Moments decisius

Puigdemont

El president Carles Puigdemont, parlant al Parlament, durant la sessió d’investidura / JORDI BORRÀS

L’onze de setembre de l’any 1789, a l’Assemblea Nacional Constituent que s’havia format a França durant la revolució que havia esclatat a l’estiu, els constituents que defensaven la república enfront la monarquia constitucional van ocupar la banda esquerra de l’hemicicle. Aquest fet, és ben sabut, explica l’origen polític del terme “esquerra”. M’ha fet gràcia encetar l’article amb aquesta efemèride, perquè hi he vist una picada d’ullet simbòlica, provinent d’un moment històric remot i apassionant, envers la situació política en la que ens troben actualment a Catalunya.

I en quina situació ens trobem? Doncs davant d’un país que s’ha convertit en una república en potència. Per primer cop, des de fa vuitanta anys, hi ha una majoria al Parlament que ho reclama explícitament. És el resultat d’un llarg procés que va arrencar ara fa sis anys, quan una part important de la població catalana, a les portes d’una crisi econòmica i amb la retallada de l’Estatut, va començar a prendre consciència que no era possible l’encaix de Catalunya dins l’Estat Espanyol.

Pel camí han passat moltíssimes coses: les mobilitzacions més massives esdevingudes recentment a Europa, un creixement de les tensions amb l’Estat, una desafecció cada cop més gran envers el Règim del 78. i una sacsejada inèdita en el sistema català de partits. Si observem quins partits hi havia l’any 2010 al Parlament, i quina força tenien, i els comparem amb els que hi ha actualment, els canvis són impressionants: el PP ha passat a la marginalitat, C’s és un suflé que s’ha inflat i desinflat en temps rècord, el PSC ha patit un daltabaix i ha perdut la centralitat, CiU ha desaparegut per complet (Unió és un partit extraparlamentari arruïnat, i s’han format dos nous partits independentistes i republicans, Demòcrates i PDC), ERC ha crescut fins a ocupar pràcticament la centralitat política, la CUP ha aparegut en escena, i una coalició formada actualment per Podemos, ICV, EUiA i Barcelona en Comú, ha irromput amb força durant les darreres eleccions municipals i espanyoles.

Canvi vs. immobilisme

Aquest canvi estructural, cal remarcar-ho, s’ha produït a Catalunya. No s’ha produït a Espanya. Allà, el bipartidisme tradicional del Règim del 78 continua vigent. Hi ha hagut la modesta incorporació d’un partit neoespanyolista de centre-dreta, Ciudadanos, que sembla que ja toca sostre, i l’aparició d’un altre partit, Podemos, que no ha aconseguit trencar el bipartidisme malgrat les grans expectatives que s’havien creat. El mapa electoral espanyol resultant de les eleccions del 26J és la viva expressió d’un immobilisme estructural i d’una empatia desvergonyida envers el robatori massiu de l’erari públic, les retallades socials i l’abús de poder. Fins fa algunes setmanes, val a dir-ho, formacions com En Comú Podem encara apel·laven a la possibilitat d’un canvi de govern a l’Estat espanyol de la mà de Podemos, formació que, deien, era comprensiva amb les aspiracions catalanes, comprensiva malgrat que, ja d’entrada, es proclamava patriota, contrària a la independència, i amiga de les forces armades (forces armades, per cert, la intervenció de les quals ells mateixos utilitzen, a Catalunya, per generar por i oposar-se a l’unilateralisme independentista).

genova

Celebració dels militants i simpatitzants del PP a Madrid, la nit del 26 de juny / Partit Popular

Així doncs, malgrat les promeses de canvis imminents, fet i fet, les eleccions del 26J han servit per constatar que a l’Estat espanyol no hi ha un gruix social suficient per impulsar un canvi de règim. Per sorpresa de tots, hem descobert la reiterada evidència que la majoria de la població espanyola no admet el dret a l’autodeterminació, ni la plurinacionalitat, ni la república, ni considera que la corrupció i els abusos de l’oligarquia s’han de castigar. Però no només això: la majoria de les forces polítiques que la representa són partidàries de no cedir-nos capacitat decisòria en els aspectes polítics més rellevants, i fins i tot s’inclinen per disminuir-la. Ni en un context de greu degradació de l’estat de dret, en el qual la corrupció s’ha evidenciat sistèmica, en el qual els seus aparells s’han coordinat amb els poders mediàtics per inventar delictes per enfonsar partits, en el qual es legalitza l’abús de poder mitjançant mesures com la “llei mordassa”, en el qual des de les clavegueres es maquina l’acte criminal de “destruir el sistema sanitari català”, en el qual un tribunal altament polititzat pren decisions jurídiques que acaben provocant que dirigents elegits democràticament hagin de ser jutjats pel fet d’organitzar una consulta no vinculant, ni en aquest context, dic, els electors han volgut castigar el principal, però no únic, responsable d’aquesta forma de govern degradada, despòtica i de nul·la qualitat democràtica. Al contrari: l’han premiat.

Espanya, ha quedat clar, no vol ser cap república “plurinacional”. És més: Espanya no podrà ser república si abans Catalunya no ha detonat la catarsi necessària que provoqui un replantejament a fons de la seva organització política i generi el ferment republicanista necessari per construir, potser, més endavant, una república federada o confederada. Amb una Catalunya supeditada i dependent, l’Estat continuarà exercint el seu rol viciat de dominador imperial i no podrà esdevenir república. L’actual relació entre Catalunya i Espanya reforça el paper agressiu de l’Estat, els discursos nacionalistes espanyols i la catalanofòbia estructural, i impedeix als ciutadans espanyols qüestionar el règim monàrquic. De fet, el nacionalisme espanyol, sostingut a partir de discursos de l’odi catalanòfob, és el principal mecanisme utilitzat per l’oligarquia per mantenir-se al poder i neutralitzar les possibilitats de canvi a Espanya. Cal, per tant, trencar els rols.

Les esquerres i la república independent

I en això estem. Aquests darrers anys hi ha hagut dues constants en la política catalana: un creixement de la demanda de sobirania que, fruit de les negatives, ha disparat el nombre de partidaris de la independència, i un creixement de les opcions polítiques que s’identifiquen amb l’esquerra. Aquestes dues constants, malgrat que no s’han expressat de manera sincronitzada, i malgrat els intents retorçats de voler-les separar o contraposar, mantenen una estreta vinculació. Tot i que, certament, hi ha catalans que, considerant-se d’esquerres, no reclamen més sobirania, i catalans independentistes que es consideren de dretes, el carril central, el gruix sociològicament majoritari a Catalunya, és el d’una població que reclama un decantament més clar de les polítiques cap a l’esquerra –concretades en un rebuig a les retallades i una defensa dels serveis públics, però no només això- i que, a la vegada, s’identifica plenament amb l’opció independentista o bé amb la demanda de més sobirania i el dret a poder exercir un referèndum. Aquest és el gruix central, robust i clar.

En aquest sentit, la tendència que han patit els partits aquests darrers anys ho confirmen: com més s’han allunyat d’aquest carril central, més estancament i regressió han patit. És important insistir en la vinculació que hi ha entre la defensa d’una república independent i la defensa de polítiques d’esquerres, entenent aquestes de manera generalista: un denominador comú d’objectius que giren a l’entorn de la defensa del bé comú, la justícia social i el repartiment de la riquesa mitjançant la intervenció en l’economia, a través de lleis i mesures que regulin, compensin o eliminin la tendència existent en el sistema capitalista de generar crisis, desequilibris i desigualtats de classe.

Meridiana2

Multitudinària concentració a la Meridiana de Barcelona, l’11 de setembre de 2015 /

Cal fer notar, també, que la majoria de la població catalana que massivament ha reclamat el dret a un referèndum d’independència, no ho ha fet com a reclam buit i identitari. Darrera l’eslògan de la independència, s’hi amaga una projecció de futur bastant definida: la demanda d’una eina bàsica que permeti dur a terme polítiques explícites. Quan es reclama la independència, es dibuixa una república i la idea comunitària i progressista que l’acompanya. Es demana poder decidir com volem organitzar el nostres sistemes tributari i judicial, com volem gestionar els deutes, com volem dissenyar el sistema educatiu, el model energètic i la política d’habitatge, com volem tractar els nouvinguts, quin paper volem tenir a Europa i al món, i tot això té un enfocament integrador i comunitari, malgrat la diversitat d’ideologies que s’apunten a construir-la i que van més enllà de l’esquerranisme.

Des d’una perspectiva pròpiament d’esquerres, però, podem entrar en detalls: amb una república independent, s’obre la possibilitat d’enfortir la sanitat pública, reforçar el tercer sector, millorar els ferrocarrils, executar el corredor mediterrani per atraure i generar indústria, fomentar el cooperativisme, contractar més treballadors públics i abaixar les ràtios a les escoles. La llista és infinita, com infinites són les polítiques que es poden fer amb un Estat amb més sobirania per controlar les seves finances i la seva capacitat impositiva.

De tota aquesta llista concreta de mesures polítiques citades, que permetrien començar a millorar substancialment la vida de les classes treballadores del país, molt poques es poden fer actualment si s’està en l’exercici de govern. És un frau, proclamar que es poden fer polítiques d’esquerres des d’un govern autonòmic intervingut per un govern espanyol corrupte i ultraliberal al servei de l’oligarquia extractora. La immensa majoria de polítiques d’esquerres només es poden fer de manera testimonial, exercint una mena de simulacre d’intencions irrealitzables. Qualsevol mesura important que s’intenti tirar endavant, si topa amb els interessos de l’oligarquia, serà neutralitzada per un Estat a la contra, i per una intervenció econòmica completa que anul·la el més mínim marge de maniobra. Això s’ha de dir i recalcar, perquè sembla ser que alguns encara viuen en la fantasia multicolor d’una Generalitat autonòmica totpoderosa que fa miracles només amb l’expulsió de la dreta.

La República de tots

També cal dir-ho: una república catalana independent no és la panacea instantània per a tots els problemes de les classes populars. En un món on el capitalisme globalitzat impera a totes les latituds i intervé en la sobirania dels estats, no es pot parlar de solucions màgiques. Parlem de possibilitats de millora, d’adquirir més capacitat impositiva i distributiva, de resistir dinàmiques de pèrdua, de canvis de rumb, de respirar l’oxigen d’un nou tauler de joc net d’hipoteques i inèrcies corruptes.

A diferència de molts altres estats d’Europa, en els quals s’hi està produint un viratge cap a posicionaments dretans, excloents i antieuropeistes, a Catalunya hi ha una base social republicana de caràcter progressista que pensa en solucions col·lectives i integradores. Davant la crisi econòmica, la població en general ha reaccionat buscant la cohesió social, el rebuig a les retallades, la defensa de la sanitat i l’escola públiques, i ha impedit tota possibilitat de creixement de grups d’extrema dreta que podrien haver aprofitat la situació per aguditzar la fractura social. Les forces polítiques més immobilistes, més lligades als interessos de les oligarquies i la banca, han anat retrocedint i, ara mateix, no tenen cap força decisiva que les representi al Parlament. El govern de JxS ja no és el govern de CiU que promovia retallades amb el PP.

El país, per tant, malgrat el context complex d’una Europa en crisi, té potencial per aspirar a ser un país encara pròsper. És per això que crec que es pot dir que Catalunya, ara mateix, és una república en potència, i que pot iniciar des d’ara mateix un canvi social esperançador.

I en aquest salt autodeterminista i constituent, tothom és necessari i tothom hi és benvingut. No es pot construir una república excloent, d’entrada, a un sector social determinat, ni a cap partit. Tothom hi ha de poder participar. Si algú es mostra partidari d’una república en què, en la seva fundació, el sector social que dóna suport a partits com el nou PDC o Demòcrates, no hi tindrà un paper rellevant, crec que aspira a una independència irrealitzable. El suport de la “gent d’ordre” i de la petita i mitjana empresa és imprescindible, i caldrà tenir-la en compte i treballar-hi conjuntament. De la mateixa manera, si algú agita l’estelada convençut que la república independent no tindrà el caràcter social que es preveu que tindrà, considerant l’actual pes de les idees transformadores i crítiques, principalment socialdemòcrates, però també socialistes i postcapitalistes, que estan ocupant la centralitat política del país, doncs també està somniant, o està intentat distreure i guanyar temps.

Foto oficial del nou Govern

El Govern català presidit per Carles Puigdemont, el dia de la seva presa de possessió, el 14 de gener de 2016 / Generalitat de Catalunya

La qüestió clau és: hi ha prou capital polític de primera línia que tingui això assumit? Hi ha suficients dirigents i militants, situats a esquerra i a dreta, que, de manera honesta i decidida, tinguin assumides les aliances i renúncies que hauran de fer per guanyar la República? O s’imposa la por a afrontar la ruptura i s’opta, secretament, per continuar el circ de les estèrils batalles autonomistes, assumint el declivi i la claudicació d’un país cada cop més empobrit?

A curt termini, només veig una república: un estat de dret, amb components constitucionals de caràcter social, actualitzada i original en alguns aspectes, i que posi un accent especial en el respecte a la diversitat, l’aprofundiment democràtic i l’eradicació de la corrupció. No hi haurà gaire marge de maniobra, ni gaire ventall d’opcions per triar, a l’hora de consensuar un model que necessàriament s’haurà d’ajustar a la centralitat del país. A llarg termini, elecció rere elecció, la República Catalana anirà essent el que els catalans i les catalanes vagin construint, i es consolidarà com un espai robust que permetrà arbitrar els conflictes i les contradiccions que s’aniran succeint. Perviuran les lluites i les estratègies de cada partit. Alguns voldran fer prevaldre el vell capitalisme i d’altres maldaran per construir un teixit econòmic en el qual imperi el bé comú. I inevitablement, la societat s’anirà transformant. En tot cas, sigui com sigui el que es vagi esdevenint, si finalment aconseguim fundar una República, la població en general hi sortirà guanyant, que és el que compta, i haurem guanyat la dignitat de voler ser un poble unit que haurà fet valdre el seu futur per sobre de les maniobres brutes, les amenaces i la conculcació de llibertats.

La tercera és la bona

Durant sis anys, s’ha fet de tot i més per intentar fer possible el referèndum: s’han fet demandes formals al Congrés, s’ha intentat fer de manera legal a partir de lleis pròpies, i, davant la impossibilitat d’això, s’ha intentat utilitzar unes eleccions autonòmiques com si fossin un plebiscit. Tots i cada una d’aquests intents han resultat fallits. El darrer intent, les eleccions plebiscitàries del 27S, era una bona pensada, però el boicot de la formació CSQP va ser prou efectiu com per segrestar un mínim percentatge de vots favorables al SÍ i deixar-nos a les portes del 50% que JxS i la CUP havien considerat necessaris. La neutralitat impostada de CSQP li va reportar el suport d’alguns votants independentistes que no van poder ser comptats com a tals, i la interpretació va ser que faltava un 2% de vots independentistes per generar un mandat de ruptura immediata. Aquest 2%, realment, va existir: són uns quants milers de vots sepultats i silenciats pels parlamentaris de la coalició que no va voler explicitar si estava a favor o en contra de la independència per un motiu roïnament partidista.

CSQEP

Dos dels 11 diputats de ‘Catalunya Sí Que Es Pot’ al Parlament, Joan Coscubiela i Lluís Rabell / JORDI BORRÀS

Aquesta formació és, en aquests moments, la darrera esperança que té l’oligarquia per posar pals a les rodes a la proclamació de la república. Però arriben tard: hi ha un govern independentista que té el mandat de rematar el procés en el termini d’un any. Falta perfilar només qüestions jurídiques i un ordenament dels passos a seguir. En tot cas, cada cop sembla més clar que la clau de volta és el referèndum vinculant: amb cens, amb pregunta clara, amb observadors internacionals i a partir de la legalitat catalana emanada del Parlament. Un referèndum vinculant aglutinarà la majoria social de la població catalana que el reclama, i farà impossible el boicot de l’unionisme. Posteriorment, si guanya el sí, podrem declarar la independència i iniciar el procés constituent.

En tot cas, s’ha acabat l’autonomisme i és l’hora de prendre partit. Hi ha majoria al Parlament i és possible tirar endavant el mandat popular. Cal interpel·lar directament a la gent. Amb partits com Podemos no s’hi pot comptar, només aspiren a reemplaçar el paper antisobiranista que havia exercit el PSOE a les “regions” perifèriques de l’Estat. Els dirigents d’ICV sembla que continuen despistats: estan satisfets odiant molt una CDC que ja no existeix en una comunitat autònoma supeditada al PP. Sense cap mena de vergonya, ens expliquen que no volen la independència perquè els “convergents” manarien i tot aniria fatal, i al mateix temps es mostren convençuts que guanyaran les properes eleccions autonòmiques.

La contradicció és impressionant, i les diferents vares de mesurar la realitat són perverses: que un PP corrupte i ultraliberal mani a Madrid i que la lenta renovació del Tribunal Constitucional impliqui el veto al referèndum durant dotze anys més, no és un problema gaire comentat; en canvi que el principal partit de centre-dreta a Catalunya es proclami republicà i partidari d’un canvi de règim, és una pega. Algú s’imagina un jacobí reverenciant Lluís XVI amb l’argument que rebutja fundar una república amb els repulsius girondins? Algú s’imagina, al febrer del 1917, els socialistes russos donant suport al Tsar per odi als liberals? Doncs està passant. I des d’una perspectiva d’esquerres, no té ni cap ni peus.

Finament: queda l’esperança dels Comuns i d’EUiA, o dels qui, entre aquests, creuen honestament en la transformació social i el republicanisme. Esborrades les perspectives del més mínim canvi social a l’Estat espanyol, caldrà veure quins posicionament prenen des d’ara mateix, com es configuren com a força política i amb quines altres forces tracen aliances. Se sent de fons un tic-tac i es fa urgent definir posicions i començar a calcular amb quines forces comptem per a la ruptura.

Si a Catalunya, des de sempre, històricament, les esquerres han apostat per la República com a forma de règim polític per governar-se, la lògica diu que, actualment, les esquerres catalanes s’haurien d’apuntar a la proclamació de la República catalana, l’única possible a curt termini. Tant de bo no es cometi un error històric. Tant de bo, tal i com va succeir a Versalles l’onze de setembre de 1789, els que es consideren de la bancada esquerra de l’hemicicle prenguin partida a favor de la república i rebutgin la monarquia borbònica. Vénen moments decisius.

6 comentaris
  • Ramon Serna Ros 16 de juliol de 2016 - 17:34

    Molt d’acord, Pau. Només que, ‘per deformació professional’, t’haig d’esmenar l’exemple que poses de la conspiració entre De Alfonso i Fernández Díaz. Amb tants que n’hi havia… En realitat pel que toca als sistemes sanitaries, no sabien de què parlaven. Ho explico a http://diarisanitat.cat/que-sap-de-alfonso-de-sistemes-sanitaris/ Una abraçada

    • Pau Planas Puigbert 17 de juliol de 2016 - 19:48

      Tens raó, Ramon, potser l’exemple no és el millor i es presta a malentesos… La destrucció de la sanitat pública catalana és en bona part responsabilitat de CiU, juntament amb el PP, com molt bé has demostrat… He fet servir les declaracions de Daniel de Alfonso només per il·lustrar la mala llet i la voluntat criminal dels aparells de l’Estat. Salut!

  • Guillem Galera i Léger 16 de juliol de 2016 - 17:49

    Amic Planas,
    Aquesta gent, no tots, de CSQP, ben representats per un funàmbul com el seu portaveu (ara sóc secretari general de la CONC, ara faig de profe a ESADE amb el seu sou corresponent, ara sóc diputado a cortes d’ICV) són, com bé avances, la minoria soi-disant progressista, que fa de tonto útil de les oligarquies amb uns comportaments i bramuls desvergonyidament demagògics que es basen en criminalitzar la duríssima dreta catalana ultraliberal i de les retallades, comparsa de Rajoy i blablabla encarnada per JxSí. I bo i sabent que fan aquesta genuflexió permanent, no tenen pèls a la llengua en continuar vociferant com els il·luminats de qualsevulla speaker’s corner que, citant-te, “es poden fer polítiques d’esquerres des d’un govern autonòmic”. Aquesta gent, ara seriosament, Rabell o Coscubiela, o, l’amortitzat Herrera (on és?), t’imagines el problema que haguessin tingut, en el molt hipotètic cas que Podemos hagués guanyat les eleccions espanyoles? L’austeritat? Les polítiques d’esquerra? El referèndum? Syriza.

  • lluisciprespaltre 17 de juliol de 2016 - 10:57

    Programa de Junts pel Si, pag. 32: ” …..en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegi l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència….”
    Sentencia Tribunal Constitucional de 7 de juliol de 2016, pag. 89: “…declarar la inconstitucionalidad y consiguiente nulidad de los siguientes preceptos, de la Ley del parlamento de Cataluña 3/2015, de 11 de marzo, de medidas fiscales, financieras y administratives….”
    El dia 8 de juliol es tenia que proclamar l’independència, però sembla que CSQP ho ha impedit.

    • Maria L. Sciascia 24 de juliol de 2016 - 16:29

      Sembla que finalment l’Homs ho ha acabat d’arreglar amb Madrid.

  • Josep R. Noy Ametller 18 de juliol de 2016 - 19:27

    Bravo Sr. Planas!! Bon anàlisi de la realitat espanyola i catalana. Només coneixent-la podrem tirar endavant. El cas de CSQP és verdaderament curiós i ple de contradiccions com molt bé Vè. demostra. Només un referèndum vinculant els pot posar davant el mirall i decidir si són carn o peix. Tanmateix també està sent curiós i interessant el rebuig al dit referèndum per part d’algunes formacions, o millor dit subformacions, independentistes com s’ha vist aquests dies recents amb motiu de la consulta interna de la ANC. (Vegi’s comentaris de lectors de l’ARA i del PUNT AVUI). Crec que hi ha un rerafons de por a la democràcia i al vot de la gent amanit amb poca cultura democràtica, i també de por ancestral envers l’estat espanyol que històricament sempre ha reaccionat amb l’ús contundent de la violència. Sorprenentment aquest discurs de la por és afavorit en el fons per partits d’esquerres (CSQP, PSC) si examinem en profunditat els seu raonaments. (Vegi’s discurs de Lluís Rabell a la investidura del president Puigdemont). En fi esperem que a ningú li tremolin les cames i marquem el “penalty” que tenim ara mateix a favor!.

Deixa el teu comentari