Sílvia Aldavert: “No podem parlar d’un desenvolupament sostenible si les dones pateixen discriminacions constants en tots els àmbits”

  • Ignasi Franch / @ignasifranch
  • dimecres, 15 novembre 2017
  • Comenta
  • General

FOTO: ENRIC CATALÀ

Aquest dijous 16 de novembre, dins la mostra de cinema “Salut, Drets i Acció”, als Cinemes Girona de Barcelona projecten el documental ‘Footprint’, una mirada a la petja energètica, la sostenibilitat ambiental i la demografia mundial que ens explica històries ubicades a les Filipines, Kènia, Mèxic o el Pakistan. La projecció serà complementada per un debat entre la directora del film, la realitzadora Valentina Canavesio, i Sílvia Aldavert, membre de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears. Parlem amb Sílvia Aldavert de les polítiques de salut i reproducció i de la cerca d’un model de vida sostenible que passaria, entre altres mecanismes, per la lluita feminista.

Si et diuen les paraules “control de la població”, què et ve al cap?

Que alguns discursos pretesament progressistes en relació amb l’accés a la planificació familiar amaguen un rerefons molt classista, molt racista i profundament masclista. I això passa a un món on l’atac fonamentalista als drets de les dones és global. Nosaltres, en canvi, treballem el dret a l’accés a la salut sexual i el dret a l’autonomia del cos de les dones. Quan treballem en aquest àmbit, sempre intentem desmuntar el concepte de control poblacional. I també el concepte de superpoblació.

En quin sentit?

Per a nosaltres no està demostrada científicament que hi hagi un excés de població. En canvi, està clar que existeix un model econòmic predador, heteropatriarcal, racista… Assumim la idea de moltes feministes d’Amèrica i de l’Àfrica: hi ha un racisme mediambiental. A més, això té molt a veure amb el control del cos de les dones, a través d’aquest intent d’imposició de la planificació familiar enfocada a les necessitats de l’economia capitalista.

Al llarg de la història, hem vist polítiques d’intervenció en la demografia evidentment supremacistes: esterilitzacions forçoses de comunitats indígenes, etcètera. Aquests precedents compliquen la vostra feina a l’hora d’explicar-vos i abordar les tasques des de prismes diferents?

Sí, ens complica molt la vida.

Però no solament hi ha aquesta cara brutal, explícitament racista, del control demogràfic. També hi ha fenòmens més subtils…

Sí. Per exemple, la planificació familiar amb l’objectiu de controlar el creixement de la població ha generat tota una sèrie de polítiques públiques amb interessos econòmics evidents: compra de preservatius a laboratoris, etcètera. No s’ha enfocat des de la perspectiva dels drets humans, dels drets sexuals. La majoria dels territoris on es destinen recursos al control poblacional no defensen l’accés a l’avortament, per exemple. La pressió dels fonamentalismes d’arreu del món ha fet que els drets sexuals hagin caigut de totes les negociacions. Les polítiques normalment es basen en una idea: hi ha països on les dones tenen molts fills i ho hem d’aturar perquè entorpeix el desenvolupament econòmic. No s’aborden les causes de la desigualtat: la distribució de la riquesa i com està distribuïda.

Parles de la gestió dels drets reproductius i dels mètodes anticonceptius com quelcom totalment integrat amb la causa feminista i amb la lluita contra la desigualtat socioeconòmica…

És clar. Per a nosaltres, els drets humans de les dones i els drets sexuals i reproductius són un eix transversal que hauria de travessar absolutament totes les polítiques públiques, perquè són l’arrel que pot fer un model de convivència sostenible mundialment. No podem parlar d’un desenvolupament sostenible si les dones, que són més de la meitat de la població del planeta, pateixen discriminacions constants en tots els àmbits: sense drets sexuals i reproductius, sense un feminisme interseccional, no el podem aconseguir.

Un fotograma del documental ‘Footprint’, que analitza els problemes de la superpoblació del món / THE POPULATION BOMB

Al documental ‘Footprint’ es parla de l’esgotament dels recursos naturals. Els països més rics tenen molt a dir en aquest aspecte, i segueixen donant molt mal exemple.

Sí, evidentment. Per això no podem assumir acríticament aquesta idea de superpoblació. El que és insostenible és que els països rics prossegueixin amb el seu ritme de despesa de recursos. El gran problema és la manera com es distribueixen aquests recursos. En aquest aspecte, no hi ha cap tipus de mecanismes que actuïn, perquè els sistemes reguladors estan controlats pels països enriquits. Les idees de control de la població, de superpoblació, són idees imposades des d’una perspectiva occidental, fal·làcies per buscar maneres de seguir mantenint els privilegis sense qüestionar l’acumulació de capitals. O l’acumulació de terres per part d’empreses multinacionals, per exemple, que dificulta l’autoabastiment dels agricultors.

Hi ha un discurs consolidat segons el qual una part de la població mundial té dret al benestar i l’altra, en el millor dels casos, només té dret a sobreviure?

Més o menys és això el que defensen tots els poders: governs, grups de pressió, mitjans de comunicació… Són missatges que serveixen per mantenir aquesta supremacia d’un percentatge reduït de població mundial. Encara que costi molt, entenem que la manera de desactivar aquesta manera de pensar és evitar que les lluites siguin estancs separats. Mantenir separats els discursos transformadors dels col·lectius de dones, de les persones LGTBI o dels pobles índígenes ens debilita respecte a uns discursos dominants que són molt poderosos. La nostra proposta és sempre generar aliances. Fer causes comunes ens sembla imprescindible per sumar més veus, fer més pressió i assolir espais de decisió.

Tenir base social per aquestes causes implica que molta gent faci qüestionaments profunds de privilegis propis, de desigualtats més visibles i més invisibles… Ara estem comprovant que, quan guanyen pes models qüestionadors com els feminismes, apareixen reaccions molt dures.

Qüestionar l’estat de les coses, els privilegis propis, sempre provoca reaccions a la defensiva i a l’ofensiva. No ens hem d’enganyar: vivim en un món molt conservador. Els moviments fonamentalistes més durs han tornat a tenir un protagonisme molt important. I compten amb uns recursos econòmics i polítics, amb unes xarxes internacionals, que els hi donen una capacitat d’influència enorme. Els drets sexuals i reproductius, per exemple, sempre han estat atacats per aquests fonamentalismes. A l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, l’Àsia i aquí mateix. Però portem així tota la vida, i aquí continuem.

Hi ha aquests grups de pressió més estridents, però potser estan més estesos alguns idearis que potser no són tan explícitament reaccionaris sinó que cultiven la inacció. El neoliberalisme ens diu que els ciutadans no hem de fer res, no ens hem de preguntar-nos res. Si hi ha algun problema, el solucionaran uns tècnics.

Sí, és una força desactivadora dels moviments socials, que no deixen de basar-se en aquesta capacitat de qüestionar l”statu quo’. S’adormen consciències, es generen necessitats que es cobreixen a través del consum, s’incentiva un individualisme centrat en una comoditat falsa, en uns espais burgesos que són irreals perquè normalment no deixes de ser classe treballadora. Al final, es marquen uns marcs limitats de vida individual o familiar que estan vinculats amb una tradició conservadora. Potser aquests discursos són més perillosos, perquè hi ha extremismes fàcilment identificables, però aquesta desactivació de consciències que aconsegueix el capitalisme heteropatriarcal és més complicada de combatre.

Potser una fortalesa d’aquest pensament és la seva naturalesa mítica. Hi ha el mite que els mercats s’autoregulen eficientment, i aquest mite sobreviu un ‘crack’ financer devastador com el de 2008. I també tenim el mite que l’autoregulació servirà per gestionar eficientment els recursos naturals. Es poden desfer els mites?

Costa, però intento ser optimista. És molt difícil canviar el funcionament econòmic, aquest model econòmic predador que té tanta capacitat d’adaptació. Però s’han transformat coses, sobretot en l’àmbit local. A nivell d’organització, els feminismes han avançat molt. La repressió ha estat molt dura en alguns territoris, però no hem de creure que no aconseguim res. És cert que el monstre és molt gran, però s’han fet avenços lligant diversos àmbits de lluita i de discurs, combinant el treball acadèmic i la lluita a peu de carrer… No sé fins a on arribarem, però tot i que el segle XXI ha començat molt conservador, s’han aconseguit coses potents en l’àmbit de l’autoorganització, tant aquí com a altres territoris del món.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Un espai de reflexió per generar consciència i actitud crítica sobre les causes socials i polítiques que provoquen la pitjor epidèmia en salut del món: la desigualtat en la manera d’emmalaltir i morir.

Una iniciativa de:
- medicusmundi Catalunya
- Farmacèutics Mundi
- Quepo
- Greds-Emconet

Equip

Laia Altarriba, redacció.

Joan Benach (Greds-Emconet), disseny i revisió de continguts.

Raquel Bonell, coordinació.

Suport en continguts:

Francesc Álvarez, director medicusmundi Catalunya.

Margarida Garcia, responsable comunicació i EPD medicusmundi Catalunya.

Carlos Miranda, coordinador EPD Farmacèutics Mundi.

Cecília Garcia, responsable Farmacèutics Mundi Catalunya.

Amb el suport de:
ACCD (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament)

Cerca al blog