWE (empresa alemanya de l’energia). L’escandalós contracte va forçar que les forces polítiques d’esquerres, al govern, trenquessin el contracte amb el consorci, pagant, però, la diferencia del possible benefici. Per cert, aquest va ser el primer referèndum amb èxit de la història de Berlín.

Si comparem els casos italià i alemany amb el francès (París) trobarem un element clau: el color i la composició del govern competent.

El cas de Grècia segueix la mateixa lògica. El 18 de maig de 2014, el dia de les eleccions municipals, les primeres des de la crisi del deute, un petit grup d’activistes va decidir d’organitzar un referèndum autogestionat. 218.000 persones van votar la privatització de l’aigua; a les eleccions ”oficials” a la ciutat hi van votar 428.000! Avui, malgrat la important pressió de la Troika i la falta de determinació del govern de Tsipras, l’aigua encara és fonamentalment pública, però la lluita continua.

Quan, el 2010, els sindicats europeus de serveis públics van decidir fer una Iniciativa Ciutadana Europea, les crítiques (en moltes ocasions correctes) deien que era una eina insuficient per trencar els dictats de les institucions financeres, com la Troika o el FMI. Aquesta crítica és correcta, però no veu l’evolució política de manera dinàmica. Una consulta o un referèndum no és cap panacea, és només una eina de mobilització, en aquest cas a un govern que no ha pogut portar la iniciativa. És una eina que ha creat, certament, les condicions per a un canvi constitucional a Eslovènia i la caiguda d’un govern a Irlanda. Però és, sobretot, una eina que cal utilitzar només quan convé. No es pot fer un forat amb una clau anglesa ni descaragolar un caragol amb un martell, o bé pots fer-ho, però el resultat no serà el desitjat.

Aleshores què són i perquè serveixen les recollides de signatures? No cal ser un analista molt perceptiu per veure que, en general l’esquerra radical, o anticapitalista, no és hegemònica gairebé enlloc. I que cal fer encara molta pedagogia política entre amples capes de la població que, objectivament, haurien de renegar del sistema econòmic existent. Les consultes ciutadanes ben organitzades són una oportunitat daurada per exposar públicament el grapat de banquers i membres de l’alta burgesia catalana (i els seus acòlits), amb noms i cognoms, que es beneficien de la majoria de decisions polítiques dels darrers quaranta anys i, en el cas de l’aigua a Catalunya, del darrer segle.

“Cal que el PSC decideixi si segueix la via Balmón (vetllar per les butxaques d’Agbar) o per la via Ballart a Terrassa”

És, doncs, en aquest sentit que caldria entendre les mobilitzacions de l’aigua: la lluita per a la recuperació democràtica de l’economia. Però això no pot ser només una qüestió de preferència individual; ha de ser una qüestió d’opinió pública, de debat i de clarificació de les forces d’esquerres i dretes, de la famosa hegemonia que cal recuperar. Cal que el PSC decideixi si segueix la via Balmón (o sigui, vetllar per les butxaques d’Agbar i de La Caixa) o per la via Jordi Ballart que, de fet, el du a trencar amb el PSC, com va dir en una entrevista. La CUP va obrir el ball de les negatives a la consulta, i això és veritablement una novetat, a Tessalònica el KKE (partit comunista grec) va guardar un educat silenci, no va voler ser aliat objectiu de Suez.

Aquelles forces de l’esquerra que s’oposen ara a obrir un ‘debat’ amb l’enemic, malgrat els motius que es puguin raonablement esgrimir, fan un mal favor a la necessària autoorganització de les forces per a la transformació social. Cal obrir aquests debats, i cal fer-ho per a atènyer i convèncer el major nombre de ciutadans i guanyar els treballadors de l’empresa, sense ells hi ha molt poc a fer. Si la debilitat política i orgànica del govern municipal de Barcelona obliga a enfrontar-se amb Agbar i La Caixa, no desertem del camp de batalla perquè altres ho puguin haver fet. Totes les forces que entenen que la gestió de l’aigua no es pot lliurar a la lògica del mercat han de poder defensar les seves posicions, però no oblidem que aquest debat, on ens ha de dur, és a una deslegitimatizació completa dels poders fàctics que encara pretenen que l’aigua no ha estat privatitzada.

Calen doncs referèndums i recollides de firmes per recuperar els serveis públics?

Un argument aquests dies ha estat ‘no tot es pot votar’. La pregunta no admet una sola resposta, però totes les respostes depenen de la correlació de forces. A Terrassa, només Mina (Agbar i la Caixa), la dreta i la premsa local defensaven un referèndum, ja que la majoria de forces polítiques volia trencar amb la indecent concessió existent. A Barcelona, la situació és fonamentalment diferent.

Barcelona té la competència compartida amb pobles i ciutats de l’àrea metropolitana i fer la consulta vol dir obrir un debat a llocs on aquesta possibilitat ni es planteja, com per exemple a Cornellà. El pacte amb el PSC segurament no va ajudar a aclarir la postura respecte a aquest tema, però tenir un mes de debats entre la societat civil i directius d’Agbar com Àngel Simon ajudarà a clarificar la posició de tots els grups, més enllà del vot al ple de dimarts.

La CUP no va donar suport a la consulta perquè creu que s’ha de remunicipalitzar directament

La CUP no va donar suport a la consulta perquè creu que s’ha de remunicipalitzar directament. Es pot entendre i compartir aquest punt de vista, però em sembla que cal ajudar, primer, a bastir el moviment, incloure-hi el conjunt de la societat i, en particular, els treballadors d’Agbar, que ara per ara no volen dividir l’empresa. Ara fa una mica més d’un segle, un dels fundadors del marxisme modern va dir: “Quina innocència infantil és presentar la pròpia impaciència com a un argument teòricament convincent”, i ho han repetit pràcticament tots els pensadors dels moviments d’emancipació.

De la mateixa manera que ningú s’oposa a un augment salarial, encara que tothom entengui que l’augment enforteix un sistema essencialment injust, no podem defugir els perills d’obrir un debat per por d’enfortir aquells que més el temen, i fan bé: un debat ajudaria a augmentar el nivell de consciència tot exposant la veritable política de gestió d’Agbar i els seus socis. No tenir aquest debat només ajuda als accionistes d’Agbar i l’elit econòmica de la ciutat i de Suez, que avui ha guanyat una batalla.

Aquesta qüestió de la solució entre la posició màxima i mínima ja la va resoldre la socialista Rosa Luxemburg fa una mica més d’un segle amb la publicació d’un llibre anomenant ‘reforma o revolució’ i que avui és de molt recomanable lectura. Un dels problemes de la nova política és la seva mania a la teoria, i sobretot a ‘la vella teoria’ que tan rica és en lliçons. De fet el que ens diu és que qualsevol reforma al marc econòmic actual cal defensar-la des d’una postura revolucionària o radical, o sigui des de l’arrel del problema, i cal considerar si és un pas endavant per l’objectiu final o no.

Ara mateix tenim un debat interessantíssim sobre quina gestió volem. Ciutats com Badalona ja han votat mocions, d’altres municipis parlen de muntar la seva pròpia empresa; les importants dimensions de la gestió a escala metropolitana no hauria de fer por a les forces del canvi. Amb el concurs dels pobles i ciutats de l’àrea metropolitana i dels seus grups polítics, hem de ventar una bona bufa a Agbar, a La Caixa i Àngel Simón, i això passa per un front comú de lluita pel retorn a la gestió pública i directa del que avui és Agbar. La consulta ciutadana era un pas en la bona direcció i no donar-li suport és un greu error que només demostra una manca de visió estratègica. Potser és aquest un dels mals de tota la nova política…

3 comentaris
  • F. Nicolau 12 d'abril de 2018 - 0:28

    Per prendre una decisió tan trascendent com la remunicipalització de l’aigua, que dificulta el negoci dels grans poders econòmics, cal sumar totes les forces possibles i dotar-les de la màxima legitimitat. El suport de la ciutadania, expressat en una consulta, hauria estat un argument poderós per revertir la gestió privada de l’aigua. Malauradament, un raonament d’aquest tipus difícilment podia ser entès pels defensors de la independència amb un 47% dels votants.

  • Arnau M.V 12 d'abril de 2018 - 16:11

    A mi el que em dona pena es que siguem quatre i ens barallem fins l’ineficàcia més ridícula. El món de les idees aguanta tots els arguments i contraarguments, fins l’infinit i ad nauseam. Però és la capacitat executiva la que efectivament fa tangibles els grans ideals. Si les CUP, BeC i Aigua es Vida no tenen la capacitat de pactar una estrategia per guanyar (no per tenir raó!), tot el capital polític que hi hem posat l’esterilitzen. Necessitem eficàcia com l’aigua. Necessitem acords estratègics, lo qual no té perquè implicar una estratègia unificada, però si que implica confiança mutua, ganes d’aconseguir les coses, humiltat, disposició a escoltar, carinyo i fraternitat també en el desacord. Ni les CUP son tan revolucionàries ni els Comuns tan possibilistes. Però quan es tracta d’arribar a acords, em quedo abans amb un possibilista executiu que amb un revolucionari rígid. I ho dic malgrat que trobo molt necessari que les CUP, des de la seva llibertat de moviment, fotin canya en alguns temes en els que els Comuns, degut a la seva debilitat orgànica i les seves responsabilitats institucionals, es moderen.

    Prou d’atacs entre companyes, d’egos, de partidismes i incapacitat estratègica. No és només l’aigua o el tramvia , són els transgènics, és la república catalana, el canvi climàtic, el declivi energètic o el cop d’estat contable a l’Ajuntament de Madrid. En tots aquests temes, les diferències entre les esquerres son fonamentalment estratègiques, no de contingut ¿deixem de perdre?

  • Arnau Orriols 13 d'abril de 2018 - 13:02

    Totalment d’acord. La CUP no ha estat encertada aquí… De vegades cal cedir per aconseguir petites victòries.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Pablo Sánchez Centellas
Pablo Sánchez Centellas

Pablo Sánchez Centellas edita aquest espai sobre la política europea i el seu impacte a Catalunya/Espanya. Des de Brussel·les. Ha estat Director de Relacions Internacionals a l'Ajuntament de Barcelona. Nascut a Barcelona el 1978, va estudiar Ciències Polítiques a la UAB, a la Sussex University i a la Université Libre de Bruxelles. Activista social i militant sindical, va ser responsable de campanyes de la Federació Sindical Europea de Serveis Púbics (EPSU) i coordinador de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) pel dret humà a l'aigua (www.right2water.eu). Ha viscut a Londres, Edimburg, Brussel·les i ha "squatejat" a Paris.

Comparteix aquest blog col·laborant amb en Xavier Espinet Mayench, nascut a Lleida el 1977. Llicenciat en Filosofia i docent a París des del 2003, tradueix i edita alguns llibres de moviments socials i política.

Xavi Espinet Xavi Espinet

Cerca al blog