FC United of Manchester: la batalla contra els milionaris als grans clubs de futbol

FOTO 1

Bandera onejant al partit Worksop Town vs FC United of Manchester (2-3) a Sandy Lane, Worksop, Nottinghamshire l’any 2014 / Matthew Wilkinson

Sovint es diu que la història l’escriuen els guanyadors. En el futbol aquesta màxima acostuma a complir-se. Els equips recordats són aquells que atresoren més trofeus o els que assoleixen més fites. Parlem d’equips com el Barça de Guardiola, el Dream Team de Cruyff, el United de Ferguson, o el Madrid de Di Stefano. Però la història que expliquem a continuació parla més de valents que de vencedors, d’aquells que sovint oblidem en favor d’uns altres que omplen les seves vitrines cada any.

Ens desplacem a Manchester, on dos grans equips acaparen tota l’atenció futbolística. A dia d’avui dos dels clubs cridats a liderar la Premier League: el United de Jose Mourinho i el City de Pep Guardiola. Però si mirem més enllà, més avall, a les divisions més baixes de la jerarquia de categories dels campionats anglesos, trobem un equip nascut de la il·lusió, l’ambició i la força d’un grup de seguidors del Manchester United que no estaven d’acord amb els camins que estava prenent el seu equip de tota la vida.

Ens situem al mes de maig de 2005. Malcolm Glazer, empresari nord-americà, acaba d’adquirir la majoria de les accions (un 71,8%) del Manchester United. Una operació que l’endeutaria a ell com a persona física i que posaria en perill l’economia del que en aquell moment era un dels clubs més rics del món al fer-lo constar com aval del deute. No era la primera vegada que els seguidors del club patien un intent de compra. L’any 98 la cadena Sky ja ho va provar però el tema es va convertir en un assumpte d’estat. Des del govern britànic no es va permetre la transacció perquè no consideraven ètic que una cadena posseís els drets televisius d’una de les entitats esportives més grans del país. Segons els alts estaments, allò hagués pogut suposar un daltabaix en el repartiment dels drets de retransmissió. Una mostra de preocupació tant gran com la que demostren els organismes reguladors a casa nostra.

En qualsevol cas, com en tota decisió històrica, hi va haver gent a favor de l’adquisició del club per part de Glazer, sense anar més lluny el gran estendard dels ‘red devils’, Sir Alex Ferguson, però també hi va haver moltíssims detractors. Socis i seguidors que pensaven que aquell esdeveniment trencava del tot la identitat del club més gran del Regne Unit. Un gran nombre de fans va provar d’evitar-ho amb moltes mesures de pressió, manifestacions i actes de protesta. Qui encapçalava aquells grups de fans contraris a la venda era Andy Walsh, qui a dia d’avui és director general del FC United of Manchester. El propi Walsh va ser un dels instigadors de la creació del FC United. Per a molts dels que el van seguir no va ser una decisió fàcil. La majoria de seguidors continuen sent fans del Manchester United, el segueixen tenint en molta estima, però no pensen ajudar a subvencionar un club que va ser comprat per uns multimilionaris amb, segons aquests seguidors, l’única intenció de refinançar el seu deute, posant en perill l’economia d’un club que molts havien seguit tota la seva vida, i abans els seus pares i molt abans els seus avis. Al documental ‘Football Punk’ molts treballadors del FC United expliquen com va ser el moment de deixar més de banda el seu amor pel Manchester United, equip del que ha estat seguidor tota la vida, per dedicar-se a fundar un altre club.

El 30 de maig de 2005 es va produir una reunió amb Andy Walsh i tota una munió de seguidors. El tema principal: un pla d’oposició a la família Glazer que dues setmanes abans s’havia fet amb el control total del Manchester United. Walsh ja havia presentat a la comunitat la idea de la creació d’un nou club i molts es van mostrar partidaris, però aquest cop la proposta va ser formal. El futur director general s’havia documentat i estava convençut de poder crear un club si tenia el compromís ferm d’almenys 1.000 persones que poguessin realitzar una aportació econòmica. Les va trobar, la idea era bona, els arguments sòlids i les ganes de Walsh per tirar endavant aquella empresa van crear el clima de confiança necessari. Molts particulars i associacions de la ciutat es van posar al costat de Walsh. A partir d’aquí el dubte era com anomenar aquesta nova societat. Es va votar entre diverses opcions: FC Manchester CentralAFC Manchester 1878, Newton Heath United FC (similar a com s’havia anomenat el Manchester United als seus inicis), i el que finalment va sortir escollit, FC United of Manchester.

FOTO 3

El jugador Jerome Wright anota un gol de penal al partit Marine AFC vs FC United of Manchester (0-2) corresponent a la Northern Premier League Premier Division l’any 2014 / Matthew Wilkinson

Durant la seva primera temporada, la 2005-2006, l’equip va ser situat a la segona divisió de la North West Counties Football League First Division. El que podríem traduir com la lliga dels comtats del nord-oest. El desè graó a l’escala del futbol anglès. Allà assoleixen el seu primer ascens. La temporada següent, la 2006-2007, queden campions de la primera divisió d’aquesta lliga del nord-oest. Dos ascensos i un campionat en els dos primers anys de vida. El seu tercer any de vida, la temporada 2007-2008, el passen a la Northern Premier League Division One North, queden segons, sumant així un altre ascens. Durant la campanya 2008-2009 juguen a la North Premier League Premier Division, el nivell previ a les divisions nacionals. D’aquí no es mourien fins la temporada passada, però pel camí passen coses interessants: la 2010-2011 aconsegueixen la gran fita d’aquest jove club a la FA Cup. Guanyen diversos equips a les rondes preliminars i arriben a la primera ronda final on s’imposen al Rochdale del 1st Championship (segona divisió) per 3-2. Arriben així a la 2a ronda de la FA Cup on s’enfronten al Brighton & Hove, equip que, com el seu rival anterior, també disputava el 1st Championship. Empaten a 1 a l’anada i forcen el segon partit.

Equip i aficionats es trobaven en un núvol. Per desgràcia, a la tornada la lògica s’imposa i els nostres herois perden per 4-0 amb un camp ple amb més de 6.300 persones. Val a dir que en aquella època compartien camp amb el Bury. A la lliga van perdre la final del play-off d’ascens. Aquesta situació es va repetir a la 2011-2012 i 2012-2013. Durant l’exercici 2013-2014 tornen a assolir els play-off però cauen vençuts a la semifinal. La 2014-2015 torna a ser una temporada de celebracions: campions de lliga i millor recorregut al FA Trophy, campionat menor de la federació, arribant a la 4a ronda on els elimina el Torquay.

FOTO 2

Graderia de Broadhurst Park just abans de la inauguració / Michael Holdsworth

Amb això ens plantem a la temporada passada quan finalment van poder inaugurar estadi propi: Broadhust Park. A més, gràcies al campionat assolit van poder disputar la National League North, la primera divisió nacional, la 6a divisió dins la piràmide de categories angleses. Quatre ascensos i dues grans participacions en tornejos nacionals: FA Cup i FA Trophy. Un enorme bagatge per a un club molt jove que tot just comença a fer les seves primeres passes.

Així es troben actualment, jugant en categories nacionals i amb un estadi que s’ha convertit en la seva llar i la seva seu social. Un estadi que ha costat uns 6,5 milions de lliures esterlines, uns 8,2 milions d’euros. Els fons que es van recaptar van sortir de diverses fundacions i associacions de la ciutat de Manchester i dels propis socis del club. Un recinte que compta amb 4.400 localitats. De mitjana s’ocupen uns 3.000 seients a cada partit. Es va inaugurar el 29 de maig de 2015 amb un partit contra el Benfica B.

L’FC United no és un projecte ambiciós esportivament parlant, almenys no en un sentit elitista. És una iniciativa engegada per un grup de seguidors descontents amb l’adquisició del club de la seva vida per part d’uns compradors que no entenen el que significa pertànyer a una entitat com el Manchester United, el club més gran a nivell de seguidors i un dels més grans pel que fa a títols. L’FC United of Manchester pretén fer que els socis sentin el club com a seu, que se sentint representats i que l’entitat segueixi el camí que ells decideixin, prenent les decisions de forma democràtica. Des de Moston, Manchester, han demostrat que es pot fer un club de futbol lluny de grans contractes de patrocini, enormes xifres de traspassos i gestions negligents en mans alienes. El club és dels seus socis i els socis són el seu club. De moment sumen quatre ascensos. Un equip que al principi es va veure com una prova, com una rebequeria de seguidors emprenyats que duraria dos dies. Compten amb deu anys de vida i han arribat fins aquí. Només el temps i la confiança en aquest model diran fins on pot arribar el Football Club United of Manchester.

Un comentari
  • Tarrako 29 d'octubre de 2016 - 9:20

    A l’esport, i sobretot al futbol, sembla que l’únic que importa és la victòria, ser el millor, però no el millor d’aquí, el millor del món… I el futbol únicament és un esport per passar l’estona, el joc que ara està de moda, i una fàbrica brutal de diners.
    La gent gaudeix del futbol? No ho sé, perquè molts amics meus quan van a veure un partit diuen sempre, “a veure si avui no patim”, però, on aneu?
    Aquestes iniciatives volen tornar a l’arrel de l’esport, un equip de ciutat, de barri, de poble, on estan els teus i vas a jugar contra els teus veïns, que importa guanyar? El bonic és ser dels teus.
    I llavors tenim la identificació amb el club més enllà del fet de ser únicament un aficionat, aquests que segueixen a un club que guanya el 80% dels seus partits, i arriba el dilluns a la feina i diu: “Hem guanyat”, i com deia el Pepe Rubianes: “Ver un partido de fútbol y decir “hemos ganado”, es como ver una peli porno y decir “hemos follado.””

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog