La gàbia europea

En molts sectors i durant molts anys, Europa va ser sinònim de la promesa de modernitat anhelada sota el jou franquista. Potser aquest substrat facilita que l’independentisme català ‘mainstream’ segueixi dipositant, almenys en aparença, la seva confiança en una Unió Europea que ha emès senyals de menyspreu vers les sobiranies nacionals. El somni europeu ha agafat tons foscos. La indiferència amb què la ciutadania seguia (i votava) els seus avenços ha estat substituïda una hostilitat creixent, derivada de la gestió de la crisi econòmica i d’endeutament. En aquest context, sovintegen els assajos crítics amb l’actual context continental, des de l’economia o des de la filosofia política. Per a molts sectors de l’esquerra, el somni europeu ja s’ha transfigurat en una gàbia europea: una nova religió sacrificial, el filototalitarisme de mercat, impedeix la defensa dels interessos del 99%. D’aquella majoria de la població que no pot sentir confiança vers el futur… perquè els mateixos discursos oficials anuncien aturs estructurals elevats, salaris baixos i una incertesa permanent.

Anàlisi de l’austericidi amb receptari de futur
Ja abans dels darrers episodis polítics a Grècia, els economistes Costas Lapavitsas i Heiner Flassbeck van publicar una advertència sobre l’agònic encaix de les economies de l’Europa mediterrània en l’actual arquitectura de la UE. Escrit amb anterioritat a l’arribada al govern de Syriza, ‘Contra la Troika‘ (Akal, 2015) és una anàlisi i un receptari. En l’anàlisi, Lapavistas i Flassbeck assenyalen el paper alemany en la crisi europea, que resumeixen com una política “d’empobrir el veí”. A parer seu, la competència salarial agressiva s’ha combinat amb imposicions polítiques derivades d’un rol dual: Estat membre i, alhora, creditor d’altres estats de la Unió. Segons els autors, una unió monetària entre països sobirans només seria viable sota unes condicions de cooperació les quals, en plena hegemonia del discurs de la competitivitat, resulten inconcebibles.

Lavapitsas i Flassbeck fan un seguiment de la situació grega i de les seves possibles sortides, basades en l’abandonament de l’euro (preferiblement en companyia de països veïns) i en una aposta per la reindustrialització. Els autors ja van pronosticar les dificultats amb què s’enfrontaria un govern progressista que volgués distanciar-se dels mandats de la Troica. I també vaticinen que, si no es produeixen canvis profunds en la política econòmica de la Unió, França també s’enfrontarà a problemes d’endeutament i exigència d’austeritat. París, aleshores, hauria d’escollir entre el ‘via crucis’ austericida… o una sortida de l’eurozona que podria fer trontollar la locomotora alemanya. Els dos economistes afirmen que la UE “primer haurà de retrocedir”: per poder avançar de nou, haurà de desfer o reconfigurar en profunditat la moneda única, la realitat que havia fonamentat el desplegament comunitari.

Reflexions sobre l’Europa del ‘no future’
‘Europa y capitalismo‘ (El Viejo Topo, 2015), de Diego Fusaro, pot servir de complement filosòfic a les interpretacions i propostes econòmiques de Lapavitsas i Flassbeck. L’assajista italià revisa els fonaments ideològics de les polítiques europees i de l’anomenat govern mundial. Entre ells, assenyala el final de la història teoritzat per Francis Fukuyama, una globalització neoimperialista i la mort de la política, desplaçada per un neoliberalisme que es contempla com l’únic sistema possible. Fusaro aplega discursos del malestar bastits amb abundants referències a filòsofs del passat. Ofereix una mostra d’idealisme irat, a mig camí entre la densa prosa acadèmica i l’agitació política persuasiva. Valgui com a exemple la seva definició de la UE com un “camp de concentració eurocràtic on impera el capital”.

L’autor assumeix el relat de la derrota de les esquerres i de la victòria de l’ideal anglosaxó de ‘laissez faire’ mercantil i minimització del sector públic. Si en l’àmbit espanyol es parla d’un règim del 78, aquí es planteja un règim mundial del 89: amb la caiguda del mur de Berlín, la ‘pax americana’ va triomfar, i amb ella el Consens de Washington de les privatitzacions accelerades a cop de ‘shock’. Fusaro se submergeix de ple en el relat neoliberal del present i el futur, caracteritzat per una “desertització de les expectatives”: la nul·la esperança d’un precariat etern i submís, el patiment del qual es justifica per lleis econòmiques esdevingudes naturals. Davant aquesta melancolia, acompanyada de competitivitat salvatge entre individus, Fusaro proposa trencar amb el discurs dominant. Com indica el subtítol del seu llibre, després de la crítica del present i la presa de consciència, arriba el moment de “reobrir el futur”i abraçar la possibilitat de construir altres models. Seria la primera passa per transformar una realitat fatalista que s’autorepresenta com una imperfecció immillorable i, com deia Margaret Thatcher, sense alternativa.