Proclamar la República? Només sumant, només des de baix, només si és solidària

  • Arnau Montserrat, subscriptor i activista agroecològic
  • divendres, 20 octubre 2017
  • 4 comentaris
  • General

Pancartes durant la concentració a Badalona per demanar l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart / Jordi Pujolar – ACN

Per si no havia quedat clar que no és un conflicte entre iguals, ara hi ha dos ostatges. Se sumen a la imposició d’un article 155 de la Constitució que es va desplegant per fases des del setembre. Com respondre-hi? En llenguatge de politòleg, només hi ha una sortida: sumant hegemonia amb capacitat disruptiva.

Malauradament, després de la manifestació unionista del 8 d’octubre ja és tard per respondre com “un sol poble”. La divisió és real. El consens sobiranista dominant des de la transició es veu erosionat per la consolidació del bloc constitucionalista. Si la classe treballadora ha perdut consciència de classe, davant l’elecció identitària, una part significativa d’ella ha escollit Espanya. L’elecció pot ser neofeixista, seguint l’estela europea, però també pot ser socialdemòcrata, basada en un sentiment difús de solidaritat amb la resta de l’Estat.

A Ciutadans només li ha calgut transmutar la lluita contra l’Estat central i presentar-la com a supremacisme “indepe” contra els que se senten espanyols, de dins o de fora. Demagògia delirant? Sens dubte, de les grosses i incendiària, però a l’ombra de Pujol i l”Espanya ens roba’, res més fàcil que sortir a dividir per pescar vots entre… els qui temen la divisió. Profecia autoacomplerta i magistralment instrumentalitzada.

Però l’independentisme també ha facilitat aquesta operació, en no saber generar dins la seva transversalitat un corrent independentista més motivat pel desig de descentralització i superació del règim del 78 que no pas per la llengua, la història o els drets nacionals. Una corrent-pont, no excloent de plans B federalistes i desproveïda d’estelades, que rebaixés així els perills de la confrontació identitària.

Per últim, el consens sobiranista s’ha esquerdat també per la banda de l’”equidistant” (categoria ‘trending’ aquests dies i que donaria per un altre article); un espai divers, però unit pel sentiment que aquest no és un conflicte productiu, sinó un estèril xoc de trens.

Què fer doncs?

Per què negar-ho, la multiplicació de banderes espanyoles al cinturó metropolità espanta una mica. No obstant, els carrers segueixen sent bàsicament “nostres”. La massiva defensa dels mínims democràtics sobre els quals el PPSOE es pixa reiteradament és el que més s’apropa a un consens de país. Amb l’afegit que el cadenat del 78 és tan petri que ens ha fet a tots rupturistes, inclosos els que no pretenien qüestionar el sistema, sinó només tenir un DNI català.

Si al poble independentista li sumem el poble que el desborda des del 20 de setembre, l’impacte és contundent i s’assembla al d’aquell “catalanisme d’esquerres” dels anys 70, en què la defensa dels drets civils, nacionals i socioeconòmics era indestriable. De fet, si la CiU dels primers anys era més socialdemòcrata que neoliberal és degut a aquest consens popular. Reeditar aquesta potència des de baix és la clau per ser més sobirans, però també per no ser-ho en versió paradís fiscal.

Aquest poble en construcció, barreja virtuosa de 15M i 11S, el defineix J.M. Antentas com el “rupturisme no processista” i pren cos en els CDR’s [comitès de defensa del referèndum], la protesta estudiantil o el 3-O [dia de l’aturada general]. És un poble divers, transversal, potser idealitzat, però que irromp amb una doble agenda radical. D’una banda, l’aposta per descongelar la suspensió de la declaració d’independència, percebuda com un “refredament” imposat. De l’altre, la ruptura amb el règim del 78 per tal de frenar la desertització d’Espanya. Desertització material i simbòlica en forma de rescat bancari, llei mordassa, cunetes, devolucions en calent, sobres o reforma laboral. Però també, no ho oblidem, desertització literal, via canvi climàtic i oligopoli energètic.

Fins aquí sona bastant bé, però tots els protagonistes d’aquesta aliança democràtica comparteixen la doble ruptura? No cal dir que la defensa de la sobirania, compartida per moviments socials, anarquistes, sindicalistes, Òmnium, ANC, CUP, Podem, Comuns o Junts pel Si, té fugues de consens. El lideratge convergent (malgrat el 3%) o les ambivalències dels Comuns, són les metàfores que tots manegem per descriure aquestes fugues. No hi ha revolució amb Santi Vila ni DIU amb Ada Colau.

Són les aliances, estúpid!

No es tracta de lamentar-se pel que hauria pogut ser. Ja és massa tard. Ni amb les forces amigues estatals ni entre les esquerres catalanes s’ha sabut consensuar un programa compartit contra el règim del 78. I en conseqüència, aquest es reforça, alimentat pel sentiment anti-català. En un altre escenari, tant l’ANC com les forces estatals estarien clamant juntes per l’alliberament dels Jordis, la denúncia de la nova ‘Ley de montes” que crema Galícia o la lluita murciana contra ADIF.

Però el repte segueix vigent. Davant la força de l’Estat, l’únic contrapès és la força del carrer articulada en una mínima unitat d’acció. Potser refer els ponts trencats amb els votants de Ciutadans és somiar, però les intermitents aliances amb els Comuns o l’esquerra estatal podrien prendre, per fi, la forma d’un programa comú?

No és gens fàcil, si no ja s’hauria fet, però la debilitat ho fa ineludible. No ens enfrontem només al PP, ens enfrontem a l’Ibex35, a les grans empreses catalanes, a Foment del Treball, al Cercle d’Economia, a tots els aparells de l’Estat i a l’Europa del capital. No és el somni humit de les CUP, és la realitat.

Ha renunciat l’independentisme d’esquerres a posar-se d’acord amb l’espai que expressen els Comuns i altres forces? S’aposta a que la dinàmica del conflicte n’arrossegarà per si sol les bases? Certament, el front de defensa de la democràcia és un fet. I un èxit. Però mentre fem pinya reactiva davant de la repressió… els acords de fons continuen ajornats.

Per consolidar aliances, l’independentisme ha de renunciar a que la independència sigui l’única opció… almenys si deixa de ser l’única. I els federalistes han de renunciar a que la independència sigui una opció no desitjable. I aquí només s’hi arriba des de la micropolítica que renuncia a l’efecte túnel endogàmic i es feminitza. Però sobretot, des de la renúncia activa a les lògiques partidistes. És xocant que BeC pugui aliar-se amb els PSC o que les CUP ho puguin fer amb el PDeCat, però en canvi no sigui possible una aliança contra el règim del 78, que és precisament la mare dels ous. La mateixa lògica centralista que frena les remunicipalitzacions és la que ataca l’autogovern!

Els federalistes han d’assumir que la unilateralitat cau pel seu propi pes després de 10 anys de bloqueig constant a una solució pactada. Si per superar la situació en clau desobedient cal forçar un reglament, fixar-se en el dit impedeix veure el bosc. De la seva banda, si els independentistes volen evitar la derrota, només ho poden fer amb l’escalf del ‘rupturisme no processista’, no només el de les CUP, sinó el de tot el divers “poble d’octubre”. Un poble, no ens enganyem, tan obert a la independència com a sortides confederals o a una millora de l’autonomia.

Proclamar… el procés constituent

Potser es tracta de moure el focus, de no fixar-se tant en la independència formal com en la sobirania real. I sobretot, en donar-li contingut a través del procés constituent. Un procés que, de fet, ja està en marxa. El creixement de l’Economia Social i Solidària (ESS) o les experiències municipalistes -i els seus fruits, ara invisibilitzats- en són una expressió tangible. També ho són les lleis catalanes progressistes, algunes d’elles suspeses pels tribunals estatals. Lleis, decrets o resolucions contra el fracking, per l’impost als bancs, de lluita contra el canvi climàtic, de realització de consultes o pel control de les empreses catalanes a l’exterior, entre d’altres.

La sobirania no és proclamar la independència, la sobirania és un procés dialèctic que s’omple de contingut quan s’exerceix i adquireix una dimensió material (de fet, si el PDeCat no ha fet la seva part aixecant estructures d’estat durant els darrers sis anys, les tesis que dubten del seu independentisme es veuran confirmades). Segur que posar el focus en la transformació estructural no entusiasma el PDeCat. Alguns analistes creuen que els dubtes a l’hora de declarar la independència obeeixen precisament a aquesta por. Però la veritat és que no poden fer-hi gran cosa si la majoria ens movem en aquesta direcció.

No podem esperar que l’Ara deixi de ser equidistant en el procés veneçolà per haver tastat en pròpia carn com s’apliquen aquestes tàctiques de guerra psicològica contra Catalunya. Tampoc podem esperar que Artur Mas es disculpi d’haver volgut empresonar els “8 del Parlament” per fer el mateix que ara posa entre reixes als líders d’ANC i Òmnium. Però si podem intentar forçar una expressió constituent que transcendeixi (no necessàriament trencant-la), l’aliança d’ERC i les CUP amb el PDeCat. Es a dir, revertir la dinàmica dominant de “primer tenir un país i després veure com ha de ser”. Una dinàmica que desmotiva, amb raó, als que no volen deixar-se la pell destituint per acabar reconstituint el mateix.

Aquest procés constituent no només té el valor de ser constructiu, mobilitzador, no-violent i il·lusionant, sinó que també és l’única manera de superar l’escenari Tsripas. A més, és vàlid tant si anem cap a la independència valenta que invoca Vicent Partal, com si la cosa continua encallada durant anys de post-processisme, Guillem Martinez dixit, com si ens intervenen amb tancs i trons, a l’estil Marhuenda. I es pot fer tant sota una calma institucional com en un exercici de desobediència, tal com ja ens vam demostrar capaços l’1-O

República amb adjectius

Però evitem les ambigüitats. Aquest plantejament no és substitutiu de declarar la República catalana, sinó que el complementa. I sí, és probable que calgui declarar-la abans que el Parlament sigui clausurat. Però si la proclamació ha de recollir la diversitat del “poble d’octubre” i al mateix temps respectar el mandat del referèndum, caldrà afegir-li clàusules. I caldrà que sigui una República oberta a federar-se amb la resta de l’Estat si es donen les condicions. No en clau de calmar un govern decidit a intensificar el 155, sinó en clau de teixir una aliança àmplia i no només antirepressiva. Cinc clàusules concretes podrien facilitar-ho:

-Clàusula de progressivitat: la independència es desplega per fases, i es reverteix en cas de perdre les eleccions constituents previstes.

-Clàusula de paralització: la independència es pot paralitzar si s’ofereix una reforma descentralitzadora de la Constitució que institueixi un encaix federal o confederal. Les propostes concretes sorgides d’un diàleg formal han de poder ser debatudes per la ciutadania i el Parlament. La decisió final s’ha de prendre en un referèndum vinculant i pactat, no necessàriament binari ni necessàriament en una sola convocatòria, però que sempre ha d’incloure l’opció de la independència.

-Clàusula de solidaritat: la República establirà mecanismes d’associació territorial per continuar sent solidària amb altres pobles de l’Estat on, per raons històriques, es genera menys riquesa.

-Clàusula constituient: s’inicia immediatament el procés de deliberació ciutadana previst a la llei de transitorietat. Tot i el seu caràcter només ‘participatiu’, aquest procés té la potència de traspassar tot el protagonisme al poble, sense mediacions, fent-ne el garant democràtic. I així passem d’una idea abstracta de sobirania a la fundació col·lectiva concreta dels pilars sobre els quals exercir-la, ja sigui en el pla energètic, alimentari, habitacional o financer.

-Clàusula plebiscitària: Les eleccions constituents, previstes al finalitzar el procés participatiu, han de tenir data des del mateix dia de la proclamació. No més enllà de març de 2018. Així es dóna un horitzó proper d’eleccions, que, de fet, podrien guanyar els partits constitucionalistes. S’accepta per tant el marc electoral que reclamen, però en condicions que també respecten el mandat del referèndum. I sobretot s’accepta que la dimensió plebiscitària és ineludible en una societat dividida. De fet, es pot emfatitzar el caràcter dual d’aquestes eleccions, constituents i plebiscitàries al mateix temps, recuperant la idea que en el seu moment defensava Jaume Asens de doble votació. En aquest cas, d’una banda es votarien els partits i les seves opcions ideològiques, vinculades ara als resultats del procés participatiu previ. L’artefacte de Junts pel Si no seria necessari en aquest context. De l’altra, la votació plebiscitària enfrontaria una llista sense president articulada en la defensa del nou marc contra una llista/es que l’impugni.

P.D. Es pot parar el 155 només sortint al carrer o fent assemblees per imaginar el nou país? Una mesura de desobediència civil massiva i no només simbòlica comença a ser necessària. Podria ser alguna forma generalitzable de desobediència fiscal?

4 comentaris
  • Roger Caballé i Sasot 20 d'octubre de 2017 - 16:52

    Faig aquest comentari després de una sola lectura. Crec que en requereis més ( per a mi).
    Estic d’acord amb quasi totes les reflexions que comporta. Al menys en primera lectura.
    Però, sobre tot, ens traça un camí, una via per a començar a aplicar unes idees, que son clares.
    Ja sortiran els que voldran manipular les paraules, banalitzar-les, com tot “marketing”.
    Pot ser que comencem a anar per feina ( no en el sentit Pujolià!!)

  • Arnau M.V 20 d'octubre de 2017 - 22:11

    Rellegint-me a mi mateix 😉 se m’acut que potser ens falta un espai on estiguem els que hem pres partit per l’independència però ens preferim federals o confederals. Un espai així podria impulsar propostes-pont. I en ell podria també sentir-s’hi còmode tant l’independentisme més sentidament antinacionalista com l’independentisme a-falta-d’una-altre proposta-des-de-l’Estat. I de pas, potser així la part més allunyada de l’esquerra espanyola ens entendria millor…

    • Roger Caballe 22 d'octubre de 2017 - 17:14

      Totalment d’acord si previament obliguem ( o “suggerim amb força”) a definir be els termes:
      “federals”/”confederals”. “independentisme nacionalista/inderpendentisme antinacionalista”,etc. etc.
      Dic això per que observo una banalització del significat de les paraules per arreu i que parodiant la “banalització del mal” denunciada per Anna Harendt, aquí la banalització de les paraules ens està portant a que cada paraula sigui interpretada per cadascú a la seva manera.

  • Arnau M.V 23 d'octubre de 2017 - 18:28

    si.. potser el federalisme del PSC es va guanyar més burles al Polònia per indefinit que per ingenuament bilateral