Maysun Shukair: “No s’explica bé què significa ser refugiats i què és el que necessitem”

  • Ignasi Franch / @ignasifranch
  • dimarts, 21 novembre 2017
  • Comenta
  • General

La mostra de cinema ‘Salut, Drets, Acció’ es tanca aquest dijous, 23 de novembre, amb la projecció del film ‘Nowhere to hide’ als cinemes Girona de Barcelona. Es tracta d’un documental protagonitzat per Nori Sharif, un infermer iraquià que retrata la realitat d’ensorrament dels sistemes d’atenció sanitària al país després de la invasió estatunidenca i d’una dramàtica successió de conflictes armats. El film copsa la desesperació per no poder ajudar i la fugida constant de nous focus de violència. En ocasió d’aquesta projecció, parlem de la sanitat sota una guerra amb Maysun Shukair, una farmacèutica i poetessa siriana que va intentar pal·liar, en la mesura de les seves possibilitats, el trencament de les xarxes d’ajuda sanitària en temps de guerra. Finalment, va haver d’exiliar-se. Actualment, viu a Madrid.

Quines van ser les circumstàncies del teu exili?

Després de començar la revolució a Síria, intentava ajudar la gent afectada pel règim sirià. Després d’un any, la rebel·lió es va convertir en una guerra i hi havia molta gent a la meva ciutat sense cases ni diners ni res, a l’hivern i amb temperatures molt baixes. Jo intentava ajudar-los com a farmacèutica, especialment als nens, que patien moltes malalties i no tenien diners per anar al metge o per pagar els medicaments. Va ser una tasca molt difícil, també perquè el règim no volia que una persona ajudés la gent. Van venir a la meva farmàcia, van trencar els vidres, van llençar els medicaments… Em volien empresonar i vaig haver d’escapar.

Com recordes aquesta tasca sanitària que vas assumir?

Havia d’anar a les cases a la nit i intentar substituir la tasca dels metges, perquè molta gent no podia arribar-hi. Va ser molt dur, molt perillós, però també va ser la millor experiència de la meva vida: intentar donar ajuda als nens que la necessitaven. Els seus crits estan sempre, sempre, al meu cap, als meus somnis, però també els somriures quan començaven a sentir-se millor pels medicaments que els havia donat.

Quins problemes de salut més repetits et vas trobar un cop va esclatar la guerra?

Moltes malalties respiratòries, perquè feia molt fred. I moltes infeccions per ferides que no es tractaven en condicions. Ens trobàvem amb totes les malalties pròpies de l’hivern, agreujades, i també amb problemes psicològics. Veia moltíssims nens que no podien controlar l’orina. Podien tenir 10 anys, però sentien massa por.

Aquesta és una de les parts de què no es parla de la guerra: no sols ni ha morts i ferits per la violència directa, sinó moltes malalties i unes estructures d’atenció que no funcionen…

És clar, les estructures no funcionen. Però és que és una guerra, saps? Hi havia molta gent que no podia anar a l’hospital senzillament perquè els camins s’havien destruït o estaven tancats. I hi havia avions, bombes, bales… Treballava juntament amb dos metges, però hi havia vegades en què no podíem substituir un hospital. Intentàvem donar-ho tot, però no podíem fer radiografies ni tampoc podíem fer operacions perquè necessitàvem especialistes… Recordo tres nens que van morir. Això va ser el més dur.

En ple conflicte, era difícil trobar ajuda internacional?

És molt complicat contactar amb la Creu Roja, Metges Sense Fronteres… Hi havia organitzacions que treballaven, però que ho feien molt lluny d’on érem nosaltres. Jo vivia a prop de Daraa, on hi havia grups militars que volien lluitar contra al-Assad. Quan el règim va començar a bombardejar la ciutat, els civils van haver de deixar les seves cases per venir a la meva localitat, que estava a prop. Jo vaig treballar amb Metges Sense Fronteres, però ells estaven a Damasc i el camí fins a la meva ciutat estava tancat per l’exèrcit.

A vegades la comunitat internacional afirma la necessitat de guerres i intervencions militars per motius humanitaris. Una persona que la viu directament li veu sentit a aquest plantejament?

No ho sé. En la meva opinió, les fàbriques d’armament són les úniques que poden sortir guanyant. Tota la gent en surt perdent, tothom. La guerra és una cosa… increïble. I les víctimes de tot això són les persones civils. Les dones i els nens, a Síria i als camps de refugiats de Turquia, de Jordània, del Sàhara… viuen en situacions increïbles. I necessiten molta ajuda de tot el món, molta ajuda sanitària i molts medicaments. La situació real a Jordània, per exemple, és molt dura. No te la pots imaginar.

És molt difícil gestionar els efectes d’un conflicte armat, però hauria de ser més fàcil que la comunitat internacional atengués amb eficàcia i amb respecte la gent que n’ha pogut fugir. Però això també falla de manera evident…

Sí. Hi ha 30.000 persones mortes al mar per arribar a Europa. A Espanya hi ha ajuda sanitària i això és molt important per a les persones refugiades. Però també es pateix, perquè després d’un any et quedes molt sol. Imagina’t que, després de només un any a Síria, has de parlar àrab molt bé i has de trobar un treball pel teu compte o et trobes al carrer. Tot això a un país nou, amb una llengua nova… Els sirians i els iraquians, per exemple, parlen àrab i poden parlar l’anglès, però l’espanyol és molt diferent perquè no té el mateix origen. Arriben moltes persones que no poden aprendre una llengua nova amb tanta rapidesa, perquè ens fan classes d’una hora al dia durant sis mesos. No és suficient. També som persones que venim d’experiències molt dures, venim d’una guerra.

Creus que no acabem de comprendre del tot la realitat dels refugiats?

Crec que no s’explica bé què significa ser refugiats i què és el que necessitem. Venir aquí no és la nostra decisió. Jo no imaginava que deixaria la meva vida, els meus veïns, la meva farmàcia… Mai havia imaginat que ho perdria tot i hauria de viure aquí, però no tenia una altra opció.

Desgraciadament, sovint es parla d’economia: no sol haver gaire voluntat política a l’hora de dedicar recursos a les persones refugiades…

Sé que hi ha una crisi i que el país no pot donar molta ajuda econòmica. Però si Espanya vol aprofitar l’experiència dels refugiats sirians, i molts de nosaltres tenim títol universitari, ha de donar més formació amb l’idioma. Jo, per exemple, vull donar coses positives a aquesta societat, perquè m’ha donat la vida. I per això vull treballar, però no hi ha programes per ajudar els refugiats a trobar feina. I trobar-ne és molt difícil per als espanyols, imagina’t per als refugiats…

 

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Un espai de reflexió per generar consciència i actitud crítica sobre les causes socials i polítiques que provoquen la pitjor epidèmia en salut del món: la desigualtat en la manera d’emmalaltir i morir.

Una iniciativa de:
- medicusmundi Catalunya
- Farmacèutics Mundi
- Quepo
- Greds-Emconet

Equip

Laia Altarriba, redacció.

Joan Benach (Greds-Emconet), disseny i revisió de continguts.

Raquel Bonell, coordinació.

Suport en continguts:

Francesc Álvarez, director medicusmundi Catalunya.

Margarida Garcia, responsable comunicació i EPD medicusmundi Catalunya.

Carlos Miranda, coordinador EPD Farmacèutics Mundi.

Cecília Garcia, responsable Farmacèutics Mundi Catalunya.

Amb el suport de:
ACCD (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament)

Cerca al blog