Sócrates, el ‘revolucionari’ del futbol brasiler

  • Noel Eduardo / @noeleduardo
  • diumenge, 13 desembre 2015
  • Comenta
  • General
La selecció brasilera de la Copa del Món de 1982 a Espanya: Sócrates és el primer per l'esquerra / Oyosan

La selecció brasilera de la Copa del Món de 1982 a Espanya: Sócrates és el primer per l’esquerra / Oyosan

Un 5 de juliol de 1982, a l’antic Estadi de Sarrià de Barcelona, s’enfrontaven dues seleccions en els quarts de final del Campionat del Món de futbol amb dos estils ben diferents, la Brasil del futbol art dels Zico, Falcão, Éder o Júnior contra la Itàlia dels Rossi, Gentile, Scirea o Zoff. Acabaria imposant-se la selecció ‘azzurra’ per 3-2, en un partidàs que avui encara es pot gaudir íntegrament en aquest vídeo (tot i que amb un so força deficient).

Entre els protagonistes d’aquell partit, també hi havia una de les figures del panorama futbolístic de llavors: Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, o simplement Sócrates. Ell es mereix un capítol a part.

També conegut per a ‘O Doutor’ (es va llicenciar i va exercir la medicina, a més d’estudiar també filosofia), aquest jugador, de qui Eduardo Galeano digué en el seu llibre ‘Fútbol a sol y sombra’ que “tenía cuerpo de garza, altas piernas flaquísimas y pies pequeños que se cansaban fácil, pero era un maestro del taquito, y se daba el lujo de convertir penales con el talón”, va ser un futbolista de referència tant en aquell Mundial com en el següent, a Mèxic el 1986.

Sócrates, el 'maestro del taquito', segons l'ha descrit Eduardo Galeano

Sócrates, el ‘maestro del taquito’, segons l’ha descrit Eduardo Galeano

Fora dels terrenys de joc, Sócrates va ser, a més, un personatge incòmode per a les autoritats futbolístiques i esportives, i, per tant, també per al panorama mediàtic del moment. Malgrat que el futbol no era encara el fenomen global que és ara, el que succeïa en un Mundial no passava desapercebut per a tothom. La tendència política d”O Doutor’, marcadament d’esquerres (militava al Partit dels Treballadors i afirmava que un dels seus referents era el Che), no era gaire benvista en un entorn conservador com el del futbol, especialment quan l’ase dels cops era el màxim accionariat de l’incipient negoci que s’estava creant al voltant de la pilota, la Fédération Internationale de Football Association (FIFA) del seu compatriota João Havelange.

Crític com pocs, Sócrates es va plantar a Mèxic 86 davant dels mitjans de comunicació després de l’error arbitral que va donar la victòria al seu equip en el partit contra la selecció espanyola a l’Estadio Jalisco de Guadalajara, i va denunciar que en aquell Mundial les seleccions del Brasil i de Mèxic havien d’arribar tan lluny com fos possible “per raons polítiques i comercials evidents” i que hi havia altres seleccions que “no trobarien més que dificultats”. Que Sócrates es posicionés amb el dèbil no era un posat: en el seu imaginari era més important intentar ser lliure (i just) per manifestar les seves reflexions que no pas la defensa dels seus propis interessos. Per això no va estranyar que, després que la Confederació brasilera s’afanyés a desmentir les paraules de Sócrates, ell aparegués de nou davant dels periodistes per corroborar-les. No en va, un cop va declarar que “si la gent no té el poder de dir les coses, aleshores jo les diré per ells”.

‘Democracia Corinthiana’ posava al dors de les samarretes del Corinthians de l’època, a l'inici dels vuitanta

‘Democracia Corinthiana’ posava al dors de les samarretes del Corinthians de l’època, a l’inici dels vuitanta

Aquell jugador alt (1,93 m) i aparentment desmanegat, però de tècnica exquisida (peus del 37), que rebia el seu nom per la influència que ‘La República’ de Plató i en general la Grècia clàssica van exercir en el seu pare, passaria a la història per haver liderat un moviment que va començar al seu club, el mític Corinthians, i que es va propagar pel territori brasiler enmig de la dictadura militar que patia el país des del 1964. En uns anys en què era tan necessari com perillós demanar la democràcia al Brasil, va sorgir una idea dins de l’Sport Club Corinthians que inspiraria un nou model de gestió dins del club, basat en la idea que tots votaven tot, i cada vot valia el mateix. Des de l’encarregat de material fins a qualsevol dels jugadors de pes del vestidor.

La Democracia Corinthiana, com es coneixeria aquesta tendència innovadora, va erigir-se en un corrent de pensament en nom del qual es consensuava tot allò que afectava el col·lectiu: les hores en què s’havia de viatjar, els àpats, els traspassos, l’entrenador (no pas les seves decisions) o fins i tot els sous. “Discutir i votar era gairebé un vici. Votàvem fins i tot si l’autobús havia de parar perquè algú volia pixar“, va ironitzar un cop Sócrates. El Corinthians estava immers en un procés de canvi en la direcció del club. Això, juntament amb l’aparició d’uns quants jugadors molt implicats amb l’entitat, i també compromesos socialment, va crear la conjuntura perfecta per a l’aparició d’una alternativa a l’autoritarisme dels clubs.

'Llibertat amb responsabilitat', el lema de la Democracia Corinthiana amb el qual Sócrates es va identificar sempre

‘Llibertat amb responsabilitat’, el lema de la Democracia Corinthiana amb el qual Sócrates es va identificar sempre

La presència de Sócrates o de Wladimir, figures vinculades a l’activisme cultural, artístic i sindical, va ser imprescindible per tal que les idees que s’estaven coent a la direcció del club a través del sociòleg Adilson Monteiro Alves (mà esquerra del nou president electe) quallessin en el vestidor. Sota el lema “Llibertat amb responsabilitat”, un model assembleari va portar el ‘Timão’ (així és conegut popularment el club de São Paulo) a una de les seves millors èpoques, tant en l’àmbit futbolístic com el competitiu, el mediàtic i fins i tot el financer: en els dos anys de ‘Democracia Corinhtiana’, l’entitat va presentar un balanç econòmic positiu.

El Corinthians va tenir un paper destacat en el Brasil del moment des del punt de vista polític i social. Va donar suport a la primera candidatura a governador paulista d’un dels més reconeguts aficionats del club, el que dues dècades més tard seria president brasiler: Lula da Silva. En uns anys en què per primer cop es deixava posar publicitat a les samarretes dels equips de futbol, els jugadors del club començaven a lluir textos a la samarreta com “Democracia Corinthiana” o “Dia 15 Voti” (en les eleccions a governador de São Paulo). Un dels passos definitius i més importants que faria el ‘Timão’ va ser donar suport a la campanya “Diretas Já” per demanar el sufragi universal i directe en les eleccions a president del Brasil.

“Res és aparentment tan col·lectiu i essencialment tan individual com el futbol”, va declarar el 1985 Flavio Gikovate, psicòleg del 'Timao'

“Res és aparentment tan col·lectiu i essencialment tan individual com el futbol”, va declarar el 1985 Flavio Gikovate, psicòleg del ‘Timao’

El 1983, en la final del campionat brasiler entre el Corinthians i el São Paulo, l’equip capitanejat per Sócrates sortia a la gespa amb una gran pancarta amb el text “Guanyar o perdre, però sempre en Democràcia”. L’afició, embogida, demanava a l’uníson eleccions directes. L’equip guanyaria el partit i el campionat amb un gol de Sócrates, que seria reconegut com a millor jugador de l’Amèrica del Suf. “Jo sempre vaig saber que estàvem fent política. El futbol, crec, és l’únic mitjà que pot accelerar el procés de transformació de la nostra societat perquè és la nostra major identitat cultural. Tothom entén en futbol. En política, gens”, escriuria Sócrates en el llibre ‘Democracia Corinthiana. A utopia em jogo’.

La imatge de Sòcrates amb el puny en alt per celebrar els gols vestint la samarreta del Corinthians s’acabaria quan el 1984 fitxava per la Fiorentina italiana. Era el principi del final de la breu, però intensa i triomfal, ‘Democracia Corinthiana’. ‘O Doutor’ havia declarat que marxaria del Brasil si el Parlament no aprovava les eleccions directes. La proposta, convocada en referèndum, va obtenir la majoria, però no la suficient, i Sòcrates va marxar.

Un cop retirat, va crear una clínica que portava el seu nom, va exercir la medicina, va produir una obra de teatre, va participar en la gravació d’’Aquarela’, de Toquinho, i escrivia articles sobre futbol, altres esports i política.

Sócrates, poc temps abans de morir amb només 57 anys / U. Dettmar / ABr

Sócrates, poc temps abans de morir amb només 57 anys / U. Dettmar / ABr

“Vam aconseguir provar al públic que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que l’opressió no és imbatible. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants”, havia dit ‘O Doutor’.

Sòcrates, probablement un dels jugadors que més van aprofitar-se del seu rol de futbolista per fer apologia de les seves conviccions, d’esquerres (“El meu ideal és un socialisme perfecte, on tots els homes tinguin els mateixos drets i deures, una concepció del món sense poder”), va morir el 4 de desembre de 2011 a São Paulo. Gairebé 30 anys abans, havia declarat que volia morir en diumenge i amb el ‘Timão campió’.

El seu desig es va complir: aquell 4 de desembre de 2011 era diumenge, i el seu Corinthians es proclamava vencedor del Campionat de Lliga brasiler.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog