01/03/2018 | 19:00
Després d’una embranzida final d’aquelles que sempre s’ha d’esperar en un partit de Champions al Bernabéu, el Reial Madrid va obtenir fa algunes setmanes un avantatge considerable de cara al partit de tornada de l’eliminatòria de vuitens de final que l’enfronta, dimarts 6 de març, al París Saint-Germain. Més enllà de l’àmbit estrictament esportiu, aquest emparellament visualitza una manera similar de concebre el futbol. Per als dirigents d’ambdós conjunts, només és un mitjà per lucrar-se o assolir visibilitat i projecció internacional. El mal del futbol modern ha trobat en clubs com el PSG o el Reial Madrid els seus màxims exponents. Espectacle, comercialitat, negoci… benvinguts a l’essència del futbol actual. Aquell que desposseeix de contingut la història i la identitat dels clubs perquè no són rendibles i, en canvi, prioritza els guanys econòmics. El que tracta els seguidors com a simples clients, sense veu ni vot, als quals s’ofereix un producte suggerentment embolcallat i àvid per al consum. Un ‘fast-foot’ on l’espectacle en clau comercial ho és tot.
Florentino Pérez i Nasser al-Khelaïfi, els presidents dels clubs madrileny i parisenc, són dues cares de la mateixa moneda. Malgrat representar dos mons antagònics, el vell règim i el nou-ric, el club “dels socis” i la propietat d’un president, un equip centenari i un club novell fundat el 1970… en el fons són la mateixa cosa perquè els uneix la forma d’entendre —i utilitzar— el futbol.
L’esport rei ha passat de ser venerat i estimat a ser explotat. La globalització econòmica salvatge també ha infectat el futbol. Arran de l’Eurocopa jugada a Anglaterra el 1996, els poders fàctics, fins aleshores poc interessats per un futbol que únicament transcendia als mitjans per la violència protagonitzada pels ‘hooligans’, va albirar les possibilitats de negoci que amagava el torneig i s’hi van abocar al ritme del ‘Football’s Coming Home’ que es popularitzà com a banda sonora de la competició. D’aleshores ençà res no va ser el mateix. Un any abans, l’anomenada ‘llei Bosman’ havia fet saltar pels aires les estructures tradicionals del futbol continental. El nínxol de negoci va atraure també les grans cadenes de televisió que rivalitzaren per aconseguir els drets dels partits tot sobredimensionant el cost real del futbol. Equips gestionats com si fossin multinacionals, ‘onzes’ plurinacionals, ‘pay per view’, patrocinadors, publicitat a les samarretes, al camp, a les graderies, arreu…
Diferències de poder adquisitiu que ho condicionen tot
No crec gaire en allò que els temps passats van ser millors: tot té el seu moment i s’ha de posar en context, però queda clar que el futbol de les dècades anteriors ja no tornarà i que l’espectacle negoci actual ha vingut per quedar-se. Com a exemple tenim el PSG i el Reial Madrid. Dos equips històricament i culturalment oposats que han acabat convergint en compartir una visió comuna d’un model de negoci. Aquí ja no compten les copes d’Europa o els èxits esportius: només interessa assolir els màxims beneficis encara que això suposi una despesa ingent a l’hora de fitxar un colombià per fer forat en el mercat sud-americà o un brasiler a cop de talonari per projectar la marca a escala mundial. La pugna entre grans companyies, ACS vs. BeinSports, ha diluït les velles rivalitats del futbol europeu. Ara només aquells clubs que es venguin la pell al diable podran competir amb els equips propietat de magnats, oligarques i xeics. Així ho corrobora el consultor esportiu Vincent Chaudel quan descriu com ja no és l’oposició dels estils de joc el que estructura el futbol europeu, sinó les diferències de poder adquisitiu dels clubs respecte al mercat de compravenda de jugadors. Uns fitxatges la rendibilitat dels quals ja no és mesura en títols, sinó en la quantitat de samarretes que venen o els contractes de publicitat que aporten.
El seu veritable èxit, però, és haver aconseguit que la gent interioritzi —i beneeixi— com és imprescindible renunciar als senyals d’identitat per poder arreplegar alguns milions que permetin mantenir-se en l’espiral de bogeria en què s’han convertit les finances del futbol del segle XXI.
Reconec que cada vegada em sento més lluny d’aquests megaclubs, dels quals tenim també exemples ben propers, que han passat a ser gestionats com a empreses, d’una manera freda i, fins i tot, m’atreviria a dir insensible. Perquè el futbol és bellesa, art, passió i sentiment. Allò que res ni ningú, confio, no pot —ni podrà— comprar. O almenys així hauria de ser. El París Saint-Germain i el Reial Madrid són, però, dues multinacionals que fan negoci a partir del futbol. És el model que s’ha acabat imposant, el que ha marginat lectures romàntiques tot liquidant aquell enamorament inexplicable evocat per Nick Hornby. Caldrà, doncs, aferrar-nos a Marcelo Bielsa, el tècnic argentí que en un dels seus moments de bogeria lúcida afirmà que el futbol és l’esport més atractiu perquè “no sempre guanyen els poderosos”. Sort que als de la vella escola sempre ens quedaran el Rayo Vallecano i el Red Star.
