03/07/2015 | 07:45
A la dècada dels 90, la desapareguda periodista i escriptora Margarita Rivière va escriure ‘Clave K‘ (Icaria Editorial, 2015). Quinze anys després, ha arribat finalment a les llibreries aquest ‘roman à clef’ que abordava situacions de la Catalunya del moment. Perquè, tot i l’embolcall de ficció, alguns dels personatges recorden a persones reals. Pocs dies abans de la seva mort, esdevinguda el passat 29 de març, l’autora va concedir aquesta entrevista en què va parlar de les il·lusions traïdes amb el pas de la dictadura a la democràcia… i de la protecció de la qual van gaudir alguns dels seus protagonistes.
Com i quan es va gestar la idea d’aquesta novel·la?
No ho recordo exactament, però va ser als anys 90, després de l’incendi del Liceu. En realitat, els llibres no tenen una data marcada: comences a donar-hi voltes, a prendre notes… En un principi, la idea era escriure un assaig que m’havien encarregat sobre el clima en què es va constituir el nou Estat democràtic. Finalment, vaig demanar traslladar-ho al format de novel·la.
Quins eren els motius per fer aquest canvi?
La història que volia presentar demanava la llibertat d’expressió que ofereix la novel·la. A més, hi ha temes que necessiten abordar coses més intangibles i subtils que només es poden explicar a través de la ficció. D’alguna manera, parlo del que no es podia dir. I per aquest motiu, per a mi, és una novel·la instintiva, una visió personal, intuïtiva. Tenia ganes de plasmar l’experiència que estàvem vivint amb la Transició i amb la construcció d’un Estat democràtic, però em vaig adonar que l’assaig era un contenidor que no s’adeia al que jo volia expressar. Vaig trobar que la narrativa podia ser molt més suggerent que l’assaig.
El llibre va ser refusat amablement…
Sí, podríem dir-ho així. Jo el vaig oferir a més editorials, però la gent no volia problemes. És més, estic convençuda que avui dia la majoria dels grans segells seguirien dient-me que no.
A ‘Clave K’ recrees una societat, un moment de la història: un país surt d’una dictadura creu que el nou poder li durà la modernitat.
Efectivament. Malgrat tot, aquest nou poder tenia la mateixa voluntat d’acaparar el poder, encara que fos amb unes altres mans. És el que passa amb els canvis de règim: un canvi d’elits que es tornen a repartir el poder i perpetuen les situacions que s’estaven donant. Als anys noranta, no teníem ni idea que això seria un desastre. Només pensàvem que era molt interessant construir la modernitat d’un país. Davant aquesta idea idíl·lica, ens trobàvem amb realitats que grinyolaven. Aquest és l’ambient que volia plasmar.
El tema central, per tant, és la construcció del poder i d’un personalisme per part del líder. Creus que el cas català té quelcom diferent, unes característiques especials, que t’han empès a voler retratar-lo?
No necessàriament. Jo no escric concretament sobre Catalunya, sinó sobre un lloc imaginari amb unes característiques que es podrien reproduir en qualsevol nació, país o territori. És un model teòric d’un poble que té un concepte molt elevat de si mateix, amb un dirigent que usa aquest sentiment en el seu benefici. A la meva novel·la, queda clar que el líder intenta crear un consens. Vol que la població cregui que només hi ha una manera d’identificar-se com a comunitat: la que ell proposa. I la seva és la millor manera, perquè representa l’essència de la identitat d’un poble que, implícitament, s’autoconsidera superior a altres. Volia plasmar aquest clima, i com es generava en una societat que creia que construïa unes institucions millors, més modernes i més eficients que la de la resta del país.
Parles d’un model teòric. En llegir la novel·la, però, no pots evitar establir relacions entre els protagonistes i persones reals…
Pensa que hi havia una sèrie de personatges i de situacions summament pintoresques que acaben configurant tota una època. De vegades, faig trampes i no escric tota la informació que tinc. El lector haurà d’extreure les seves conclusions. Encara que, al·ludint a la contraportada del llibre, potser no totes les semblances amb la realitat siguin una coincidència.
Tu eres una persona molt informada. Dirigies l’agència de notícies EFE a Catalunya.
Sí, efectivament. Sense voler caure en exageracions, era una de les persones més ben informades de Catalunya. Al llibre, també tracto de com el canvi de poder polític va anar acompanyat d’un canvi a la professió periodística. Era impossible quedar al marge dels esdeveniments, de la construcció del model nou.
Vas tenir alguna intuïció, vas preveure què succeiria?
No. Qui llegeixi la novel·la veurà que la realitat la va superar en tots els aspectes. Sí és veritat que vaig retratar un heroi que s’identifica amb la nació i al qual no es pot qüestionar. Relato com aleshores no es podia dubtar en veu alta de la integritat del líder. Qüestionar-lo significava anar contra la nació mateixa. Tot i que alguns dubtàvem de la integritat de Jordi Pujol i creiem que era un encantador de serps, tot i que constantment emergien la supèrbia i els mals hàbits, l’opinió pública l’identificava amb el país. A ell, a la seva família i als seus col·laboradors. Per sort, ara hi ha molta més llibertat, poden sentir-se veus heterodoxes, existeixen nous partits…
Però com és possible que ningú destapés abans els tripijocs que coneixem avui. Perquè es va silenciar el cas Banca Catalana?
Es tapaven les vergonyes entre tots. Hi havia un pacte amb les elits, i tot estava molt relacionat amb la manera de finançar els partits polítics. Però ningú es podia imaginar la magnitud dels negocis dels fills de Pujol. Sospitàvem, la informació circulava, però mai vam tenir accés a papers o factures.
I perquè vas escollir el títol ‘Clave K’?
Primer, perquè és un llibre en clau. A més, K. És el nom del protagonista d”El castell’, de Kafka. Al principi, el nom em quadrava amb el personatge principal del meu llibre, però després el vaig relacionar amb el gran personatge kafkià que s’apodera de l’aparell burocràtic. Compte: res més lluny de la meva voluntat que comparar-me amb un escriptor com ell. Senzillament, li agraeixo que creés un personatge tan interessant. A la novel·la, em pregunto que hauria passat si K s’hagués apoderat del castell, del poder.
Als diaris, a la televisió, a la nostra ciutat, al nostre país i al món sencer, la corrupció i els interessos que abordes a la teva novel·la són afers habituals. Tens alguna explicació?
Quan la política es converteix en un mercat de compra i venda, veu els ciutadans com a clients. I així és com ens tracten. Aquest mecanisme clientelar provoca totes les males arts i tot el joc brut que acabem patint. El procediment es repeteix en totes les èpoques, amb formes diferenciades però amb els mateixos resultats. Malgrat que s’instauri una democràcia, els que van guanyar la guerra i van governar durant 40 anys es van mantenir en el poder i van seguir determinant la manera com es feia política. El franquisme encara està molt present en aquest país. Però la meva intenció no és donar lliçons. Senzillament, espero que el lector gaudeixi llegint. I, sobretot, espero poder-li arrencar algun somriure.
