La llibertat d’expressió continua emmordassada

Condemnada a un any de presó per un seguit de tuits irònics sobre Carrero Blanco, president del Govern franquista. Condemnat a tres anys i sis mesos de presó acusat dels delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona i amenaces per les lletres de tres cançons. Sancionada amb una multa de 600 euros per traspassar un cordó policial per intentar aconseguir una declaració mentre cobria un fet informatiu. Sancionada també amb 600 euros per “desobeir uns agents de l’autoritat” per trepitjar la calçada durant una protesta. I multat amb 602 euros després de cobrir per una ràdio l’actuació de tècnics d’Iberdrola i agents de l’Ertzaintza per tallar la llum a 150 persones.

L’estudiant Cassandra Vera, el raper Josep Miquel Arenas, Valtonyc, les periodistes Mercè Alcocer i Cristina Fallarás i un redactor de l’emissora Hala Bedi són els protagonistes —o les víctimes, més ben dit— de cinc històries que tenen en comú mostrar la capacitat repressiva de la ‘llei mordassa’ i del nou Codi penal, normatives aprovades durant la primera legislatura de Mariano Rajoy com a president espanyol.

L’1 de juliol de 2015 va entrar en vigor la nova Llei de seguretat ciutadana, que, juntament amb la reforma del Codi penal —ambdues aprovades gràcies a la majoria absoluta del PP a les Corts—, ampliaven el catàleg repressiu de les institucions per vulnerar drets fonamentals, segons han denunciat reiteradament advocats, plataformes, ONG o altres organitzacions. “Cal tenir en compte que la potestat per reprimir certes conductes ja existia [gràcies a la Llei de seguretat ciutadana del 1992 o ‘llei Corcuera’], però és cert que, amb l’aprovació d’aquest paquet legislatiu, l’Estat va fer un salt endavant en la seva capacitat per reprimir-les. Una altra cosa és que s’apliqui més o menys estrictament i no s’hagin desplegat tots els seus efectes”, explica l’advocat del Col·lectiu Ronda Carles Perdiguero.

Ni l’enorme rebuig tant de la ciutadania com de l’oposició política, ni les crítiques de la premsa internacional, van aturar la posada en marxa d’unes reformes. La ‘llei mordassa’ va entrar en vigor després d’un intens cicle mobilitzador ciutadà —amb el 15-M com a màxima expressió— i, entre altres qüestions, limita drets fonamentals com els de manifestació o de llibertat d’expressió. També dificulta la tasca dels periodistes, fins al punt que nombrosos professionals del sector han estat sancionats durant els més de dos anys d’aplicació de la normativa mentre exercien la seva feina informativa.

Discrecionalitat policial i registres d’infraccions perillosos

Les sancions de la Llei de seguretat ciutadana van dels 100 fins als 600.000 euros, en funció de com de greu es consideri la infracció. Fixa la “presumpció de veracitat” dels agents policials, explica l’advocat Carles Perdiguero, de manera que la seva paraula pesa més que la de l’afectat, un fet que trenca el principi d’igualtat processal. El lletrat recalca que l’article 52 de la Llei “ja assenyala que les declaracions dels agents constituiran, per si soles, base suficient per adoptar una resolució”, cosa que suposa invertir la “càrrega de la prova” i que sigui el ciutadà el que “es vegi obligat a demostrar la seva innocència”.

La normativa limita el dret a la informació, perquè prohibeix “l’ús no autoritzat d’imatges o dades personals o professionals d’autoritats o membres de les forces i cossos de seguretat” de l’Estat. Gravar o fotografiar la policia i difondre les imatges es regula com una falta greu, multada amb fins a 30.000 euros. També obre la porta a sancionar per informar, ni que sigui amb un retuit, de la convocatòria d’una protesta.

Perdiguero recorda que la ‘llei mordassa’ estableix un “registre d’infraccions”, un fet que veu “molt perillós”. I és que, tot i tractar-se d’una infracció administrativa i no d’un delicte, i, per tant, no generar antecedents policials, un registre d’aquest tipus pot contribuir a estigmatitzar les persones que hi figurin. En concret, segons recalca l’advocat, es fixava la creació d’un llibre registre “amb relació a les diligències d’identificació efectuades en dependències policials” per un termini màxim de tres anys i un “registre central d’infraccions contra la seguretat ciutadana” situat al Ministeri de l’Interior i que també serà efectiu durant un trienni. A més a més, el nou Codi penal considera “molt greus” accions com la “pertorbació de l’ordre”, a través d’accions com les concentracions no comunicades davant el Congrés, el Senat o els parlaments autonòmics, així com “obstruir l’autoritat en l’execució de les seves decisions administratives o judicials”, que traduït a fets seria, per exemple, intentar aturar pacíficament un desnonament.

Concentració de protesta convocada pel col·lectiu No Somos Delito i l’ONG Greenpeace, davant del Congrés dels Diputats, a l’octubre del 2014 / NSD

La plataforma No Somos Delito, que rebutja la ‘llei mordassa’ i en demana la derogació, va fer fa alguns mesos un balanç dels primers dos anys d’aplicació, subratllant que ha suposat “un increment de la discrecionalitat policial i de la vulneració de drets fonamentals, conseqüència en molts casos de l’abús per part dels agents de la presumpció de veracitat i del poder d’interpretació” que els atorga la normativa. La Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), que aplega mitjans, la Federació de Sindicats de Periodistes d’Espanya i persones a títol individual, entre d’altres, ha alertat que rere l’increment d'”infraccions genèriques com ‘faltes de respecte i consideració’ a membres de les forces i cossos de seguretat s’hi ‘camuflen’ sancions contra la llibertat d’informació”.

Posar fi a la presumpció de culpabilitat

Durant la legislatura actual, l’oposició al Congrés s’ha unit per aprovar propostes de modificació de la ‘llei mordassa’, però la normativa, de moment, continua vigent. Ara bé, algunes de les principals plataformes opositores, com ara No Somos Delito, també s’han mostrat molt crítiques amb les propostes del PSOE i del PNB, perquè mantenen qüestions com el principi de veracitat dels agents policials o infraccions molt greus referides a l’exercici del dret de reunió, entre altres aspectes. De fet, No Somos Delito considera directament que una normativa d’aquest tipus no és necessària i en reclama la derogació.

Els advocats del Col·lectiu Ronda Carles Perdiguero i Carme Herranz expliquen que és complicat combatre una sanció en aplicació de la ‘llei mordassa’. “Com que és una sanció administrativa, primer has de presentar un recurs contra la mateixa Administració que te l’ha posat, és a dir, jugues en camp contrari. Si el recurs no és atès, has d’anar al jutjat contenciós administratiu i, si aquí tampoc et donen la raó, el cas pot anar pujant fins a arribar al Tribunal Suprem o, com que afecta drets fonamentals, al Tribunal Constitucional. I, en l’espera que hi hagi casos que hi arribin i construeixin jurisprudència, no és gaire esperançador que la seva doctrina contradigui el caràcter repressiu de les normatives”.

Per a Perdiguero, del que es tractaria és de refermar que la llibertat d’expressió per si sola “no atempta contra res” i en l’àmbit general caldria “suprimir la tendència global que tot estigui configurat a partir del que podem anomenar dret sancionador de l’enemic, és a dir, en què es veu el ciutadà no com a subjecte de dret sinó com a subjecte de sospita. Hem d’eliminar aquesta concepció, que s’ha anat incorporant els darrers anys, i que estableix una presumpció de culpabilitat del ciutadà en comptes d’una presumpció real d’innocència”. Els dos advocats reflexionen que al voltant de la llibertat d’expressió hauria d’existir “molt més marge” del que fixa la ‘llei mordassa’. “És evident que ha d’existir un límit; però, quan l’ofès és la institució o forma part de la institució, la pressió ha de ser menor, hi ha d’haver la possibilitat d’expressar-se sobrepassant, si cal, els límits del bon gust”, apunta Perdiguero. “En aquest sentit, la persecució d’actuacions com ara la xiulada a l’himne espanyol o la crema de fotos del rei mostren un límit molt clar que es podria superar sempre que es desdramatitzin els símbols”. Un camí, justament, que aniria en la direcció contrària de les reformes aprovades fa dos anys.

Un comentari
  • Guillem Galera i Léger 21 de setembre de 2017 - 5:35

    Amic Font,
    Un cop l’execrable Aznar va designar el seu successor, l’actual president del govern d’Espanya i guanyador de les dues darreres eleccions (i previsiblement de les futures, malgrat uns indicis de fraternitat encara escassos), era representat per Miquel Ferreres, l’imprescindible ninotaire, pel mateix personatge de l’Aznar. Doncs és això. Rajoy és Aznar. Fernandez Diaz i les lleis que emanen de l’organització criminal (la qualificació no és meva, sinó de certa magistratura espanyola) agermanen i homologuen l’antiga “reserva espiritual de Occidente” amb la conciliadora Turquia del no menys simpàtic Erdogan.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Aquest és un lloc dedicat a l'anàlisi, denúncia i reflexió sobre legitimitats i límits legals, per explorar les incertes del sistema i buscar solucions a problemàtiques que afecten a tothom. Un blog impulsat pel Col·lectiu Ronda que vol ser un espai per a l'assessorament jurídic compromès i per a la defensa d'una vida autònoma, lliure i digna.

Col·lectiu Ronda és una cooperativa de professionals dedicats a l'exercici del Dret, entès com un instrument de transformació social i una eina per a la resolució de conflictes, sota la idea de canviar les relacions entre les persones sobre la base del respecte, la dignitat i la cooperació. Entre els valors de Col·lectiu Ronda hi ha la justícia social, la independència política, sindical i econòmica, la democràcia, la cooperació i l'equitat de gènere.

Cerca al blog