Quatre claus sobre el judici del Tribunal Suprem als dirigents independentistes

Si no hi ha cap sorpresa, el judici contra els presos polítics catalans i altres dirigents sobiranistes arrencarà durant el primer trimestre de l’any vinent al Tribunal Suprem. En poques setmanes, s’han de conèixer les peticions de condemna que farà la Fiscalia, així com l’advocacia de l’Estat i l’acusació popular -exercida per Vox-, perquè s’entregaran els escrits d’acusació provisional. El que ha transcendit de la instrucció de la causa, que dirigeix el magistrat del Suprem Pablo Llarena, apunta, entre d’altres, al delicte de rebel·lió per als nou dirigents actualment reclosos: Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. I això pot suposar peticions de pena de fins a 30 anys de presó. En aquest context, abordem des de l’òptica del dret i amb l’advocada i presidenta del Col·lectiu Ronda Carme Herranz el que serà, de ben segur, l’esdeveniment que marcarà l’actualitat política catalana durant els propers mesos.

1. Construcció dels delictes

«En aquest cas cal entendre que els delictes de rebel·lió i sedició s’han creat. Perquè existeixin es necessita que hi hagi hagut violència i aquí s’ha construït una violència sense força física. I cal tenir en compte que la realitat jurídica no pot allunyar-se tant de la realitat de la vida. Ens trobem amb uns delictes que s’han creat sobre el paper i que si ho poden fer és perquè Llarena sap que els propers magistrats del Tribunal Suprem que s’ho mirin ja li tenen comprada la teoria de la violència», apunta. Un dels primers elements que pot indicar com es pot desenvolupar el judici serà saber com proposa la Fiscalia l’atestat de la Guàrdia Civil. Ho aclareix la lletrada: «Normalment un atestat no és més que una denúncia i el seu valor s’ha d’acreditar amb proves. Però, en canvi, si s’agafa l’atestat com a prova pericial d’intel·ligència ja adquireix en si mateix la categoria de prova. Perquè ens entenguem, els agents es converteixen en pèrits. I això, que és molt pervers, podria passar». Fins ara, això només havia passat en judicis relacionats amb ETA.

En qualsevol cas, al final del judici oral, que s’allargarà durant diversos mesos, la Fiscalia i la resta d’acusacions presentaran el seu escrit definitiu d’acusació, en què podrien modificar-se les peticions de pena després de les proves que s’hagin practicat. Herranz, però, no veu gaire factible que finalment només es demani una condemna per delictes de desordres públics, com han apuntat algunes informacions periodístiques. “Per acusar algú de desordres públics hi ha d’haver un autor molt concret d’uns fets molt concrets. Com s’encabeix els membres del govern en això? El dret penal no pot allunyar tant l’autor dels fets”, raona.

2. L’estratègia de la defensa

Quina estratègia ha de seguir la defensa? Per a l’advocada, ha d’abordar el judici amb un “doble barret”. D’una banda, s’ha de plantejar com si fos un “judici normal”, és a dir, provar que el relat de la violència i els delictes que els atribueixen és una “construcció falsa”, que no s’ha acreditat. I, de l’altra banda, s’ha d’actuar “perquè durant el judici es deixi el rastre necessari perquè quan el cas arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es posi de manifest la vulneració de drets fonamentals que hi ha hagut”. Herranz està convençuda que la causa acabarà al TEDH, amb seu a Estrasburg, però recorda que prèviament haurà de passar pel Tribunal Constitucional (TC), la funció del qual és revisar la sentència des del punt de vista dels drets fonamentals: no és una autèntica segona instància.

3. Capgirar els principis del dret penal

Una de les presumptes irregularitats de la causa és que no hauria d’instruir-se des del Tribunal Suprem, sinó que s’hauria de fer des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). I, aleshores sí, el Tribunal Suprem seria l’encarregat de revisar des de l’òptica penal el presumible recurs a la sentència, com a segona instància. En el tema del procés, però, està fent d’instructor i d’únic jutjador. La lletrada també és molt crítica amb la presó preventiva. “En aquest cas, no hauria d’haver existit. En principi t’hi posen perquè no destrueixis proves i no puguis fugir i des d’aquesta òptica, i més en casos de gent que va tornar de Bèlgica precisament per comparèixer davant el TS en ser citats per aquest, no té sentit. Simplement és una eina més de poder i repressió”.

Per tot plegat, Herranz considera que en la instrucció de la causa s’ha “donat la volta al mitjó del que teòricament és el dret penal”. “S’ha fet una aplicació contrària de moltes de les garanties que conté i per això hi ha molts professors i fiscals que ja ho diuen”, subratlla. Posa com a exemple que se’ls pugui atribuir el delicte de rebel·lió, que suposa construir una “violència de laboratori” i, insisteix, en què “l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem hagin agafat la competència d’aquests procediments, quan en aplicació de les normes de competència havia d’anar a la sala penal del TSJC. És molt extraordinari que se l’hagin emportat allà, perquè no tocava. I les lleis estan per aplicar-les, no per fer piruetes jurídiques, perquè això crea inseguretat i desconfiança”. “El dret penal serveix per fixar barreres per protegir la societat i aquí la sensació és que aquestes barreres s’avancen per castigar fets que no està gens clar que siguin delicte. Per protegir a qui o què? És dret penal de l’enemic i això és molt perillós, genera una indefensió absoluta”, afegeix.

4. Desconfiança en la justícia

L’advocada considera “molt significatiu” que “no els servís” només atribuir-los el delicte de desobediència, que és “on més gent es podia posar d’acord”. “No en tenien prou perquè no implica penes de presó i l’estratègia era anar al màxim”, subratlla. Com a conclusió, adverteix que “és molt perillós” que es dicti una sentència que doni per bona la construcció dels fets que està fent Llarena. “S’ha arribat a unes conclusions que la gent no es creu i això deixa molt tocat el respecte que la ciutadania hauria de tenir a institucions democràtiques, en aquest cas a les institucions judicials. I això és molt greu, perquè si deixem de confiar en això, a la societat li cau una pota molt important. Com a advocats, com li diem als ciutadans que confiïn en l’administració de justícia? Si aquesta manera de fer s’instal·la en altres òrgans judicials serà pèssim per a tothom”.