Carta oberta als meus avis morts

Mural a una paret de Tàrrega / SALVADOR MIRET – ACN

Aquests dies es fan més presents els records respecte als nostres avis, vivint el present amb la tristor del passat fosc d’aquest país. Són dies on multitud d’emocions, algunes barallades entre elles, es posen sobre la taula. És temps d’eslògans, lemes, frases fetes, banderes i imatges reiterades. Sembla que no és el temps de la paraula, el debat, la reflexió, les opinions contrastades o el sentit comú més bàsic.

El meu pare diu que ell no és d’enlloc o que és de tot arreu. Ell va néixer en un poble petit de l’Andalusia dels anys 50, en el si d’una família dividida per la política. Sap que és passar gana i el treball des dels 6 anys. Amb dotze va arribar a Cornellà i potser mai ha arribat a sentir-se de cap nació. Tan sols defineix la seva identitat, a partir d’unes mans, les seves, que, amb esforç, l’han donat de menjar, com sovint insisteix amb orgull.

De petita, cada diumenge anàvem a visitar els meus avis paterns al barri de la Fontsanta, a Cornellà, en aquell edifici immens que arribava, i arriba, fins al cel. Entrava per la porta i anava directa als braços de la meva iaia, una dona valenta i alegre que havia lluitat fermament per la seva família sense descans i amb veritable passió. Seia sobre la seva falda perquè em feia riure molt. Quan dic molt, vull dir molt. També ho feia perquè m’agradava escoltar les seves paraules sobre la guerra, el “pueblo”, l’arribada a Catalunya o la Pasionaria, amb molta atenció.

Jo reclamava més i més històries sobre la Pasionaria, però el meu pare, com el meu avi, sovint recriminaven a la iaia que em parlés de política amb tanta freqüència. Davant la meva incomprensió, li deien: “No le hables a la niña de tanta política, cojones. Eres muy pesada”.
Però a mi realment m’encantava. Ella em deia: “Niña, ‘cucha’ , sabes que antes todo era diferente, se pasaba muy mal. En la guerra había mucha hambre. Yo decidí subirme detrás de un camión para huir a Francia, pero mi madre, que era del partido comunista, me obligó a
bajar de el, pues me dijó que mi obligación era quedarme para luchar por mi país”.

En canvi, la meva mare afirma que ella és catalana. Quan jo tenia menys edat, ella sovint recordava amb tristesa que parlava una llengua que no sabia escriure per culpa d’una dictadura. La seva mare, la meva àvia, era una altra dona valenta i treballadora que ho havia
donat tot per la seva família. Jo era la seva perla. Així m’anomenava profundament feliç per la meva existència, i jo li responia amb abraçades immenses i gairebé eternes. Quan jo estava malalta i no podia anar a escola, em quedava amb ella mirant fotos del passat durant hores. Ella recordava la guerra, les bombes, els refugis sota el Parc Nadal, la casa de Can Jornaler, les cues per una poma podrida, els morts, la presó, el foc cremant l’església, els carrers que havien canviat de nom, una llengua estranya, les prohibicions, la por, la fàbrica i un llarg trist etcètera. Recordava amb dolor el passat i em reiterava que jo era catalana i que havia de parlar la nostra llengua, perquè abans aquesta ens havia estat negada, així com la nostra cultura.

Del meu avi, el pare de la meva mare, recordo que m’agafava de la mà ben fort. Sortint de la vinya i carregats de ginesta i d’ametlles per l’àvia, ens aturaven enmig del camí per trencar les closques sobre la pedra més gran mentre cantaven cançons d’en Serrat. Ell exclamava: “Pare, el bosc ja no és el bosc!”, i jo reia eufòrica. A mi m’encantava sentir la seva veu contra el vent. He de dir que ell no parlava gaire del passat, però sovint també em deia que érem catalans i això ho havia de recordar.

No se’m fa molt difícil dir que sóc ara: sóc catalana, i així ho sento de tot cor, però també sóc moltes altres coses. Sóc cada un dels records de dues àvies, dones valentes i lluitadores. Sóc el convenciment que cal parlar més de política. Per mi ser d’esquerres és un deure. Per mi, per els meus avis morts, però també per cada una de les persones que avui sembla que ha de demanar permís a la vida per viure, o per aquelles que senten que no formen part de res. No m’agraden gens les identitats totals o singulars, probablement perquè vaig créixer fugint d’imposicions i negacions d’uns i d’altres en el meu entorn.

No m’agrada aquest Estat poc democràtic amb institucions del passat, que ens neguen drets i llibertats. No em sento part d’aquells que parlen d’una història interessada, incomplerta i restituïda segons afanys propis i partidistes. No m’agrada la manca de justícia, el poder sense escrúpols que descansa en els espais de decisió d’un govern corrupte, així com en empreses, mitjans de comunicació i tribunals de justícia segrestats.

No m’agrada qui insulta i menysprea una identitat o cultura, sigui quina sigui, i qui s’esforça per tenir una ciutadania adormida o atemorida. Moltes són les persones que viuen, o sobreviuen, construint la seva identitat des de les desigualtats i la precarietat quotidiana en la nostra societat.

Tampoc m’agrada que em venguin un relat construït, un camí comú sense consens, un lema sense contingut o un viatge sense horitzons compartits. No m’agrada veure que ens neguem la paraula, que obviem pensar més enllà, que llegim la portada del llibre i que no ens interessem ni per el primer capítol. No m’agrada que el fi resti valor als mitjans. Em fa por pensar que ens puguem refugiar únicament en les banderes, sense plantejar-nos ni un sol dubte o qüestió més enllà. No crec que es pugui construir una democràcia sense una ciutadania capacitada, crítica, activa i plena i m’espanta qualsevol govern que no posi mínimament interès en treballar per això.

No m’agrada que es parli del silenci d’una majoria i que no ens preguntem per què. No m’agrada que obviem que les motivacions no són aleatòries i que acceptem que les mitges veritats siguin vàlides. No m’agrada que les lleis siguin imbatibles o inqüestionables, enlloc,
perquè les fan les persones, en un moment i en un lloc. I tampoc m’agrada que perdem les formes que donen legitimitat als continguts, com els continguts que donen validesa a les formes.

I sobretot, no m’agrada la negació de drets i llibertats fonamentals de les persones i dels col·lectius. Hem de poder votar i votar en les condicions mínimes requerides per a que cap persona es pugui sentir enganyada o estafada. No podem acceptar una única història de tot plegat, perquè mai hi ha una única història. I tampoc podem repetir cap cançó total sense llegir-nos i entendre la lletra, com aquella que el grup valencià “Víctimas Cíviles” canta amb certa lucidesa, simplement per assegurar-nos que mai ningú ens vulgui imposar cap veritat absoluta vestida de cap lema solemne.

15 comentaris
  • anna terrades 28 de setembre de 2017 - 11:50

    gran obertura de mirades i de cor, gràcies per ser tan lúcida i sincera. Les teves àvies poden descansar tranquil. les, van fer una bona criança amb tu!

  • Amelia Cristobal 28 de setembre de 2017 - 15:28

    Montse!!! molt entranyable el teu escrit, m’has fet pensar en la meva mare, que va arribar amb 19 anys a Mataró i aquí va formar la seva família i ella sempre estava agraïda de haver prosperat aquí i molt orgullosa de tenir fills catalans. Segur que hagués volgut votar.

  • Guillem Galera i Léger 28 de setembre de 2017 - 16:36

    Amiga Montserrat,
    Per desbordar democràticament la demofòbia i, davant la resignació com a model de qui tracta la ciutadania de poc més que d’un ramat de xais desinformats (veure article irlandès ací mateix, al Crític), totalment d’acord amb tu: Hem de poder votar i votar en les condicions mínimes requerides per a que cap persona es pugui sentir enganyada o estafada.

  • Montse Valero 28 de setembre de 2017 - 21:38

    Montse, molta lucidesa.

  • Anna Cabot Dalmau 28 de setembre de 2017 - 23:33

    Montse, gràcies per fer memòria, amb tanta sensibilitat, fent-nos pensar en molta altra gent que viu a Catalunya però que té arrels a fora, i que han estat menystinguts un cop més, en aquesta febril desbandada ja fora de control

  • josep illa Ximenes 29 de setembre de 2017 - 0:17

    Felicitats per un escrit sentit i necessari. Has parlat per boca de molts. Gràcies

  • Quiteria GA 29 de setembre de 2017 - 7:26

    Posar paraules als sentiments i paraules enfilades amb sentiment és el que m’ha arribat al llegir el teu article. Gràcies per obrir el teu cor.
    Aquests dies els recordaré tota la vida per la montanya russa de sentiments que em provoquen.

  • Gloria Roy 29 de setembre de 2017 - 7:28

    Precioso.Encisador

  • Ramón Corzo Carretero 29 de setembre de 2017 - 9:59

    Esto es seny

  • Joana 29 de setembre de 2017 - 10:22

    Amb sentó como tu. En el meu cas va ser el meu avi , andalus y republica qui amb parlava mes de política. Gracies “palle”, gracies al tu tinc empatia amb la gent sigui d’on sigui

  • Isabel Díaz 29 de setembre de 2017 - 10:53

    Un fantàstic resum d tot plegat!!!!!
    Fet des del cor i analitzat amb la raó, q aquests dies sembla desapareguda.

  • Ignasi gomez 29 de setembre de 2017 - 17:46

    Gràcies Montse per compartir amb tanta serenor i sinceritat els teus records i sentiments, preciosos d’altra banda. Tant de bo sapiguem trobar-los tots nosaltres en els propers dies, setmanes i mesos…

  • Jaume 29 de setembre de 2017 - 18:46

    Es una carta amb moltes emocions i que de segur a tots ens trasllada a la nostra infantesa, personalment em recorda moltes vivències, amb la meva Mara, quan m’explicava emocionada quan l’avi va estar uns mesos amagat a casa seva sense que la seva germana ni ella ho sabessin, ho haurien pogut explicar als amics de l’escola… i costar-li la vida.
    Amb el meu Pare, quan recorda que varen anar d’amagat a buscar els estalvis en un marge a prop de casa per pagar l’alliberament del seu Pare presoner dels Nacionals…, no em vull estendre, però moments de molts sentiments.
    En el meu cas, avui els records del qui no hi son i les voluntats dels que som hereus dels seus sentiments, ens il·lusionem pensant que fent un camí nou sense deixar tantes energies en fer entendre als diferents governs de Madrid que som part d’una llengua diferent, una cultura, una manera de entendre la solidaritat mes amplia, molts vivim actes com la Marato de tv3 com molt nostres, tambe solidaritat amb els germans d’arreu d’Espanya però segur que tots voldríem que aquesta ultima fos per millorar el nivell de vida de la gent, no per perdurar una manera de subvencionar als rics terratinents y noblesa Española… i molts altres que has definit perfectament.
    Crec que es una falasia pensar que aixo canviara, si mirem els fets estem empitjorant dia a dia, més incomprensió, més repressió, menys respecta per les nostres diferencies… Alguns no tenim suficients records ni vivències de les que ens puguem omplir i pensar que val la pena esperar dècades o segles i que arribara el moment que tot serà diferent, per aixo ens il·lusionem, pensem que tenim una oportunitat, que podem canviar-ho, i que els ho devem als nostres pares, els nostres avis, i sobre tot als nostres fills, una abraçada.

  • Lourdes Parra 30 de setembre de 2017 - 19:55

    Molt maco. Ens defineix a la majoria de nosaltres amb avis i/o avies procedents de llocs diferents, però sempre valents i lluitadores. Orgull de la nostra procedència sigui la que sigui perquè ens fa ser millors

  • Roger Caballé i Sasot 10 d'octubre de 2017 - 9:32

    Es un molt bon alegat pel diàleg polític basat en sentiments.
    Precisament trobo a faltar els arguments per voler anar, on? L’autora no ens ho diu.
    Per que jo crec arribar a les conclusions per via racionalista, argumental o com s’en digui.
    Es pot arribar a actuar en conseqüència i convèncer altres sols per via sentimental?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal dedicat a les aportacions, reflexions, idees, propostes i comentaris dels subscriptors.
Per proposar articles o temes de reflexió, cal que envieu un mail a subscripcions@elcritic.cat.

Cerca al blog