Quatre reptes que ens deixa 2017 per abordar la violència masclista

  • Laia Rosich i Maria de la Fuente
  • dimarts, 21 novembre 2017
  • Comenta
  • General

Concentració en suport a Juana Rivas a Madrid l’agost d’aquest any / MONTSERRAT BOIX – WIKIMEDIA COMMONS

Ara que s’acosta el 25 de novembre, Dia Internacional Contra les Violències Masclistes, aprofitem per fer una revisió de l’any que ja estem acabant pel que fa a l’abordatge de les violències masclistes. Analitzem críticament quatre fets clau que han colpit la societat i que serveixen per posar sobre la taula alguns dels reptes que caldrà tractar i reivindicar els propers anys.

1. Juana i els drets de la infància

Coneixíem aquest any el cas de Juana Rivas, tuitejàvem #Juanaestáenmicasa i recordàvem tots els milers de casos de dones que, com la Juana, desitgen protegir les seves criatures. El cas és jurídicament complex, però més enllà del debat sobre les possibles accions empreses i la legitimitat de la desobediència, apareixien de forma clara les dificultats del sistema per vetllar, amb perspectiva de gènere i d’infància, pel benestar dels menors.

Per desgràcia, les situacions de separació on s’ha donat violència masclista (denunciada o no), continuen essent jutjades sota l’estigmatització de les dones (per “interessades”, “mentideres” o “perveses”), la custòdia compartida usada com a arma, i la dificultat per escoltar el malestar de les criatures, tant perquè quan l’expressen se’ls suposa manipulats, com per la manca de dotació i  formació a equips especialitzats que puguin fer-ho. Les conseqüències poden ser aterradores. Ja l’any 2014 la CEDAW (Comitè per l’eliminació de la discriminació contra les dones de l’ONU) va condemnar Espanya per l’assassinat d’una nena durant l’exercici d’una visita no supervisada i va advertir l’Estat que havia de garantir que “l’exercici dels drets de visita o custòdia no posi en perill la seguretat de les víctimes de la violència, inclosos els fills i filles”.  Han passat tres anys i el jutjat ha ignorat al dictàmen de ONU, negant la indemnització a la mare de la nena. El nou pacte d’Estat s’ha fet ressò d’aquesta problemàtica, però caldrà esperar a veure si dóna fruits tangibles.

En alguns territoris també s’ha començat a abordar, posant a treballar conjuntament els circuits d’atenció a les violències masclistes amb els circuits d’atenció a la infància en risc. Així, tots dos s’escolten i aprenen a aplicar les seves perspectives conjuntament amb l’objectiu de valorar el risc de les criatures i fer un pla de treball per vetllar per la seva seguretat i benestar. Però aquest és només el primer pas: manca, en primer lloc,  una aposta real per garantir la recuperació a les criatures, amb tota la freqüència i temps (i per tant, recursos) que necessiten aquestes atencions. En segon lloc, també manquen espais que ajudin a fer observació i seguiment del seu benestar en seva la vida quotidiana (mitjançant la col·laboració de totes les institucions que estan en contacte amb elles). I, per últim, manca una judicatura capaç d’escoltar-los i valorar la seva paraula.

2. Aixecant la catifa de les violències sexuals

Aquesta tardor, Hollywood ha aixecat la catifa destapant una llista inacabable de casos d’agressions sexuals. Sortien a la llum les pràctiques perfectament conegudes en cercles propers del productor Harvey Weinstein, les denúncies de més de 300 dones al director James Toback, i una llarga llista de noms d’homes que durant dècades han practicat tot tipus de violències sexuals vers les que eren la baula més dèbil de la cadena de les grans produccions de cinema. Amb impunitat, amb complicitat dels seus cercles propers, i les conseqüències diverses que comporten les dones que l’han patida, incloent ràbia silenciada, culpa, vergonya o impotència.

La campanya #metoo va implicar més de 8 milions de missatges a facebook: dones que van reaccionar davant d’una violència tan estesa com poc denunciada.  Tanmateix, les violències sexuals ens travessen a la gran majoria, fins al punt que l’han reconegut aquelles que sovint, fent el joc al patriarcat, necessiten utilitzar la retòrica de l’exclusió per diferenciar-se de les altres dones (“A mi, un home no em posaria mai la mà a sobre, aquestes són submises o pobres dones!”).  En el nostre context, estem a dia d’avui vivint un intens debat públic, a causa de la violació col·lectiva d’una dona per part de cinc homes, que consideraven les agressions sexuals una part de la proposta lúdica de les festes de San Fermín a Pamplona. El debat a les xarxes ha permès posar sobre la taula, a més, l’anomenada “cultura de la violació” i una indignació massiva, amb múltiples denúncies sota el lema #yotecreo. No oblidem que una dona de cada vint a la UE ha estat violada.

Podem dir que durant tot el 2017 s’ha parlat molt de violència sexual: en l’àmbit laboral, en l’oci nocturn, als espais públics; i s’han impulsat iniciatives des de la col·laboració municipal i associativa que tenen el desafiament de comptar amb l’estreta col·laboració i participació de la comunitat. El gran repte però, és pensar un abordatge públic adaptat a les especificitats d’aquesta violència. Que no és una, sinó moltes (tocaments, mutilació genital femenina, ciberassetjament, violació…), ho travessen tot i obliguen a repensar els models d’atenció, els protocols i circuits, així com la formació als i les professionals, que actualment estan orientades a altres formes de violència, bàsciament en l’àmbit de la parella. Per això, com es reclama des de les entitats feministes, és urgent treballar per un nou model d’abordatge de les violències sexuals a Catalunya que trenqui resistències i comenci a aixecar catifes, públiques i privades, també a casa i el que representa -potser- el darrer i terrible tabú: el del gran nombre de nenes i nens que la pateixen.

3. Tretze anys després, un nou pacte, clarament insuficient

El “Pacto de Estado contra la violencia de género” del Congrés dels Diputats, que es va aprovar el passat setembre, conté 200 mesures i, com a mínim, dos grans problemes de partida: el primer és que, en el procés, tot s’havia d’aprovar per consens i només que un partit vetés una mesura ja no entrava. La segona és que en cap moment es va poder reconèixer el sistema patriarcal com a base cultural que sustenta les violències masclistes (llavors, com s’expliquen que estiguin tan esteses? Com s’explica que no siguin cosa d’un context, un entorn social, o un moment de la vida?). A partir d’aquí hi ha una llarga enumeració de mancances en el text resultant. Per dir-ne tres: primer, no ha comptat amb la participació real del moviment feminista; en segon lloc després d’una davallada continuada durant la crisi els mil milions de pressupost anunciat són a repartir en 5 anys entre diverses administracions i no estan garantits en els pressupostos; i en tercer lloc, no s’ha volgut modificar la ‘Ley de violencia de género’ del 2004 per incorporar el conveni d’Istambul (ja que la primera només inclou la violència en l’àmbit de la parella, i l’aplicació del conveni que Espanya ha ratificat suposaria ampliar-ho a la resta d’àmbits: mutilació genital femenina, agressions sexuals, matrimonis forçats…).

Malgrat això, sens dubte, alguns acords seran d’ajut: la detecció universal en sanitat (que pugui preguntar-se sempre en el cribatge), que la confessió del crim deixi de ser un atenuant en les condemnes per maltracte, poder garantir l’atenció a menors més enllà de l’autorització paterna que fins ara era necessària i podia interrompre o negar l’atenció psicològica, o impedir decretar custòdia compartida, entre d’altres. No és el pacte que el moviment feminista reclamava, i probablement ens ha de fer pensar si un pacte d’Estat -o un pacte català que també s’aprovés per consens- és l’eina adequada.

4. Un ‘procés’ que no és comparable

Per últim, aquest 2017 ens ha deixat també articles, missatges al mòbil i comentaris comparant el procés i la relació Catalunya-Espanya amb una situació de violència masclista. I certament, hi ha hagut violència, i també molt de masclisme i conductes típiques de la masculinitat més tradicional i barroera, però la situació no és, ni de lluny, comparable. De fet, aquesta comparació banalitza un fenomen que ha costat grans esforços, a les entitats feministes i a les administracions més conscienciades, posar a l’agenda política i de l’opinió pública.

És injust assimilar una nació diversa i plural a un sol subjecte “maltractat” i encara més qualificar aquella part de la societat que no sent l’opressió com a alienada. A més, en una situació de violència en la parella hi ha uns vincles afectius que estan mitificats en la cultura heteropatriarcal i que justifiquen el cicle de la violència (tensió-explosió-perdó); en aquesta comparació aquests vincles o bé s’obvien o bé s’utilitzen ratllant el classisme i xovinisme assenyalant a les persones que tenen família o orígens a altres indrets de l’Estat. Finalment, resulta absurda la comparació d’una violència basada en una relació social de desigualtat, amb una violència institucional desproporcionada per part d’un Estat que, per definició, en té el monopoli.

El més perillós d’aquesta retòrica però, és la comparació d’una declaració unilateral d’independència amb la fugida de casa d’urgència per part d’una dona que pateix violència, i emmarcar-ho com un acte de valentia i dignitat per tota una nació. Precisament, bona part del treball dels protocols d’atenció de les violències masclistes els darrers anys es centra en que  això passi el menys possible. Es tracta de millorar la detecció, l’atenció, l’assessorament i l’acompanyament molt abans, ja que una sortida d’aquesta manera és summament dura i complexa. De fet és tan dur i es poden oferir tan poques garanties d’un bon final, que sovint algunes dones retornen amb els seus maltractadors. Imaginar que en les situacions de violència es reconeix d’immediat el victimari i que un tercer (jutjat, serveis, etc.) ho acull i hi posa mesures justes és desgraciadament desconèixer, perillosament, el funcionament real d’aquests processos. Per això moltes dones no denuncien, per això esperen el millor moment per marxar, per això s’intenta fer una valoració de risc, i moltes negocien llargament per les visites i custòdia de les seves criatures. I és irresponsable, i perillós per a les dones que es troben en aquesta situació, que com a societat ignorem aquesta realitat. Si la comparació es feia doncs des de l’heroïcitat, està clar que tenim el repte d’assenyalar el desconeixement i banalització d’aquesta greu xacra social. No volem víctimes ni màrtirs, ens volem vives i lliures.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog