Arkan, el ‘senyor de la guerra’ del futbol balcànic

  • Carles Viñas / @CarlesVinyas
  • dimarts, 28 novembre 2017
  • Comenta
  • General

Željko Ražnatović, més conegut per Arkan, en el període en què va liderar la Guàrdia Voluntària Sèrbia (SDG)

Aquest mes d’octubre passat es compliren 24 anys de la fundació del Partit per la Unitat Sèrbia (SSJ), la formació ultranacionalista promoguda per Željko Ražnatović, líder paramilitar acusat de nombrosos crims contra la humanitat durant la Guerra dels Balcans. Conegut pel sobrenom d’Arkan, un dels noms falsos que proclamava la seva fictícia nacionalitat turca i utilitzà durant la seva joventut quan es vinculà al crim organitzat a l’Europa occidental, la seva figura va transcendir als anys noranta arran de la creació a l’octubre del 1990 d’un grup paramilitar, la Guàrdia Voluntària Sèrbia (SDG), que actuà amb una gran virulència en el conflicte. Els seus membres, els anomenats Tigres d’Arkan, esdevingueren una de les milícies sèrbies més temudes.

La primera vintena de voluntaris que integraren la unitat —que va combatre a Croàcia, a Bòsnia-Hercegovina i a Kosovo— eren seguidors radicals de l’Estrella Roja de Belgrad pertanyents al grup Delije (‘Herois’), fundat el 1989 a l’estadi Rajko Mitić. La seva participació en operacions de neteja ètnica en localitats com Bijeljina i Zvornik comportà que el 1997 Ražnatović fos acusat pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (ICTY) com a responsable de crims contra la humanitat i d’haver infringit la Convenció de Ginebra.

Un delinqüent a sou de l’Estat

Amb 20 anys, Ražnatović abandonà el seu país per delinquir arreu d’Europa. Robatoris a joieries, atracaments a bancs, assalts amb armes de foc, judicis, condemnes i fugides espectaculars foren una constant per a ell a la dècada dels setanta. No debades, fou un dels 10 criminals més buscats per la Interpol. Des del 1973, però, compaginà aquestes activitats amb les d’agent encobert de la Policia Secreta Iugoslava  (UDBA), per a la qual va dur a terme assassinats d’emigrants iugoslaus sospitosos d’actuar contra els interessos del Govern. La comunitat opositora a l’exili era nombrosa: prop d’un milió de persones havien abandonat el país. La persona que facilità el contacte amb l’agència del Ministeri de l’Interior fou el seu propi pare, un coronel de l’Exèrcit que maldava per allunyar el seu fill de la mala vida amb l’esperança de salvaguardar així l’honor familiar.

No va ser fins al 1981 quan el jove Arkan tornà al seu país. Instal·lat a Belgrad, el 1986 obrí una pastisseria que feia servir com a tapadora dels seus “altres” negocis vinculats a les sales de joc i a l’alcohol. Aviat esdevingué un dels caps del crim organitzat local més famosos. A més, les seves connexions amb els alts comandaments policials el convertiren en un “intocable”. Per tant, lluny d’amagar-se, s’exhibia pels  carrers de Belgrad conduint el seu Cadillac rosa tot lluint ben visible el seu Rolex d’or al canell i el seu inseparable parell d’armes semiautomàtiques. A casa l’esperava la família, els seus gossos de presa i el tigre que havia adoptat a tall de mascota que acabà donant nom a la seva unitat paramilitar. La fascinació d’Arkan per aquests felins tenia a veure amb la confessió d’un vell amic: “Els tigres són bells i amables, però també poden matar”. Arkan s’hi identificà plenament.

En aquells anys van néixer els seus dos fills bessons setmesons, Vojin i Nikola, fet que provoca que Arkan fes guàrdia durant dies al costat de la incubadora mentre pregava per la salut dels seus pulmons poc desenvolupats. Finalment, ambdós nadons van sobreviure. Els dos infants van créixer en una família on la disciplina era a l’ordre del dia i el futbol estava constantment present. Arkan era un apassionat d’aquest esport. Seguidor de l’Estrella Roja de Belgrad, l’equip vinculat al Ministeri de l’Interior, era amic personal de futbolistes de renom, com el migcampista montenegrí Dejan Savićević. De fet, era força habitual que tots dos veiessin junts partits de la Sèrie A italiana —sobretot de l’Inter de Milà— al domicili d’Arkan. Savićević era una de les debilitats de Ražnatović. La seva tècnica i l’habilitat a driblar el fascinaven.

Per tot plegat no és estrany que els bessons Vojin i Nikola comencessin a jugar a futbol des de ben petits. Eren l’orgull del seu pare, que no es perdia cap partit dels seus fills. Arkan des de la banda els transmetia la seva passió i també el seu caràcter. Odiava perdre, tant al camp de batalla com damunt el terreny de joc. Aquest era el tarannà que volia empeltar als seus fills.

La coneguda per ‘batalla de l’estadi Maksimir de Zagreb’ va ser el preludi de la Guerra dels Balcans

La batalla de Maksimir, preludi d’una guerra

El 13 de maig de 1990, el Dinamo de Zagreb s’enfrontava a l’Estrella Roja de Belgrad a l’estadi Maksimir. Només feia una setmana de la segona volta de les eleccions legislatives croates, en què la Unió Democràtica Croata (HDZ), liderada per l’exgeneral de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA) Franjo Tudjman, havia aconseguit la victòria amb un 40,79% dels vots. A ningú escapava que la formació nacionalista pretenia assolir la independència de Croàcia. En aquest context de tensió política extrema, un contingent de 4.000 seguidors radicals serbis, membres de Delije, es desplaça amb tren fins a Zagreb per animar el seu equip. “Tots sabíem que allò no era només un partit de futbol”, manifestà Zonja, un dels caps dels aficionats visitants. Per això van anar ben preparats amb ganivets, còctels Molotov i pistoles.

Només arribar-hi van aprofitar per canviar 200 plaques de matrícules que havien dut de Belgrad als cotxes estacionats a la rodalia de l’estadi, els quals posteriorment serien destrossats pels fans locals pensant que eren propietat de serbis. Durant tot el dia es van succeir els enfrontaments, però la tensió es va agreujar quan els Delije van fer cap al Maksimir. Aleshores va quedar ben clar que Iugoslàvia ja era història. Els càntics dels radicals de l’Estrella Roja i els dels Bad Blue Boys (BBB), els seus homònims del Dinamo, eren ben explícits: “Sèrbia, Sèrbia” vs. “Croàcia, Croàcia”; també intercanviaren crits com “Ústaixes!”, que recordava als croats que van col·laborar amb els nazis en la Segona Guerra Mundial, i “Txètniks!”, els guerrillers serbis dirigits per Draža Mihailović que s’enfrontaren als ústaixes i als partisans.

L’espurna que va acabar d’atiar els aldarulls va ser el llançament de pedres als seguidors serbis, els quals hi van respondre arrencant rètols publicitaris i els seients de l’estadi mentre tractaven d’arribar a la zona on es trobaven els Bad Blue Boys per agredir-los tot cridant “Zagreb és serbi” i “Matarem Tudjman”.

Arkan no era a les graderies. La Seguretat de l’Estat l’havia contractat per protegir els jugadors de l’Estrella Roja. Quan els fanàtics del Dinamo van trencar la línia policial al terreny de joc, fou qui reorganitzà als agents de l’ordre per garantir la seguretat dels futbolistes i dels seguidors visitants. Mentrestant, els futbolistes del Dinamo eren damunt la gespa i alguns, com Boban, s’enfrontaren a la policia que tractava de contenir els radicals locals. Finalment, les càrregues policials i l’ús de gas lacrimogen van aconseguir apaivagar la tensió. Molts dels presents aquell dia a l’estadi, però, es van adonar que la guerra ja havia començat.

Els Tigres d’Arkan, al servei de la Gran Sèrbia

La grada que ocupa el grup de fanàtics Delije, de l’Estrella Roja de Belgrad, al seu estadi / DEZINDZER

Al setembre del 1990, les autoritats del país, temoroses que els estadis es convertissin en espais de dissidència, encarregaren a Arkan el control dels seguidors radicals de l’Estrella Roja, els esmentats Delije. La persona de contacte fou Jovan Jovica Stanišić, cap de l’Agència de seguretat estatal (SDB) vinculat als directius del club blanc-i-vermell. Fou ell qui proposà a Arkan per a la missió: “Només un home dur com ell serà capaç de domar els ‘hooligans’”, afirmà.

I així va ser. Ražnatović disciplinà, com va fer amb els seus fills, els fanàtics tot evitant que esdevinguessin un focus antigovernamental o fossin reclutats pels líders ultranacionalistes opositors. El Govern pretenia evitar, per damunt de tot, que els aficionats radicals del conjunt de Belgrad fossin captats per Vojislav Šešelj, cap visible de la formació Renovació Nacional Serbia (SNO), contraria al règim socialista iugoslau.

Els aficionats respectaven Arkan. “Per nosaltres era com un Déu”, afirmà un d’aquests seguidors radicals que acabà lluitant al seu costat. Ražnatović era un d’ells: havien compartit graderia plegats; el coneixien. Començà a trobar-se amb els primers fans a la rebotiga del seu negoci. Allà els etzibà: “Nois, vénen temps durs”, mentre els explicava el seu projecte de crear un miniexèrcit privat per lluitar per Sèrbia. L’11 d’octubre de 1991, Arkan fundava al monestir de Pokajnica la seva pròpia unitat paramilitar, la Guàrdia Voluntària Sèrbia (SDG), altrament coneguda pels Tigres d’Arkan. Entre els seus primers integrants es trobava Milorad Ulemek-Luković, un exveterà de la Legió Estrangera francesa, motiu pel qual fou conegut amb el sobrenom de Legija (Legió). Anys més tard, Ulemek-Luković es convertí en comandant dels ‘boines roges’, la unitat d’elit d’operacions especials de la policia sèrbia. Als Tigres convergiren seguidors radicals de l’Estrella Roja, exconvictes i criminals. De fet, Arkan va obtenir el permís del Govern serbi per visitar diverses presons a la recerca de nous voluntaris. La presència dels seguidors a la unitat s’evidenciava quan, un cop ocupada una localitat, enarboraven la bandera sèrbia juntament amb una ensenya amb els colors de l’Estrella Roja.

Arkan imposà una disciplina de ferro als seus homes. Desitjava que fossin una unitat exemplar. Alta preparació física, joves corpulents amb el cap rapat, prohibició de consumir alcohol, uniformitat impecable, armament sofisticat, moderns sistemes de comunicació i l’ús de potents vehicles tot terreny —un equipament subministrat per l’SDB— caracteritzaren els pocs més de cinc-cents efectius que comandà inicialment. Una força relativament reduïda però d’una ferocitat implacable que, ‘a posteriori’, s’incrementà gairebé fins als 9.000 membres.

Sobre el terreny, els Tigres van demostrar ser molt més efectius que les tropes regulars. Tenien clar el seu objectiu, “lluitar per la Gran  Sèrbia”, com els encomanà el president Slobodan Milošević. Però, ja posats, decidiren també aprofitar la seva presència en les zones de conflicte per aconseguir el control del mercat negre de tabac, cotxes robats i petroli, la venda del qual Arkan usava per ajudar econòmicament les famílies dels morts en combat. L’obsessió de Ražnatović per crear una força de xoc competent arribà fins al punt d’obligar els seus homes a passar tests de consum de drogues de manera regular. “No vull que sigueu com els borratxos txètniks de l’Exèrcit”, els recordava sovint. Tampoc no permetia els casos d’insubordinació o de desobediència, que eren castigats amb 50 o 100 fuetades a l’esquena o a les cames.

Malgrat això, Arkan mantenia amb els seus homes una relació filiopaternal. Respectaven enormement el Comandant, com l’anomenaven, i ell tractava de mostrar-los el seu respecte ajudant econòmicament a les seves famílies o costejant les despeses dels enterraments dels caiguts. Pel que fa als que seguien dempeus, percebien un salari mensual proper als 1.000 dòlars, la meitat del qual provenia dels fons de la policia secreta. Tot plegat convertí Arkan, a les darreries dels anys noranta, en un dels homes més populars de Sèrbia, un ‘senyor de la guerra’ amb una projecció de ‘superstar’.

‘La Madonna dels Balcans’ entra en escena

La cantant Ceca, durant un concert a Skopje al novembre del 2010, una dècada després de la mort d’Arkan / ISTINOMER_TT

Després de dues relacions convulses, Ražnatović va flirtejar amb tota una celebritat nacional, la cantant Ceca, la reina del ‘turbofolk’, l’estil musical de moda al país, també coneguda per ‘la Madonna dels Balcans’. Svetlana Velickovic, aquest és el seu nom real, havia iniciat la seva carrera musical als cinc anys. Amb només 14 anys publicà el seu primer disc, ‘The nagging flower’, que esdevingué un èxit de vendes. La seva primera parella sentimental fou un futbolista de l’Estrella Roja. Als anys noranta, el ‘turbofolk’ es convertí en la banda sonora exitosa del creixent nacionalisme serbi i Ceca s’erigí en la seva reina. No debades, en aquella dècada va arribar a vendre més de 19 milions d’exemplars dels seus discs.

A l’octubre del 1993, Ceca va coincidir amb Arkan a la localitat d’Erdut. Ražnatović li demanà si podia actuar davant dels seus homes amb motiu del tercer aniversari de la formació dels Tigres. Així va ser com va començar la seva relació sentimental. Després d’obtenir el divorci de la seva segona esposa, Natalia, el 1995 Arkan i Ceca van contraure matrimoni. Eren la parella de moda del país. La premsa es referia a ells com “la Bella i la Bèstia”.

Amb Arkan al costat, la carrera de Ceca va rebre una embranzida econòmica que afavorí la seva omnipresència als mitjans i la  programació d’actuacions arreu. La parella va tenir dos fills, Veljko i Anastasija, que incrementaven fins a 9 la nòmina de descendents d’Arkan. L’any següent, després de combatre en les successives guerres, Arkan va dissoldre els seus Super Tigrovi. Durant aquells quatre anys, els Tigres havien participat en més operatius que cap altra força sèrbia. Segons càlculs del Departament d’Estat nord-americà, la unitat comandada per Ražnatović va matar més de 2.000 persones i va perdre entre 50 i 80 dels seus integrants. Un cop desmobilitzats, els excombatents van enquadrar-se de nou en els grups de ‘hooligans’ locals, o foren reclutats per la Unitat d’Operacions Especials (JSO) del Govern serbi, els esmentats ‘boines roges’. Una part rellevant, però, prop d’un miler, passà a formar part de l’equip de seguretat d’Arkan. D’altres optaren per desaparèixer del mapa, tot emigrant cap a Austràlia, el Canadà o els Estats Units.

Animant els jugadors de l’FK Obilic, el club de Belgrad que Arkan va presidir

FK Obilic, un somni fet realitat

Com a bon apassionat del futbol, Arkan sempre havia desitjat posseir un club de futbol. Anhelava convertir-se en propietari d’un equip que fos admirat i envejat a tot el món. La primera temptativa, òbviament, fou tractar de comprar l’Estrella Roja. El seu propietari, però, no accedí als desitjos de Ražnatović. Lluny de defallir, aleshores adquirí el Pristina FC, de Kosovo. Segons alguns testimonis, la seva primera acció com a president de l’entitat va ser fer fora tots els futbolistes albanesos de la plantilla. El problema, però, era la distància. Els viatges setmanals fins a Pristina eren esgotadors. Per això Arkan va decidir cercar un altre club més proper. Aquest fou el motiu pel qual acabà, un any més tard, aconseguint el control de l’FK Obilic, un club del suburbi de Vracar (Belgrad) que aleshores militava a la Segona Divisió. Quan va donar la notícia als seus fills, aquests van pensar: “Una altra de les seves fixacions”.

Ražnatović es mostrava orgullós de la seva darrera adquisició. Segons ell, l’Obilic era un club “veritablement serbi”. Fundat el 1924, precedia els grans conjunts de Belgrad creats per les autoritats comunistes del país a la fi de la Segona Guerra Mundial. Només arribar-hi va canviar els colors de l’equip. A partir de llavors, els seus futbolistes lluïren el groc, com els Tigres. No va ser l’única picada d’ullet a la seva unitat. Als murs del perímetre de l’estadi es realitzaren diversos murals que reproduïen escenes de la guerra i d’altres que homenatjaven els Tigres caiguts en combat.

Arkan es va encarregar personalment de fitxar els millors jugadors de divisions inferiors, trobar un cos tècnic nou i, fins i tot, atraure nous seguidors a l’estadi. Va invertir bona part dels seus estalvis en l’entitat. Estava atent a tots els detalls. Quan l’equip perdia dos partits seguits, acostumava a prendre mesures dràstiques: canvi d’entrenador. Als jugadors, però, també els tocava el rebre. Després d’una derrota sonada, Arkan havia arribat a ordenar als seus futbolistes baixar de l’autobús de l’equip i fer la resta de trajecte fins a Belgrad, 32 quilòmetres, a peu.

Òbviament, els rivals també patien els seus mètodes expeditius. En una ocasió durant un partit s’apropà al futbolista que havia marcat un gol a la primera part per fer-li saber que, si tornava a marcar, dispararia a la seva ròtula. Si l’Obilic anava perdent, acostumava a fer una visita intimidatòria al vestidor adversari a la mitja part. El comandant dels Tigres entenia el futbol com si fos la guerra: cada partit era una batalla per a ell. Així ho van percebre també els conjunts que visitaven l’estadi de l’Obilic. Perica Ognjenenovic, davanter de l’Estrella Roja, assegurà després de jugar-hi: “Això no és futbol; és una guerra. És millor marxar del país”.

Arkan tenia clar que tot s’hi valia per aconseguir la victòria, fins i tot introduir gas sedant als vestidors rivals perquè els futbolistes sortissin atordits al terreny de joc. Aquesta “dedicació abnegada” acaba reeixint i Ražnatović aconseguí l’ascens de l’Obilic a la màxima divisió del futbol de la República Federal de Iugoslàvia en finalitzar la seva primera temporada com a president. El club s’havia convertit en una veritable obsessió per a Arkan, que no es va perdre mai cap partit del seu equip. El 1998, l’Obilic va acabar guanyant el campionat de la mà del tècnic serbi Dragomir Dragan Okuka. Era la primera vegada en la història que els dos grans clubs de Belgrad no guanyaven el títol d’ençà de la reestructuració de la competició a inicis dels anys noranta. Un triomf, però, no exempt de polèmica atesos els rumors que apuntaven a les citades coaccions i amenaces que rebien els futbolistes rivals quan visitaven l’estadi de l’Obilic. Una de les més comunes era veure els exveterans de la seva unitat apuntar amb pistoles des de les graderies als jugadors adversaris. Tot plegat, enmig de càntics com “Si marques, no sortiràs viu de l’estadi” o “Et trencarem les cames i hauràs de caminar amb les mans”.

L’estadi de l’FK Obilic / WIKIMEDIA COMMONS

Aquell mateix estiu, Arkan va decidir renovar les instal·lacions del club per adaptar-lo als èxits de l’equip. Volia disposar de l’estadi més modern del país. En les obres de construcció, supervisades pel director del recinte, Vlado Vukotic, hi participaren els dos fills bessons de Ražnatović: “Vosaltres sou els primers que heu de donar exemple”. Durant diversos dies, els dos joves treballaren de sol a sol en jornades esgotadores de més 10 hores. Tots dos residien amb la seva mare a Atenes i havien decidit passar l’estiu amb el seu pare esperant gaudir d’uns mesos de lleure amb tot pagat. La realitat, però, fou que Arkan havia decidit alliçonar-los fent-los treballar colze amb colze amb els operaris de l’estadi. Nikola i Vojin se les van empescar per, després d’un mes de feina, veure aixecada la seva penitència. Un bon dia es van presentar a les obres vestint les samarretes del Partizan i de l’Estrella Roja. Mentre treballaven, anaven entonant cançons d’ambdós clubs. Ražnatović, en escoltar-los i veure’ls, es llevà del seu despatx i els va ordenar irat que marxessin d’allà mentre somreia per dins tot pensant: “Quin parell de murris”.

Futbol, negoci a vida o mort

En paral·lel, per evitar una més que probable sanció de la UEFA per les connexions del club amb el crim organitzat, Arkan va decidir no viatjar amb l’equip per evitar una més que probable detenció i abandonà la presidència de l’entitat per situar en el seu lloc la seva dona, Ceca, després que el màxim organisme del futbol continental exclogués l’Obilic de les competicions europees arran de les acusacions per crims contra la humanitat emeses pel Tribunal de l’Haia contra Arkan. D’aleshores ençà exercí de màxima representant institucional del conjunt durant el seu periple europeu a la Lliga de Campions, que aquell any el va dur a enfrontar-se al totpoderós Bayern de Munic i la temporada següent amb l’Atlético de Madrid.

Ražnatović, però, mai no va perdonar als dirigents de la UEFA que l’amenacessin amb l’expulsió. Anys més tard, una cadena de televisió sèrbia informà que Arkan, indignat amb la decisió, va enviar un escamot a Viena per assassinar l’aleshores president de la UEFA, el suec Lennart Johansson. Per sort per a ell, els sicaris no van trobar l’oportunitat de dur a terme l’encàrrec. La victòria a la lliga de l’Obilic comportà que diversos clubs europeus s’interessessin per bona part dels jugadors de l’equip. Aleshores, Arkan contractà els serveis de l’agent Ranko Stojic perquè conduís les negociacions en nom del club. Poc després, un comboi creuava la frontera serbohongaresa. Un cop a Belgrad, Ražnatović i la seva dona arrosseguen dues grans bosses fins al menjador amb tota la família reunida per a l’ocasió. En obrir-les, apareix un munt de bitllets. Arkan, exultant, crida: “4 milions de marcs. Ara podeu veure per què sóc al negoci del futbol. Un sol jugador m’acaba de fer guanyar 4 milions”. Allò era només l’inici. Les expectatives del dirigent de l’Obilic passaven per col·locar la màxima estrella de l’equip en un dels conjunts capdavanters de la Sèrie A italiana a canvi de 17 milions. Dos dies abans de concretar-se la transferència, Arkan era assassinat a trets en un hotel de Belgrad. Era el 15 de gener de 2000. Des de llavors, a manera d’homenatge, el seu rostre presidia diversos murals, com un que es trobava a l’exterior de l’Estadi Miloš Obilić, nom que fa referència a l’heroi nacional que el 1389 havia mort el sultà otomà Murad I a la Batalla de Kosovo Polje. De fet, Arkan s’emmirallava en aquest ‘senyor de la guerra’ medieval que s’havia sacrificat, com ell durant les Guerres dels Balcans, pel poble serbi.

La tomba d’Arkan al nou cementiri de Belgrad / WIKIMEDIA COMMONS

Els Vitezovi (‘Cavallers’), com es coneix popularment el club, van iniciar en mans de Ceca una davallada esportiva sense aturador que els va dur la temporada 2011/12 a disputar la Setena Divisió del futbol serbi. Una caiguda lliure precipitada per l’autoritarisme de la seva presidenta, que acostumava a imposar sancions econòmiques als jugadors que, segons ella, no rendien prou damunt el terreny de joc. La successiva pèrdua de categories, sumada a la manera de fer de Ceca, va provocar que molts aficionats deixessin de seguir l’equip. A més, al març del 2011 la cantant va ser acusada d’irregularitats financeres en relació amb un seguit de fitxatges que va supervisar quan ocupava la presidència. Anys abans, el 2003, Ceca havia estat detinguda per la seva presumpta implicació en l’assassinat de l’aleshores primer ministre serbi Zoran Djindjic. Nou anys després, els tres autors materials de la seva mort foren detinguts a València. Un d’ells era Luka Bojovic, un excombatent dels Tigres d’Arkan.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog