L’independentisme fictici

Carme Forcadell, en un acte quan era presidenta de l’ANC / JORDI BORRÀS

L’independentisme no té més adeptes avui que fa deu o vint anys. El que hi ha és una massa de gent descontenta per tot el que ha passat a l’última dècada, gent que finalment ha après, com tantes vegades a la història, a unir-se a la contra: contra un Estat espanyol que es resisteix a canviar des de l’establiment del règim constitucional, contra unes institucions corrompudes, contra una partitocràcia exasperant, contra un poder judicial polititzat, contra unes lleis antisocials, contra una connivència estatal intolerable amb la banca i amb la gran empresa, contra l’atur galopant, contra els lladres que han robat el futur d’una generació, contra una política exterior que sembra guerres perquè després els ciutadans particulars recullin atemptats terroristes…

Aquest descontentament amenaçava l’enèsim govern reaccionari a Catalunya, que no va tenir cap altra pensada, veient que l’encabronament popular no remetia, que exacerbar-lo però dirigint-lo cap a fora: el vell joc de les banderes. Jordi Pujol va fer d’aquesta política pràcticament la identitat de la Catalunya postfranquista, però les circumstàncies socials extremes, líders polítics de menor carisma i un factor imprevist com la CUP, han convertit l’inofensiu victimisme pujolista de sempre en una olla a pressió que està per rebentar en qualsevol moment.

Tot i així, o potser per això, mantinc que tot aquest auge de l’independentisme és fictici. Que el procés independentista ha estat una ficció ho demostra el fet que no hi ha hagut cap intent real de bastir estructures d’estat, o d’apropiar-se de les que legalment eren espanyoles, en el moment de declarar la independència. Dit d’una altra manera, s’ha declarat la independència de l’èter. En podem culpar els polítics, però si no s’han fet estructures d’estat ha estat perquè realment no és el que la gent volia. La gent no vol una guerra, ni tant sols una recessió, per coses com el dret d’autodeterminació, ni l’ha volguda mai, diguin el que diguin les rondalles romàntiques. Em sap greu si algú s’ofen per aquesta comparació, però tota la gent que brindava amb cava per la declaració de la república el 27 d’octubre no estava fent res de diferent del que fem els culers quan celebrem un títol: era una mena de competició televisada en què el públic prenia partit.

Irònicament, qui més ha fet per fer-nos creure que tot plegat va de debò ha estat el govern de Madrid (i el poder judicial, la politització del qual és facilitada per la mateixa Constitució): les seves sobre-reaccions, mig per electoralisme mig per autèntica incompetència, han donat a l’independentisme un aire de perill que no li escau de cap manera. Si haguessin volgut resoldre el problema, ho haurien pogut fer molt ràpid amb algunes concessions de bona fe. No era molt més complicat el problema d’ETA i bé que van seure a parlar?

Però no ho han fet, han preferit tensar la situació, i negar-se a negociar, i humiliar l’oponent. I tot i així, de veritat la gent no ha volgut la independència? Com s’expliquen llavors aquestes macromanifestacions i l’1-O, més enllà dels llocs comuns com “la majoria silenciosa”?

Els últims anys els independentistes han intentat de totes totes, i ben obertament, sumar conversos per a la causa. El que han fet és aprofitar la franca irritació de molta gent per afegir-los a un projecte potencialment rupturista. Engruixir la llista de partidaris a costa d’aigualir l’objectiu original ha estat el destí de gairebé tots els moviments socials importants: no és possible trobar molts seguidors d’una mateixa doctrina o política radicals si no és aglutinant persones que en realitat persegueixen objectius diferents –molt diferents, a vegades– però comparteixen temporalment la necessitat d’eliminar aquell obstacle comú.

L’obstacle comú podia ser el PP, el règim del 78, el capitalisme, la banca, però ha resultat ser Espanya en bloc. Això ha dividit la societat catalana: no tothom pensa que el problema sigui un país sencer, i no tots entre aquests són “fatxes” o “espanyolistes”. Però sí que molta gent ha vist l’oportunitat de desafiar un règim caduc. Molts d’aquests han cedit el seu vot a l’independentisme militant. D’altres no, i si no ho han fet fins ara no ho faran mai. És una qüestió de principi, de plantejament: pots veure exactament els mateixos problemes que la persona del costat, no és que que siguis cec, però els pots atribuir un origen diferent, i per tant proposar-hi solucions diferents.

En tot cas, els independentistes s’han obsessionat amb la idea que ells representen la gran majoria de Catalunya. Però no és així. En el millor dels casos, i amb totes les reserves exposades, sumen la meitat de la població, i és molt improbable que arribin a més, fins i tot amb els lamentables fets dels últims dies (i quin bé els farien independentistes “en calent”, que poguessin retirar el seu suport tan fàcilment com l’haguessin donat, per un cop de rauxa?). Han aplicat aquella lògica defectuosa segons la qual si l’altre no té raó, això vol dir que jo sí (o vice-versa) i, com qualsevol que es creu investit amb la raó exclusiva, han abusat del seu poder sempre que ho han necessitat. Han fet un mal ús de les institucions catalanes, les quals han utilitzat per a finalitats partidistes amb la racionalització del “mandat del poble”, entenent la democràcia com una penosa dictadura de la majoria (per justeta que sigui), quan precisament la democràcia ha de consistir a pactar i protegir els drets de les minories. Amb tots aquests actes han perdut bona part de la primacia moral que poguessin tenir: si no abandonen les pretensions secessionistes unilaterals, això no passarà de ser un xoc qualsevol entre dos oponents, dels quals un és més fort que l’altre. Europa, i el món, comprensiblement, se’n desentendran, com han fet fins ara.

El camí ha de ser unir la societat catalana, que no s’unirà mai sota l’independentisme, i si ho fa per pur despit en unes eleccions que tindran molt frescos en la memòria els empresonaments del govern català, el resultat serà una aliança forçada, inestable i trencadissa. Hi ha un estendard al qual tothom es pot agafar i que tothom pot defensar a fons, amb el cap calent o fred: el referèndum pactat. Si aconseguim que la Generalitat sigui la institució dels catalans, enlloc dels “catalans de bé”, si aconseguim que el Parlament no es perdi el respecte a si mateix, evitant col·locar-hi de president persones com Carme Forcadell, que ha rebaixat la dignitat d’un dels parlaments més antics del món amb un partidisme fora de lloc, aleshores podrem unir Catalunya pràcticament sencera. Tots haurem de cedir una mica, no només els independentistes –pensem que un referèndum sobre independència no és la prioritat per a molts– però haurà de ser en benefici del nostre autogovern i de la nostra història.

Aleshores, tot resta en mans dels independentistes. Els independentistes tenen ocasió de fer possible un front català unitari per forçar un referèndum pactat. És una solució que convenç més catalans dels que mai podrà convèncer l’independentisme unilateral, i que és viable. Si les enquestes no erren espectacularment, es diu que hi ha un 82% de catalans a favor d’un referèndum. Si amb un 82% de la població a favor no és viable, llavors no res no és viable.

Això sí, el tràngol seria amarg: si els independentistes fessin aquest pas, estarien admetent implícitament que l’aprovació de les lleis de transitorietat i del referèndum va ser un abús (amb totes les conseqüències que això té), que el referèndum mateix no té la validesa que han estat proclamant, i que la declaració d’independència del Parlament va ser precipitada i buida.

Però la unió de la immensíssima majoria de catalans contra el despotisme de l’estat central tindria un valor incalculable. Això sí que tindria un ressò internacional i, sobretot, europeu. Això faria trontollar l’immobilisme espanyol, això relegaria les faccions més reaccionàries i “cuarteleras” que encara fan fortuna a Espanya, això commouria Europa, això obligaria els partits que segueixen el joc al PP sota el pretext de la llei a posicionar-se veritablement a favor o en contra de la democràcia, i PPC, PSC i Ciutadans saben que llavors tot el que fos seguir de la banda del PP i del 155 seria el suïcidi.

Els independentistes serien capaços de fer aquest pas? O s’agafaran mesquinament al 50+1 i a les racionalitzacions sobre el mandat del poble per seguir dictant condicions impossibles? Fer el pas seria una demostració de patriotisme gegantina. Seria demostrar a l’Espanya més reaccionària allò que no ha entès mai: que és més patriota qui més sap cedir pel bé de tothom i no qui enarbora les banderes més grans i crida les consignes i canta els himnes més fort.

8 comentaris
  • Arnau M.V 22 de novembre de 2017 - 23:18

    curiós, em sembla més interessant la proposta que l’anàlisis

    no crec en cap cas que l’independentisme tingui tan poca legitimitat com l’article exposa, ni que per arribar a nous pactes calgui considerar la llei del referèndum un abús, ni que un 82% sigui suficient per fer un referèndum pactat, com els darrers 10 anys demostren

    però que aquesta amplíssima majoria és la clau per sortir de l’atzuzac, és evident,

  • Hemidactylus 23 de novembre de 2017 - 15:51

    Jo encara no entenc com es fa això de fer un pacte (referendum pactat) amb una entitat a l’altra banda a on només ho accepta 1/4, si hi arriba, del congrés. No entenc de cap de les maneres, si s’han vist capaços d’aixafar violentament un 1-O, com no s’espolsaran amb un sol debat al congrés a quatre politiquets de províncies que hi tornen (recordem que això ja s’ha fet fa ben pocs anys, amb un tal Herrera també) a demanar un referèndum pactat.
    Tant de bo m’equivoqui, però creure que aquest estat despòtic com tu mateix anomenes (i Europa, com dius), se li estovarà el cor quan hi hagi una desescalada (o aquest meravellós pla inclou algun detall secret que no ens dius per forçar la negociació?) és ser tant naïf com ho ha estat una part important de l’independentisme. Confiar en “commoure” el món. Vaja, igual que l’independentisme tietil de tota la vida. De fet, la part graciosa és que cada cop més l’independentisme està veient com funcionen en realitat les coses aquí (el 50+1 de fet es nomes un pas, despres hi ha la correlació de forces, control del territori, interessos geopolítics…), i no és precisament a la manera d’una democràcia exemplar. La gent ho està veient cada dia. Veurem a on ens porta aquest terratrèmol a la societat catalana, però la gent esta obrint els ulls.
    De fet, l’estat espanyol ha decidit posar polítics i activistes a la presó i enviar 15000 polis tot i que el mon “es commogués”, en comptes de frenar l’1-O per exemple convocant, abans, un referènfum pactat. I el PSC i Cs ho han recolzat, i possiblement sense costos electorals de cap mena. Així doncs, ens podries explicar exactament perquè si el 60 o 70% del parlament català desescala i demana un ref pactat, per el PSC i Cs ha de ser la perdició seguir recolzant el no-referendum? I… a la que no funcioni a la primera què fem? seguim demanant? ho forcem? com? els comuns hi serien sense queixar-se de processisme? el processisme només és quan governen els altres?
    En resum, el naïfisme canvia de bàndol? Jo crec que sí. I m’encantaria creure en el que dius. Tambe m’encantaria creure en la democràcia Europea i Espanyola… però puf, que dura que és la realitat.

  • Jordi L.S. 23 de novembre de 2017 - 16:24

    La proposta de l’articulista no és viable. Ja es va intentar i no va funcionar. El Parlament català va portar el 8 d’abril de 2014 una proposició de llei al Congrés per celebrar un referèndum pactat sobre el futur polític de Catalunya, i va ser rebutjada a la Cambra Baixa espanyola per 299 vots en contra, 47 a favor i una abstenció.

    Si avui es tornés a fer aquesta proposta, tornaria a ser rebutjada pel 70% del congrés espanyol.

    L’estat mai acceptarà un referèndum pactat, i els Comuns ho saben perfectament.

  • Burnside 23 de novembre de 2017 - 23:22

    A tomb de les vostres legítimes observacions, deixeu-me només puntualitzar, com a autor de l’article, que jo no tinc un interès particular en un referèndum sobre independència, pactat o no, i que per tant els suggeriments que faig poden resultar naïfs, però és que la idea total de la independència ja m’ho sembla, de naïf. Com també la idea d’internacionalitzar un conflicte que és intern de totes totes, però vaja, són propostes d’unitat, de compromís, més encertades o menys.
    Si amb 82% de la població a favor d’una certa actuació política no s’aconsegueix res, llavors pleguem i deixem-ho estar tot. Estic segur que hi ha maneres de forçar la mà amb Madrid més enllà de només demanar-ho i sense haver d’arribar a mesures desesperades. El problema és que no s’ha jugat amb aquest 82%, sinó només amb la part que volia votar sí en aquest referèndum.
    El potencial rupturista és enorme, en tot cas.

  • Maurici Capdet Mateu 24 de novembre de 2017 - 13:47

    Parlar de referèndum sense especificar si seria una referèndum amb resposta binària és d’una ambigüitat que, després de tot el que ha passat les darreres setmanes, podria resultar ofensiva…

  • Jordi Andreu Batallé 24 de novembre de 2017 - 22:23

    Probablement és cert que no hi ha majoria independentista, ja veurem com evolucionen les conteses electorals. Però el que no es podrà evitar és pendre partit entre el règim del 78 i l’independentisme. No només CiU feia la p i la r i a molts, autoanomenats d’esquerra, se’ls veu el llautò.

  • Ramon Serna Ros 25 de novembre de 2017 - 20:10

    Jo no entenc com es poden dir tants de disbarats en tan poc espai, frase rera frase. Mentre llegia anava pensant de quin país podia ser l’autor i, si l’article m’ha resultat totalment desencertat, el comentari del seu autor, amb el sobrenom Burnside ja em sembla una presa de pèl. O sigui, millor que ho deixem estar, no? I si volem un canvi social i el Senat espanyol no ens el deixa fer, ho deixem estar també, no? Ja n’hi ha prou de menyspreus de tan baix nivell cap a un independentisme que simplement és l’única forma possible d’aconseguir un canvi social.

  • bielruiz 26 de novembre de 2017 - 11:18

    Em sembla un article interessant i prou honest, i prou “gris”, poc maniqueu, d’aquí la dificultat d’alguns comentaris que s’hi fan. HI estic molt d’acord amb la fragilitat que té l’independentisme merament “reactiu”, que em sembla immensa, ja que necessita que l’Estat espanyol es posi en evidència contínuament, i perquè com més barroera és l’acció de l’Estat, més risc hi ha que “la nostra” també ho sigui. No estic tant d’acord amb una certa perspectiva en clau “antiburgesa” i en el to una mica “foteta” que traspua el text, tot i que respectuós, que fa que l’article perdi credibilitat. D’acord amb coses que comparteixen, en silenci, fins i tot els comentaris: el cul de sac en què estem i la incertesa. A mi la proposta em sembla raonable, alhora que molt difícil, sobretot perquè les alternatives semblen inexistents, com també mostren els comentaris més crítics. Sempre he pensat que era més interessant demanar la sobirania (ja era prou horitzó) que la independència i que cal passejar més per l’àrea metropolitana de Barcelona.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal dedicat a les aportacions, reflexions, idees, propostes i comentaris dels subscriptors.
Per proposar articles o temes de reflexió, cal que envieu un mail a [email protected]

Cerca al blog