13/11/2015 | 07:55
Des de baix. Horitzontalitat. Fa temps que, especialment arran del ‘crack’ financer i la consegüent crisi-estafa econòmica, algunes expressions han guanyat terreny en el mapa polític de la Catalunya esberlada per l’austeritat. Des de baix va ser, fins i tot, el nom d’una candidatura electoral. I és una expressió amb diversos significats possibles, que abraça receptes, models i sensibilitats diverses. S’hi poden sentir identificats col·lectius desfermadament antiinstitucionals, però també persones que volen assaltar les maquinàries de poder públic establert, en l’àmbit estatal, autonòmic o municipal, amb la intenció d’usar-les des d’un desig sincer de transformació. Probablement, tots ells comparteixen un cert malestar davant l’estat de les coses, davant una democràcia que sembla insuficient, jerarquitzat.
Un clàssic del municipalisme llibertari
La ressaca del 15-M ha comportat que centenars d’activistes dels moviments socials hagin apostat per la via institucional. Sovint, el que està en el punt de mira és l’accés als ajuntaments entesos com a governs de proximitat. En aquest context, es recupera un clàssic del municipalisme llibertari, ‘Las políticas de la ecologia social‘ (Virus Editorial, 2015). Publicat originalment l’any 1998, es tracta d’un assaig polític on l’elaboració teòrica desprèn inclusivitat i molta humanitat. Això connecta amb la voluntat expressada per l’ideòleg del llibre, Murray Bookchin, i la seva autora, Janet Biehl: que els ciutadans individuals prenguin les regnes de la realitat a través de l’autoorganització, que la política s’imposi a allò que anomenen “l’art de governar”, la política delegada en representants professionals.
Biehl exposa el pensament de Bookchin i acompanya l’assaig d’una entrevista al filòsof. Inicialment, es repassen les experiències de govern de l’Atenes clàssica i les comunes populars de Flandes o del Rodan. També s’aborden les democràcies directes dels pobles de Massachussets en els anys previs a la Declaració d’Independència dels Estats Units: com en el cas de la Comuna del París revolucionari, Biehl considera que van ser buidades de poder a causa dels mateixos processos històrics que van contribuir a iniciar. Biehl i Bookchin no busquen models previs, conscients que el patriarcat, l’esclavisme i altres realitats històriques impossibiliten trobar respostes en el passat. Sí que busquen, però, alguns punts de suport com si s’hagués de refutar la impossibilitat d’una manera de viure on la política està més integrada en la vida diària. Aboguen per l’existència d’assemblees de barri i per una descentralització que transfereixi sobiranies de manera progressiva. Defensen que els individus es formin políticament a ells mateixos i formin els seus companys. I creuen que la difusió d’ideologia i el creixement de suports també pot passar per la via electoral. Els objectius: la municipalització de l’economia i l’horitzó final del confederalisme.
En la seva exploració de camins possibles per executar un municipalisme llibertari basat en l’ecologia, no hi ha espai per al cofoisme. Bookchin defineix el capitalisme predador de recursos mediambientals i de benestar com un sistema oposat a la racionalitat, però no està segur que això eviti la seva supervivència. El filòsof es cura en salut i parla de la construcció d’un moviment llibertari, no pas d’una societat llibertària que, en cas d’arribar, ho faria després de molta pedagogia i assumpció de responsabilitats ciutadanes. Anarquista heterodox, l’estatunidenc defensa utilitats possibles de l’entrada en el joc electoral i afirma que “una estructura mínima garanteix un màxim d’arbitrarietat”. També adverteix que, sense una transformació integral de l’economia, les cooperatives semblen abocades a repetir, encara que sigui en forma atenuada o parcial, els vicis d’altres empreses, en competir en el mateix mercat que aquestes. Això sí, Bookchin no veu cap pacte possible amb el capitalisme: “A causa de la seva llei d’acumulació, del seu imperatiu de desenvolupament o mort que prové de la competència en el mateix mercat, acabarà per destruir definitivament la vida social. No es pot acceptar cap mena de compromís amb aquest ordre”.
Eixamplament d’una participació insuficient
Tot i que fa dècades que estem ofegats sota discursos de lloança de l’autoregulació, Marta Harnecker i José Bartolomé presenten un elogi de la planificació com a única manera de canalitzar polítiques convincents contra problemes profunds, desde la desigualtat a la destrucció del medi ambient. A ‘Planificando desde abajo‘ (El Viejo Topo, 2015), però, els autors es distancien d’una identificació propagada pel neoliberalisme: la planificació no equival a un model soviètic que critiquen per funcionar “sempre de dalt cap a baix, sense considerar que moltes vegades és a baix on es consideren millor els problemes i les possibles solucions”.
Harnecker i Bartolomé signen un llibre amb ànims de justificació i definició teòrica d’una manera de fer política. Els influeixen les experiències de l’esquerra llatinoamericana recent, de la Veneçuela de Chávez i l’Equador de Correa, però també del model aplicat a l’Estat indi de Kerala. Es parla repetidament de la pràctica dels pressupostos participatius, criticats com un gest insuficient de democratització de les democràcies parlamentàries. Els autors del llibre, però, usen aquest tipus d’experiències com un punt de partida per a l’apoderament polític popular. El model defensat és una planificació participativa descentralitzada, una mena de democratització del que és institucional. Aquesta passaria per les descentralitzacions massives de competències, que s’assumirien des d’assemblees de localitats o barris de localitats, i per la presa de decisions basades en el debat i la supervisió mútues.
El model defensat per ‘Planificando desde abajo’ reserva diversos rols per a l’Estat, que idealment hauria d’assumir només els plans que no puguin assumir les instàncies locals, però que també tindria un cert paper com a garant d’una certa visió de conjunt. Un altre aspecte possibilista de l’assaig és que inclou una defensa de la representació delegada com a manera d’aconseguir una política participativa viable, especialment en grans localitats. En algunes de les pàgines del volum, es dissenyen maneres possibles d’evitar la perversió de la figura del portaveu (mandats breus, mecanismes de supervisió) i de coordinar les diferents institucions.
Contra el mercat i contra l’Estat
Escrit per Christian Laval i Pierre Dardot, ‘Común‘ (Gedisa, 2015) és un assaig monumental, desbordant d’idees, que examina maneres diverses de categoritzar i de gestionar la cosa comuna. Els autors se situen en un present de competència universal desfermada, de combat global individualista i productivista, amb la consegüent crisi ecològica. I criden al canvi de paradigma per salvar la societat i el mateix planeta. El seu llibre està lluny de ser un receptari de camins possibles, exposats amb tarannà sintètic, com ‘Planificando desde abajo’. Tampoc és un assaig polític rigorós però inclusiu, que pot passar de mà en mà, com ‘Las políticas de la ecología social’. Perquè Laval i Dardot presenten un ‘tour de force’ de més de 600 pàgines, un camí que, des dels problemes del present, fa història i repassa consideracions de multitud d’autors: Plató, Marx, Althusser, Rosa Luxemburg, Antonio Negri, Durkheim…
‘Común’ evidencia una desconfiança completa en les institucions existents. Els autors consideren que el neoliberalisme ha trencat la falsa alternativa entre Estat i mercat: a parer seu, l’Estat tendeix a donar suport als poders econòmics. I la propietat pública no és una protecció del patrimoni comú, sinó una mena de forma col·lectiva de propietat privada. Entre consideracions sobre el ‘copyleft’ o les subversions lúdiques de la cultura ‘hacker’, entre advertències sobre les maneres amb què les grans empreses aprofiten el cabal d’intel·ligència col·lectiva d’Internet, Laval i Dardot busquen vies de construcció (des de baix) d’una societat diferent. I acaben afirmant que, després d’unes experiències comunistes o socialdemòcrates que consideren fallides, s’han d’inventar unes institucions noves a través de les quals construir un nou model. La nova política, per tant, no seria suficient per transformar significativament la realitat. I el paradigma anticapitalista que cerquen hauria d’evitar els “mitjans tirànics per aconseguir finalitats emancipatòries”. La definició d’una economia veritablement social i la redefinició profundíssima, democratitzant, de realitats existents com l’empresa, serien algunes de les fites a assolir.
