Radiografia d’una decepció

El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell (a la dreta), amb altres membres de la candidatura.

El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell (a la dreta), amb altres membres de la candidatura.

Per més que els altaveus de l’establishment intentin dissimular, ens trobem a les portes de les eleccions catalanes més transcendents de les darreres dècades, unes eleccions que permetran generar el mandat sobre la independència que ha estat impossible tirar endavant a través d’un referèndum acordat. Un dels elements que fan més visible que no ens trobem davant d’unes eleccions autonòmiques convencionals, és la singularitat excepcional de les forces que hi concorren, organitzades en marques i coalicions fins ara inconcebibles. Són símptomes d’un canvi profund en la política catalana, que arrenca, ja s’ha dit molts cops, en el fracàs del desplegament de l’Estatut, l’últim instrument de consens que podia haver arbitrat les tendències divergents entre una Catalunya que reclama sobirania i un Estat Espanyol delerós de recentralitzar poders.

El cas és que, a partir del fracàs d’aquesta oportunitat d’entesa, juntament amb la irrupció d’una crisi econòmica que s’ha fet crònica, s’ha esberlat el pacte de la Transició, i àmplies capes de la població catalana han encetat el camí cap a una ruptura democràtica.

Ha emergit, per tant, un nou escenari, que obliga als partits a resituar-se en unes coordenades diferents de les que proposava l’autonomisme. En aquest fort moviment tectònic, els partits que es resisteixen a abandonar l’anterior paradigma pateixen una davallada en la intenció de vot. Un exemple clar és CiU, que ha hagut de separar-se, quedant Unió desintegrada i en vies d’esdevenir força extraparlamentària. L’altra gran exemple és el PSC, que arrossega anys de declivi. I un tercer cas: ICV-EUiA, també amenaçada per una davallada electoral, i ara lliurada als braços de Podemos, sota la marca CSQP.

Centraré l’article en aquesta darrera marca electoral, com a exemple d’incapacitat adaptativa, i també com a mostra de com una candidatura d’esquerres pot esdevenir, en determinats moments i contextos, un instrument que contribueix a frenar moviments populars de transformació. Vull deixar clar per endavant que, malgrat la contundència del discurs, es tracta d’un exercici de reflexió que busca obrir el debat i trobar respostes a una postura que em sembla incomprensible. La crítica és fruit d’una decepció i un desconcert personals, i m’he sentit necessitat d’expressar-la.

Errors de partida

Quan, ara fa quatre anys, l’independentisme va irrompre amb força en l’escena política catalana, ICV va apadrinar la Tercera Via quan semblava una opció viable, o la més probable, i hi va apostar fort. Amb el temps, però, a mesura que s’ha constatat que la partitocràcia espanyola s’oposa reiteradament a plantejar un nou model territorial, s’ha descobert que la via no conduïa enlloc. Existia la teoria, assumida també per CiU, que davant les demandes independentistes, tard o d’hora l’Estat oferiria alguna forma d’encaix per desplaçar el rupturisme cap als marges del Parlament. Però aquesta, val a dir-ho, ha estat una hipòtesi circumscrita de manera exclusiva a Catalunya: l’esperança de resolució pactada no ha existit mai, a l’Estat Espanyol.

Allà hi ha altres dinàmiques, i la qüestió catalana no ha estat mai un debat troncal, sinó una molèstia de segon ordre que es podia gestionar amb les pertinents dosis de menyspreu i càstigs constitucionals: assumir-lo com un problema ineludible implicaria posar en dubte fonaments polítics irrenunciables i qüestionar a fons una identitat col·lectiva sostinguda durant segles. Contràriament al que defensen els predicadors de la Tercera Via, el PP, el PSOE i C’s tenen un horitzó polític invers a les demandes majoritàries de la població catalana: menys poder per les autonomies i nul·la concepció plurinacional de l’Estat. En aquest context, un model federalista o confederalista, en el qual Catalunya pogués acomodar-s’hi a partir de la gestió dels propis recursos, el reconeixement del dret a l’autodeterminació, capacitat de decisió en infraestructures, i blindatge de competències en matèria educativa o cultural, esdevé una il·lusió cada vegada més irrisòria. La impossibilitat d’assolir la necessària majoria de dos terços per a dur a terme tals reformes s’ha fet evident. Ningú amb un mínim d’honestedat pot creure i fer creure que aquest novembre s’obrirà un escenari propici a fer possible un encaix satisfactori. És, per tant, un error pretendre edificar l’eix central del discurs únicament a partir d’una premissa materialment impossible de dur a terme, pel fet que aquesta opció depèn d’una voluntat aliena inexistent.

El segon error, derivat del primer, és la insistència en separar la qüestió nacional i la social. Aquesta separació havia funcionat en l’anterior paradigma autonomista, en el que la qüestió nacional estava congelada pels pactes del peix al cove, i la qüestió social discorria en un context de relativa bonança econòmica i garanties de manteniment d’un minúscul estat del benestar. Les dues qüestions podien plantejar-se per separat perquè, en el fons, cap de les dues es plantejava a fons i de manera seriosa. Ara, que s’ha fet evident que no és possible fer polítiques socials sense sobirania, i que no hi ha sobirania sense una ruptura amb l’Estat, és quan la separació de les dues qüestions grinyola per tots costats.

Què proposa ICV-Podemos?

Esbravat el miratge de la Tercera Via, havent quedat com a úniques opcions el pas cap a la independència o bé l’acceptació de la recentralització i la intervenció, CSQP respon amb un silenci incomprensible en la qüestió nacional que, de retruc, deixa palesa la impossibilitat de donar una resposta satisfactòria a la qüestió social: el silenci apareix també quan es pregunta de quina manera es duran a terme les mesures socialment justes que es defensen. Com establirem una nova fiscalitat per repartir la riquesa? Com farem lleis que evitin els desnonaments i fomentin polítiques energètiques d’impuls a les renovables? Com podrem finançar hospitals i escoles públiques? Silenci, per tant, davant les qüestions més bàsiques que la població reclama: ens quedem amb la superfície dels lemes i les intencions moralment admirables, però els mecanismes concrets que han de permetre fer possible les intencions no apareixen enlloc, i no apareixen perquè l’acció de govern se supedita, fent gala de la millor tradició dependentista, a una regeneració de l’Estat que, ara mateix, apareix com una possibilitat molt remota.

El coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera, en una entrevista concedida a CRÍTIC el novembre de 2014 / Foto: Jordi Borràs

El coordinador nacional d’ICV, Joan Herrera, en una entrevista concedida a CRÍTIC el novembre de 2014 / Foto: Jordi Borràs

Sabent això, sabent que a curt termini no hi ha un encaix possible, ens podem preguntar per què ICV-EUiA s’han quedat bloquejats en la proposta de la Tercera Via. La formació podria haver iniciat, aquest darrer any, un apropament cap a l’independentisme. Podria haver fet un esforç de sinceritat i admetre que el model federalista, anecdòtic a la resta de l’Estat, només es pot assolir a partir de la proclamació unilateral de la república catalana, deixant les portes obertes a la federació en una etapa posterior, amb un Estat Espanyol reformulat. Això hauria permès plantejar un acostament a formacions com la CUP o ERC. El cas és, però, que no hi ha hagut capacitat o voluntat per fer aquests passos.

Els motius? La feblesa del federalisme, per una banda, impedeix que hi hagi recorregut polític: en l’actualitat, l’únic moviment polític que encapçala iniciatives de gran abast per forçar canvis estructurals és l’independentisme. El federalisme no és una iniciativa entusiasta, sorgida d’una il·lusió col·lectiva de millora econòmica i social. De fet, es tracta d’una contraproposta de caràcter reactiu, sorgida exclusivament d’alguns partits catalans, i mancada de suport social i moviment articulat. Per tant, no hi ha una convicció profunda, un anhel sincer per assolir l’Espanya Federal: se sap, en el fons, que aquest projecte no és viable a curt termini, perquè a l’Estat Espanyol hi predomina una cultura política de fons, heretada directament d’una concepció franquista de l’Estat, que no connecta amb visions republicanistes capaces d’assumir la plurinacionalitat i la descentralització. A Catalunya mateix, fins i tot, l’autonomisme agrupa més partidaris que no pas el federalisme

D’altra banda, l’atàvica vinculació que s’ha establert entre les reivindicacions sobiranistes i la burgesia catalana pot ser un altre element que expliqui l’al·lèrgia a qualsevol demanda que passi per la reafirmació nacional, i la indiferència, o fins i tot el rebuig, davant la idea d’avançar plegats amb l’independentisme. Les premisses ideològiques que es prenen com a punt de partença condicionen les posteriors interpretacions dels esdeveniments: en aquest sentit, la vell llosa del soleturisme pesa excessivament i constreny la capacitat d’interpretar els actes massius de les darreres diades com un moviment autònom i d’extracció popular. En aquesta qüestió hi intervenen elements conceptuals a l’entorn dels quals seria interessant reflexionar, i que giren a l’entorn de la concepció del que és Catalunya, la valoració del seu dret com a poble a la seva plena llibertat, i certs camins coneguts de l’autoodi i la manca de confiança que es té en les capacitats col·lectives.

Lerrouxisme latent

Així doncs, la recuperació del soleturisme ha esclatat de manera dramàtica: la reaparició dels discursos de regust “antisobiranista” és decebedora, tenint en compte que d’altres formacions com la CUP o ERC havien anat superant el debat identitari. Relacionar estretament sobiranisme i burgesia, reduir de manera simplista les demandes de sobirania a una simple estratègia de poder de la classe dominant, i apel·lar al clàssic no-nacionalisme i cosmopolitisme propis del nacionalisme ocult i normalitzat que imposa l’Estat, ens retorna als escenaris superats de l’autonomisme. Els qui donen importància a la qüestió indentitària necessiten, de fet, que aquesta qüestió aflori: la insistència en assenyalar les demandes de sobirania com a expressions identitàries i burgeses, havent-se constatat que aquestes demandes són transversals i multiclassistes, i estan centrades en la reclamació de drets i de sobirania popular, és, de fet, la verbalització del desig d’una realitat inexistent, i exhibeix, en el fons, la mentalitat nacionalista subjacent de determinats sectors fins ara feliçment instal·lats en un marc territorial inqüestionable. El lerrouxisme sempre s’ha caracteritzat per esquivar l’assumpció plena i irrenunciable de les llibertats de Catalunya com a poble, i s’ha sentit còmode relativitzant-les i circumscrivint-les dins d’esquemes reduccionistes de simples interessos de classe.

La inadaptació i la manca de propostes viables davant un conflicte irresolt, la insistència en conservar un tauler de joc sense peces per moure, s’ha acabat traduint, en el dia a dia, en un repertori espectacular de missatges improvisats i contradictoris: es parla d’urgència social, però es defensa una tercera via que, de poder ser possible, no ho podrà ser fins d’aquí a unes quantes legislatures dolorosament austeres. Es justifica l’oposició a la independència pel fet d’estar, suposadament, liderada per una formació de dretes, obviant que l’oposició a la independència està liderada per sectors situats encara més a la dreta. S’argumenta que no s’està d’acord en les fronteres, però mai es qüestiona l’Estat Espanyol. Es parla de processos constituents – que són anticonstitucionals- i simultàniament es defensa l’acatament de la Constitució i es parla de la reforma d’aquesta com la única via possible per fer canvis. Es defensa la república i la monarquia a la vegada. Es demana que abans de la independència cal saber quin país volem, però el rebuig a la independència comporta igualment un model de país imposat des de fora, no pas escollit per nosaltres. Es parla de “nova política”, havent participat en governs que feien “vella política”. S’abandera el desafiament a la troica, i el model a seguir és una Syriza que finalment ha acatat nous rescats amb retallades i privatitzacions. L’argumentari més repetit és, en definitiva, pura munició d’usar i llençar, no pas una arquitectura de pensament honesta i coherent que doni sentit profund a l’acció política.

En conseqüència, aquest cúmul de missatges contradictoris condueixen a sospitar que CSQP es veu impossibilitada per a fer plantejaments viables i adaptats al moment actual, amb discurs comprensiu i atractiu per a àmplies capes de la població catalana. Més aviat sembla que opta per enretirar-se al fortí segur d’una fidelització electoral restringida a uns sectors socials molt delimitats, opció que no ajuda gens a assolir la unitat de les classes populars, i en canvi sí que alimenta fenòmens clàssicament divisors i reaccionaris, com ho fou el lerrouxisme en el seu moment.

L’aportació de Podemos

Pablo Iglesias, líder de Podemos / Foto: David Sabadell

Pablo Iglesias, líder de Podemos / Foto: David Sabadell

En aquest sentit, l’aportació del flamant nou soci d’ICV no ha ajudat gens a mitigar aquests “handicaps” esmentats. Més aviat ha contribuït a reforçar-los: ha reforçat per exemple un estil poc participatiu de plantejar programes i candidats, ben lògic tenint en compte que Podemos és un partit que, des d’un primer moment, s’ha construït a partir del convenciment elitista que des d’un laboratori universitari, i sense base social activa, es pot dissenyar la fórmula miraculosa d’ocupació del poder per la via exprés.

Podemos també sembla haver aportat confusió afegida en l’encaix de Catalunya dins l’Estat, així com un rebaix en els continguts polítics més visibles: missatges simplificats que freguen l’insult a un electorat potencial que és tractat com si fos estúpid. En aquest sentit, l’”Enderroquem a Mas”, presentat com a lema de capçalera, ha esdevingut un eslògan pueril que alimenta una concepció capdillista de la política, fent ús poc escrupolós de la demagògia. Probablement degut a la manca de full de ruta definit, el lema revengista sembla que ha passat a ser la raó principal de la coalició. En focalitzar el discurs en aquest enderrocament màgic, fent recaure tota la responsabilitat de la crisi en una sola persona (i negant la complexitat d’una responsabilitat múltiple, en la qual també s’hi podria incloure els antics gestors de la Generalitat durant el Tripartit) es cau en una mena d’idolatria de l’adversari, i en darrera instància en una infantilització de la política, fet que no ajuda gaire a fer comprensible les raons profundes de la crisi sistèmica, estructural, que patim.

L’agressivitat simplificada i efectista, tanmateix, ara ja no s’utilitza contra una persona concreta (Artur Mas), ni tan sols contra un partit (CDC), sinó contra un gruix social i polític més ampli, que engloba també a ERC, a la CUP, a l’ANC, Súmate, i a persones independents declaradament d’esquerres. L’estil franctirador persisteix, malgrat els canvis recents d’escenari, de manera que, el que fa uns mesos, en un context d’eleccions amb llistes separades, podria haver estat una estratègia electoral més o menys reeixida, ara ha esdevingut maldestre i contraproduent: és absurd que una formació d’esquerres carregui de manera tant explícita i prioritària contra els qui en un futur proper haurien de ser socis preferents. Insultar a aquestes formacions, definint-les com a “comparses de la dreta”, és buscar un distanciament que sembla que pretengui afeblir les necessàries complicitats futures, i que s’opti per la reclusió o la preferència d’entesa amb forces unionistes i de dretes, contra les quals les invectives són menys freqüents.

Conclusió

Considerant aquest seguit d’incoherències, fa la impressió que CSQP ha optat per la renúncia a tenir un paper destacat en l’acció política transformadora i rupturista que s’albira en un horitzó imminent, i que s’ha resignat a esdevenir una trava, un escull, un instrument reaccionari per moderar i neutralitzar, més que per participar en un aplec de forces de canvi social. Ja sigui per indisposició a llegir el moment històric, ja sigui per sentiment de superioritat intel·lectual i mandra a l’autocrítica, ja sigui per reticències identitàries de part de la militància, ja sigui per un deute de dotze milions d’euros contret amb l’oligarquia bancària, o ja sigui una mica per tot plegat, el cas és que aquesta formació s’ha instal·lat en la trinxera de la reacció.

No és, en aquest sentit, gens casual la coincidència de discurs amb les oligarquies: en tot allò relacionat amb la qüestió nacional, els arguments són calcats als d’Unió, Partit Popular, PSOE o C’s. Utilitzar com a argument la capacitat de coerció dels poders fàctics – i per tant, subtilment, aplaudir aquesta amenaça, en lloc de denunciar-la— a fi de justificar la inconveniència d’una ruptura unilateral, és baix i propi d’una cultura política basada en l’abús de poder. Plantejar escenaris hipotètics d’indefensió, marginació financera i boicot internacionals, i utilitzar-los com a argument per forçar a la renúncia d’ideals absolutament legítims com el de la independència, s’allunya molt dels plantejament atribuïbles a l’esquerra.

A les portes d’una campanya electoral d’alt voltatge, es fa difícil imaginar un canvi de rumb per part de CSQP. Tot apunta que la seva opció serà la d’insistir en l’estratègia frontista, i centrar-se, com fan els partits unionistes, en carregar contra les dues llistes independentistes, atreure vots que siguin comptats com a NO, i buscar el bloqueig del procés d’independència per tal d’assegurar l’immobilisme, l’ofec de la sobirania i la impossibilitat de fer polítiques socials, coincidint i reforçant l’estratègia de les oligarquies del país. Mai és tard, però, per recapacitar, si més no per part del seu electorat potencial, que sempre és a temps de decantar el vot vers un  rupturisme nítid i coherent.

68 comentaris
  • Meritxell Aragonés 29 d'agost de 2015 - 9:34

    Perfectament argumentat, no ho podria haver exposat millor! El considero un dels millors articles sobre aquesta època tan apassionant que ens està tocant viure, d’aquests que es consideraran de referència per entendre’n un dels aspectes més importants. Felicitats de nou!

  • Mara Terol Calabuig 29 d'agost de 2015 - 12:34

    Et felicite.Una radiografia ben explicada; només suggerir-te un altre article q desenvolupi les causes d’aquesta posició d’ICV i q aquí només esmentes o enumeres en un paràgraf. Salut

  • manel eroles i miralles 29 d'agost de 2015 - 19:42

    Molt acertat. Totalment correcte
    Esperem que CSQP reflexioni’n, ells o els seus votants.
    Crec que no hi ja va més opció de futur per nosaltres i els nostres fills que la Independència

  • Sebastian Martinex 30 d'agost de 2015 - 0:43

    Estan haciendo como en Extremadura, un apoyo implicito al PP, C’S , PSOE, Unió, se les acabara contando como NO, una pena!!! E intentan enfrentarse con JxS , con insultos 40000 ladrones, puede que el Mas no les guste, a mi tampoco, pero es la unica palanca para cambiar la situacion. Y pata votar izquierdas ya esta la CUP.

  • josep ferrer 30 d'agost de 2015 - 7:36

    Molt clar!.
    El que em preocupo és com tots aquests arguments poden arribar d’una manera senzilla i convincent als indecisos perquè guanyem les eleccions. De moment no veig una campanya clara i contundent. Confio que Junts pel Sí tinguin “Supertècnics” per fer-ho.

    • Gerard Garcia Munné 30 d'agost de 2015 - 15:18

      Josep.
      Tu, jo i els qui ja ho tenim clar hem de fer de “supertècnics”.
      Endavant!!

  • Artemi Rosich i Prats 30 d'agost de 2015 - 11:59

    Felicitats per l’article Pau, tocat i enfonsat a cada parraf, penso que no es podria explicar millor, encare que, l’invasor en cap de les seves escomesses contra Catalunya no es va parar a mirar les nostres de Constitucións com tampoc els nostres drets afegin-ti q’en la actualitat l’invasor (que sempre ésel mateix)
    no respecta la voluntat dels ciutadans.

    Catalunya, no ha estat mai espanya, espanya se la ha fet seva mitjançant les armes i l’ocupació, no pas pel dret, per aixó sempre la podrem ennomenar (l’invasor), per mmes que vulguin insistir Catalunya no sera mai espanya.

    Una volta el nostre president Pujol, va dir que : Catalá es tot aquell que viu i tevalla a Catalunya, aixó va quedar molt bé, peró es va descuidar de dir i qui estima a Catalunya, i jo li diria que no n’hi ha prou estimant a Catalunya, es precis portar-la al cor.

  • Jordi 30 d'agost de 2015 - 12:17

    Perfectament argumentada la part d’ICV i totalment d’acord, però trobo també a faltar les causes d’ERC, (potser en un altre article), per mantenir al poder a una CiU que com ja vareu comentar en un altre article aqui, (http://bit.ly/1N2Mw0N), intenta instrumentalitzar un moviment de les classes populars per continuar al poder.
    Costa d’entendre com un partit anomenat d’esquerres pot ser còmplice de retallades en sanitat, quasi còmplice de la venda de dades de l’ICS de Lleida a mútues privades, (finalment paralitzat per la mobilització popular però amb el suport de ERC des de el principi), i un llarg etcètera d’accions i/o actituds més pròpies de la dreta neo-liberal, no se que hauria passat si no hagués donat suport aquests anys a CiU al govern, però no crec que el procés s’hagués acabat, i en tot cas sempre podria haver donat suport a la investidura de l’Artur Mas i durant la legislatura haver fet una oposició real, i no el que ha fet que ha estat qualsevol cosa menys oposició.

    • Marino 30 d'agost de 2015 - 15:24

      El caso de ERC no me sorprende. Es la función que en las últimas décadas está realizando la socialdemocracia. Un apoyo a las medidas neoliberales y una traición a las clases que debería defender.
      Podemos ver el caso alemán o simplemente la función que esta haciendo el bloque socialdemócrata en la UE. Está defendiendo todoa los principios neoliberales.
      Qué hacer con estos traidores?
      La ciudadanía estamos hartos de que nos engañen con banderas, de todo signo. La democracia es el gobierno del pueblo y no vamos a dejar que la clase privilegiada de un país o de un estado nos sigan engañando.
      Queremos decidir, sí por supuesto, pero nosotros y para la mayoría que somos nosotros.

    • Bajoan 30 d'agost de 2015 - 21:30

      Les retallades ja existien en temps d’ICV al govern.

    • Enric 30 d'agost de 2015 - 22:03

      No estic d’acord amb les tessis argumentals respecte DRETES I ESQUERRES. Aui no parlem d’ideologies. Parlem de Pais, D’UN NOU PAIS. quan tinguem aquest PAIS que una gran majoria vol canviar, llavors serà l’hora de defensar cada ù de nosaltres, els nostres ideals. A mi i sortosament a molta gent, ens es totalment indeferent lo que hagi fet el Sr. Mas. A més a més (i ho diu un votant d’ERC) qui s’ha mullat com ho fet Mas ?

      • Yago Calbet Domingo 30 d'agost de 2015 - 22:47

        ” quan tinguem aquest PAIS que una gran majoria vol canviar, llavors serà l’hora de defensar cada ù de nosaltres, els nostres ideals”

        Ho firmo.
        Però llavors, aturem i revertim durant aquests 18 mesos les retallades que està fent CiU (+ERC)?

    • Núria 31 d'agost de 2015 - 0:28

      ERC vol la independència i sap que sense CDC, que recordem és el 1er partit més votat ( per que CiU ja no existeix ) no assolirem mai la sobirania plena. Quan tinguem un país de veritat ja ens barallarem per dretes o esquerres, com qualsevol país democràtic del món. De traïdors res de res, ERC farà el que sigui i l’impossible pq aquest país faci la política social que ens mereixem.

    • susanna ribera 4 de setembre de 2015 - 21:44

      Jordi,

      Les dades mostren que en els governs del tripartit es va privatitzar més la sanitat que en el govern de Ciu

    • Josep Crehuet 6 de setembre de 2015 - 11:36

      Les retallades de que parles venen imposades per la quantitat de diners que venen de españa. No se com ho fas a casa teva pero si el teu sou es de 1000 euros pots gastar 1000 euros, pero si et vaixen el sou has de retallar gastos i si les teves competencies mes grans son sanitat i educacio ¿on pots retallar?. Hi ha prou articles con es parla dels percentatges gastats en diverses partides i es pot veure que el percentatge de educacio i sanitat es tan gran que per la resta de despeses queda molt poc.

  • ANTONI COLS 30 d'agost de 2015 - 12:53

    Excelent article, la llastima es que molta gent “indecisa” cap al proces que s´está portant a terme no llegirá aixó. Tota la propaganda anti-endependentista que s´esta produïnt va encaminada a crear un ambient d´incertesa, desconcert i por cap aquest sector d´indecisos. Els que tenim clar que l´únic camí possible es la sobirania i l´independencia tots els atacs que poguin vindre del estat espanyol i dels partits amb politiques espanyolistes i d´inmovilisme no ens afectarán en absolut. El problema radica (crec jo i ojala m´equivoqui) son els indecisos.

  • Miquel 30 d'agost de 2015 - 13:15

    Article brillant. Però al meu entendre no incorpores dos elements que per mi resulten fonamentals per entendre l’abandonament d’Iniciativa del bloc del sí. Són dues qüestions que no tenen a veure amb la ideologia però sí amb el que s’ha convertit Iniciativa en els últims anys. No vull caure en la caricatura ni amb la desqualificació però resulta evident que Iniciativa és un partit de càrrecs i un partit de projectes personals. L’exemple que expressa això que dic és Joan Saura, en política des de les primeres eleccions municipals al 1979 i també hi podríem afegir Rafael Ribó, o l’alcalde del Prat, la batllia més important que ostenta Iniciativa, i que segueix en el càrrec des de fa trenta-tres anys. I tants altres, com el mateix Herrera que va passant d’un càrrec a l’altre sense cap mena de problema. Iniciativa és, doncs, un partit petit, ben controlat per un aparell de quadres que porta anys i panys a la política, i tot això fa que sigui conservador en el fons i en el propòsit dels seus objectius. Què vol conservar? La reproducció com a estructura de quadres, això és tot. Per això li fa tanta por una revolta com la catalana, que ho capgira tot, que suposa el control de la política des del carrer, que ha condicionat les decisions i les estratègies de partits com ERC o CDC, que ha trencat d’arrel partits sòlids com el PSC o com Unió. Els conservador d’Iciativa tenen un altre factor concidionant per desentendre’s del bloc del sí i és el seu deute estratosfèric que el situa en la imminent fallida tècnica. Aquest deute és un llast poderós i és també un element clau que, els tenedors del deute, o sigui els bancs i caixes, fan servir per dur als d’Herrera cap un terreny propici.
    M’atreveixo a dir que aquests dos elements no son gens marginals per Iniciativa en el moment de la presa de decisions.

    • Isabel 30 d'agost de 2015 - 23:32

      Molt bons arguments i molt encertats. Felicitats. Ara ho hem entés.

    • Pau Planas Puigbert 30 d'agost de 2015 - 23:51

      Hola Miquel: estic d’acord en el que comentes. El primer element el tinc present, i hi estic d’acord. Per una qüestió d’espai, i també per no entrar en desqualificacions directes, vaig decidir no esmentar-lo. Segurament, la por a perdre el càrrec és una de les raons principals que expliquen l’immobilisme. Pel que fa a la qüestió del deute: l’esmento de passada en el darrer apartat de l’article. Curiosament, com més diners es deuen a la banca, més recança tenen els partits a tirar cap a la ruptura.

  • Josep Pané 30 d'agost de 2015 - 14:20

    Magnífic i aclaridor article, llàstima que no el llegeixi tothom, sobretot els indecisos

  • Manel Delsors 30 d'agost de 2015 - 17:35

    Gran Fotografia del moment !!CSQP cavall de troba del STATUS QUO canviar per no canvia res partit de laboratori .pels qui volem canviar ho tot només ens queda La CUP!!

  • Pau Turró Falgàs 30 d'agost de 2015 - 18:50

    Extraordinari article, de debó. Gràcies, el passaré a tots els reaccionaris!

  • Montserrat Vallvé Viladoms 30 d'agost de 2015 - 19:31

    Senzillament: EXCEL·LENT!! Per llegir-lo i rellegir-lo més d’una vegada!! Gràcies!!

  • Philipp 30 d'agost de 2015 - 20:17

    Bo

  • Joan 30 d'agost de 2015 - 20:18

    Tícpic article per a que la gent d’esquerres que recolza el Mas pugui dormir tranquil·la. Seguiu pensant innocentment que la independència i la qüestió social van separades. “Espanya ens roba”, sí, però la política Neoliberal de CIU (el president és el senyor Mas, no?) recolzades per “Esquerra” Republicana ens ha ofegat.

    • Pau Planas Puigbert 30 d'agost de 2015 - 23:43

      La independència i la qüestió social no van gens separades. És el que defenso a l’article: si seguim en situació de dependència, com ara, no serà possible fer cap política social. Si som independents, com a mínim hi haurà possibilitats de fer polítiques socials: tot dependrà de qui participi en el procés constituent i qui governi en les successives legislatures.

    • Carles Nadal 31 d'agost de 2015 - 1:38

      És preferible que Rabell vagi a piular a Rajoy? Què n’esperes? Jo prefereixo fer un nou país amb 18 mesos de Mas

    • Nando 31 d'agost de 2015 - 10:34

      A part de realitzar una crítica que no es correspon amb l’article (o no l’has llegit o no l’has entés) m’agradaria saber la teva opinió sobre com haurien d’actuar els diferents partits que s’autodefineixen d’esquerres. Molt especialment pel que respecta a Catalunya si que es pot.

    • Josuè 2 de setembre de 2015 - 0:30

      Joan, i qui recolza la teva opció? Fomento, Oliu, Fainé, Bonet, PP, Ciutadans, PSOE, Unió…No t’agrada la simplificació, veritat? Doncs a mi tampoc la teva, que, per cert, és l’únic argument que no deixeu de repetir: Mas caca. D’acord, alguna cosa més?. Sembla mentida, tanta manca de respecte per tanta i tanta gent que defensa la independència i que ha dedicat tant de temps per canviar el mon; un altre mon és possible i també pot començar a Catalunya. Per la meva banda, magnífic article !!! Salut.

  • Ramon Tudela Solsona 30 d'agost de 2015 - 21:27

    Un article mes, ben escrit per cert, que intenta convencens amb allo de: “ara el que compta es l’independencia, de tot lo altre ens en preocuparem despres” Pero es clar, als que estan convençuts, no els hi fa falta, als que tenen dubtes no s’els explica res, ni que pensen fer si Espanya s’hi posa de cul, si la UE es fa el rançoner i alllarga anys la cosa, si tots els que estan a aquesta cosa que vol el Si, tenen clar com gestionaran. Be, a vegades penso que sera una campanya molt aburrida, tot el que s’habia de dir ja fa temps que s’esta dient. Ara sembla que toca descalifcar a ICV, potser perque representa una part de la societat que esta tant preocupada per l’independecia com per els drets socials. I aixo de que en nom de l’independencia s’hagi de perdonar o passar per damunt com si res, a tots els que ens han “robat”, durant aquests anys, que han pactat amb el PP i el PSOE, sense vergonya i ara ens volen “vendre la moto”, doncs ja t’ho dire, tot aixo es el que em fa dubtar i molt, de Junts pel Si.

    • Pau Planas Puigbert 30 d'agost de 2015 - 23:37

      Ramon: enlloc de l’article dic que el que compta és la independència i que de la resta ja ens en preocuparem després. Al contrari: el que dic és que les dues qüestions estan estretament vinculades, i que sense la independència la possibilitat de fer polítiques socials és nul·la. És, precisament, CSQEP qui separa les dues qüestions i diu: “oblidem-nos de la independència, centrem-nos en les qüestions socials”, com si això fos possible.
      Per cert: en cap moment he defensat que en nom de la independència es deixin impunes els robatoris i la corrupció, ni he demanat cap vot per “Junts pel Sí”.

  • lluis 30 d'agost de 2015 - 21:37

    El mal que encara sofreix Espanya a dia d’avui, és que les seves elits, no han assimilat que en 1898 van perdre el seu Imperi. El franquisme, un altre intent de fer-ho reviure, bastant patètic i a costa de la sang de molts espanyols . Les elits franquistes i els seus poders fàctics , provenen d’aquests cinc segles segles de guerres i conquestes militars i religioses, per mig planeta. No hi ha mes, per això no dialoguen, mai ho han fet. D’on creuen que han tret això de la “Marca Espanya”. I la decepció per aquesta esquerra espanyolista, no hi ha mes que recordar a “socialistes” , com Gregorio Peixos Barba recordant “No es quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona. [..] Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar”…., o en el Cop Estat 23F 1981, amb Enrique Mugica (PSOE) negociant un Govern de Concentració Nacional manat per un militar.

  • Aitor 30 d'agost de 2015 - 23:56

    A mi lo que me sorprende mas, es ver a gente de “izquierda” criticar el proces y el independentismo por falta de realismo. Gente que lleva de eslogan electoral fuck de troika retuiteando artículos del financial times, declaraciones de Merkel, haciendo el discurso del miedo.
    De echo CSQP podría llevar de lema electoral There Is No Alternative. Seguir formando parte del estado español es la única alternativa real, puesto que el referéndum es imposible.
    Con una izquierda y unos sindicatos tradicionales tan combativos y acomodaticios se entienden muchas cosas.
    Las palabras de Lenin creo que se podrian extrapolar perfectamente al dilema que vive QSQP en catalunya
    Rosa Luxemburg argumentaba, hablando de Polonia: “Reconocer el derecho a la autodeterminación equivale a apoyar el nacionalismo burgués de las naciones oprimidas”. Lenin la contestó: “Resulta que temiendo el nacionalismo de la burguesía de las naciones oprimidas Rosa Luxemburg favorece, en realidad, el nacionalismo ultrarreacionario de los rusos”. “Apasionada por la lucha contra el nacionalismo en Polonia ha olvidado el nacionalismo de los rusos, y este nacionalismo es ahora el más temible”.

  • Joan amor 31 d'agost de 2015 - 2:19

    Article-relat per a ja convençuts i per a justificar a d’altres. Trobo que moltes de les argumentacions no porten a les conclusions que s’expressen. Al meu parer l’article no serveix per aconseguir el que es proposa: convencer al potencial votant no independentista de CSQP que voti a JPS o en tot cas com a mal menor a la CUP. Segons la tesi de l’article li podríem explicar a qualsevol ciutadà del món que si vol canviar les coses al seu país (també dit “fer un nou pais”, i que per cert cadascú el pensa diferent) el que ha de fer és independitzar-se primer d’algú (qui?) i oblidar-se de programes i ideologies. Si no, no hi ha res a fer. Crec que la tesi no s’aguanta. O és que a Catalunya alguns han descobert la vareta màgica i els altres estan a la lluna? O serà al revés?

    • Pau Planas Puigbert 31 d'agost de 2015 - 13:55

      No entenc el teu comentari, Joan Amor. Qualsevol ciutadà del món que viu en un país independent no s’ha d’independitzar de ningú: per canviar les coses el que ha de fer és presentar-se a les eleccions amb un programa i, si aconsegueix la majoria de vots – cosa no gens fàcil per a les formacions d’esquerres-, governar i aplicar el programa. No és el nostre cas: qui sigui que governi la Catalunya autonòmica, només podrà governar i aplicar el programa que se li permeti des del govern espanyol. Això no passa als països que tenen un Estat i una Constitució – uns 200 en total-, i per tant no necessiten independitzar-se de ningú, tot i que certament molts països empobrits pateixen amputacions de la sobirania a través de mecanismes indirectes (xantatges financers, lobbies influents, corrupció dels mandataris.. etc). No entenc com pots comparar països amb un estat sobirà amb països mancats d’Estat i de sobirania.
      Per cert: jo no pretenc convèncer a ningú. El “potencial votant no independentista de CSQP”, com tu anomenes, és prou grandet com per analitzar les propostes de cadascú i decidir si dona suport a un programa polític que és una llista dels reis mags inaplicable, o bé a una formació – segons tu, un “mal menor”-, que planteja programa i la ruptura necessària per aplicar el programa.

  • Javi 31 d'agost de 2015 - 7:33

    Un gran article, digne d’haver sortit de l’Ara o de Vilaweb, fent el joc brut als de sempre per desqualificar l’esquerra. Quan el dia 28 el llop disfressat d’ovella es tregui la seva disfressa i li veieu de nou la pell al neoliberalisme i a l’autoritarisme convergent, ja plorarem.

  • nasi 31 d'agost de 2015 - 11:38

    És bo entendre els canvis de posicionament dels partits a llarg termini. La direcció, especialment si la forma d’elecció no és massa democràtica, determina molt la ideologia del partit.
    En el cas d’ICV, des de fa 10 anys, l’independentisme entre els seus votants i militants era quasi al 50-50%, quan a la resta de la societat era minoritari.
    A mesura que l’independentisme a la societat anava augmentant, també ho feia a ICV, però com que la direcció no anava per aquesta línia, molts militants i votants van anar abandonant ICV, de forma que mai arribava a ser majoritari mentre sí que ho era a la resta de la societat.
    Actualment dins d’aquest partit l’independentisme és minoritari per això. Per l’abandonament de la majoria de la militància i per l’entrada d’uns quants militants nous fidels a la direcció. Unionistes.

    Si agaféssim tots els militants que ha tingut durant els darrers 10 anys, l’independentisme en aquest partit seria molt majoritari.

  • susana 31 d'agost de 2015 - 15:05

    no lo entiendo. voy leyendo cosas, y cada vez tengo menos claro el voto… he pasado de pensar en junts ,a tener claro que no les votaré… y después del artículo más. en vez de sumar atacamos… de verdad es necesaria la independencia para apostar por un proyecto social? con ciu las retallades han sido bestiales, más que en autonomías gobernadas por pp… y lo primero en cortar ha sido educación y sanidad… es esa la opción que queremos para un nuevo país? ciu sigue votando junto a pp temas importantes… en europa siempre, aquí muchas veces, como la ley del trabajo… es ese el modelo? hay otros que también apuestan por la independencia y no se han sumado a este grupo… tal vez sea bueno escuchar el porqué… no tengo claro la sinceridad del grupo… y viendo us propaganda, de verdad, cada díatengo más claro que no les votaré… erc una decepción, el grupo de mes también…

    • Ricard Salvadiego Bonet 31 d'agost de 2015 - 15:52

      El 27S és el referendum d’autodeterminació. JxSí i la CUP són el sí la resta el no. Després en les eleccions constituents votarem en funció d’interessos i/o ideologies. Com revertirem les retallades ? Amb la independència recuperarem 16.000.000 de l’expoli fiscal español, t’imagines el que podrem destinar a salut, ensenyament, etc.. Amb un estat propi podrem fer polítiques d’infraestructures que no vagin contra l’estructura productiva de Catalunya. Recorda que Syritza deia el mateix que CSQP i ha claudicat. Ens hem d’acostumar a que les propostes dels programes diguin com es pagaran.

    • Joan Marcet 1 de setembre de 2015 - 0:43

      Susana, después del 27 habrá 3 posiblidades:
      – Mayoria de Junts (independencia condicionada por Mas)
      – Mayoria de Junts + CUP (independencia condicionada por la CUP)
      – Ingoverable (pactos de CSQEP con Ppsoe Cs?)
      Para mi lo mejor fuera que CSQEP apoyara el independentismo para condicionar este y vincularlo mas a politicas sociales (como hace la CUP), pero cada dia estan mas lejos de ello y mas cerca de los unionistas de Ppsoe. Atacan a Junts con los mismos argumentos. (I des de sectores indepes tambien se ha atacado fuerte a Podemos)
      No se puede sumar todo el canvio en vez de confrontarse?
      Me da miedo que acabe todo en nada por culpa de eso. Por suerte la CUP puede hacer de puente entre los dos movimentos. Ojala los puedan unir.

      • Em sembla que no. 9 de setembre de 2015 - 10:16

        Em sembla señor Marcet, que si es dona Majoria de Junts pel Sí será = Independència condicionada per ERC. ¿No ho creu així?

    • La casta. 9 de setembre de 2015 - 10:10

      Me parece que ya tienes algunos partidos para dirigir tu voto, huérfano de padre : puedes escoger entre PP, PPC y FET (que, ya lo ves, es tradicionalista). La CULPA de que el Tribunal Constitucional haya anulado recientemente las dos Leyes propuestas por el Parlament de Catalunya, UNA en favor de Paralizar los Deshaucios y la OTRA para evitar que se les corte el gas o la electricidad a los que no puedan pagarlo, LA CULPA, decía, ES DE MAS. Claro, claro… Debe ser aquello de que la culpa es de la casta : quiero decir de LA CASTA SUSANA. Claro.

  • Pep Trullén 31 d'agost de 2015 - 16:08

    Hi ha un elefant a l’habitació i ningú el veu. L’elefant es diu corrupció. El lerrouxisme que invoca l’articulista era un sistema corrupte de fer política. Per tant, devem identificar-lo amb Mas, amb Rajoy i, en molta menor mesura, amb ERC i amb el PSOE.
    Alló que no te sentit és acusar alegrement de lerrouxisme a Podem o a ICV, precisament els partits que (a més de la CUP) han vingut a acabar amb la corrupció i amb el règim del 78 que ha esdevingut la seua base material.
    Com visc a Castelló, no puc dir que hi passa a Barcelona, sí puc assegurar que a La Plana només hi ha dos partits amb vertadera base popular i que practiquen la democràcia directa: Compromís i Podem. Abans de creure la propaganda del règim, igual estaria bé sortir una mica al carrer.

    • Ricard Salvadiego Bonet 31 d'agost de 2015 - 21:06

      Syritza (amics de Podem i ICV ) també la poses al sac de la corrupció ? Primer pacten amb l’extrema dreta per governar i despres amb la troika retallades i privatitzacions

    • Pentinar-se? 9 de setembre de 2015 - 10:35

      Miri señor Trullén : es tracta potser de pentinar-se cabells blancs (o no pentinar-se si un és calb). Ara bé, convé tenir memoria -i voler fer-la servir- per a recordar que les esquerres (i, doncs, ICV) van estar al Govern de Catalunya durant set anys, entre En Pujol i En Mas i que, durant aquests set anys, el Deute Públic de Catalunya es va enfilar des dels 20.000 mil·lions fins als 60.000 mil·lions. També, que durant aquests 7 anys es vàren privatitzar més coses a la Sanitat de Catalunya que no pas durant la presidencia d’En Mas. I, és clar, com que les esquerres son immaculades i NO PODEN tacar-se, doncs durant els dos mandats de les esquerres és prou evident que no es va produïr cap cas de corrupción, només faltaría!

      Ara bé, per a veure-ho tot cal tenir voluntat de fer memòria i també, si convé, treure’s les ulleres. Les del dogmatisme, vull dir…

  • Enric 31 d'agost de 2015 - 16:26

    Vaig per endevant que la INDEPENDENCIA d’un pais no neig des de la idiologia (dretes-esquerres) si no de la necessitat de poguer.te gestionar el teu propi estat. Per tant trovo sobrers els comentaris de si ERC apalanca a les dretes de CDC, tot i les retallades que el govern de Catalunya s’ha vist en la necessitat de portar a terme degut a l’espoli fiscal que patim els catalans. I aques problema i d’altres que n’hi ha molts i que no detallaré, son la causa per la cual el catalans hem d’anar units, dretes i esquerres i ho diu un votant d’ERC.
    I si no potser caldrà recordar aquella frase que va dir un socialista “Els catalans no ens mareixem ni l’aigua que bevem.

  • esparver morat 31 d'agost de 2015 - 18:27

    J. Seubas.
    Fantàstic article. Gràcies Pau pel rigor de l’anàlisi i per la contundència dels arguments. L’he reenviat a tothom amb qui comparteixo el seguiment de l’actualitat política perquè m’ha sembla excel•lent per entendre el desconcert que a molts ens ha produït la reacció de ICV. És possible que la direcció del partit i l’antiga militància tingui una proporció d’independentistes molt diferent. Però com justificar el seu posicionament, en bona part recolzat en la negació d’una base popular al darrere del procés? o amb amenaces de tall lliberal?.

  • FRANK DUBÉ 1 de setembre de 2015 - 11:44

    Els Mandarins de Castella no canviaran. Com els russos, l´imperialisme i l´absolutisme formen part del seu ADN. Fa molt de temps que vaig dient : CADA DIA QUE PASSA ÉS LETAL PER LA LLIBERTAT DE CATALUNYA. Donar temps a l´adversari és arriscar-se a perdre. Retardar el moment clau de plantar cara no soluciona el problema. L´agreuja. El cop de cap no pot endarrarir-se més. Ens exposem a sucumbir per molts segles.

    • És evident. 9 de setembre de 2015 - 10:42

      Té TOTA la raó.

  • DAMIÁ MATAMALA TORRAS 1 de setembre de 2015 - 12:01

    Sr. Lluis Rabell. Vostè ha escrit un artícle, que en definitiva, l’única cosa que fa, es intentar desviar el vots per a vosté i la seva formació. Es pot dir el que tot-hom vulgui contre el President Mas i els partits Soberanistes, que han sapigut, deixar de banda las formacions de cada un, per aglutinar-nos a tots els independentistes en una sola opció que realment, hens porti a la independencia. Aixó es la millor proba de catalá de soca i arrel
    Crec que per las sevas ansies personals de arrivar a la presidencia, junt amb es seu
    partit, no está fent cap servei a Catalunya, i si al Estado Español. No trovaría gens estrany, que avans de les votacions, rebés la felicitació personal del Sr. Rajoy per ajudar-
    lo a fer lo de : “divide y vencerás”. Si realmente es independentista, cambie de discurs i
    quan es guanyi la INDEPENDENCIA, tindrá temps de lluitar en unas properas eleccions
    lliures i democrátiques, per assolir el lloc de salvador, per el que crec que aspira i que no bull restar merits. Atentament, l’hi demano perdoni el meu català escrit, doncs a mi hem varen educar, en el “sistema del Nacional Catolicismo” que per sort no hem va fer cap efecte, sense despreciar lo que vaig apendre de bo, peró no valid per a Catalunya

  • M José Fumanal, 1 de setembre de 2015 - 12:59

    enhorabona per l’article. Nomes he trobat a faltar comentar que aquest ideari irrenunciable, afegit a una manera d’articular el pacte amb Procés Constituent, com per exemple, no acceptant el codi ètic que aquests últims proposaven. Va ser la raó per la què Procés constituent refús formar part de CSQP

  • manu 1 de setembre de 2015 - 18:31

    Un comentari falsament construit per intentar simplificar el problema principal…?qui està dirigint l agenda del debat plebiscitari? No pas els treballadors, q ara estan desorganitzats i a la defensiva precidsament per gent com Mas Pujol, socis del PP fins ahir. PAU ? Vols canviar d’ amos o intentar regenar l’ esquerra post comunista acumulant forces?
    El teu comentari ben be podria sortir a LA VANGUARDIA i ser compartit pel conde de Godò

    • Pau Planas Puigbert 1 de setembre de 2015 - 23:24

      Em sembla, Manu, que fa temps que no llegeixes la Vanguardia: avui mateix m’ha caigut a les mans i he descobert un espectacle delirant de promoció electoral de l’Espadaler. Un autèntic pamflet de l’oligarquia. També parlaven bonament del PP i del PSOE, i una notícia a mitja pàgina dels inefables CSQP. En canvi, de Junts pel Sí, només apareixien relacionats amb la corrupció de CiU, a tota pàgina. De la CUP: com si no existissin. El conde de Godó abans posarà una entrevista a doble pàgina d’en Rabell que no pas un article com aquest que generosament han volgut publicar a Crític. Salut.

  • Bayfor 1 de setembre de 2015 - 18:42

    Doncs al meu entendre l’article pot satisfer als convençuts i en aquest sentit felicitats. Però posats a debatre més enllà del que voldriem que passés amb una Catalunya independent, hauriem d’analitzar algunes questions evidents que trobo a faltar en l’argumentari. Només citaré dues que considero importants: el context geopolític i les polítiques de solidaritat transnacional entre les classes oprimides. La Catalunya independent haurà de fer-se un lloc en un context d’hostilitat provinent d’un cantó dels poders hegemònics en la veina Espanya, i també de subordinació en la Europa actual que gira entorn el poder del capital que s’està exercint primordialment i de forma hegemònica des d’Alemanya. A banda de Catalunya, aquest any hi hauran eleccions a Grècia, a Portugal i finalment a Espanya. En tots quatre casos ens hi juguem molt (parlo en plural), però mentre les dretes ho tenen molt clar, les esquerres encara els hi seguim fent el joc mantenint les divisions nacionals per damunt de la solidaritat social. Això no només passa aquí, evidentment, ni tan sols només a la resta d’una Europa que cada cop deriva més cap a tendències xovinistes i fins i tot xenòfobes. Ja fa molts anys va arrelar aquest sentiment nacionalista transversal a països tan diferents com l’Argentina o Algèria. I ja hem vist com han acabat.

    • Que no som tontos, home! 9 de setembre de 2015 - 11:01

      I, a més d’Argentina i Argèlia, t’has oblidat de dir que durant el segle XX AQUEST SENTIMENT D’INDEPENDÈNCIA TRANSVERSAL és el que ha portat a la Independència i a tenir UN ESTAT PROPI a més d’un centenar d’Estats que avui son a les Nacions Unides. I si en vol tenir alguns d’aprop, només cal que miris a Europa mateix i hi trobaràs : Noruega, Tchèquia, Dinamarca, Eslovaquia, Letònia, Finlàndia, Estonia, Eslovaquia, tots ells dins de la UE.

      Així que, amic Bayfor, tot és només qüestió de no ser tonto. Ni semblar-ho, oi?

  • Pablo Azpilicueta Aguilar 1 de setembre de 2015 - 20:25

    El teu article m’ha impressionat Pau. Per una banda el trobo molt elaborat, ben escrit i ho agraeixo perquè facilita la comprensió de les teves idees, i per altra el veig molt pla, amb arguments per als convençuts, sense cap interès per justificar algunes afirmacions. Per exemple quan dius que “No és, en aquest sentit, gens casual la coincidència de discurs (de CSQP) amb les oligarquies: en tot allò relacionat amb la qüestió nacional, els arguments són calcats als d’Unió, Partit Popular, PSOE o C’s.” O bé quan dius “…CSQP respon amb un silenci incomprensible en la qüestió nacional…”. O aquesta altra “(CSQP) s’ha resignat a esdevenir una trava, un escull, un instrument reaccionari per moderar i neutralitzar, més que per participar en un aplec de forces de canvi social.”

    Avui llegia en el blog d’en Coscubiela que defensa: “Una relació confederal que neix del reconeixement de Catalunya com a Estat propi amb plena sobirania que voluntàriament decideix compartir algunes competències, com la legislació laboral, de Seguretat Social i de fiscalitat sobre el capital amb l’Estat espanyol, de la mateixa manera que ja s’estan compartint altres sobre regulació bancària amb la Unió Europea.” Per què en tot l’article no pots discutir coses que CSQP realment planteja, opinions com aquesta?

    Tu parles de “…la insistència (de CSQP) en separar la qüestió nacional i la social.” Sembla que per a tu l’única manera vàlida de considerar aquestes dues qüestions és plantejant primer la independència i després la resta. És la teva manera però no l’única ni al meu parer la més viable. Veig que CSQP defensa precisament un procés constituent en què es posi en el centre la sobirania popular en termes nacionals i socials.

    M’agradaria veure’t utilitzar la teva evident capacitat literària per analitzar la candidatura “Junts pel sí”: què diu de la corrupció del partit governant, del seu suport al tractat intercontinental (TTIP), del seu atac a la sanitat pública.. M’agradaria sentir-te argumentar per què unes eleccions, per molt excepcionals que siguin, han de ser un exercici d’amnèsia de totes les maldats de l’actual Govern i de totes les complicitats d’ERC; amb el conte de l’excepcionalitat, Convergència no tindrà de passar comptes de tot el que ha fet.

    El teu article Pau em fa pensar que aquesta discussió, per a molta gent, és només una qüestió de creences i, si la realitat les contradiu, eliminem la realitat.

    • Pau Planas Puigbert 1 de setembre de 2015 - 23:16

      Gràcies per les observacions, Pablo. Intento explicar-me: el que he intentat expressar a l’article és la poca credibilitat que té defensar el confederalisme a partir de la renúncia explícita a la independència com a pas previ necessari per plantejar una confederació de pobles. A la península, i a qualsevol altre lloc del món, no es fan confederacions si no és des d’una condició d’igualtat entre “estats confederats”. Jo no conec cap “confederació” que hagi sortit d’una unió de “regions” pertanyents a un Estat mononacional, i menys en un moment en que aquest Estat tendeix fortament a enfortir la seva tendència centralista. La relació confederal que sembla que desitja en Coscubiela és completament impossible d’assolir-la sense una ruptura del Règim de la Transició, que ve a ser una continuació restaurada del franquisme. I aquesta ruptura, ara per ara, on més possibilitats hi ha per tirar-la endavant és a Catalunya per la via de la independència. Ni tan sols Podemos planteja una ruptura, sinó una simple “regeneració” – borbònica, per cert-, de l’Estat (i això que Podemos ara mateix no té cap possibilitat de guanyar les eleccions, i menys amb una majoria absoluta imprescindible). Per tant, no ens enganyem: no és creïble. Per tant, dedueixo que és postureig, i que no hi ha cap mena d’interès real per assolir cap confederalisme. Per tant, el procés constituent que planteja CSQEP també el veig fals, perquè fer un procés constituent no és constitucional, i Podemos ja ha repetit que cal acatar la Constitució. En fi, massa contradiccions com perquè m’ho empassi.
      Pel que fa a Junts pel Sí: és cert, l’anàlisi donaria per molt, també. Val a dir que, al marge de Junts pel Sí, hi ha altres candidatures independentistes que no propicien cap exercici d’amnèsia. Per tant, res d’amnèsia, ni fum per tapar la corrupció, però tampoc discurs d’escàs recorregut, clàssicament autonomista, que es dedica a posar un accent majúscul en la retòrica anticorrupció per tapar una qüestió nacional d’innegable importància, qüestió que condicionarà enormement la possibilitat de fer polítiques socials, molt més que no pas la batalleta d’una corrupció estructural a la qual també, en la mesura petita que van poder, hi han participat personatges vinculats a ICV (repassem què va fer la conselleria d’habitatge d’en Baltasar en relació a AGBAR?). Salut, i gràcies per millorar el debat.

  • jose luis regojo 1 de setembre de 2015 - 22:44

    Bon article. Potser a molta gent també li pot agradar aquest article d’en Joan Coscubiela: Què decidim el 27S? http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2015/08/que-decidim-el-27s-de-el-bloc-del-coscu.html

  • Xavier G. G. 2 de setembre de 2015 - 12:15

    Dins de la família socialista, de la que forma part ICV, la proposta del federalisme arranca de molt lluny forma part de l’ideari d’ ICV com hereva del PSUC, si no erro se’n marca dins del dret a decidir que sempre ha defensat el socialisme, com proposta dins dels hipotètics referèndums que és puguin fer per exercí aquest dret , si be hi ha partits que també son de la família socialista (CUP que part del seu discurs sobre tot referen a la qüestió nacional es hereva de l’antic PSAN) que ja d’entrada platejant la independència per Catalunya. No és , com dius tu una “…contraproposta de caràcter reactiu, sorgida exclusivament d’alguns partits catalans…” com he dit és una proposta que ve de lluny inclòs d’abans que existís ERC i la CUP. Estic d’acord que la proposta federalista manca de suport social i moviment articulat, que en un inici tampoc el tenia l’independentisme, i es aquí on ha fracassat la família socialista (PSC,ICV,EUA…) que no ha sabut COM fer possible aquest suport social i moviment articular.
    Aquest no saber el COM fer les coses, COM aplicar les polítiques que defensa , al meu parer, és el seu gran problema és un problema de calat profund que es manifesta com diu en Miquel i ha sortit a la llum amb la Qüestió Nacional
    ICV té en general una bona política, uns bons programes, es adir sap el QUE ha de fer , també normalment amb QUI , ara bé li falla el COM, davant el dilema institucions/carrer ha optat principalment per les institucions i en part pel carrer
    Aquest no saber el COM fer possible aquest suport social i moviment articulat a favor del federalisme ha estat un error molt important, no ha estat capaç de porta als pobles i barris ( al carrer) la constitució d’organitzacions unitaris a favor per el dret a decidir, on indiscutiblement haguessin estat independentistes, federalistes, confederalistes i autonomistes democràtics, i s’hagés donat un fort moviment unitari a favor dels drets nacionals; en canvi si ho va fer en el parlament terreny on no te majoria i així acabat.
    Crec que això ha contribuït a que avui el federalisme així quedat arraconat, no mort, però també aquest no saber fer el COM , ha portat a un afebliment de la família socialista no ha permès des de fets concrets, la lluita pel dret a decidir, la unitat del socialisme català a partir de la desfeta del PSC.
    I això es greu per Catalunya, ens trobem avui en dia que no hi ha un partit català de caràcter socialista que integri totes les seves famílies, valen amb les coses clares ( ratlles vermelles) i sobretot en COM s’han de fer les coses, aquest mancança ens pot portar a situacions com ha viscut Grècia la nit dels resultats del famós referèndum.
    Apassar de tot i que no veig molt be la DUI en quedo amb la teva frase :”…La feblesa del federalisme, per una banda, impedeix que hi hagi recorregut polític: en l’actualitat, l’únic moviment polític que encapçala iniciatives de gran abast per forçar canvis estructurals és independentisme

  • Silvia Molins 2 de setembre de 2015 - 22:34

    Un gran article, si senyor! Una gran llàstima aquests de ICV…. La estan espifiant a base de bé. Sobretot a Terres de Lleida, on la Srta. Vilà es posa al capdavant de la llista sent la portaveu del corrent independentists que van crear dins ICV… Molt lamentable tot plegat… Poca coherència i moltes ganes de poltrona…

  • Joan FRANCH 4 de setembre de 2015 - 8:06

    És un article molt bo però hi ha un tema potser políticament incorrecte que t’has deixat i que és el tema clau per entendre perquè la gent de ICV actua com actua, sabent del cert tot el que tu critiques en aquest article. Es tracta del sentiment identitari espanyolista de moooolta gent que els vota i els votarà ara amb Podem. Es un grup de votants d’origen andalús, extremeny etc que no volen ni sentir parlar de deixar de ser espanyols encara que això els hi solucionés la vida. Perquè tot el que dius ja ho saben a ICV, no son idiotes tot i que mai ho reconeixeran perquè és estratègia politica.

  • Pere 5 de setembre de 2015 - 21:00

    El federalisme té una llarga tradició a Catalunya, des de Pi i Margall fins a Macià.
    Titllar de lerrouxista CSQP és una desqualificació sense fonament.
    El temps dirà qui tenia més raó i quins objectius tenia cada plataforma política.

  • Pere 5 de setembre de 2015 - 21:24

    No sabia que defensar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya fos lerrouxista.
    En canvi, ni una sola referència a la corrupció de CiU ni a la seva política neoliberal -fermament aliada amb el PP- que, entre altres coses, obliga a eixugar el dèficit abans que a fer polítiques socials i retalla l’autonomia de Catalunya …
    Em recorda els arguments del pujolisme: qui no està amb mi està contra Catalunya.
    Sotosament, elcritic sol publicar articles menys tendenciosos que no pas aquest.

  • Muse 20 de setembre de 2015 - 4:29

    Al establishment le gusta esto. Em pensava que éreu una alternativa als media subvencionats i que per això no atraieu cert tipus de lector. Pluralitat no vol dir publicar el mateix que tothom, senyors, pamflets descarats plens de mentides i amb faltes d’ortografia, no gràcies. No he pogut ni acabar-ho de llegir, per tant ni em molestaré a comentar, que ja massa que hem hagut d’aguantar el comentarista exaltat, assetjador i amenaçador de torn com per aguantar que l’ascendiu a col·laborador.

  • Antonio Valero Milan 23 d'octubre de 2015 - 9:07

    Yo creo que tanto el PP como CDC, arrsatrando a ERC, que le va bien y con la inesperiencia de la CUP, han consehuido lo previsto, tapar la corrupcion y los recortes.
    Montar una cortina de humo con alevosia y premeditscion.
    A qui se monto de talmanera que, o cantabas el cara al sol o els segsdors, a ver quien es el mas patriota, y otros votaban a Ines, por que esta muy buena, segun mi hijo.
    Osea que unos tenian mucho que perder y otros mucho que ganar, a rio revuelto…
    Pongo un ejemplo, Terrassa y Reus arrastrando a otros municipios mas pequños.
    En terrassa CiU da la alcaldia al PSC y en Reus el PSC da la alcaldia a CiU¡ juzgen.!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal dedicat a les aportacions, reflexions, idees, propostes i comentaris dels subscriptors.
Per proposar articles o temes de reflexió, cal que envieu un mail a subscripcions@elcritic.cat.

Cerca al blog