Llums (i alguna ombra) de les remunicipalitzacions de serveis

Signatura del conveni entre els cinc ajuntaments / AJUNTAMENT DE RIPOLLET

Signatura del conveni entre els cinc ajuntaments / AJUNTAMENT DE RIPOLLET

El passat abril, els ajuntaments de Badalona, Sabadell, Ripollet, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès van signar un conveni per compartir la informació prèvia a la remunicipalització de serveis públics. El gest exemplifica que la concessió a empreses privades de serveis municipals, una tendència pràcticament unànime durant gairebé tres dècades, no només està en qüestió sinó que s’ha començat a revertir. L’arribada de noves forces municipalistes als ajuntaments ha posat al centre de l’agenda política local la recuperació de la gestió directa de nombrosos serveis, tot i que la dinàmica arrenca d’abans de les eleccions municipals del maig de l’any passat. També a l’abril va néixer Municipalitzem, plataforma per l’ocupació pública, formada per treballadors d’empreses d’empreses concessionàries de l’Ajuntament de Barcelona i que reclama la internalització dels serveis.

Des del 2010, per exemple, 11 consistoris han tornat a gestionar l’aigua de manera directa i Ripollet vol fer-ho a partir de l’octubre, quan finalitza el contracte de Sorea, filial d’Agbar. L’Ajuntament de Sabadell, governat per ERC, la Crida, Unitat pel Canvi i Guanyem, ha remunicipalitzat els serveis de la zona blava i la grua municipal, mentre que el de Barcelona ha tornat a la gestió directa tres escoles bressols. També consistoris convergents han fet el mateix i, per exemple, Sant Cugat del Vallès va remunicipalitzar la zona blava el passat octubre. Tot i aquests exemples, fins a quin punt és factible passar d’una gestió indirecta, és a dir a través d’una empresa privada, a la directa? Quins avantatges i i inconvenients té fer-ho?

“Per externalitzar la gestió hi ha una autopista de quatre carrils. En canvi, per remunicipalitzar més aviat hi ha un camí de cabres, però és possible transitar-hi”, resumeix José Antonio González, advocat del Col·lectiu Ronda. Marc Vilar, lletrat del mateix col·lectiu, afegeix que recuperar la gestió directa d’un servei és una “decisió política” que ha d’aprovar el ple municipal i deixa clar que un interventor “no pot dir que no és possible remunicipalitzar, perquè no hi ha un impediment legal per fer-ho”.

Vilar aclareix que “no es tracta que un servei privat passi a ser públic, sinó que parlem d’un servei que ja és públic de per si, com el clavegueram, la recollida de les escombraries, o el subministrament d’aigua, però que es gestiona de manera indirecta, a través d’un concessionari privat amb els seus propis mitjans”. El retorn a una gestió directa implica, per tant, “que les potestats de direcció i gestió del servei les assumeix en exclusiva l’ajuntament i els mitjans personals i materials són seus i formen part del seu pressupost”. Quan la gestió és indirecta, l’administració pública manté la potestat de control del servei, però no s’encarrega ni de dirigir-lo ni de gestionar-lo, recorda Vilar.

Ara bé, no sempre el concessionari privat aporta els seus propis mitjans per gestionar el servei, sinó que a la pràctica es pot limitar a organitzar i gestionar els treballadors. Llars d’infants, escoles de música o un poliesportiu en podrien ser exemples, ja que sovint són equipaments gestionats per empreses privades però les instal·lacions són públiques, perquè pertanyen al consistori. En aquests casos, l’advocat José Antonio González avisa que s’hi poden trobar situacions de “cessió il·legal de treballadors”. “L’empresa ha d’exercir la capacitat organitzativa dels treballadors, si només es limita a portar el personal, com si fos una ETT [empresa de treball temporal], però després aquest es reuneix directament amb els responsables municipals es pot parlar de cessió il·legal”, apunta. En situacions d’aquest tipus el treballador pot denunciar que l’empresari real no és l’empresa, sinó l’ajuntament, i pot exigir que se li apliqui el conveni i la normativa pròpia de l’administració, que normalment suposen unes millors condicions laborals.

Un acte de la Taula de l'Aigua de Terrassa, que defensa la remunicipalització del servei / TAULA DE L'AIGUA

Un acte de la Taula de l’Aigua de Terrassa, que defensa la remunicipalització del servei / TAULA DE L’AIGUA

Una decisió política i econòmica

L’aigua, la gestió d’instal·lacions esportives, els serveis d’atenció domiciliària, els habitatges de protecció oficial, les escoles bressol, els menjadors socials o les escoles de música són alguns dels serveis que en molts casos estan gestionats per companyies privades i, per tant, són susceptibles de passar a tenir una gestió directa. Entre els arguments per fer-ho, els dos advocats del Col·lectiu Ronda destaquen l’estalvi de l’IVA en no contractar una entitat externa, o el fet que desaparegui l’afany de lucre que, lògicament, tenen les empreses privades i que en alguns casos pot anar en detriment de la qualitat del servei o de les condicions laborals dels treballadors. González, per exemple, subratlla que quan la concessió d’un servei surt a concurs “la competència bàsicament és pel preu i normalment s’ofereix un preu barat en detriment dels sous dels treballadors. Estalvies en salaris per mantenir el lucre empresarial”.

La Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) deixa clar que un ajuntament pot escollir la forma en què vol gestionar un determinat servei, però ha de justificar que és la més “sostenible” i “eficient”. A la pràctica, subratlla Marc Vilar, això suposa que quan un govern local opta per recuperar la gestió directa “ha de poder justificar molt bé que pren la decisió perquè millora a nivell de costos i també a nivell de prestació de servei”. Per tant, s’han d’aportar informes que avalin la decisió. A partir d’aquí, si el ple municipal aprova la remunicipalització, la gestió directa es pot portar a terme a través de diverses modalitats: amb una gestió del propi ajuntament, és a dir, amb el seu propi personal; o a partir de la creació d’entitats auxiliars públiques, com organisme autònom, entitat pública empresarial local o una societat mercantil local, que en tots els casos han d’estar participades al 100% per capital públic.

Per tirar endavant una remunicipalització hi ha diversos factors que s’han de tenir en compte. Vilar recorda que “també és una decisió econòmica” i, en aquest sentit, la recomanació és afrontar abans la de serveis que tenen la concessió a punt d’acabar. L’objectiu? Evitar pagar una indemnització, normalment important, a la concessionària privada. “L’única manera d’esquivar la indemnització [en aquells casos en què encara queden anys de concessió] és si a l’empresa se li poden imputar uns incompliments de contracte importants, però cal filar molt prim i demostrar amb rigor que efectivament ha estat així”, subratlla Vilar. José Antonio González afegeix que “la llei ja permetia recuperar serveis, però no s’ha fet” i recorda que “durant 30 anys se’ns ha convençut que la gestió privada és millor i més eficient, és una qüestió d’hegemonia cultural”.

El futur dels treballadors de les concessionàries

“Una de les finalitats dels nous ajuntaments en plantejar-se recuperar la gestió d’un servei és que els treballadors no estiguin sotmesos a la precarietat. El que passa és que és més fàcil dir-ho que fer-ho”, afirma José Antonio González. Què passa amb els treballadors de la concessionària privada quan un servei es remunicipalitza? D’entrada, l’administració se n’ha de fer càrrec, però sota quines condicions? Aquí apareix un dels obstacles que han d’afrontar els consistoris que opten per aquesta via. Perquè per accedir a un lloc de treball en el sector públic s’han de superar unes oposicions o, en el cas del personal laboral, un “procés selectiu d’acord amb els principis d’igualtat, mèrit i capacitat”, recorda González. També hi ha personal temporal exercint tasques estructurals a l’administració pública i que, per tant, hauria de ser fix, però no ha superat les proves pertinents, perquè no s’han convocat o per altres raons, i per donar-los cobertura va crear-se la figura del personal indefinit no fix, que ocupa una plaça mentre aquesta no s’elimini o es tregui a concurs.

Tot i que encara no existeix jurisprudència sobre el tema, González apunta “que hi ha un cert consens que els treballadors de les concessionàries passarien a l’ajuntament com a personal indefinit no fix”, de manera que en alguns casos poden perdre la categoria d’indefinit a seques que tenien a l’empresa privada perquè no han passat un procés públic de selecció. A partir d’aquí, la Llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic (LEBEP) estableix que hi ha un límit de tres anys per treure la plaça a concurs. “En principi si l’ajuntament el que volia era garantir l’estabilitat i els drets dels treballadors, pot estar fent el contrari, el que passa és que sistemàticament incompleixen la normativa i no compleixen el termini de tres anys per treure la plaça”, diu González. En tot cas, encara no hi ha hagut litigis que abordin una problemàtica que, potser, existirà en pocs anys si els ajuntaments comencen a convocar places que no guanyen els antics treballadors de les concessionàries privades del servei.

El lletrat del Col·lectiu Ronda matisa, però, que “els juristes laboralistes d’esquerres estem cercant i proposant solucions jurídiques perquè els treballadors que passin als ajuntaments no hagin de perdre la seva plaça sense que això vulneri la normativa general sobre ocupació pública, però aquestes propostes estan encara en fase ‘experimental’, s’han de portar a la pràctica i cal veure quina serà l’acollida que tindran als tribunals…”. Dit això, en la majoria dels casos el pas de l’empresa privada a la pública suposa una millora en en les condicions laborals de l’empleat.

Un comentari
  • Elvira Pane Queralto 28 de setembre de 2016 - 13:29

    “la competència bàsicament és pel preu i normalment s’ofereix un preu barat en detriment dels sous dels treballadors. Estalvies en salaris per mantenir el lucre empresarial”. Exactament, això és el que ens passa a treballadors amb alguna discapacitat, treballem a l’adm. Publ. però ens paga, i malament, una empresa privada, amb el conseqüent sentiment de discriminació, ja que, sovint, sen’s exigeix molt més que als funcionaris, fent la mateixa tasca.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Aquest és un lloc dedicat a l'anàlisi, denúncia i reflexió sobre legitimitats i límits legals, per explorar les incertes del sistema i buscar solucions a problemàtiques que afecten a tothom. Un blog impulsat pel Col·lectiu Ronda que vol ser un espai per a l'assessorament jurídic compromès i per a la defensa d'una vida autònoma, lliure i digna.

Col·lectiu Ronda és una cooperativa de professionals dedicats a l'exercici del Dret, entès com un instrument de transformació social i una eina per a la resolució de conflictes, sota la idea de canviar les relacions entre les persones sobre la base del respecte, la dignitat i la cooperació. Entre els valors de Col·lectiu Ronda hi ha la justícia social, la independència política, sindical i econòmica, la democràcia, la cooperació i l'equitat de gènere.

Cerca al blog