Fi del procés: iniciem la República

Presentació de la campanya del ‘sí’ amb els representants de partits i d’entitats aquest passat agost / MARIA BELMEZ – ACN

Diverses vegades hem comentat amb amics la sensació d’arribar al final del procés amb un cert cansament. No és desmoralització, ni sensació de fracàs, més aviat tot al contrari: ganes que tot s’acabi ja d’una vegada, ganes de sortir del tedi d’un conflicte absolutament insà que ens amarga l’existència política, econòmica i social. És el cansament del qui fa temps que viu desconnectat emocionalment d’un règim que no aporta res de positiu a Catalunya, però que no deixa viure i tirar endavant. Cansament, perquè ja no queda ni una engruna de ganes de queixar-se, i sí un pa sencer per encetar i replantejar el país a fons. I la sensació s’aguditza encara més aquests darrers dies, especialment colpidors i tristos, en els quals hem hagut d’afrontar un pols molt dur contra la por, el desconcert i la sensació de buit vertiginós que apareix davant les coses que no tenen explicació i sobrepassen els codis morals més elementals, un disgust que hem hagut de viure amb el verí afegit d’una premsa que utilitza els fets tràgics per atacar, una vegada més, l’independentisme. N’hi ha ben bé prou.

Crec que tots plegats tenim assumit que aquest mes de setembre posarem punt final a una etapa històrica. A molts ens ha semblat que s’ha allargat massa, però potser era el temps que requeria aplegar forces, reconfigurar partits polítics per espolsar l’ambigüitat que dilatava el conflicte, desplegar amb claredat tots els arguments, explicar-nos arreu del món, i preparar les estructures que ben aviat hauran de començar a rutllar. El “procés” calia, per més que segurament tots convenim que ja no pot durar ni un minut més.

Si donem un cop d’ull enrere, ens adonem que els inicis de tot plegat comencen a ser molt remots. La primera consulta a Arenys de Munt i la Diada massiva del 2012 a Barcelona ja estan impregnades de la nostàlgia del que és distant. Queden enrere, massa enrere. I aquesta llunyania ens permet contrastar i descobrir que hem canviat molt, col·lectivament. Ens hem anat fent grans. En aquells inicis, hi havia energia, però una il·lusió una mica naïf i carrinclona. Hi havia la indignació exaltada per les ribotades de l’Estatut i l’estocada del Tribunal Constitucional, però també aquella ingenuïtat que plantejava solucions ràpides i fàcils. Hi havia un horitzó que prenia forma, però poca concreció a l’hora de fer-ho factible.

Han passat moltes coses. Moments de reticències i giragonses frustrants, episodis delicats de desunió, decepcions i pèrdua de companys. Però, sobretot, molta feina abnegada i exitosa: mobilitzacions espectaculars, contactes i conferències a l’estranger, assemblees i xerrades locals, pancartes, murals, fullets, llibres. I, en tot moment, ens ha acompanyat la fraternitat dels insults de periodistes i tertulians, la xenofòbia a les xarxes, les amenaces i el menyspreu de l’Estat, els judicis, les sentències polítiques i les multes. I, a mesura que hem anat avançant, ha persistit i s’ha aguditzat tot allò contra el qual l’independentisme s’havia alçat: la recentralització, l’ofec econòmic i fiscal, l’incompliment sistemàtic d’obligacions i de compromisos, la interferència i el bloqueig de lleis i d’iniciatives polítiques, l’absència absoluta d’una proposta seriosa d’entesa. I el joc brut s’ha incrementat fins a nivells insuportables: muntatges des de les clavegueres, calúmnies destinades a distorsionar les eleccions, i un munt de mentides mediàtiques que un dia seran recollides en l’enciclopèdia de la vergonya. Any rere any, els despropòsits han estat més escandalosos i greus, fins al punt que aquests darrers dies s’ha assolit, crec, el paroxisme.

Ara per ara, se’m fa difícil imaginar què pot ser més repugnant que la utilització d’un atemptat terrorista per carregar contra una demanda democràtica. Imputar responsabilitats al Govern o a l’Ajuntament de Barcelona, aprofitar els morts per fer creure, contra tota evidència, que els Mossos d’Esquadra no estan preparats per afrontar aquesta mena de situacions, més quan s’ha evidenciat que el cos policial ha estat a l’altura de les circumstàncies malgrat el veto a ampliar efectius i accedir a la informació de la Interpol, és sobrepassar qualsevol límit ètic. Què més estan disposats a fer? El xantatge moral d’utilitzar els traumàtics atemptats per pressionar per tal que s’abandoni la voluntat de fer el referèndum és un atac directe a les llibertats democràtiques, i un reforçament de l’estratègia del fanatisme terrorista que busca alterar el curs polític i intervenir en les agendes dels governs. Hi ha hagut premsa unionista, revestida de fals progressisme, que ha mostrat connivència amb el terrorisme, atorgant-li poder per canviar l’activitat legítima d’un Parlament i d’un Govern, i això és inacceptable. Si no reaccionem davant d’això, si acceptem el xantatge i cedim als seus propòsits, som un país democràticament mort.

Fi del procés

Si d’alguna cosa han servit aquests vuit anys de lluita, ha sigut per madurar col·lectivament, per créixer i espolsar-nos de sobre els complexos i els temors de ser lliures, per conèixer-nos i reconèixer-nos diferents entre nosaltres, per aprendre a llimar les discrepàncies i unir-nos en els moments difícils. Hem madurat a còpia de sobreposar-nos i afrontar amb serenitat les dificultats i els reptes. Hem guanyat resiliència i confiança. I és cert: quan ens fem grans, perdem una mica d’energia i de vitalitat, però guanyem en confiança, experiència i tenacitat. I així estem, expectants, contents després de constatar que, per fi, hi haurà un Govern disposat a exercir el dret a l’autodeterminació, i també trasbalsats pels recents atemptats que enterboleixen els dies, que incrementen de manera notable el desconcert i la por davant la incertesa i la inseguretat. Una nova prova de foc per al país que estem superant amb unitat, serenor i fermesa. Arribem al final, per tant, cansats i expectants, amb ganes de trobar-nos aviat als locals electorals, somrients i decidits, amb la il·lusió reforçada per la convicció que el mandat tindrà una repercussió i el Parlament aplicarà els resultats.

El Referèndum

Quan el 27 de setembre de 2015 es van voler fer unes eleccions de caràcter plebiscitari, no es va acceptar la victòria independentista amb l’argument que hi havia un gruix de vots indefinits que impedia confirmar cap on es decantava la balança. Ara, que es planteja un referèndum per tal de dilucidar-ho més clarament, resulta que tampoc agrada, però per motius inversos: la votació obliga a definir-se amb claredat, i això és massa reduccionista. Sembla que, per alguns, la qüestió és utilitzar tota mena de pretextos i d’argúcies dilatòries amb l’objectiu d’ajornar ‘sine die’ les possibilitats de generar un mandat democràtic a favor de la independència. No s’entenen, si no, tants canvis discursius: de reclamar-lo al Parlament, amb desplegament de cartells inclòs, s’ha passat a presentar-lo com un instrument partidista, com si els centenars de milers de ciutadans que s’han mobilitzat durant més de cinc anys a Catalunya fossin titelles manipulats, ideològicament homogenis i sense capacitat crítica.

Des de l’esquerra no es pot tenir aquest concepte de la població, no es poden sostenir esquemes avantguardistes que redueixen la política a un joc estratègic de capelletes sàvies i superiors. Alguns articulistes han arribat a dir coses encara pitjors, com ara que els referèndums són instruments perillosos i antidemocràtics, que no serveixen per prendre decisions, amagant que al llarg de la història han estat útils per decidir una gran diversitat de qüestions: constitucions i estatuts, adscripcions a organitzacions militars, proteccions de paratges naturals, i també, curiosament, molts processos d’independència. I s’ha amagat, també, que en el cas concret de Catalunya l’autodeterminació és una demanda antiga, arrelada i present en la població des de fa moltes generacions, si bé durant molts anys ha estat continguda, ajornada o ofegada en el consens del pacte de la Transició. Començaria a ser hora que alguns assumissin els fets: d’uns quants anys ençà, trencat el consens de la Transició per fulminació unilateral de l’Estatut, la demanda del referèndum s’ha situat a la centralitat política. I caldria agrair que ho respectessin, perquè la majoria de la població catalana explicita que l’exercici d’aquest dret és inajornable. Es pot discutir i discrepar sobre la conveniència d’esdevenir un Estat independent, però el que no es pot fer és posar en dubte la voluntat de decidir-ho, o plantejar-lo com una qüestió supèrflua que pot prorrogar-se indefinidament.

Davant d’aquests discursos contraris al referèndum, es fa necessari recordar que es tracta d’un instrument plenament democràtic, i el més eficaç per decidir sobre propostes que no poden aplicar-se amb ambigüitat. Rebutjar-lo com a instrument vàlid de decisió implica fer passos inversos en l’avanç cap a l’aprofundiment democràtic, i retornar al vell esquema de la partitocràcia que filtra voluntats i dilueix mandats en l’aiguamoll del consens i de l’immobilisme. Tot el contrari del que es reclamava al 15-M, en el Multireferèndum, en les consultes municipals participatives. De debò que es vol aparcar tot això? De debò que per ressentiment davant la constatació que l’independentisme és hegemònic es vol fer un salt cap a posicions antidemocràtiques? Quins límits ètics hi ha a l’hora de jugar a defensar el relat propi? Quins elements inconfessables forcen a posicionar-se al costat dels partits immobilistes que volen reprimir un referèndum democràtic? Quines raons espúries obliguen a aferrar-se a un règim que té com a cap d’Estat vitalici un personatge que fa tractes opacs per vendre armament a una dictadura que finança el fanatisme religiós i el terrorisme?

Legítim, participat, vinculant

El referèndum, encara que no sigui acceptat per l’Estat, és vàlid si està organitzat des d’un Govern democràtic, a través d’una llei, i amb el suport majoritari al Parlament. El fet que l’Estat negui la demanda democràtica i el dret a exercir-la no pot ser un argument per renunciar-hi, perquè estaríem fomentant perillosament la claudicació davant d’un abús de poder i la renúncia a fer valdre els drets legítims dels ciutadans defensats en un Parlament.

Pel que fa a la participació, i tal com aconsella la Comissió de Venècia, sóc de l’opinió que no és gens oportú fixar llindars de participació: marcar uns mínims dóna un avantatge injust al bàndol perdedor, perquè permet aglutinar aquests vots perdedors amb vots abstencionistes indefinits, sobredimensionant l’opció perdedora artificialment.

Finalment: és deshonest generar confusió amb relació al caràcter vinculant del referèndum. Qui fa la convocatòria oficial és el Govern, i és la majoria parlamentària qui n’estableix el caràcter. Cadascú pot participar-hi com li plagui, donant-hi el sentit que subjectivament hi vulgui donar; però, en tot cas, les formacions polítiques han de respectar la majoria parlamentària que impulsa la votació, i si hi participen, cal assumir les regles del joc plantejades de manera transparent, i cal acceptar els resultats que se’n derivin sense pretendre forçar interpretacions i usurpar la veu dels participants, que parlen per si mateixos. Si hi guanya el Sí, per tant, caldrà interpretar el resultat com l’inici d’un mandat democràtic a favor de la independència, i ningú podrà manipular-lo utilitzant els vots del SÍ per dir que “una part d’ells en realitat no volien la independència sinó que estaven dient que no volien el PP”. Seria grotesc i antidemocràtic.

Un escenari descartat; tres escenaris possibles

S’han fet infinits articles insistint en els beneficis d’una República catalana independent, i, per no repetir el mateix, em centraré a apuntar de manera sintètica el que a mi em sembla que ens estem jugant aquestes pròximes setmanes. Perquè, ben al contrari de la visió prepotent que redueix el “prucés” (expressió d’escarni xenòfob dels qui consideren el català una llengua ridícula i camperola) a una escenificació artificial fomentada per partits polítics, és evident que, tractant-se del moviment popular més potent en els darrers 30 anys a Catalunya, el desenllaç del conflicte pot portar-nos a molts desencadenants, però en cap cas no ens retornarà a la casella de sortida de l’autonomisme que ja només poden defensar alguns nostàlgics que viuen de glòries passades, arribistes que volen pescar en aigües remogudes, marginals grupuscles identitaris o elits econòmiques que viuen dels favors de l’Estat, gent en tot cas amb interessos personals que no estan per canviar res a fons.

El tret de sortida de la resolució del conflicte serà la convocatòria oficial del Referèndum i l’exposició legal de com es durà a terme. Hi haurà, evidentment, plenes garanties democràtiques, malgrat que els partits que treballen per impedir l’autodeterminació continuaran mentint i oferint excuses ridícules, filant prim en detalls absurds i contemporitzant les barrabassades de l’Estat. Hi haurà convocatòria, per tant, i el previsible desplegament de prohibicions, d’amenaces i d’ofensives jurídiques. Malgrat tot això, convindria fer l’esforç de centrar molta atenció en la campanya i evitar l’intent de desviar-se cap a discussions laterals que només buscaran evitar el debat d’idees sobre el futur del país per així justificar que la campanya no té garanties.

Tinc la convicció que el dia 1 d’octubre podrem votar amb plenes garanties, i que es constatarà que l’Estat és absent a Catalunya: celebrarem la festa i descobrirem, al vespre, en quin nou escenari hem decidit situar-nos col·lectivament.

L’escenari que m’atreveixo a descartar, per tant, és el de la repressió física del Referèndum. A poc a poc, crec que s’ha anat fent evident la impossibilitat estratègica i política de desplegar forces repressives per tancar col·legis.

El primer escenari real dibuixa un Govern derrotat fruit d’una participació marcadament baixa en el Referèndum. Encara que els mínims de participació no estiguin fixats, és evident que, si la participació fos molt reduïda, seria complicat esgrimir la legitimitat de proclamar la independència i reclamar internacionalment el reconeixement del nou Estat. Seria un escenari terrible, perquè implicaria convocar eleccions imminents, rigorosament autonomistes, i es constataria que una part massa àmplia de la població catalana no creu que siguem un poble amb dret a decidir en llibertat.

Una variant del primer escenari, per bé que més agraït i digne, dibuixa un Referèndum amb bona participació i amb victòria del NO. En aquest cas, igualment desemboquem en unes eleccions autonòmiques.

Els dos escenaris em semblen nefastos, no solament perquè ens condemna a una condició de nació volgudament dependent, no solament perquè el sobiranisme encarrilaria una via erràtica, purament resistencialista, i hauria d’assumir que de moment no hi ha prou força per afrontar una ruptura, sinó també perquè, des d’una perspectiva d’esquerres, reforçaria l’escorament cap a polítiques de dretes defensades per l’oligarquia catalana i espanyola, apuntalada pel PP, per C’s i pel PSOE, i reflotaria aquells sectors convergents més conservadors que gràcies al procés han passat a un segon pla polític.

Costa molt d’entendre quins beneficis podria tenir, des d’una perspectiva d’esquerres, un boicot al Referèndum. Des de quan, la frustració o la repressió d’una demanda popular d’apoderament democràtic pot significar un avanç per a les esquerres? Quin panorama beneficiós ens trobaríem, davant d’unes noves eleccions autonomistes? En un escenari com aquest, qui s’atreveix a defensar, sense envermellir, la possibilitat d’un Govern de coalició entre ERC i els Comuns, amb una CUP que potser no hauria ni comparegut als comicis? Realment algú els imagina junts gestionant una Generalitat saquejada i humiliada? Realment algú veu possible una aliança entre els qui hauran assumit l’alt risc polític i personal d’impulsar un referèndum vinculant i els qui hauran fet l’orni durant la campanya per fer-lo fracassar? La decisió dels Comuns d’apuntar-se a boicotejar el Referèndum, en definitiva, tancaria les portes definitivament a tota possibilitat d’unitat de les esquerres a curt i mitjà termini. Obrir ferides és ben fàcil i ràpid; cicatritzar-les pot comportar molts anys de recels i de divisions.

I si no és un Govern d’esquerres, quin govern hi hauria? Encara més complicada veig la possibilitat que es pugui formar un Govern de coalició entre el PP, el PSOE i C’s: difícilment arribarien a conformar una majoria d’escons al Parlament, sobretot després de validar un episodi de repressió. En canvi, el que sí que podem imaginar, malgrat que no és clar que formessin majoria, és una nova coalició sobiranista, una segona part dolenta de Junts pel Sí, en la qual les polítiques d’esquerres quedarien novament encotillades i limitades pel joc d’equilibris interns amb el PDeCAT, i sobretot per un increment de l’ofec econòmic i polític de l’Estat. La persecució judicial de càrrecs i de representants tornaria a conduir-nos a la dinàmica de repressió, a la prolongació del “processisme”, i a l’ajornament de les transformacions socials. És aquest, l’escenari desitjat?

El tercer escenari és una participació àmplia de la societat catalana amb una victòria més o menys ajustada del Sí: un panorama si més no diferent, que obre perspectives molt més interessants i positives, per al país en general, i per a la unitat de les esquerres en particular. La proclamació de la independència implicaria la fi de l’autonomisme, i, si bé el dia 3 d’octubre no esdevindríem per art de màgia un Estat independent, sí que iniciaríem una nova etapa que en qualsevol cas ja no seria “processista”: enmig d’un panorama remogut de consolidació i reconeixement de la República, s’iniciaria un procés constituent que derivaria en unes eleccions parlamentàries que servirien per elaborar i validar la nova constitució.

Malgrat totes les incerteses que es puguin intuir en aquest tercer escenari, resulta més fàcil imaginar l’entesa entre les diferents forces d’esquerres, sobretot a l’hora de treballar conjuntament en un procés constituent, on el que estaria debatent-se sobre la taula ja serien qüestions socials relacionades amb els drets i les llibertats, un espai molt més procliu a l’entesa, i al llarg de les successives legislatures res impediria governs de coalició.

Algú pot dir que plantejo una dicotomia que no deixa espai als matisos, però és la visió que se’m presenta davant la inexistència d’altres escenaris reals a considerar. Dic “reals”, no desideràtums o relats que voldrien materialitzar-se idealment. El tercer escenari, la tercera via, no existeixen. La proposta federalista no ha fet acte de presència en cinc anys de conflicte, i ara cal concloure que queda descartada per incompareixença. Continuar aferrat a un projecte que no es pot dur a terme és agafar un pretext per dissimular la validació d’un Règim del 78 que no permet el Referèndum. Tancar-se en banda amb la sonsònia del fraternalisme, en un moment en què el bipartidisme torna a reforçar-se i condemna Podemos a ser una comparsa del PSOE, és refugiar-se en un relat estètic per disfressar la mala consciència de validar posicionaments antidemocràtics i repressius que s’allargaran molt en el temps.

El federalisme no és una quimera, però ara per ara és una opció llunyana, molt verda, que necessita obrir-se camí a còpia de processos polítics que de moment són a les beceroles. La ruptura democràtica que implicaria un resultat favorable al SÍ en el Referèndum, tanmateix, seria un bon revulsiu inicial, una ignició que debilitaria enormement la força de l’oligarquia espanyola i el règim borbònic que la sosté, perquè és una estructura envellida i mancada de capacitat d’adaptació. La proclamació d’una república a Catalunya obriria les possibilitats d’ampliar l’èxit del republicanisme a altres territoris de l’Estat i podria precipitar esdeveniments, perquè de sobte la República esdevindria una possibilitat real i palpable, deixaria de ser una proclama i prendria forma. Davant la ruptura democràtica, la reforma constitucional de l’Estat seria ineludible.

En resum: Democràcia

La proposta independentista, múltiple i diversa, difosa a través dels dirigents de partits polítics i d’entitats (no per tuitaires desconeguts o personatges excèntrics que no tenen representativitat), té majoritàriament un caràcter obert i inclusiu, i està basada en principis republicans i democràtics. La reivindicació de la independència s’ha fet en tot moment posant sobre la taula arguments econòmics, polítics i socials, fomentant el diàleg i el debat, buscant el pacte, i en cap moment s’ha pretès fer efectiu el projecte sense un mandat democràtic sorgit de les urnes. Per això mateix, negar el Referèndum no és només negar la independència, sinó també, i sobretot, negar la democràcia. El pròxim dia 1 d’octubre, per la democràcia, la dignitat i la llibertat, votem SÍ a la República.

Pau Planas és subscriptor de  CRÍTIC.
4 comentaris
  • Manuel Ballester 25 d'agost de 2017 - 15:04

    M’ha agradat molt l’article tant pel seu desenvolupament com pel seu enraonat raonament. Crec que és un bona síntesi del que està passant ara i aquí; ja veurem demà.
    Ara, no m’ha agradat el paràgraf que comença (en negreta) “Costa molt d’entendre quins beneficis podria tenir, des d’una perspectiva d’esquerres, un boicot al Referèndum”, sobretot perquè l’argument serveix només per preparar el final: ” Obrir ferides és ben fàcil i ràpid; cicatritzar-les pot comportar molts anys de recels i de divisions.” Vull dir, que també es podria interpretar (pel que fa a les ferides obertes entre independentistes i certes forces forces d’esquerres, que és al que apunta) que qui obre la ferida és l’independentisme, mentre que l’article assumeix que és l’altre. Cicatritzar, serà, indeed, difícil.
    Més enllà d’això i d’alguna petita matisació que caldria fer, estic d’acord amb el que s’hi diu. Votarem, segur. Després, caldrà veure què passa.

  • josep quintana 25 d'agost de 2017 - 16:40

    Els Comuns varen aprovar en la seva assemblea un text que deia: “En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques.” El que sigui que convoqui el President no compleix això i per tant els Comuns no li donaran suport. És fàcil d’entendre, encara que per la gent que no visita el planeta terra més que per casualitat es faci difícil.
    A qui heu de demanar comptes és a qui va trencar el Pacte pel Referèndum amb la pallassada del Teatre Nacional i a qui va fer-ho sabent que existia aquesta resolució de l’assemblea del 8 d’abril. El problema és que hi ha gent que no entén que ERC no es Catalunya ni es ningú per dir als catalans què han de fer. El senyor Junqueras pot anar dient missa però els Comuns no combreguen amb les seves rodes de molí.

  • Bayfor 25 d'agost de 2017 - 18:19

    Una proposta molt concreta que entenc que satisfarà als seus partidaris. Perfecte. Jo en concret discrepo quan qüestiona la viabilitat del federalisme (per sort ara ja es diu que no és una quimera). Tampoc podria valorar si el federalisme és un procés polític que està a les beceroles o té algun recorregut avançat en els darrers anys. Sovint he argumentat que el 15M va suposar un gran toc d’atenció i després que la construcció de confiança entre comuns, Podemos, Compromís, IU, marees gallegues, etc… va en aquesta direcció. Si és poc o molt no tinc capacitat de valorar-ho. En definitiva, és una aposta i els que així ho valorem treballarem perquè sigui cada cop més viable i amb una amplitud cada cop més gran. I finalment, alguns que no creiem en les eventuals capacitats de canvi de la independència a Catalunya en l’actual context peninsular i europeu (al menys en la direcció que jo preferiria), ens hi fixem en el futur tan poc prometedor de la majoria de repúbliques i/o monarquies que hi ha actualment en l’Europa compartimentada. En tots els casos la lluita de la seva societat més decent és per aconseguir que el nacionalisme xenòfob i supremacista no guany l’espai central, i en la gran majoria no s’està està aconseguint (només cal veure com van les coses a països com Holanda o Dinamarca, que fins no fa gaire eren un model de societats avançades). I això penso que és també vàlid per a Espanya i em temo que també per a Catalunya. Aquest és el problema que penso que té l’aposta de compartimentar territoris i persones: que al final o ens guanyen o ens ofeguen (Grècia).

  • Ramon Serna Ros 29 d'agost de 2017 - 21:36

    Ja veus que hi ha gent que no té gens ni mica de pressa. La mateixa gent, o els seus hereders, que tampoc no tenien pressa quan lluitàvem contra el neoliberalisme i la globalització capitalista, te’n recordes? Gràcies, Pau, per recordar-me aquells moments de lluita decidida, per molt que fos contra un gegant, i sobre tot per recordar que ara tenim moltes més possibilitats d’assolir els objectius de caire social que sempre hem buscat. Ni cas d’aquesta gent que no té pressa. Tu i jo en tenim i volem fer passes endavant. Pels nostres fills. Per dignitat. Per tants i tants motius.

Deixa el teu comentari