Propera parada: Istanbul (contra totes les violències masclistes)

slutwalk-bonaIstanbul és un d’aquells viatges que sembla que tens a tocar i que mai arriba. Parlo del conveni, de l’acord firmat a Istanbul l’11 de maig de 2011, que pren les lleis europees referents a Drets Humans i les concreta en relació a la violència cap a les dones. Per primera vegada, un tractat europeu de caràcter vinculant aborda específicament la violència cap a les dones i la violència domèstica de forma diferenciada, i considera textualment la violència cap a les dones com un atemptat als drets humans. A Espanya, la primera passa en aquesta direcció l’havia fet la Llei 1/2004, que se’ns ha quedat envellida sense haver estat aplicada com caldria. Istanbul, al nostre estat, significa un aprofundiment i una correcció d’aspectes que, malauradament, encara estan per legislar.

En primer lloc, amplia el concepte de violència cap a les dones incloent conductes i accions que fins al moment no se’n consideraven. La nostra legislació parla de “homicidio, aborto, lesiones, lesiones al feto, delitos contra la libertad, delitos contra la integridad moral, contra la libertad e indemnidad sexuales o cualquier otro delito cometido con violencia o intimidación, siempre que se hubiesen cometido contra quien sea o haya sido su esposa, o mujer que esté o haya estado ligada al autor por análoga relación de afectividad, aun sin convivencia” (art. 87 ter de la LOPJ).

Sense voler entrar en l’ordre dels factors, el que voldria destacar és que Istanbul obre el ventall, demanant que altres conductes – com la violència econòmica (vegeu gràfic següent), els matrimonis forçosos o la mutilació genital femenina, per exemple – s’entenguin en aquest mateix marc conceptual: el del masclisme. I la condemna de tota violència masclista (tant en temps de pau com en temps de conflicte).

2b06f8b71db5492fc81034cac5c26828_xl-1

En segon lloc, Istanbul és fonamental perquè amplia no només les accions sinó el concepte mateix de violència de gènere. Bàsicament, l’allibera de la llar i dels llaços de l’amor i el desamor. A la legislació espanyola actual només hi cap la violència comesa per la parella o l’ex-parella. Si no hi ha una relació sentimental pel mig, la violència no s’analitza amb perspectiva de gènere ni es passa a tribunals especialitzats. Resulta que per a la llei espanyola, avui, l’assetjament laboral, la tracta o la mutilació genital no són violència de gènere.

Amb la introducció del Conveni d’Istanbul, tota la violència que té arrel en el masclisme, en la creença en la superioritat de l’home sobre la dona, passa a ser violència de gènere. Recull, per exemple, els casos de violació o agressió sexual a una dona per part d’algú que no n’és parella o ex-parella (vegeu la prevalença a la següent gràfica). Recull, també, el tràfic de dones o forçar a una dona a prostituir-se. I recull l’abús o assetjament sexual comès a l’entorn laboral, entre d’altres.

violencia-fisica-o-sexual-grafic-1

Sortir del marc de les relacions sentimentals, per a les nostres normes, és bàsic per tal de captar la violència cap a les dones en la dimensió adequada. Això és realment transcendent, ja que fora i dins de les nostres fronteres hi ha sectors de la societat que es neguen a acceptar aquesta mirada. La mirada que ens mostra que si hi ha violència és perquè hi ha jerarquia social; i no pots eradicar l’una sense combatre l’altra.

Istanbul parla clar. “Los fundamentos de la situación actual desigualitaria son la dominación por parte del hombre (…). La subordinación de la mujer al hombre se realiza, entre otros mecanismos, a través de la violència contra la mujer, que hoy en día es un elemento estructural de la Sociedad”. Tot i que el llenguatge és diferent, a casa meva d’això en diuen patriarcat. S’hi reconeix la naturalesa estructural de la violència masclista; i es relaciona amb segles i segles d’estereotips i comportaments desiguals que permet la violència dels homes cap a les dones com a mecanisme de subordinació. Estereotips i comportaments que estan canviant, però no prou (39 assassinats masclistes aquest 2016 a Espanya segons fonts oficials, tot i que Feminicidio.net, que comptabilitza tots els assassinats de dones, en registra 93).

dades-assassinats

Un últim element, i no menys important: la introducció dels fills i les filles com a víctimes directes de la violència. Aquest canvi significa que el o la menor d’edat ja no és un simple espectador, un testimoni quotidià de la violència que pateix la seva mare, sinó que és una víctima directa d’aquesta situació, davant la qual es troba en una situació de greu vulnerabilitat. Sobre aquest punt ja (per fi!) hi ha translació a la legislació estatal (llei 8/2015), tot introduint els fills i filles menors d’edat com a víctimes directes i obligant a jutges i magistrats a adoptar mesures al respecte.

Un canvi que arriba tard; que arriba després d’una resolució internacional (de la CEDAW) que l’any 2014 donava la raó a una dona espanyola en la seva denúncia a l’Estat espanyol. Aquesta dona (A.G.C) havia denunciat vexacions, maltractaments físics i psíquics i amenaces de mort per part del seu marit (després ex-marit) més de 30 vegades; i havia reclamat que no s’obligués la filla a estar amb el pare. El règim de visites amb el pare es va mantenir, es va prioritzar per damunt del fet que la filla no volia veure’l i la certesa de violència exercida cap a la mare; i l’home acabà assassinant la filla i suïcidant-se. Aquest és el fosc exemple de tot allò que no es pot produir.

Fins aquí el canvi de mirada. Després el Conveni desplega multiplicitat de directrius sobre com actuar en matèria de prevenció, educativa, de recollida de dades, de detecció, de derivació a serveis, d’intervenció, de recuperació, o de finançament suficient, entre d’altres.

Istanbul és un lloc on cal anar. I Espanya té l’obligació de transitar aquest camí. El 6 de juny de 2014, Espanya ratificava el seu compromís en el BOE, i en aquest sentit n’ha començat a desenvolupar alguns aspectes relacionats amb l’estatut de la víctima i la situació dels i les menors. Però el canvi profund està per fer i el reclamem urgentment. Seguim fent tard, ja que ens segueixen matant. Cada setmana. I ens segueixen violant, humiliant, assetjant, mutilant. Dins i fora de la llar; en temps de guerra i en temps de pau. I Istanbul ens diu que sí, que efectivament, que totes aquestes violències, grans i petites, responen a una mateixa causa.

Reconèixer el masclisme endèmic de la nostra societat, del pensament i la vida dels nostres homes i les nostres dones, de les nostres relacions, accions, aspiracions, és vital. Vital, de vida, la que posem en joc. Avui li reclamem canvis a la legalitat; però sabem que l’èxit depèn dels canvis profunds, els que només pot fer la societat.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog