La comunicació política funciona?

Una manifestant crida per un megàfon / J. ANTONIO MORENO CABEZUDO

“Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig alçar la veu. […] Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que alce la veu”. Quantes voltes ho has llegit o escoltat?

Aquest famós sermó de Martin Niemöller, erròniament atribuït a Bertolt Brecht, s’ha repetit una i una altra vegada durant el Gobierno de Rajoy per alertar de la seua tendència autoritària. Però, realment ha funcionat l’alerta? Jo crec que no. La majoria de les persones que l’han escoltat, si no estaven indignades, s’han quedat indiferents a l’escoltar-lo o llegir-lo. De fet, Martin Niemöller era un pastor luterà que inicialment va recolzar Hitler i el 1946 va pronunciar el conegut sermó, que era un lament davant de l’holocaust. Per tant, històricament no és un exemple de bona comunicació per estimular a l’acció, sinó simplement un plany. Aleshores, per què s’utilitza una i una altra vegada? Perquè les persones que l’utilitzen pensen que si a elles els activa a fer alguna cosa contra les injustícies, a les altres necessàriament els activarà. Però no ho comproven, simplement es dediquen a “soltar-lo”…

Hi ha dos conceptes de comunicació que són crítics per entendre aquest fenomen. Proalimentació i retroalimentació. La proalimentació té a veure amb el propòsit que es vol aconseguir, quines idees, conductes o emocions es pretén transmetre. I la retroalimentació és comprovar si els conceptes, sensacions o comportaments s’estan assimilant o no o en quin grau. Des de fa anys m’he adonat que dins de l’esquerra, el progressisme, l’espectre verd, el feminisme, molt poques persones tenen interès per les maneres de comunicar eficaçment els seus postulats.

Un dels cartells de la vaga general del 29 de març de 2012 / WIKIMEDIA COMMONS

La primera vegada que em vaig fer conscient d’això va ser el 2007, quan es va editar en castellà el llibre de George Lakoff ‘No pensis en un elefant’. Els demòcrates dels EUA no s’adonaven que utilitzaven el vocabulari dels republicans, que estava acuradament pensat per afavorir els interessos del gran capital i els seus valors conservadors (antiavortament, deixar a la mínima expressió la seguretat social, etc.). Després m’he adonat que en l’estat espanyol la cosa no va millor. Alguns exemples: en les dues vagues generals de 2012 els grans sindicats van llançar dos lemes. El del 29 de març, ‘Volen acabar amb tot’, i el del 14 de novembre, ‘Volen enfonsar el país’. Poden semblar raonables. I si resulta que aqueixos lemes desempoderen? O per dir-ho en paraules més planeres, i si desanimen l’audiència?

Alguns termes són ‘boomerangs’

Aquell mateix any ho vaig comprovar en un taller que impartia sobre comunicació. Des d’aquell moment, en tots els auditoris que ho he plantejat, la immensa part de l’audiència deia que aquests lemes no la mobilitzava, sinó al contrari. En canvi, afegint un subjecte i un interrogant, s’implicava l’audiència: “Vols que acaben amb tot?”, “Vols que enfonsen el país?”. La resposta és molt diferent, la gent se sentia implicada. Un altre cas de mala comunicació: els tractats de comerç, com el CETA o el TTIP, s’adjectiven de ‘lliures’. Per què anomenar-los ‘lliures’? Lliures per a qui? Per les grans multinacionals!!! Per més ‘inri’, en les sigles dels tractats no diu res de ‘lliure’. Un altre terme del capitalisme més salvatge que estem utilitzant sovint.

Recentment estava veient amb una germana meua un programa de televisió sobre les últimes sentències masclistes. Una de les tertulianes parla de ‘patriarcat’ i la meua germana es gira i em pregunta què es això del patriarcat i li conteste que és el sistema masclista i respon: “Ah! Ja ho entenc”. Sovint utilitzem paraules a les quals donem molt de sentit per que les tenim connectades a significats, fets, imatges, etc. i ens pensem que els altres els donaran el mateix sentit. I sovint no ho comprovem, ho donem per fet.

Samarreta dels periodistes de Los Ángeles amb el hashtag #NotThe Enemy / LA PRESS CLUB

Davant de l’atac de Trump a la premsa, declarant-los com a enemics, el 16 d’agost de 2018 el Boston Globe va començar la campanya #NotTheEnemy i el van seguir tot un seguit de mitjans. George Lakoff, proposava que en lloc de dir #NotTheEnemy, si els periodistes i els mitjans hagueren utilitzat #ProtectTheTruth hauria permés liderar el debat, en lloc de quedar-se en el marc d’’enemics’.

Una altra expressió. Per què utilitzem el terme acadèmic ‘neoliberalisme’ per referir-nos al capitalisme especulatiu, evasor d’impostos i que soscava l’estat de benestar? Per a la gent del ‘carrer’, el terme ‘neoliberalisme’ sona molt bé. No té les connotacions perverses que coneixem, com ara les retallades o els paradisos fiscals (o els hauríem d’anomenar vampirs fiscals?).

Et convide a fer una prova. Pregunta a tres persones ‘del carrer’, que no tinguen cultura política, a què els sona ‘neoliberalisme’? És important que no estiguen impregnats de cultura econòmica i política progressista. La majoria contestaran que els sona molt bé, no ho connectaran amb el capitalisme de les grans corporacions, destrucció ecològica, acaparament de recursos i capital, etc.

La raó és com connecten mentalment les dues parts de ‘neoliberal’. ‘Neo’ vol dir nou. Saps per què en publicitat s’utilitza tan sovint termes com ‘nou’, ‘neo’ o ‘innovador’? Perquè, implícitament, tot el que és nou se suposa que és millor que l’anterior. I ‘liberal’ sona molt bé. Una persona ‘liberal’ és una persona generosa. La majoria de les persones no tenen cultura política i no som conscients que no processen de la mateixa manera que nosaltres i no li donen el sentit econòmic i polític del terme acadèmic ‘liberal’.

És d’esperar que una persona lectora de CRÍTIC no faça eixa connexió ‘benigna’; per això demane que pregunteu a d’altres persones. Què tal crear un nou terme que sone malament, com ara ‘neovassallatge’ o ‘economia sangonera’? Fa dècades, des dels temps de Thatcher i Reagan, els ‘think tanks’ del capitalisme estan introduint expressions de certes idees per ‘vendre’ns la moto’, com deia Chomsky.

Alguns consells per revertir la situació

I si comencem a fer-ho nosaltres? El Partit Verd Europeu ja ha començat a fer-ho. Va encarregar un informe a Climate Outreach, una entitat que investiga empíricament sobre com comunicar el canvi climàtic eficaçment i va elaborar l’informe ‘Un futuro completamente renovable. Instrumentos de comunicación‘. Una de les conclusions claus és que el catastrofisme no funciona per a la majoria de la població; l’alarmisme només funciona entre persones que són alarmistes.

Els missatges en positiu arriben millor als destinataris / MARIO TARRAGÓ – JUNTS PER TIANA

Aquest informe aconsella, per posar un cas, no dir que les energies fòssils són contaminants, sinó que és millor expressar que les energies netes (millor que renovables) proporcionen independència energètica dels proveïdors estrangers. És millor utilitzar ‘energia neta’, perquè té més implicacions significatives i emocionals que ‘renovables’; a la majoria de les persones els agraden les coses netes, higièniques, etc. En canvi, la majoria de la gent fa una associació neutra amb ‘renovable’. I un concepte que en general és prou valorat, és l’autonomia, és ser capaços de funcionar amb els propis recursos, sense necessitat externa.

En l’informe hi ha moltes més expressions que s’han mostrat útils per implicar les persones i actuar a favor de mantenir el clima. Un enfocament bàsic és plantejar la comunicació en base a valors, no a qüestions científiques, ja que a penes tenen impacte. En general, es tracta de crear missatges que inviten a crear un futur desitjable.

Un regidor verd de Còrdova va proposar plantar 20.000 arbres per baixar 3-4 graus la temperatura de la ciutat a l’estiu (cada vegada més sovint s’arriben als 44 graus i més) com a manera de lluitar contra el canvi climàtic i fer una ciutat amb temperatures més amables. És una manera de connectar un intangible, el canvi climàtic, amb una mesura directament tangible: plantar 20.000 arbres. És clarament comprensible per a qualsevol persona; l’ombra dels arbres dona frescor i la mesura està en el seu entorn conegut i quotidià, com a oposat a les campanyes per salvar els ossos polars, que quasi ningú ha vist en viu i en directe. I, per descomptat, no funcionen les culpabilitzacions.

George Lakoff, investigador nordamericà de lingüística cognitiva / WIKIMEDIA COMMONS

A més d’un canvi en la manera de comunicar, serà molt útil un canvi d’actitud, adonar-se de la importància del llenguatge, d’explorar-lo. I continuen les bones noticies. Uns estudiants de la Universitat Pompeu Fabra van fer un un documental, ‘Clase valiente’, sobre llenguatge i política. Un aspecte interessant són les entrevistes a diferents especialistes sobre llenguatge i política. Crida l’atenció que alguns experts enfoquen l’atenció cap a transmetre valors i emocions, front a la ‘raó’ i allò ‘intel·lectual’, tan estimats per l’esquerra. En l’entrevista que li fan a George Lakoff, aquest posa un exemple molt clar. A Califòrnia, el col·lectiu gai feia campanya per la legalització del matrimoni homosexual. Inicialment ho plantejaven com un assumpte de legalitat, per tal de tenir els mateixos drets que els matrimonis heterosexuals. Consultaren amb George Lakoff quines formes d’enfocar la campanya podien ser més útils (no més veritables). I la proposta de Lakoff va ser basar la campanya comunicativa en dos valors/emocions: amor i compromís. El resultat va ser que des de fa anys hi ha casaments entre persones del mateix sexe.

Crec que és el moment que organitzacions polítiques i socials progressistes, d’esquerres, verdes i feministes, s’impliquen en l’aprenentatge d’un ús hàbil del llenguatge per facilitar els nostres propòsits i poder fomentar nous èxits dels nostres moviments. Fins ara, com deia Chomsky, ens ‘han venut la moto’. Ara és el moment que nosaltres aprenguem a ‘vendre la bicicleta’.

Carles Porcel és director de www.capacitador.info
4 comentaris
  • Toni Lodeiro 22 de setembre de 2018 - 9:59

    Felicitats Carles, un article “de capçalera”. Compartit i recomanat, espero que no sigui l’últim.

    Aprofito la confiança amb tu i amb El Crític per compartir un altre que vaig fer jo ara fa un any en la mateixa línia, però a partir d’un cas concret:

    “Contra el Dia sense Compres i contra el decreixement”

    “Tindria més potencial que el Dia sense Compres, el dia de les alternatives de consum?”

    http://opcions.org/opinio/contra-dia-sense-compres/

    • Carles Porcel 17 de desembre de 2018 - 19:10

      Si Toni, ja vaig llegir el teu article en el seu dia i em va semblar en una línia interessant d’investigació. Clarament la paraula decreixement no és vàlida per comunicar a la majoria de la població.

  • iru 4 de novembre de 2018 - 14:08

    Gracies, per l’article, mooolt interessant. Ara, s’obren centenars de dubtes respecte a com millorar la comunicació.
    Als grups on milito, fa anys que li donem voltes, i hem fet cursos sobre el tema a mb Montse Santolino, Jesus Rodriguez entre d’altres. Però si algun dia t’animessis a fer una secció sobre comunicació política per Catalunya seria la hòstia.
    Salut

    • Carles Porcel 17 de desembre de 2018 - 19:17

      Hola Iru,
      Gràcies pel teu comentari. Encara que nascut a Catalunya, fa prop de 25 anys que visc a València i la política catalana la segueixo però poc. La majoria de la activitat professional la concentro en el País Valencià, encara que treballo per tot l’Estat. Et convido a visitar el meu web per conèixer el treball que faig http://www.capacitador.info. Si vols que parlem de fer alguna cosa en els grups que milites, en el meu web tens emails i telèfons.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal dedicat a les aportacions, reflexions, idees, propostes i comentaris dels subscriptors.
Per proposar articles o temes de reflexió, cal que envieu un mail a [email protected]

Cerca al blog