Ser de l’Espanyol a Catalunya, un esport de risc

Una aficionada es fa una ‘selfie’ amb Raúl Tamudo a l’estand de l’RCD Espanyol durant aquest Sant Jordi / ESPANYOL TV

No sé què pensaria si jo fos ‘perico’ i escoltés el polític que acabaria sent l’alcalde de la meva ciutat dient: “És una desgràcia tenir un gendre de l’Espanyol”. I si els mitjans de comunicació del meu país, públics i privats, fessin gestos molt evidents de la seva fília pel meu rival i alhora d’ignorància pel meu club. O si el meu fill fos la riota de l’escola per anar amb la samarreta blanc-i-blava. “El que es fa amb l’Espanyol a Catalunya és com l’’apartheid’”, va exagerar el 2010 Joan Collet, aleshores conseller delegat de l’entitat espanyolista. La penúltima polèmica fou un anunci de l’Agència Catalana de Turisme —òrgan de la Generalitat— amb el lema “Si estimes el Barça, estimes Catalunya”. La publicitat va fer enfadar l’Espanyol i altres clubs catalans com el Joventut de Badalona, que reivindicaven la riquesa de l’esport català més enllà del club culer.

Convindrem que l’existència d’un rival, un competidor, és bona perquè et permet millorar. I, a més, també t’ajuda a conèixer-te millor. De fet, molt sovint, un club es defineix en contraposició a un altre. Una mica com el nen que, quan comença a ser conscient de la seva existència, té una actitud de negació (“no vull”, “no sóc petit”, “no m’ajudis”…), que no busca res més que reafirmar la seva identitat. El club, com el nen, està en contínua conformació de la seva personalitat.

Repassem (i no repensem) el passat

Qui recorda (i, sobretot, qui vol recordar) que el Barça, tan històricament catalanista, és el que és en bona part gràcies al ‘Generalísimo’? És una qüestió certament molesta per a la ‘culerada’; però, sense la requalificació dels terrenys de les Corts que va dur a terme el mateix Franco, el Barça difícilment hauria sortit de la greu crisi financera que patia als anys seixanta. El ‘Caudillo’ seria condecorat pel club posteriorment, en dues ocasions, el 1971 i el 1974, distincions que no quedarien mai recollides en cap acta. Les condecoracions mai no s’han retirat. Si bé és cert que no es pot retirar “oficialment” allò que no queda registrat de manera oficial, no és menys cert que el club blaugrana tampoc no les ha retirat de manera simbòlica. Benvinguda Història.

Per la seva banda, la Societat Espanyola de Football, l’embrió de l’actual RCD Espanyol, naixia a l’octubre del 1900 de la mà d’estudiants catalans de la Universitat de Barcelona. El seu primer president, Ángel Rodríguez, junt amb la resta dels fundadors, van determinar que els components del club haurien de ser catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en oposició al que feien els altres grans clubs de la ciutat d’aleshores (el Català FC, l’FC Barcelona i l’Hispania AC), que alineaven, de forma majoritària, jugadors estrangers.

El 1912, el rei Alfons XIII concedia al club el títol de “reial”, modificant així l’escut per incorporar-hi la corona i canviant-ne el disseny / ARXIU

La primera equipació del club inicialment va ser groga, ja que un dels primers membres directius de l’entitat era un empresari tèxtil que tenia un excedent de tela d’aquest color i els la va cedir. Però el teixit groc es va acabar, i des del 1909, segons la web oficial de l’Espanyol, l’equip ja vesteix “amb els colors blanc i blau, aquells que lluïa en el seu blasó l’almirall Roger de Llúria”.

Parlem d’un club històric, una de les entitats fundadores de la primera Lliga espanyola el 1929 i primer golejador de la competició, de la qual n’ha estat absent en tan sols quatre ocasions (les mateixes que el València). Només tres clubs han jugat més vegades la Lliga: l’Athletic Club, el Barça i el Madrid, els tres que mai no han perdut la categoria principal. Aquell mateix 1929, els blanc-i-blaus guanyaven la Copa a València contra el Real Madrid en la final coneguda com a “partit de l’aigua”, per la pluja que va caure durant tot el partit sobre el terreny de joc de Mestalla.

En aquell equip blanc-i-blau hi jugava una de les figures històriques del futbol espanyol, el porter barceloní Ricardo Zamora, conegut com ‘el Diví’. Fitxat amb només 16 anys, Zamora va deixar el club tres anys després per anar a l’FC Barcelona. El 1922 va tornar a l’Espanyol, on jugaria fins al 1930, moment en què va fitxar pel Madrid. El 1934 disputaria a Itàlia el seu únic Mundial (Espanya no havia participat en el primer Campionat del Món de futbol de la història, el de l’’Uruguai el 1930), però jugaria, a més, dos Jocs Olímpics, els del 1920, a Anvers (on el combinat espanyol s’enduria la medalla de plata), i els del 1924, a París.

Ricardo Zamora, quan era porter de l’Espanyol / WIKIMEDIA COMMONS

Kubala, Di Stéfano, Caszely, N’Kono…

Zamora va ser el primer gran ídol de l’afició espanyolista, però no l’únic. A mitjan anys seixanta, el directiu Vilá Reyes va aconseguir ajuntar al club blanc-i-blau Kubala i Di Stéfano, malgrat estar en el declivi de les seves carreres. Kubala va ser fitxat primer, l’any 1963, i Di Stéfano hi arribaria un any més tard, quan l’hongarès ja havia passat del terreny de joc a la banqueta de l’equip de Sarrià. Malgrat tot, els dos ‘cracks’ van jugar junts alguns partits amistosos amb la samarreta de l’Espanyol. No va ser una dècada fàcil per al club de Sarrià: va patir descensos, promocions i salvacions al darrer minut, tot i que també  va acabar participant diverses vegades en la Copa de Fires. És d’aquella època la mítica davantera espanyolista de “los 5 Delfines” (Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María), segurament la més recordada entre l’afició del club.

Del 1975 al 1978 va jugar-hi Carlos Caszely, un dels millors jugadors de la història del futbol xilè, conegut, a més, pel seu compromís polític amb l’esquerra del seu país, proper a la Unitat Popular, el conglomerat de partits d’esquerres que donava suport al Govern de Salvador Allende. Posteriorment, Caszely es va mostrar contrari a la dictadura d’Augusto Pinochet. Va plantar cara al dictador en més d’una ocasió, com la vegada que es va negar a saludar-lo o al partit que va declinar jugar a l’Estadio Nacional perquè havia estat un dels centres de tortura i de matança durant el cop d’Estat de Pinochet. De l’Espanyol, en guarda un magnífic record i una gran amistat amb el mític migcampista del planter blanc-i-blau, Dani Solsona. A Caszely, el president Meler no el va deixar marxar al Barça —com, de fet, també va passar amb el mateix Solsona—, fet pel qual afirma tenir “una part ingrata”, amb qui fou president de l’entitat espanyolista entre el 1970 i el 1982. Devia ser dur dir que “no” a ser un dels acompanyants d’un Cruyff que, diuen, va ser qui va demanar el seu fitxatge.

Thomas N’Kono, quan era entrenador de porters de l’RCD Espanyol, en una foto del 2009 / ELEMAKI – WIKIMEDIA COMMONS

Tommy N’Kono és un altre dels noms que ocupen la memòria dels espanyolistes. El porter camerunès va jugar durant vuit temporades al club, on va arribar després de disputar el Mundial del 82 a Espanya. N’Kono encara ara forma part del cos tècnic, després de 17 anys al club i de 13 al primer equip. Ell va jugar, entre altres competicions, aquell trist partit de tornada de la final de la UEFA a Leverkusen el 1988, perduda als penals després d’haver guanyat 3-0 a Sarrià. Una història increïblement desgraciada. L’Espanyol d’aquella temporada ho estava passant molt malament a la Lliga, on va patir fins al darrer moment per no baixar, però a Europa va ser una màquina d’eliminar autèntics equipassos fins a arribar a la final a doble partit amb el Bayer Leverkusen.

La gran oportunitat perduda de Leverkusen

La primera eliminatòria ja va ser contra un os, el Borussia Mönchengladbach, que, tot i ja no ser el gran Gladbach campió dels setanta, era un molt bon conjunt. Els ‘pericos’ van guanyar per un global de 5-1. A la ronda següent, als setzens de final, s’encreuaven amb el Milan d’Arrigo Sacchi, on ja jugaven superclasses com Gullit, Van Basten, Baresi o Maldini. El múscul financer de Berlusconi no va poder amb l’ímpetu i el ‘catenaccio’ de l’Espanyol de Clemente, i l’equip català es va imposar amb 0-2 en un partit que s’havia de jugar a San Siro però va acabar sent a Lecce per sanció i un empat a 0 a Sarrià. Esperava l’Inter als vuitens. Un altre cop Milà, un altre cop futbol a la italiana, i un altre cop victòria global per als blanc-i-blaus, amb un empat 1-1 a Itàlia i un 1-0 a Barcelona. No semblava que el Vitkovice txec hagués de ser un rival gaire dur per als espanyolistes als quarts de final. De fet, l’equip de Clemente podia ser considerat un dels favorits de la competició després d’haver-ne eliminat alguns dels màxims aspirants. En una ronda sense gaire futbol, l’Espanyol s’imposava i assolia la fita d’arribar a les semifinals d’una competició europea per primera vegada en la seva història. Tot semblava anar-se’n en orris, però, quan, al partit d’anada contra el Bruges, l’equip blanc-i-blau perdia per 2-0 a Flandes. Sarrià, però, va ser màgic i l’Espanyol va remuntar amb un 3-0 que el deixava a la final.

Un moment del partit de tornada de la final de la Copa de la UEFA entre el Bayer Leverkusen i l’Espanyol, el 18 de maig de 1988 / FÚTBOL EN IMÁGENES

Tothom sap què va venir després: l’Espanyol guanya a Sarrià 3-0, surt a Leverkusen amb un onze que pràcticament renuncia a la pilota i, tot i així, arriba a la mitja part amb empat a 0. A la segona part, però, li marquen 3 gols i s’arriba a la pròrroga sense cap més encert a porteria. A la tanda de penals, hi ha una errada dels alemanys i 2 gols dels ‘pericos’. A partir d’aquí, l’Espanyol ja no marca cap gol més i la copa es queda en terres alemanyes, mentre Barcelona —la ‘perica’ i bona part de la que no ho és— plora desconsolada maleint la desgràcia d’aquells herois.

Entre aquells decebuts n’hi havia un que, amb 10 anys, despuntava al Milan de Santa Coloma de Gramenet. Quatre anys després, el 1992, fitxaria per l’Espanyol i, amb el pas del temps, es convertiria en llegenda espanyolista: Raúl Tamudo, màxim golejador històric del club i jugador català amb més gols a la Lliga. Davanter murri i magnífic definidor, el colomenc va obrir el camí de la victòria l’any 2000 a la final de la Copa del Rei jugada a Mestalla amb un gol robant la pilota al porter de l’Atlètic de Madrid, l’exblanc-i-blau Toni Jiménez, mentre aquest botava la pilota dins l’àrea. Seixanta anys després, Mestalla tornava a ser talismà, i es tancava la perfecta quadratura del cercle guanyant el títol en l’any de celebració dels 100 anys d’història del club. Tamudo va ser també l’autor del gol de l’empat al Camp Nou que va “robar” la Lliga (si és que una Lliga es pot perdre en un sol partit) al Barça l’any 2007.

Dani Jarque, al partit de presentació de l’Estadi de Cornellà – el Prat el 2009, pocs dies abans de morir / ELEMAKI – WIKIMEDIA COMMONS

Nou estadi, una pèrdua dolorosa

Un dels moments de més felicitat del club, especialment en la seva història més contemporània, i també la desgràcia més absoluta, van arribar a l’Espanyol amb un marge de sis dies. El 2 d’agost de 2009, l’Espanyol inaugurava el seu flamant nou estadi, Cornellà – el Prat (des del gener del 2016 rebatejat com a RCDE Stadium), en un partit contra el Liverpool de Steven Gerrard on els locals es van imposar per 4-0. El 8 d’agost, però, la plantilla blanc-i-blava es trobava en un ‘stage’ de pretemporada a Florència, i al vespre el capità de l’equip, Dani Jarque, perdia el coneixement i la vida a l’habitació de l’hotel de concentració, mentre parlava per telèfon amb la seva parella.

Jarque és des de llavors un mite, però no un més, d’afició i club espanyolista. I com a mite del club rival, una part de l’afició blaugrana en fa un escarni del pitjor mal gust. Quin fracàs més absolut com a societat que en un estadi es pugui cantar impunement “Jarque, muérete”, com algun cop s’ha sentit al Camp Nou. Com de racistes i d’ofensives són les pancartes tipus “RCD Espanyol, primer negocio chino sin final feliz”… Alguna cosa semblant passa a Cornellà – el Prat, on ha sonat el “Shakira es una puta” com a menyspreu per a la parella del blaugrana Gerard Piqué. Les bones formes són notícia en el món del futbol, ‘rara avis’ vistos fins i tot amb cert recel; de mal gust, en canvi, en veus a gairebé tots els terrenys de joc, estadis i rodalies.

Tinc la impressió que, si fos ‘perico’, estaria bastant emprenyat. No deu ser agradable veure com m’estigmatitzen pel fet de ser aficionat d’un club que es diu “Espanyol”, on hi ha un grup de neonazis a les grades que distorsionen bona part de la imatge que es té del club. Imagineu-vos si, a més, sóc independentista i en el meu propi estadi em persegueix i m’increpa un grup d’aquests radicals perquè porto una estelada. Aquests són fets que han passat als estadis ‘pericos’. Entre els socis i aficionats blanc-i-blaus hi ha de tot, com entre els culers. D’esquerres, de centre, de dretes, d’ultradreta, tolerants, intolerants, independentistes, no independentistes…

Dues seguidores de l’Espanyol animant l’equip a les grades / ESPANYOL TV

Es pot triar de quin equip ets?

Hi haurà qui dirà que un pot triar de quin equip és, i que, si veus el teu estadi ple de neonazis, pots canviar d’equip. Fa algun temps explicàvem com justament això va ajudar que un club com el Sankt Pauli tingui en aquests moments la gran quantitat d’aficionats que té; però, és clar, molt pocs clubs admeten comparació en relació amb la cohesió de l’equip d’aquest barri d’Hamburg. Evidentment, no és el cas de l’Espanyol. D’altra banda, no és gens clar que un pugui canviar d’equip com qui canvia de calçotets. Com diu Santiago Segurola al pròleg del fantàstic llibre d’Enric González ‘Memorias líquidas’, “en el fútbol no se juega con los asuntos de chiquillos: te marcan a fuego”.

Els culers ens queixem, segurament amb raó, que els mitjans de la capital de l’Estat espanyol són els grans altaveus de l’equip del Govern, i sobretot fidels servidors del seu president, l’intocable Florentino Pérez. Però resulta que aquí reproduïm un model molt semblant al d’allà, i fins i tot hi ha qui li sembla normal que sigui així. Aquesta doble moralitat és irritant.

L’Espanyol s’ha topat amb un monstre. La institució blanc-i-blava no té la implicació política que s’ha atorgat el Barça. I que li han atorgat també, sí. En el cas dels culers, es tracta d’un interès mutu entre institució esportiva i institució política. Al Barça i als poders polítics catalans els interessa anar de la mà: en surten tots dos beneficiats. Amb l’època que vivim en l’àmbit polític i social, el fet de no significar-se no ajuda a la imatge del club blanc-i-blau. Durant un temps, l’Espanyol va pensar que el futbol només era esport (ja ho deia l’antic himne: “A pesar de tu grandeza, sólo un club deportivo, el deporte es tu único objetivo…”), i ara aquell no-posicionament l’ubica en una situació incòmoda.

Hi ha periòdicament iniciatives entre alguns socis i accionistes espanyolistes (generalment minoritàries) per canviar el nom de l’entitat, per allò de fugir de la connotació territorial. Hi ha també un gruix important de socis que s’hi oposa. El club depèn massa del multimilionari inversor (des dels Lara fins a l’actual Chen Yansheng, passant per Sánchez Llibre); potser un dia els ‘pericos’ es troben que el seu president ha canviat de manera unilateral el nom del club, però no per Atlètic Catalunya o Sporting del Baix Llobregat, sinó per Rastar United o Racing de Riviera Maya. Una mica com li va passar amb l’estadi fa alguns anys, que d’un dia a l’altre es va passar a dir Power8 Stadium, fins que es va destapar l’estafa d’aquesta empresa de capital xinès a centenars de persones.

Gabriel Rufián, actual diputat d’ERC al Congrés i reconegut aficionat espanyolista, diu que “ser de l’Espanyol és la rebel·lia de plantar cara a centenars de típics i tòpics” / JORDI BORRÀS

Ens cal molta autocrítica

Tinc per costum posar-me del costat del dèbil, per empatia, per solidaritat o pel que sigui; així que no hauria estat estrany per a mi ser aficionat ‘perico’. Una mica a l’estil Gabriel Rufián, que afirma que “ser de l’Espanyol és marxista” perquè és un “equip pobre i oprimit”, motiu pel qual se’n va fer conscientment seguidor. En el meu cas, a més, hi havia un tiet-avi molt estimat que era seguidor de l’Espanyol (i comunista, per cert). A la família n’hi ha comptadíssims, de ‘pericos’. Si no hagués mort en una nit de Reis, amb nevada inclosa a Barcelona, quan jo devia tenir 4 o 5 anys, és possible que la influència ‘perica’ d’aquest tiet-avi hagués fet el seu efecte. Em va regalar una samarreta de l’Espanyol d’aquelles tan antigues de cotó. M’encantava. El problema és que algú m’havia regalat la mateixa samarreta antiga, però amb els colors del Barça. I no una, sinó dues.

Ja hem dit que les coses de la infància et marquen de manera massa profunda per canviar-les conscientment. Jo, de ben petit, anava amb la meva samarreta del Barça marca Meyba per allà on anava, i això em va comportar més d’una picabaralla dialèctica a l’Espanya profunda, rebent acusacions de l’estil: “No et fa vergonya anar amb la samarreta del Barça?”. Per coses com aquesta no puc (ni vull) deixar de ser del club del qual he estat sempre. Com tampoc puc (ni vull) evitar solidaritzar-me amb els espanyolistes que per moments mediático-social-futbolístics se senten estrangers al seu propi país.

És necessàriament intrínsec al món del futbol menysprear o menystenir el rival? No podem respectar les aficions dels altres? És només al camp de futbol que això passa o es pot extrapolar a la resta de la societat? Quins són els valors que transmetem als nostres fills? Passa el mateix en altres esports menys mediàtics? La rivalitat és sana i necessària, tot i que sovint pot comportar picabaralles; fins i tot les podem considerar lògiques en un entorn de competició d’elit. Podem, però, com a societat evitar utilitzar el futbol com una ofensa?

En general, sóc bastant contrari a les dicotomies. No crec en la idea d’“aficionats del Barça ‘indepes’ d’esquerres vs. aficionats ‘pericos’ pro Espanya de dretes” (com tampoc crec en la idea de “catalans bons vs. espanyols dolents”). Està en les nostres mans mirar-nos més el melic en molts aspectes: educatius, polítics, esportius, com a societat… i ser autocrítics. Diu José Sámano sobre el paper de l’aficionat que “ser hincha no es solo un desfogue emocional cada fin de semana al que da derecho un abono. La custodia de los vínculos originales no solo es cuestión que atañe a la nomenclatura del palco”. Doncs això.

7 comentaris
  • Ramon Salvat Guarque 27 d'abril de 2017 - 8:27

    Com a membre d’aquesta “maravellosa minoría”, que diem…… gràcies per tant ponderat i oportú article.

  • Josep RCDE 27 d'abril de 2017 - 9:36

    Moltes gràcies pel teu article. És moment de treure’ns de sobre tòpics i prejudicis inútils que l’únic que fan és separar-nos més com a país. La rivalitat com dius és sana i necessària però la rivalitat basada només en prejudicis sobre realitats falses no ens porten enlloc. Jo com a soci de l’Espanyol reconec errors per part del club i de part dels seguidors però la realitat és que els tòpics que utilitzen molts seguidors culés i madridistes sobre l’Espanyol són falsos. Desitjaria una rivalitat sana però no basada en prejudicis polítics o socials si no única i exclusivament esportius. Rivalitat similar a la de Liverpool (molt similar a la de Barcelona) i no a la de Glasgow (que no té res a veure amb la riviltat d’aquí).
    Moltes gràcies per l’article.
    Salutacions,
    Josep

  • Francesc111 27 d'abril de 2017 - 13:29

    Com a tot arreu hi deu haver honroses excepcions, com a experiència personal, us puc afirmar sense cap dubte, que quan vaig fer la mili tots el jefes eren de l’Espanyol, s’hi devien trobar bé. inclús una vegada em varen arrestar a anar-hi a veure un partit vestit d’uniforme, per no parlar del Lara que devia ser un gran catalanista i d’esquerres.
    Potser ara es tracta de reescriure la història, però això no té massa recorregut.

    • Josep RCDE 27 d'abril de 2017 - 18:09

      Qui tracta de reescriure la història?? Quants dirigents d’esquerres ha tingut el teu club?? Quin dels dos clubs té arrels més burgeses? El Gamper era d’esquerres, era obrer? Va ser un govern d’esquerres i catalanista el que va requalificar els terrenys del camp de les Corts? Era catalanista i d’esquerres el cap del govern espanyol al que vau premiar amb dues medalletes per poder construir el vostre “grandiós” estadi?
      A la darrera enquesta sobre simpaties futbolístiques, en aquella que diu que els de l’Espanyol som el 3’6% de catalans, el 3 % més digne de Catalunya per cert , també es deia que un 42 % del periquitos eren obertament independentistes. No en som prou per tu ? Mai serem prou catalans per als intolerants com tu però no ens importa ja que tu no ets ningú per molt que t’ho pensis, per donar carnets de catalanitat ni lliçons d’història.
      I d’experiències personals tots en tenim. Ni les teves ni les meves són les úniques vàlides ni serveixen per generalitzar. Les meves experiències personals són per confirmar que hi ha de tot a tot arreu , les teves per fer créixer la teva intolerància i els teus prejudicis.

  • Francesc111 29 d'abril de 2017 - 21:29

    Disculpa si he ofès, quan dic “tots” se m’ha de permetre una certa dosi de generalització, però dir les coses des de aquest punt de vista, no ha de resultar ni “intolerant” ni em suposa cap “prejudici”, ni donar carnets, ni donar cap lliçó d’història i molt menys del grau de dignitat ni res de res, he escrit des de una experiència personal i prou, per a mi llarga vida per a aquells, per a tú i per a tots els pericos.

  • Martí Gené i Ramis 2 de maig de 2017 - 17:48

    Perdoneu, però crec que m’he perdut alguna cosa. Un equip que es diu ESPANYOL pot ser independentista? Feu llàstima.
    El Barcelona és un equip dirigit amb uns valors lamentables, és cert, però que simbolitza la lluita de la perifèria contra el govern. Catalunya contra l’estat espanyol, la resistència catalana, el feble (el minoritzat poble català) contra el fort (el poble espanyol, de cultura recolzada per un estat). L’Espanyol, en canvi, representa el traïdor: l’enemic del Barcelona, el Madrid (ambdós, Reial i Atlètic), però infiltrat a casa. El filial, el qui es deixa perdre i es deixa la pell per guanyar per tal que qui es faci amb els títols sigui Espanya (el Madrid), i no Catalunya (el Barcelona). És el Hans Landa del futbol català. Qui ho donaria tot per rebentar el catalanisme i cedir-li tots els triomfs a l’espanyolisme. Que l’ídol màxim dels pericos sigui un català que no parla català (oxímoron en tota regla) ho diu tot, d’ells.
    M’agradaria veure l’Espanyol multat per dur banderes independentistes al camp.

  • Josep RCDE 5 de maig de 2017 - 10:33

    Martí, t’agradi o no , a l’Espanyol hi ha independentistes, d’esquerres, de dretes, del centre, ecologistes, anarquistes, castellanoparlants, catalanoparlants, de Balaguer, d’Osona, de les Terres de l’Ebre, de Nou Barris, de Viladecans, de Banyoles…..Fa més de 25 anys que sóc soci i mai des del club m’han imposat cap manera de pensar, ni de parlar, ni cap ideologia. Ja sé que a tu t’agradaria que això que et dic no fos veritat però és la realitat i el problema el tens tu per no acceptar-ho i no els demés. T’agradi o no Catalunya, per sort, és més que un club!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog